my way

Aviso para navegantes

2010-02-01T12:01:00.004+01:00

El bloc està mort, però no enterrat. A la feina, faig feina i, per tant, impossible dedicar-m'hi. Al pis nou encara no hi tinc Internet (per no tenir, no tinc una cadira mitjanament còmoda per seure a escriure... de moment!), i per tant, no actualitzo el bloc.

Davant la insistència del público al que me debo (que és poc, però selecte), dir-vos que no, que en unes setmanes no trobareu novetats al My Way... però no és res definitiu. Aneu-hi entrant de tant en tant, que a la que us despisteu hauré escrit alguna coseta.

Viva la vida!

2009-12-30T00:36:00.003+01:00

Les chupis us desitgen un feliç 2010!!!!

Aquellos maravillosos años...

2009-11-09T11:10:00.008+01:00

.... van tornar dissabte nit!!!

Amb alguns feia 15 anys que no ens vèiem. Amb d'altres, 12... amb alguns ens hem anat seguint la pista. Amb tots, vam passar un dissabte fantàstic, de records, anècdotes, riures, fotos, balls i copes!

"I tu què has fet en aquests anys?" era la pregunta més repetida. Es tractava de fer un resum de estudis+feina+situació sentimental/familiar+pis/casa. Total, molt divertit veure infermeres, metges, profes de lite, empresaris,... Alguna casada, alguns per casar, solters (pocs!), algun papa. Aquestes coses s'han de fer, de tant en tant. Recuperar el passat i recrear-t'hi una estona, no fa cap mal a ningú!

I, a més, tampoc hem canviat tant tant, no??!!! :)

Catalanisme federalista

2009-11-05T17:13:00.003+01:00

El Roc, en la seva vessant "intento entendre això de l'Espanya plural"...!!!

Nova etapa

2009-10-14T12:35:00.004+02:00

Comença el compte enrere... en 15 dies, aquí la Buil, la Gonsálessss, o com vulgueu, farà un pas endavant! Ole!!!! En tinc moltes ganes!!! Nova etapa. Noves il·lusions! :)

La frase del pont

2009-09-28T12:43:00.004+02:00

"Fuerza, valor y cojones!"

Apliqueu aquestes tres paraules a qualsevol repte, problema, angoixa que la vida us plantegi. Va ser el consell del pare d'una amiga a la seva filla. Perquè el temps, sí senyor, ho cura tot!

El Roc és guapo

2009-09-23T17:17:00.004+02:00

Com que el tema enquesta boda no ha tingut massa èxit (fuera, fuera), anem directament al tema nens! :) Noooooooo, Mariona (maca, ja va sent hora que ens veiem, no??), no sóc mama! Tranquila, seu i respira fons, que no és meu!

Aquest mini-chupi tan estupendo es diu Roc, té dos mesos i mig i és un nen encantador! Riu, parla a la seva manera, menja i dorm.... bé, també fa caca en els moments més inoportuns, però es queixa lo justo y necesario. El Roc és guapo, i per això crec necessari presentar-lo en societat, per a que el conegueu. :)

El Roc és germà de l'Abril, una mini-chupi, estupenda també, que canta, balla i de gran, fijo, serà actriu de teatre. I jo seré la seva representant!

Aquí la Buil ha decidit ser tieta de tots dos, així, per decisió pròpia, i sobretot ara, que serem més veïns que abans. Viñas, Beltran! Quan necessiteu cangur, ja sabeu! Al carrer Melcior de Palau (ole, ole!) en trindreu una! I amb terrassa!, que mola más!

Sí... vull?!

2009-09-18T12:47:00.002+02:00

Imaginem una situació hipotética. Ara per ara, molt hipotética o, més aviat diria, impossible. Em caso. Fa un any (que dius, cal??? ...) que estem preparant tot el sarao que comporta el casament i de sobte, una setmana abans del gran dia, m’entren els dubtes. Qui diu una setmana abans, dius dues, eh! El cas és que aquí a la Buil li entren totes les pors possibles del món mundial perquè, apareix “l’home de la meva vida” (¿?), una història del passat que sempre has volgut tirar endavant i ara diu que vol estar amb tu.

Què feu??

- Matins. anul·les la boda, amb tot el que això suposa, però optes per ser sincera amb la teva parella

- Matins. et cases, fas com si res, i després ja es veurà com van les coses.

Aquest ha sigut un tema de debat apassionat a la feina aquest matí.

Jo ho tenia claríssim. Primer, si mai dic un “sí, vull”, crec que estaré 99% segura que em vull casar amb aquella persona. Tot i així, si m’entressin els dubtes a última hora, perquè algú del passat em fa trontollar els esquemes, què faria? La meva postura (i la de la Mireia, una companya) ha estat clara (versus la resta de companys/es): em menjaria amb patates els meus dubtes i pors, tiraria endavant amb el casament (i tant!), apechugaria amb la decisió que vaig prendre dient que “sí vull casar-me amb tu”, i si més endavant decideixo separar-me doncs em separo. Desfer tot el tinglado d’una boda?? Uffffffff, quina mandra! Tiro endavant i ja es veurà, no? I l’amor del passat que diu que ara vol estar amb mi, pues puerta! O no, jo què sé... però plantar algú a l’altar o una setmana abans és lleig. De les coses més lletges que hi ha.

Per l’altre bàndol, en canvi, és qüestió de ser sincer amb l’altra persona, peti qui peti. Jo, en canvi, crec que la sinceritat està sobrevalorada i, molts cops, no cal. Sobretot en tema parella. (Pam!). Amb els amics, sempre.

Aquí, a la feina, estem en plan enquesta. Què faríeu??? Esperem les vostres respostes! :)

Shinjuku

2009-09-03T11:46:00.005+02:00

Shinjuku ha estat per a mi la paraula de l’estiu. Shinjuku és un barri de Tòquio, on nosaltres hi teníem l’hotel, però pel to en què la megafonia del metro deia la paraula, vam decidir adoptar-la com a pròpia. Cada grup, cada moment, té la seva conya, i per a mi Shinshuku serà sempre sinònim de les meves vacances 2009.

Japó és un altre món. Tòpic, sí, però totalment cert. Aterrar al Japó és com aterrar a un altre planeta, sobretot per les dificultats permanents per a comunicar-te amb la gent. Perquè tot i que ja anava avisada, no va deixar de sorprendre’m que gairebé ningú no parlés anglès. I aquells que el parlen... oh my God! Complicat d’entendre’s.

Dues setmanes donant voltes pel Japó (visca el tren bala i el Japan Rail Pass!) i islas colindantes donen molt de joc, però es resumirien en:

Kyoto. primera parada, primer contacte amb els japonesos. La ciutat dels temples. Ciutat tranquil·la i mona, però ja està. Potser la pluja i el meu jet lag d’arribada no em van permetre gaudir del tot de la ciutat. Ni del menjar... no sé, mal inici al Japó.

Koyasan, o com passar la nit a un temple a dalt d’una muntanya. Paisatge magnífic, habitacions esplèndides. La Cris que no s’acaba de reconciliar amb el menjar japo, busca sushi i yakisoba com una desesperada. Els mikados de l’esmorzar li salven la vida. Els monjos del temple ens donen menjar vegetarià (que dius, cal???). En aquest viatge m’he adonat que tinc més manies del que pensava, amb el menjar! Muerte al tofu ya!

Nara. La cituat a la que arribem després de mil hores pujats en un tren. Oh my God, quina calor! El Todaiji (temple enorme de fusta) valia la pena, però l’espectacle cervatillos all around se’l podien estalviar de totes totes.

Hiroshima. Ciutat reconstruïda, ordenada, molt i molt correcta. I pel que representa, està bé dedicar-li un dia. A Hiroshima em reconcilio del tot amb el menjar japonès!! Tastem un caldo amb tot de coses dins ES-PEC-TA-CU-LAR! Visita obligada a Miyajima, a tocar d'Hiroshima.

Tòquio. La (meva) raó de ser del viatge. Igual que vaig anar als Estats Units per veure NYC, he anat al Japó per Tòquio (molt influenciada pels llibres de Murakami). I, com m’esperava, quatre dies se m’han fet curts, i tant! A Tòquio jo li dedicaria dues setmanes, mínim! Tot i cadascun dels seus barris mereix un dia, com a mínim de visita. Imprescindible:
o el bar del Park Hyatt (el bar de l’hotel de Lost in Translation). Et sents el rei del món, allà dalt, amb aquelles vistes!

o Anar a un karaoke. Cantar com a locos cançons que negarem haver cantat mai
o Anar al mercat del peix, quan més d’hora millor
o Que els de l’hotel et donin una habitació millor del que tocava, i passis la primera nit, sola, en una pedazo habitació, amb unes pedazo vistes, mirant una bona estona per la finestra, dedicant-te un bany de mitja hora, i llevant-te amb la llum del sol entrant pels finestrals de la planta 24 de l’hotel NO TÉ PREU!
o Passejar per Ginza un dissabte tarda. El carrer principal, tipus cinquena avinguda, es converteix en peatonal, i és suuuuuuuuuper agradable passejar-hi.
o Asakusa i Ueno, barris amb essència tradicional. Val la pena perdre-s’hi una tarda
o Intentar caminar com fan elles, en plan Lina Morgan, amb unes sabates de 10 centímetres de taló. Una experiència mística

o Perdre’s per Shibuya, barri super chulo, on jo viuria si em traslladés a Tòquio
o Tenir els ull ben oberts tota l’estona per analitzar detenidament els freaks que van i venen
o Entrar a un sex shop de 5 plantes i adonar-te que allà hi ha TOT, TOT, TOT el que puguis imaginar (i més!)
o Provar els lavabos de chorritos. Una experiència.... interessant?
o Visca les màquines expenedores del carrer! Ens van salvar la vida!

Naha, Okinawa. Ciutat de merda. Amb tots els meus respectes. És un lloc de pas i punto. No té res de res de res... Estalvieu-vos-el! Per mi sempre serà el lloc en què vam dinar menjar del Seven Eleven, en un pàrking, asseguts al terra.

Kume, Okinawa. El paradís fet platja. Illa de 1.000 habitants, on només 3 (?!) persones parlen anglès. Ser l’atracció del poble té el seu punt. Ser els únics occidentals et fa viure situacions surrealistes, com la d’entrar en un bar d’hostesses (digues-li hostesses, digues-li senyoretes de companyia...), en què has de donar conversa a la noia que t’acompanya, tot bevent sake non stop.
Tornada a casa, via Nagoya, passant per París, amb unes 22 hores de viatge, porta a porta, és esgotador, però podria ser pitjor.

Japó, un must en tota regla. Gràcies als meus acompanyants, per tot el que he rigut aquests 15 dies amb ells!

Gràcies, Oliver, per les fotos! :)

The chupis and the sea!

2009-07-29T14:52:00.004+02:00

Perquè amb elles, un divendres migdia, tarda, vespre, nit, i matinada, és el millor divendres del món! (oooooooooooooooh!)

Aquest era el nostre regal dels 30 per la Gemma: mar, música i sopar. Perquè el millor regal que li podem fer som nosaltres mateixes! :)

The chupis and the sea, the chupis and the saxo, the chupis and the bus, the chupis and the Velòdrom (visca Moritz!), the chupis and the caramboles...!!!

Guapes, més que guapes!

Em deia una chupi amb criteri...

2009-07-15T18:21:00.003+02:00

"Chu!

T'he de dir que el teu blog s'està convertint en monotema: trenta +Barça (una mica com la Cosmopoitan que fa el seu duo: Descubre tu Punto G + el Complemento "Must" del verano, pero en temàtica chupil.)

No deixis de fer post de les chupis ni de parlar del barça, simplement explica'ns més coses de tu, que te debes a tu audiencia, nena!"

La chupi en qüestió proposava temes vàrios (tots entorn a la sexualitat, ara que ho veig...!).

Total, público al que me debo... de què voleu que parli la Buil en el seu proper post?!! Estem de sequera d'idees total, i necessito ajuda (no, del finançament no faré un post...!).

Apa, si voleu que escrigui alguna cosa, digueu, digueu! (Anònims, miedo me dais... Compte amb què escriviu!!!)

The chupi Jové and her 30!

2009-07-06T11:43:00.004+02:00

Maca, maca i maca. Així és la Jové. Reina entre les reines, la Jové m’aporta alegria, serenor, intel·ligència i vida, molta vida. La Sílvia és sens dubte de les persones amb qui he passat més temps a la vida, i això, clar, fa que sigui literalment impossible escollir un moment compartit amb ella. Els caps de setmana al pis del carrer València, on el sofà ja tenia la meva forma, l’estiu a Escòcia, amb la chupi Planas, San Fermín (x2), els cines de divendres vespre als Icaria, els gairebé tres anys vivint juntes al chupis-pis, compartint dinars, sopars, sofà, manta, tele i converses, mil; els sopars de chupis, que tant necessito.

La Jové, mira, sempre hi ha estat i continua sent-hi. I quan no hi és, la busco, perquè la trobo a faltar.

Resumint, les chupis hem anat sempre juntes per la vida i ens ha anat la mar de bé. Llavors, per què no continuar igual?

La Jové n’ha fet 30 i ho va celebrar dissabte amb un soparet campestre estupendo, i unes copichueles encara més estupendes a la terrasseta de plaça Molina-sur-mère!
Felicitats, chupi. T’estimo mogollón (like a jamón!) ;)

(Serra! Fotos, please!!)

El mail del matí

2009-06-22T11:05:00.003+02:00

"No em va gaire bé quedar per sopar avui (...) però ofereixo la resta de la meva vida com alternativa"

Maco, maco, maco de veritat, sí o no?! Declaració d'amor i amistat en tota regla! Així dóna gust començar la setmana!

(Quedi clar que és un mail d'una chupi! No hi ha res de sentimental aquí! Que em veig a venir els comentaris...)

La frase del matí

2009-06-12T12:33:00.002+02:00

Davant la insistència d'actualitzar el bloc (de l'anònim 3, només, de fet), ahí va la frase del dia:

"Gonsàles, no es pot viure sense amor!"

Així, sin más, i sense venir gens a cuento.

El tema està, crec jo, en què hi ha taaaaaaaaaaantes classes d'amor com persones. Digo, vaya...

Blaugrana al vent!

2009-05-27T17:40:00.003+02:00

Us presento la Moa culé! Suuuuuuuuuuuuper guapa!!!!

Que tinguem sort...!!!

La Sobrino i els seus “casi 30”

2009-05-18T13:17:00.005+02:00

Com que els 29 són igual de dignes (o més) que els 30, la Sobri va celebrar-los dissabte a lo grande amb una pila d’amics seus. Porque ella lo vale, i tant!

La Sobri, descobriment del petit món freak de la Pompeu, és l’ALEGRIA amb majúscules, el somriure constant, els consells més savis i la companya més infatigable de cerveses. La Sobri no és “chupi” oficialment parlant, però com si ho fos... És d’aquella gent de la que no vull prescindir, perquè m’aporta energia, molta, i de la bona!

Lo dicho, la Sobri va reunir-nos a casa seva al voltant d’una mega barbacoa amb 6 (6!) pastissos de postre, croissanets de xocolata, polines i mil i una cosa més súper dolces, com ella! (oooooooooooooh! Toma cursilada, Sobri!)

Ai, mi Sobri!!!! Qué haría yo sin ti?!!! Felices 29, rubia!

Chupi Planas and the paella!

2009-05-13T12:05:00.003+02:00

La Gemma Planas (bis), Comen per a algunes (m’encanta, i queda clar ens els vídeos nocturns de Sevilla), és una persona molt i molt especial per la Gonsáles. La Planas va aparèixer amb la Monchi a BUP, i mica en mica vam veure que coincidíem en moltíssimes coses (totes dues volíem ser Pilar Calvo...????). I així, pim pam, com qui no vol la cosa, han passat... uns quants anys, i aquí estem tu, celebrant els seus 30!

Chupi sense Fronteres, la Planas és cada cop més amiga dels seus amics. I no és que abans no ho fos, sinó que ara ens ho vol demostrar molt, abraçant-nos molt, petonejant-nos més, i dient-nos cada dos per tres quant ens estima. I a mi que m’encanta que me les diguin, aquestes coses (tot i que jo, admeto, les dic poc..)!
Amb ella he viscut molts i molt bons moments, i sobretot llargues converses i posades en comú de dubtes i pors, d’anècdotes i rises mil. La Planas (com la resta de chupis, de fet) sap escoltar molt i molt bé i reclama que li expliquem com estem a cada trobada chupinil. Vol estar “al tanto” del nostre dia a dia, dels nostres problemes, saber què ens passa pel cap. I nosaltres estem pendents d’ella, of course.

La Planas va reunir als seus dissabte al voltant d’una paella, i tot i que la tuna no era per a ella, el final de festa a la terrassa de La Miranda del Museu va ser de pel·lícula amb final feliç: la Serra i l’Alberto ballant un agarrao al ritmo tunero, el David ballant amb la filla de la Laura (primera celebració on hi ha nens convidats!! Ens fem grans, Planas!), la gent fent-se fotos, altres demanant les Munich Moritz (Comabella, et torno a dir els números de peu?), i molt bon rotllo en l’ambient. Som gent maca, què collons!

Feliços 30, Planas. Estàs estupendíssima, com sempre de fet. T’estimo molt, reina.

Tots els camins duen a Roma!!!!

2009-05-07T13:21:00.006+02:00

Nit boja la d'ahir. Cassolana, però boja! Escoltar els partits per la ràdio té el seu punt. El 2 a 6 històric al realmadriddemerdaesteuacabatshosabeuoi? -tot junt- el vaig viure a l'autopista, venint en cotxe cap a Barcelona. Ahir nit estava tan nerviosa, amb RAC 1 de fons, que em vaig posar a escombrar, fregar, posar rentadora. No em podia estar asseguda. Amb el gol d'Iniesta em vaig tornar loca absoluta. Vaig cridar molt. Vaig saltar encara més. Casi em foto de lloros contra la taula del menjador. Vaig sortir a la finestra per cridar molt. I tothom cridava molt. I tot era molt maco. I Visca el Barça!!!! El millor del partit, a part del gol d'Iniesta, clar, Pep Guardiola corrent per la banda per celebrar el gol!!! I love this boy! A casa la Buil es va obrir el cava ahir!

Ara, a Roma. Ja us dic jo que aquest és l'any del YES WE CAN!

Printemps à Paris

2009-04-28T09:49:00.008+02:00

Si "Paris vaut bien une messe", la Maïté i la Clara bé que valen un cap de setmana a Vincennes-Paris!!! Voilà, ens plantem a casa la Maïté previ retrobament amb la Clara (Vueling és un petit món a CDG), i acomiadem l'Yvan, que marxa de comiat de solter... "Soyez saches!"...

Weekend de filles (ole, ole!!!). Canal Saint Martin divendres vespre, amb converses acalorades i amb la Clara i sus aspavientos habituals i que tant ens encanten. Ella busca un restaurant vietnamita, però resulta ser cambodtjà i està més que ple. Place Sainte Marthe i la seva cambrera mig loca són la millor opció. Ens acompanya el Joan, amic de la Clara, i l'Elisabeth i l'Adrien.

Esmorzar por todo lo alto dissabte. La Maïté, solete ella, s'ha llevat abans i ha comprat croissants, pains au chocolat, baguettes i embotit per tota la població de Vincennes i part de l'estranger! Dutxades i estupendes nosaltres, ens dividim (havent saludat al maire de Vincennes, que tenim un nivell, eh!). La Clara amb el Víctor i el seu restaurant amb chef de renom, Maïté et moi, passeig pel Marais, shopping de vestidet i mocador i llarga conversa a la creperie "de sempre". L'après-midi continua amb passeig cap a Louvre-Rivoli i Tuileries, on ens trobem amb el Víctor i la Clara per anar cap a Saint Germain i prendre un cafè en honor de l'Albert, a prop de Sciences Po. Tarda completeta perquè, a més, la Clara troba uns pantalons molt Clara chez Chatawak.

De retour cap a casa, per arreglar-nos i anar al restaurant Chez Jacques, au XVème. Jo, que sóc molt obedient i disciplinada, les seguia. Et voilà, que arribem al pont per on passa el metro, on el Marlon Brandon corria a Último tango en París (mmmmmmm!), i baixem a la quai de la Seine. Regal sorpresa d'aniversari de Clara i la Maite: taula per tres en un creuer-restaurant al llarg del Sena. Dues hores de glamour passant pels lloc més emblemàtics de París, copa de vi en mà. Il·lusió immensa i un luju poder-ho compartir amb elles. Again, mil gràcies, reines!!

Diumenge em desperto la primera i m'impregno d'energia. Amb ganes d'anar al mercat i comprar fromage (què seria la vida sense ell? Resssssss!!), paté, i tot el que necessitem per fer un brunch de traca i mocador amb el Víctor i l'Adrien de convidats. Sense temps per fer la siesta (ayst!), l'Adrien ens acompanya a Bercy, tot buscant una tortuga d'aigua per la Maite. Quicaaaaaaa, no hi ha tortugues. Passeig per aquest París nou i tornada cap a casa per veure una mica la tele, xerrar i fent el manta al sofà. Fins les 19h, que ens toca acomiadar-nos fins la prochaine, que serà dintre de molt poquet.

Resum de tot plegat: París bé val que, com a mínim, hi anem un cop l'any, no Clara?

(Fotos gentilesa de la Clara)

FELIÇ SANT JORDI!!

2009-04-23T16:07:00.002+02:00

Nochevieja 2009

2009-04-21T14:10:00.005+02:00

Dissabte passat la Gemma en va fer 30 (ayst!) i ho va celebrar amb una festa amb la seva gent, que és molta, sí, però selecta.

Les (i els) chupis (Monchi, quica!) hi érem, of course, amb la resta dels seus amics i família. Una festassa, la de dissabte, que demostra que la Gemma adora els seus amics. I nosaltres a ella (como representant de les chupis me erijo!)!

Chupi Serra, per molts anys!!! Em sembla que en portem 28 de celebrats....!!! Y lo que te rondaré morena!

T'estimo molt, reina.

(Visca la copa balón i el pepino en el gintònic!)

Frases Fran

2009-04-15T10:32:00.002+02:00

"Hay que ser muy freaky para saber de algo"

Treintañera

2009-03-24T13:04:00.005+01:00

I amb alegria, per molt que la Serra em digui que hauria d'estar en crisi i m'enviï mails the wellness anti-aging! La Buil ha arribat als 30 feliç, envoltada dels seus, calçots en mano (Ferran, pots parar de menjar-ne!! Prou, prou, prou!), contemplant tulipes i desembolicant 30 regalets súper útils (gràcies Jové & Sobri per anar a comprar el menjar de gat i, sobretot sobretot, pels items de cotxe!!). Ara la Buil podrà escoltar música amb uns súper altaveus per l'ipod nano i podrà gaudir d'un moment spa+massatge de relax total. La nit mirant la ria de Bilbao va ser el primer regal d'aniversari. L'últim, mai se sap!

Gràcies a tots per venir a la meva festeta. Sou fantàstics!!!!

El millor iaio del món

2009-03-19T16:19:00.003+01:00

Un Buil de cap a peus, manyo de naixement, català d'adopció, "rojo" fins a la mèdul·la i seguidor del Saragossa i el Barça. Ditxaratxero com el que més, d'humor fi, i presumit en el seu punt just, el iaio Joaquín ens ha dit avui adéu. La Buil està trista, però feliç d'haver-se sentit molt estimada per ell i, clar, poder-lo estimar tant. Perquè jo sé que a Piera tothom volia tenir un iaio com ell. Perquè és el millor iaio del món, sens dubte.

Aúpa Bilbao!

2009-03-08T19:52:00.023+01:00

Hi ha llocs i gents que et generen bon rotllo, no saps ben bé perquè. Abans d'haver anat mai a Bilbao jo sabia que era una ciutat que m'agradaria, per la seva història, per la manera de ser dels bascos, per la seva filosofia de vida, per la seva capacitat de reinventar-se. Aquest cap de setmana ha estat el meu segon cop a Bilbao (envaïda per banderes de l'Athletic all around), i m'hi he trobat com a casa. Un cap de setmana diferent, curt, però intens, això sí. I molt especial en molts moments. Visitar llocs que han estat i són especials per algú fa que te'n sentis part d'alguna manera. Que algú t'expliqui la seva visió de la ciutat, algú que la coneix pam a pam, que en coneix l'abans i el després, ajuda a entendre no només la ciutat, sinó el caràcter d'aquest algú i la seva manera de veure el món. Un luxe poder compartir aquestes històries!

Com diuen, allí donde fueres, haz lo que vieres. Pintxos-zuritos per la zona de Deusto, pintxos-zuritos per Pozas, i ja comences a notar que vas tocada. Però cal seguir el ritme, que estamos en Euskadi, hombre, i aquí, amb perdò, mariconadas las mínimas. Seguim la tònica de zuritos-pintxos al Casco Viejo sota el txirimiri continu del País Basc. Parlem, riem i recordem. Un luxe, lo dicho. Et diuen que de gran seràs com la Milagros Pérez-Oliva, i que tens un algo de Marilyn (jajaja!), i amb això et fan feliç. Et diuen també que de gran vol ser un professional d'experiències viscudes. Toma ya! Vols continuar la festa, però estàs cansada i "ja tenim una edat"(uns més que altres, tot sigui dit), i el cap de setmana no s'atura a divendres. Llavors decideixes acabar la nit mirant la ria de Bilbao (ole, ole i ole!) amb un somriure d'orella a orella! I te'n vas a dormir feliç.

Dissabte diluvi universal davant del Guggenheim i, per casualitat, acabes prenent-te un cafè al bar del Domine. Allà fas una posada al dia de tot plegat i intentes organtizar la jornada. N'hi ha una, la Jové, que amb la insistent pluja aposta per agafar el tramvia (per ella sempre serà ferrocarril) i anar donant voltes, cual jubilado. Para la pluja i caminem, caminem. I anem a dinar i certifiquem que, a Euskadi, tot és a lo grande! M'encanta aquest pais! Momento modorra post-dinar que acabem superant amb el cafe i el txirimiri constant de la passejada de la tarda.

20h del vespre, comença la nostra nit, amb el partit del Barça i l'Athletic. T'apalanques a un bar, dreta, zurito (zurullo segons la Jové) en mano (y otro, y otro, y otro) per veure la victòria del Barça, intentant no dir "uiiiiiiiiiiiii!" o "gooooooooool!" per a que no et mirin malament. Però els bascos, com he dit, són majos per definició, i amb haver arribat a la final de la Copa del Rei ja estan més que contents.

Decideixes anar a un altre bar, i a un altre, i a un altre, i l'euforia comença a disparar-se quan es parla del sexe i el no sexe (ayst!), i de mil i una cosa més que ara no recordo, perquè estava una mica flotant jo. I anem a la Granja, descobriment de la nit anterior, i ballem i ballem, i parlem per telèfon (oeoeoe!!!), i esgotem la nit al local.

Diumenge decidim anar fins a Portugalete i visitar el Port de Bilbao. Passeig agradable, amb Lost de fons. De camí la Jové descobreix que Sestao existe i que n'hi ha que fa temps que sabíem de la seva existència. L'Estany, mentrestant, ens explica la diferència entre vestit i jersei, tot i que jo no ho acabo de veure massa clar... Dinem pintxos, como no, i ens espavilem per anar cap a l'aeroport. El cap de setmana de Bilbao (this is the weekend of Bilbao, Bilbao, oh yeah!) ha acabat. M'enduc, però, un munt de punts a tenir en compte:

- Bilbao sense zuritos no és Bilbao.

- Els pintxos a Bilbao són pitxos de debò i no et claven una burrada per a cadascun d'ells

- A Bilbao s'hi viu bé

- Aúpa Athletic totaaaaaaaaaaaaal!

- La Coca-Cola Light és Coca-Cola a dieta

- Si demanes un entrepà petit de formatge per esmorzar te'n porten 6 i grans

- Que et portin l'esmorzar a l'habitació és car

- Els bascos porten arrecada d'aro

- Petons en basc és Muxua. Maco, eh!

I un munt de coses més que millor que descobriu vosaltres mateixos!!!!

Bihar arte, Bilbo!

2009-03-05T12:08:00.003+01:00

Si aquest cap de setmana em necessiteu, busqueu-me per Bilbao! Per las siete calles, pel teatre Arriaga, per Portugalete, Deusto i la zona del Guggenheim. Em reconeixereu perquè aniré amb una copa de txacolí a una mà i un pintxo a l'altra. Així tot el dia!! Visca els tòpics i visca Euskadi! (us he parlat, no, de la meva predilecció cap als bascos?!! No?! En faré un post ben aviat!)

Rubianes, solamente

2009-03-02T09:31:00.002+01:00

Perquè vaig anar a veure el seu monòleg 3 cops i mai no em cansava, perquè el seu muntatge de Lorca em va encantar, perquè cada cop que sortia a la tele, jo m'ho gravava per poder-lo sentir indefinidament. Perquè em pixava de riure només veure'l. Gran Pepe Rubianes. Un dels millors.

BONÍIIIIIIIIIIIIIISSIM!!!!

2009-02-27T12:04:00.001+01:00

undefined

Cruella te ve

2009-02-04T12:25:00.004+01:00

Nens, nenes! Tenim nou bloc al que estar atents. Fa uns dies el vaig linkar al meu llistat de blocs que segueixo. CruellaTV és, segons ella mateixa "un espacio de crítica de tele constructiva y también destructiva. Cruella es la mala más malísima que podrán conocer. Ahora abandona a esos malditos 101 chuchos para lanzar toda su ira y sabiduría sobre un aparato que todos tienen en su hogar. Se llama televisor"

A aquells que us agrada la tele i, sobretot, no us fa vergonya ni por dir-ho (més enllà d'informatius i documentals, of course), no us el perdeu! Si no sabeu què és GH o Aída, deixeu-ho estar. El bloc val la pena, i està escrit amb molta gràcia. Tremola Monegal! (Cruella, tú tienes mucha más gracia, on vas a parar!).

Ps. Esta publicidad vale por dos Moritz! :)

Francesos

2009-01-27T13:25:00.003+01:00

Perquè el bloc és meu, sí, però compartir és viure, que diu la Jové, us deixo una cita caçada al vol al metro de Madrid per una amiga meva, la Clara, aquest passat cap de setmana.

"La Catalogne c'est Barcelone, tu sais? La Catalogne c'est quand tu descends, à gauche"

Diu la Clara: "No cal dir que és un francès qui parla, sí que cal afegir que es dirigia aun altre francès! La veritat és que després de sentir coses així, i de veure pelis com"Bienvenus chez les ch'tis", la meva francofonia queda bastant tocada ;-( "

Pues eso....

No Cristina, no party!

2009-01-21T13:57:00.001+01:00

Mi público me reclama, y yo me debo a ellos. Sí, sí, seguidors, amics, família, amants, que m’aneu seguint via bloc! La Buil (a estones també Gonsàles, sobretot a la feina!) is back, més en forma que mai, però també més enfeinada que mai, i amb menys inspiració que mai.

Tenim una Buil feliç, amb perspectives de petits grans canvis, més a prop de la família que mai, missing sometimes els amics, que són cars de veure, però amb ganes de fer moltes coses aquest any. Per mi, digueu-me positiva, aquest és l’any Obama i no pas l’any de la crisi. Any de canvis a millor, ja veureu.

Aquest 2009 serà important sobretot perquè entro a la trentena, com molts dels meus amics, i això és un gran canvi. Com em veia jo de petita als 30 anys? Casada, amb un parell de fills, segur. Recordo perfectament que en algun joc que fèiem de petits jo sempre deia que em casaria als 23. Ja! Als 23 tot just decidia que volia fer el segon cicle de Periodisme!

Han canviat molt les formes de vida, però també és cert que, com va dir una amiga no fa massa “la gent ha fet ja els deures i jo encara no he obert el llibre”. Voilà. El temps passa i tinc la sensació que em queden un munt de coses per fer i que he de fer ja. I no només en tema parella, (que també) sinó així, en general. Que sí, que sí, que als 30 anys s’és jove. Però no tant, eh! Els treintañeros que conec m’asseguren que aquesta serà la millor època. Per força ho ha de ser, perquè és, a priori, la dècada dels grans canvis: la gent es casa, la gent té fills. I això són palabras mayores, tu!

Però com ara per ara aquests grans moments em queden lluny, em conformo amb planejar mica en mica el meu 2009 que, segur, serà encara millor que el 2008. De moment, Bilbao m’espera. M’espera també un(s) viatget(s) amb les chupis, ves a saber on. M’esperen un munt de celebracions d’aniversari dels que m’estimo. M’esperen teatres per un tubo. I els cinemes dissabte nit, que m’encanten! M’esperen cervesetes amb uns i altres, i gintònics pels més canalles. M’esperen confessions immillorables. M’esperen partits del Barça estelars, i concerts multitudinaris al Sant Jordi. M’espera una visita a París a la primavera, i una a Madrid per gaudir juntes del nostre Sergi, que hi anirà, segur. M’esperen un munt de coses que viuré amb molts de vosaltres.

I tot això em fa estar contenta. Feliç 2009!

Visca el Barça!

2008-12-15T11:44:00.009+01:00

El millor d'anar al Camp Nou dissabte (oeoeoeoe!) va ser tenir mon pare, home seriós i tirant a tímid, al meu costat, mirant-me i cridant "Ho haveu vist, ho haveu vist?!! La mare que els va parir!!" quan Messi (el meu Déu des de fa un parell d'anys) va marcar el segon gol. Impagable moment. El senyor de la fila del davant, puro en boca, clar, encara riu!

Impagable també el moment abans de començar el partit. Tinc un noi d'aspecte paquistaní al meu costat que, en sonar l'himne del Barça, es posa dret i el canta com si li anés la vida. De pe a pa se'l sap! Quiquíiiiiiiiisim (i guapíssim el noi! :)) A mi aquestes estampes, què voleu que us digui, em molen. El paqui, però, s'ha equivocat de seient, i acaba marxant. S'asseuen al meu costat dos suecs, pare i fill. Viuen el partit amb una entrega que riute'n dels socis de tota la vida... (perquè els socis de tota la vida, desenganyem-nos, s'estimen el Barça, sí, però animar animen un cop el partit està guanyat!). Llavors és quan pren sentit el "tant se val d'on venim, si del sud o del nord" i te n'adones que el futbol, i el Barça, són una molt bona eina d'integració.

El més impagable del partit, clar, va ser la victòria, merescudíssima, del Barça, i quedar a 12 punts del Madrid (i poder veure el torso desnudo de l'Etoo, que pas mal, tu!). Si hagués pogut veure al Bardem d'a prop, que estava a la llotja, ja hauria estat l'hòstia! ;) Lo dicho, visca el Barça!

La Mola, mola!

2008-12-08T01:34:00.004+01:00

Tot i que a mi, on es posi un restaurant on no s'hagi de pujar una muntanya... millor que millor. Ara, si s'ha de fer, es fa. Reconfirmo, pero, que soc una noia de ciutat...

La frase del dinar

2008-12-02T16:39:00.004+01:00

No sé si tener un hijo o comprarme un ordenador

Sense paraules, tu!

I això que l'anònim 3 m'ha deixat plantada per dinar. Sinó, la de frases lapidàries que tindria ara!

Dancing queens

2008-11-11T11:48:00.013+01:00

Resulta que la nostra Viñas en feia 30 dijous passat, i se li va preparar una festa sorpresa. Era una festa ABBA i, per tant, decoració, música i tot plegat havia de tenir relació amb aquest grup, hortera, sí, però de cançons mítiques! Lalalalala, Fernandoooooooooooo!!! Waterloo, lalalalala! You are my dancing queeeeeeeeeeeen, lalalalala!!! La gràcia era, també, anar disfressats. Però aquí la menda, que és tímida de mena i no tenia massa temps, va acabar decidint que no, i que en tot cas, si acabava pujant a l'escenari a fer un show, improvisaria.

Resultat de tot plegat:

- la Viñas rep una sorpresa monumental! No s'ho esperava gens, quica!
- la Viñas rossa perd mogollón. No et tenyeixis mai del món!
- aquí la Gonsalesssss es deixa convèncer per la tieta de la Viñas i, en un moment, gorritos en cabeza, improvisen un Dancing Queen
- l'anònim 2 triomfa com a Risto Mejide.
- l'Abril, la filla de la Viñas, ve a dir-nos que la nostra actuació ha estat una caca. "No valéis", diu. Visca la sinceritat dels nens! - Juguem al Singstar i m'acaben dient que els meus gustos musicals són de "caixera del Dia". Toma ya!

En resum, una festa mooooooooooooooooooooooolt maca, i amb Minimagnums de postre!!! Ole, ole i ole!!!!

Felicitats, Asel·la!!

Obama president!

2008-11-05T10:41:00.002+01:00

I jo que me n'alegro! Molt! I nosaltres hem estat amb ell la nit electoral! ;)

Are you ready?!

2008-11-03T11:31:00.003+01:00

It was a creed written into the founding documents that declared the destiny of a nation.
Yes we can.
It was whispered by slaves and abolitionists as they blazed a trail toward freedom.
Yes we can. It was sung by immigrants as they struck out from distant shores and pioneers who pushed westward against an unforgiving wilderness.
Yes we can. It was the call of workers who organized; women who reached for the ballots; a President who chose the moon as our new frontier; and a King who took us to the mountaintop and pointed the way to the Promised Land.
Yes we can to justice and equality.
Yes we can to opportunity and prosperity.
Yes we can heal this nation.
Yes we can repair this world.
Yes we can. We know the battle ahead will be long, but always remember that no matter what obstacles stand in our way, nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change. We want change.

We have been told we cannot do this by a chorus of cynics…they will only grow louder and more dissonant ………
We’ve been asked to pause for a reality check.
We’ve been warned against offering the people of this nation false hope.
But in the unlikely story that is America, there has never been anything false about hope.
Now the hopes of the little girl who goes to a crumbling school in Dillon are the same as the dreams of the boy who learns on the streets of LA; we will remember that there is something happening in America; that we are not as divided as our politics suggests; that we are one people; we are one nation; and together, we will begin the next great chapter in the American story with three words that will ring from coast to coast; from sea to shining sea: Yes We Can.

Quiquíssimes!

2008-10-21T13:29:00.003+02:00

La gràcia del facebook és, bàsicament, recuperar gent del passat i recordar imatges de fa mil anys i que et porten mogollon de records! Para muestra un botón. Aquí apareixem Serra, Jové i servidora... i avui, molts (quants no cal dir-ho!) anys després, continuem quedant super sovint (avui, per exemple) per explicar-nos les nostres històries. I que no és maco?!!!!

Per cert, aquesta profe, l'Aurora, ens castigava cada dos per tres. Com diu la Jové, amb la cara de bons nens que fem tots, com tenia el valor de fer-ho???!!

La frase dels darrers dies!

2008-10-01T17:20:00.004+02:00

"Si al final, del que es tracta, és de veure qui la té més llarga!!!"

I això, afegeixo jo, aplicable a tots els camps de la vida, tu! I així portem des de dijous!! :)

De dissabte al Raval

2008-09-28T19:10:00.006+02:00

Fem veure que som gent seriosa, que els dissabtes tarda anem a veure expos i coses soooooooooo coooooooooool... ("un palomo no hace verano", que deia el Cruyff, perque jo, els dissabtes tarda els dedico a fer la siesta, no ens enganyem!)

...i arriba la nostra pallassa fashion preferida a revolucionar-nos!
Som un trio la, la, la molt curios, trobo!!!! Ens entenem a la perfeccio, pero!

Per cert, recomanable l'expo... pero ja ha acabat avui diumenge. I recomenable el Bar Raval, testimoni de mil bons moments meus amb gent molt diversa! Ho he dit molts cops que m'agrada el Raval, oi?

Vicky Cristina Maria Elena

2008-09-21T20:52:00.010+02:00

Vinc de veure Vicky Cristina Barcelona i m'ha agradat molt. Abans d'entrar al cine, pero, quan estava amb el Ferran fent el cafeto previ, ja li he dit "segur que m'agrada". Diguem que a les pelis del Woody Allen vaig predisposada a passar-m'ho be. N'hi ha de bones i n'hi ha de molt bones. Va a gustos, I know. I diuen que totes son igual, amb les mateixes tematiques i les mateixes histories i embolics. Potser per aixo m'agraden tant. Son histories que a mi m'enganxen.

No fare una critica comme il faut, sobretot perque em fa mandreta, pa que engañarnos, pero a destacar:

1. Es una peli que, sense cap mena de dubte, s'ha de veure en versio original. Soc sempre partidaria de veure les pelis en versio original, pero aquest cop molt mes. De fet, no se com se les deuen apanyar en les versions en castella o en catala en algunes escenes entre Juan Antonio (Javier Bardem) i Maria Elena (Penelope Cruz).

2. Passa a Barcelona, com podia passar a Roma, com ha dit el Ferran. Te gracia, es cert, que passi a una ciutat mediterrania, per allo de la passio i tal... pero vaja, que passi a Barcelona (i Oviedo) es pura anecdota.

3. Pedro Almodovar ha fet una gran feina amb Penelope Cruz. El millor de Vicky Cristina Barcelona, per mi, es el seu personatge, que semblava tret de Mujeres al borde de un ataque de nervios. Cada cop que sortia en pantalla no podia parar de riure, i a la gent del cine se li escapava algun timid aplaudiment. La Pe es una molt bona actriu i a partir d'ara me erijo defensora seva (toma ya!).

4. La Scarlett (Cristina) es preciosa, pero per mi esta molt i molt fluixa en aquesta peli. Molt mona ella, si, pero aquest cop a mi ni fu ni fa.

5. Si m'hagues d'identificar amb un personatge, seria amb el de Rebecca Hall, la Vicky. Ho fa molt be, i jo m'he ficat molt dins les seves inquietuds, els seus dubtes. Tens la vida ordenada, amb l'horitzo clar i pam! De cop tot trontolla.

6. Vull passar una nit amb el Bardem (em repeteixo, ja, ja...). Diu el Ferran que quan sortia en pantalla jo feia un chascarrillo amb els llavis, tipus "Deu meu, que guapo que es". Quina mirada, quines mans, quins petons, quin torso.... Es un desig totalment animal i no hi puc fer mes!

7. A part de la meva passio purament carnal per ell, interpreta el seu personatge de seductor a la perfeccio. Pintor, bohemi, amb una pedazo casa i un descapotable vermell a la porta... vaya, el que et trobes cada dia per Barcelona... Creible poc, cert. Pero es ficcio, no?! Per aixo anem al cine!

8. Em quedo amb la part de dialeg:

- Estic fent una especialitzacio sobre la "catalan identity"
- I aixo exactament per a que et servira?

9. No acabo d'entendre les bufetades d'actors catalans per sortir a la peli. Als titols de credit deia que sortia el Joel Joan i jo ni l'he vist! Nomes Abel Folk, que no diu ni una frase, i Manel Barcelo. I el que fa de pare del Bardem. Lo dicho, recordo una entrevista a l'Abel Folk en la que fardava de sortir a la peli del Woody Allen i, la veritat, no entenc de qu`e fardava exacament. I el Joel Joan, menys!

10. Divertidissims els moments "In this house, speak in English, please!" Parlant d'English, per cert, l'accent de la Pe parlant angles es fatal, fatal. Pero molt fatal. Pero fa moooooooolta gracia. El Bardem, tu, chapeau!! Una fluidesa, un accent, una cosa....

Total, que l'aneu a veure, que val la pena. Si us agrada Woody Allen, clar. Si no, pensareu que es mas de lo mismo. O no...!!!

(again, perdoneu la falta d'accents...)

Savis consells?

2008-09-18T12:11:00.004+02:00

I llavors ell vingué i digué:

"Per què SEMPRE feu les coses taaaaaan complicades? Gonzàlez, no et deixis endur pel fals feminisme estil Bradshaw!!! Allibera't, MASCULINITZA'T!!!! Viuràs en un món feliç sense preocupacions, només atenta al futbol i al sexe!!!!"

i llavors la González veié la llum.

The girls and the Spains

2008-09-10T11:55:00.003+02:00

Les chupis preparen una nova incursió per les Espanyes... Segurament, Salamanca empaperada. Alguna altra idea (que no sigui Santiago de Compostela, ni Bilbao??)? S'accepten propostes de tothom! De moment, Serra, aquí van alguna de les fotos enviades per la Planas (Planas, y Sevilla la nuit, què???!!!).

The girls and the toro, the girls and the Planas falling asleep, the girls and surrealism, the girls next to the tower. I love these girls!

Dies raros

2008-09-03T19:56:00.003+02:00

Porto una setmana tristona. Tot i estar encara de vacances, aquests estan sent uns dies una mica raros. Tothom treballa ja i la meva vida social ha quedat hiper reduida. Pujar cada dos per tres a l'hospital d'Igualada a veure el meu avi, que esta fotut, tambe ajuda a veure-ho tot una mica gris, tirant a negre.

El iaio ja no es el que era i aixo em fa estar molt i molt xof. En te 9o i, per tant, no le pidamos peras al olmo. Pero bufffff, aixo d'haver-li de donar de menjar, de que gairebe no pugui parlar, que amb prou feines estigui despert unes horetes... un rotllo. Normal a la seva edat, clar, pero durillo, tenint en compte que l'he conegut durant gairebe 30 anys de la meva vida i era molt diferent a com el veig ara. I els canvis, a mi, ja ho sabeu, em costen. M'hi he d'acostumar mica en mica a les novetats, a les bones i a les dolentes.

La part positiva d'estar inactiva i a l'hospital aquests dies es que he tingut molt temps per pensar. En la familia, en el futur d'aquesta familia; en els diferents cercles d'amics i la intenstitat de les meves relacions amb ells; en la feina. En tot. Massa i tot he pensat. Pero m'ha anat be. Posar els pensaments i sentiments on pertoca. Que jo sempre he estat una tia ordenada, cony, i no tenir-ho tot minimament controlat m'estressa.

Per tant, aquests 4 dies que em queden de vacances els aprofitare per agafar aire i tirar endavant, intentant buscar els bons moments de sota les pedres i fer-los meus. L'aire de l'emporda aquest cap de setmana crec que m'ajudara. I unes rises amb les chupis a la de ya, el millor balsam. I els meus papes a prop (que dema fan 32 anys de casats!!), la millor xarxa de seguretat.

Estiu alaturka!

2008-08-27T12:46:00.004+02:00

La troupe "turka-quebienmelopasosurcandomares-jornadadeportesobertesdebarcosidemes-itsteatime-alaunamontaña,vamosavertumbasielsunset??!!" ja ha tornat. Morenissims tots, guapissims tots i amb ganes de quedar i veure les mes de 3000 fotos (???!!!) que tenim (tenen, de fet) del viatge. La cronica de tot plegat, aviat, gracies al suuuuuuuuper diari d'abord del Joan.

De moment, la foto de la troupe!

Fem un break?

2008-07-30T10:38:00.006+02:00

Com cada any, el bloc queda tancat unes setmanetes per vacances. Tot i que la setmana que ve encara treballo, el meu alter ego bloggil creu que ha de marxar ja de vacances. Està saturadet, el pobre, i mancat d'idees. A part, com deia l'anònim 2, "yo me debo a mi público", i els meus seguidors més fidels (excepte el Ferran i la Sobrino, que jo sàpiga) estan ja de vacances. Llavors, quin sentit té escriure per a que ningú em llegeixi? Tinc les chupis dispersades pels puestus, all around the world (quines chupis més intrèpides que tinc!), i els meus anònims a punt de marxa també.

Per tant, s'obre un fantàstic parèntesi vacacional. Marxo en una setmaneta: primera parada, quinze dies a Turquia, amb l'expert més expert en Turquia del món mundial. Segona parada, 4 dies a Madrid (visitant la Fuente, una gairebé madrilenya d'adopció, intermitent, això sí, i la Clara, que tot just acabarà d'arribar-hi!) !

I com a resultat d'aquestes dues escapades, diversos desitjos: passar-m'ho taaaaaaaaaaaaaaaan bé com pugui, aprofitar al màxim el temps amb els amics, saborejar cada terrasseta que trepitgi aquest estiu (família Bertran/Viñas + Rita, quan quedem next week?), tornar més morena que l'any passat, si cabe, desconnectar de la rutina, desintoxicar-me de la meva petita obsessió aquagymera, i tornar carregada de bona energia per agafar l'any (jo, com la Serra, funciono també segons el calendari escolar) amb forces i bon rotllo.

Lo dicho. Reis, reines. Molt bones vacances! Ens veiem a la tornada, segur.

(Ayst! Ja us trobo a faltar, i encara no heu ni marxat! Si és que sóc una sentimental...)

Oh, my GOOOOOOD!

2008-07-21T18:25:00.008+02:00

(teclat sense accents... un rotllo tu! ja em perdonareu...)

Aquest cap de setmana he estat amb Deu. I no, no el vaig veure durant el Congres del PSC, tot i que el gin-tonic vesperti de dissabte als sofas del Juan Carlos I era una mica estar al paradis. Un luju en toda regla.

El que deia. Vaig veure Deu, i el vaig veure al Camp Nou ahir nit. Deu es diu Bruce. I no, no soc fan del Bruce. No em se ni una canço d'aquest HOME en majuscules (perque si, aquest entraria dins la ja coneguda categoria meva d'home-home). El Boss es impressionant. Es tot energia, tot força i tot passio. Una bestia. En directe, impressionant. Vaig tenir la pell de gallina una bona estona. Era conscient que estava vivint un gran moment, un gran concert. I mon pare tambe. El vaig veure emocionat uns quants moments del concert. Veure el Camp Nou, totalment entregat i corejant el "Born to run" emociona a qualsevol.

Vaig anar a veure Deu diumenge, nit en que va oferir el seu repertori mes marxos i mes canyero, molt de rock i momentos folk divertidissims. Perque si, senyors, el Bruce canvia de repertori a cada concert, i improvisa segons les peticions. Un crack, ell i la seva banda. Uns mestres de la musica que van fer embogir joves i grans. Perque la gracia d'aquest concert era anar-hi amb mon pare, que ja en te 63. I sentir que ni jo ni ell estavem fora de lloc. Vaig veure families amb avis, pares i fills. Vaig veure parelles d'adolescents, parelles amb mes de 70, i pares joves amb fills no mes grans de 10 anys. Una barreja magica.

Tres hores de concert (tres!!!) que ens van deixar ben esgotats. A tots menys a ell, que anava allargant el "Twist and shout" final com si portes nomes 10 minuts de concert. Lo dicho, aquest cap de setmana he vist Deu i he caigut rendida als seus peus.

Para muestra, varios botones dels dos concerts (pell de gallinaaaaaaaa!!!):

http://www.youtube.com/watch?v=T4Z8BtTtwKA&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=0IsXVqKgmVs

http://www.youtube.com/watch?v=KVEJtzuuzgQ&feature=related

(anonim 3, les frases lapidaries del dinar d'avui son impublicables, decididament! :)

Berlín, Ich liebe dich

2008-07-15T11:07:00.014+02:00

Aquest cap de setmana passat m’he reconciliat amb Berlín. No és que estiguéssim enfadades, perquè amb prou feines ens coneixíem, però crec que l’any passat, quan la vaig conèixer, vaig veure només la seva pitjor cara : el fred. Aquest cop, però, ha estat diferent : ciutat amb sol, gent al carrer, terrasses per tot arreu,… I un guia de luxe, que ens ha fet entendre el perquè de moltes coses.

Un cap de setmana llarg, aquest passat, que es resumiria en:
- Sortida de Barcelona una hora i mitja tard. Sort del Cuore i de les nostres sortides de to orgàsmiques.

- Arribada a Schönefeld (per nosaltres sempre serà Chofel), amb tot d’alemanys rossos all around. Ferran! Estem aquí!
- Reencuentro amb la Marta, amb el seu riure i els seus acudits
- Sopar del grupo Ferran al completo.
- Caminar cansa. Caminar non stop cansa molt. Per molt breakfast buffet que t’hagis fotut abans. Alexander (Alex, a partir d’ara), ajuntament, catedral, museus, Unter den Linden, porta de Brandenburg, Reichstag, monument a les víctimes de l’Holocaust, i Potsdammer Platz així, del tiron.
- El Ferran és un guia magnífic. De debò. La de coses que he après aquest cap de setmana... tema muro, sobretot. I la creu de la torre de la televisió, i un principito super mono que era rotllo sensible i culturetes.
- Berlin és barato. Una pizza gran, 3.50 euros. Llàstima que en aquell lloc el cambrer fos un capullo rematat (únic antipàtic que hem trobat... i no era alemany). Menjant molt, hem pagat màxim 14 euros per cap. Això com a molt màxim.
- Sopar indi estupendo! El Ferran se lo come todo.. ochochoi!
- Dissabte més relaxat: matí femení de compres (“venga, nenas, que me lo quitan de las manos”, diu la Sobri) i cerveseta a la zona chupi guai de papes i mames estupendos fent un brunch. “És molt Sex and the city”, trobo.

- Tarda al Tiertgartten de Bekelar. Hi ha un home que després dels crits de la Bea en veure un embolcall de galetes Príncipe encara pensa “qué significa este momento”

- A la Bea li encanta ensenyar les tetes en públic. Així, com us ho dic. Després de Menorca, jo crec que aquesta noia se ha soltao.
- Kreuzberg mola mogollón. Prendre una caipirinha, en un bar indi del barri turc de Berlín és un poti poti fantàstic. La conversa relaxada amb la Bea i la Marta, un luxe.

- Risas, cervesa i tiramisú: què més vols a la vida?
- Tour nocturn en cotxe. Ferran, mil gràcies. Com diu la Bea, “me siento taaaaaaaaaaan de Berlín y taaaaaaaaaaaaaan Europea”.
- Odissea per tornar cap a Barcelona... la línia S-9 del S-Bahn no va on ha d’anar, i entrem en un bucle sin retorno. “Cris, me estoy poniendo nerviosa”... Per sort, arribem a l’aeroport a temps on, per cert, a mi em fan obrir la maleta i em pregunten “això són líquids explosius?”. “No, és parfum”. “Ah, d’acord”, respon el polizei.

L'escena

2008-07-02T16:54:00.005+02:00

Us he dit mai que ADORO aquesta pel·lícula?!!! Entre moltes escenes, la de la banyera és la meva preferida. Ell és de chapeau. Ella també. La seva, une liaison pornographique. Voilà.

Tot dinant..

2008-06-27T17:40:00.007+02:00

La lliçó del dinar d'avui, amb una interessant conversa sobre tenir o no sentiment de culpa, es resumeix en:

The life is full of things, and I'm full of curiosity!

Després, ha deixat anar la frase d'un amic seu, a mode de sentència, que no posaré en rosa, perquè perdria força.... "A les dones us agrada més una bronca que una polla".

I el senyor de la taula del costat feia que llegia el diari...

Comença l'estiu!

2008-06-25T11:10:00.001+02:00

I amb l'estiu, els concerts!!! Demà, el primer. Como una loba iremos tras él, amb les Serra sisters i la Cani (des de divendres, alias "me encantáis, tías!!").

I la setmana que ve, otro, molt i molt adolescent! I el 20 de juliol, oh my God, el meu primer concert de Bruce! M'agrada? Sí. Tant? No. Però crec que The Boss al Camp Nou s'hi ha d'anar... from the lost to the river!

De moment, Bosé. En tinc moltes ganes!!!

Two friends, one shoe

2008-06-19T21:57:00.005+02:00

Por China con palillos

2008-06-16T16:27:00.003+02:00

No sé si podré esperar a acabar-me "Sauce ciego, mujer dormida" del Murakami (tinc una cita el 7 de juliol) per començar el "Por China con palillos", de l'Andrea Rodés. Nena, m'han dit que potser vas als Matins.sí, matins.no!!! ;)

Chupi Rodés!!! Again, moltes felicitats!!!

(toma publicidad en mi blog!!)

It's the final countdown!

2008-06-10T00:05:00.003+02:00

La nit del 20 de juny la tinc reservada a elles, les chupis de Barcelona i les de NYC. I si, segurament el cine estara ple de dones. I no, no serem "tot dones histeriques". Veure el Mr Big en pantalla gran es l'espectacle mes esperat, eh Jove!!! :)

Y tú... ¿De quién eres?

2008-06-05T12:53:00.006+02:00

Hi ha polèmiques absurdes, i aquestes és d'una d'elles. Lo fotut és que tothom opina de tot, i t'obliga a tenir opinió de temes que ni et van ni et venen. Els darrers dies més d'un (i de dos, i de tres) m'ha preguntat "i tu, amb qui estàs, amb el Santi Santamaria o amb el Ferran Adrià"? Que dius... eing??? " Jo què sé. Què ha passat?".

Llavors t'informes: notícies als diaris, a la tele, a la ràdio, enquestes, cartes al director, xats, grups de suport al facebook. La gent té poca feina. I el Santi Santamaria un llibre que acaba de sortir a la venda... meeeeeeeec!! Error! Lleig criticar els companys en plena roda de premsa del teu llibre... Legítim, però lleig.

No he anat ni al Bulli ni a can Fabes. I el cert és que m'encantaria anar a tots dos llocs. Adoro menjar, adoro provar coses. L'únic que em falta és pasta per fer-ho sense remordiments.

Tot això per dir que no sé perquè SEMPRE he de triar. Què pesada la gent en fer-te triar! A qui t'estimes més, al papa o a la mama? Carn o peix? Dolç o salat? Platja o muntanya? A dalt o abaix?

Provem-ho tot. Hi ha moments per tot. Visca els additius i visca els aliments naturals!

La frase de dissabte nit

2008-05-28T10:30:00.002+02:00

"Es que no se puede llevar escote y hablar bien"

Normalment no hi estaria d'acord (visca els escots!!), però veient la imatge d'aquelles noies... Diossssssss, quina pena!

Vicky (?) Cristina (that's me!) Barcelona (that's my place)

2008-05-14T18:26:00.001+02:00

Com ha dit un company de feina "El Bardem es fot petons amb tot Barcelona en aquesta peli". I jo... on era?!!!

Un avanç de la peli... em dóna bon rotllo la cançó.
----

Tema a banda, una menció als 10 anys de la mort del Frank Sinatra.

Un pallasso i un senyor

2008-05-10T18:25:00.006+02:00

Sobre l'amour, l'atracció i d'altres desitjos

2008-05-09T00:34:00.004+02:00

Quan menys t'ho esperes, entre txacolis (3?) i txistorres, es generen converses inesperades i moooooolt desitjades. De les que m'encanten, vaya....

I sorgeixen frases com:

"Être amoureux c'est une manque permanente" (à la France me remito)

Per d'altres no seria això, però en tot cas cadascú ho sent de la seva manera i simplement

"De vegades passa que amb algú sents "algo singular", que no li diries amor"

I tot per acabar concloent que:

"ELLS mai no prenen decisions"

I no direm res més. Sinó, haver vingut al Maitea, tu!

(i el millor, jo m'he limitat a escoltar, opinar, i ningú m'ha preguntat per la meva vida amorosa-sentimental-eroticofestiva!)

Anònims, en aquest post cau un comment fijo, no??? Jajajaa!

De teatre i palles mentals

2008-05-05T16:39:00.003+02:00

Foc, mel, aigua, fang, metalls de colors, sexe, família, consum, uniformitat, astúcia, sabiduria. Arrojad mis cenizas sobre Mickey, de Rodrigo García.

Ahir vaig anar al teiatru i em sembla que em va agradar. Em sembla que sí.

Sant Jordi enamora!

2008-04-23T13:09:00.006+02:00

Foto: Quim Puig, d'El Punt

Que les roses i els llibres us acompanyin (per cert, basta ya Ruiz Zafon per favor!)! I aquesta nit, al Camp Nou... que no falti de res!!!!

Bona diada de Sant Jordi!!

La frase del mail del dia

2008-04-21T23:21:00.002+02:00

"Nunca había dependido tanto de un hombre"

The girls and Sevilla (and the girls and the tower, and the girls and the river...)

2008-04-15T16:31:00.006+02:00

(Planas, aquest post sense fotos és duro de pelar... fes el favor, chu!)

Les chupis són maques. Molt maques. Són reines maques imprescindibles. Estar amb elles és estar segura, estar a casa, estar bé. I a més de tot això, com ens va dir el taxista que ens duia a l’aeroport divendres passat “sóis muy divertidas”.

Fa dos caps de setmana 4 de les 6 chupis vam aterrar a Sevilla amb l’objectiu clar de fer patent que estar juntes és garantia d’èxit. Potser anar a petar a un bar latino de lesbianes la primera nit no era precisament el nostre ideal de bar sevillano, però per fer el nostre primer gin-tonic andalús i programar el dia següent ja ens estava bé.

Del dissabte n’hem de destacar un munt de coses, i com l’estil juegologuil me mola, em veig obligada a fer una llista, per ordre cronològic:

- Un bocata de pernil amb tomàquet a “rodajas” es diuen “un catalán”.
- Es pot estar a 5 d’abril i a més de 30 graus de temperatura.
- La manera que tenen els sevillans d’arreglar-se, rotllo boda, poc té a veure amb nosaltres. Treuen les seves millors gales i les fan lluir tant com poden. Ni millor ni pitjor. Diferent.
- Adoro els aperitius a les terrasses. Tot i que em vaig cremar el nas i part del clatell, a mi la manzanilla i les patates em van sentar de perles.
- Viva Triana! Viva!
- Per entrar a les casetes de la Feria? “Muxa cara y pa’dentro”. O un “déjame entrar, que está mi madre dentro”.
- El rebujito (mmmmmmmmm!) és traissioneru a sac. Proveu de dinar amb dues gerres de rebujito (i una cervesa, jo) i aixecar-vos dignament. Costa. I el cap s’ennuvola. I swear. D’aquest moment d’ennuvolament en surt la frase “En Sevilla te comen la oreja (y en Logroño?)” Perdó, perdó, perdó! Sona lleig, ho sé.
- Amb el cap no sé on, acabes decidint fer un cafè a prop de la Maestranza, i conclous que si fossis de Sevilla t’agradarien els toros, només per poder viure l’ambientàs dels voltants de la plaça una tarda de corrida. I olé!
- Ens hauríem d’haver quedat més estona per la zona. El Fran Rivera fijo hi anava (i la duquesa!!!!)
- Objectiu de mitja tarda? Fer un H&M. Ens regalem coses de 10 euros màxim? La Planas i jo acabem fora de l’H&M, assegudes a tocar del terra, empanades, mirant la gent passar.
- Imprescindible seguir allò de “allá donde fueres haz lo que vieres”. Siesta de dues hores.
- En aquella habitació d’hotel vam sentir el crit desesperat de la Comen, una de les chupis, que assegurava que “No tenim resssssssss!”. “Ens tens a nosaltres”, li hauríem d’haver dit. Quica!
- Tenir una conversa pel mòbil amb les chupis atentes a què dic em fa posar nerviosa. Molt. I em poso vermella i tot.

La nit decidim passar-la a Triana, i anar fent via, mica en mica, cap a La Feria. Al primer bar decidim que el rebujito nos pone, i demanem la primera gerra. El pa amb salmorejo i jamoncito és boníssim. En busca del segon bar. No mola especialment, però per fer un parell de cerveses i uns vins blancs ja ens està bé. Comencem converses interessants. El tercer bar és el que més ens mola (com es deia, Planas?! Clar, com no ens has enviat les fotos......), i allà sí que es desencadena un ir y venir de confesiones, preguntes, respostes, risas, caipirinha pa’riba, mojito pa’bajo. Sortim del bar més felices (si es pot!) del que hem entrat.. La fotògrafa s’ha tornat boja (aquesta dona és bocha, feu-la callar) i fa fotos non stop. Escoltem uns moderniquis que toquen la guitarra i canten. Ens fem fotos. Hi surt gent que no coneixem de res. En aquell moment tot ens fa gràcia. Ens embauquen per a que entrem a un bar amb un “os invitamos a un chupito”. Al final n’aconseguim dos, de chupitos. Ens sentim com unes sueques a l’Espanya dels seixanta. Ens posen sevillanes per a nosaltres, ens ensenyen com es ballen, la Serra se menea de meravella, demanem una ronda de beguda, un got se’ns cau al terra, i arriba la pregunta estrella, de mans de la Jové: “Y entonces, Paquirrín viene mucho por aquí”. Com diria la Serra, “quiquíiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiissima!!!”. Acabem pagant (tontes que som!), i decidim acabar la nit amb una xocolata amb xurros. Ens trobem la tuna i ens expliquen això d’apropar-se als 40 i seguir a la uni. Llavors apareix ell, el sevillano tipus, super mudat, repeinao, que deixa anar una altra de les fases de la nit: “Sabes cuál es tu problema?! Que eres guapa... y te lo crees!” Toma ya. El Goyo, que així es diu el noi, ens acaba indicant una xurreria per acabar la nit. Pedazo churros. “From the looooooooost, to the river, the river Guadalquivir”, canta el Boss.
De camí a l’hotel un altre noi suplica a una de les chupis “que se espere un semáforo más”. Quico! “No tenim ressssssssssssssssssss”, deixa anar altre cop una. Vinga a riure!!
.
Diumenge. Tornada a Barcelona, havent entrat prèviament a una de les 3 farmàcies de guàrdia de Sevilla.
“Taxi!!! En un momento le confirmamos dónde vamos”... “A Enric Granados-València, si-us-plau!”

“Qué tiempo tan feliz, que nunca olvidaré....”. Quan ho repetim?!

From lost to the river...

2008-04-04T10:37:00.006+02:00

Guadalquivir!! Aquest cap de setmana, si algú ens necessita, que ens busqui per aquí!!! El plan és: jamoncito, fino, manzanilla com a fondos de armario. Una visita per Sierpes amunt, Sierpes avall. Creuar el pont de Triana i poder cantar allò d'"El corazón que a Triana va...".

En resum, parlar molt, menjar, beure i comprar sabates. Sí, sabates, què passa?!!

I menjar una paella a la Barceloneta. "Taxi! A la Barceloneta!!"

De botigues

2008-03-31T21:45:00.002+02:00

(Ferran, per la teva salut mental i fisica, millor no llegeixis aquest post!) ;)

Surto de la feina i entro en una botiga de roba al centre. Miro i remiro i escolto la conversa entre una noia que hi ha anat a deixar el CV i l'encarregada.

- He trabajado en varias tiendas, y soy buena tratando a los clientes. Tengo experiencia en caja tambien. Soy de padre suizo y de madre española. Hablo franc´´es, aleman, ingles y español. En lo unico que fallo es en el catalan, que entiendo pero no hablo, porque llevo dos meses aqui. Pero ya me he apuntado a un curso que empieza a mediados de abril.

- Uy! El catalan! Tranquila, que no lo necesitas para nada!! Yo soy italiana, llevo 5 años aqui y no lo hablo y a penas lo entiendo. No lo necesitas para nada en Barcelona, de verdad. Tu tranquila!!!! Yo siempre le digo a la gente que me hable en español, que soy italiana y no tengo porque entender el catalan.

Que, Ferran, com se t'ha quedat el cos?!! (segur que no m'has fet cas i has continuat llegint!) ;) Fa rabieta, eh!!

Deia Salvat Papasseit:

2008-03-28T20:43:00.006+01:00

Quin tebi pler l'estimar d'amagat

tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria

-però nosaltres ja ens hem dat l'abraç

i més i tot, que l'abraç duu follia.

La seva cambra si em té enamorat!

¿On és l'espieta que l'amor ens priva?

Aquesta tarda al meu cap ressona, despres d'haver-lo rellegit ahir, El poema de la rosa als llavis. Deuen ser els efectes del curry... o potser del cava? Deu ser.

29 y subiendo!

2008-03-25T12:00:00.004+01:00

Com em van dir, em queden (ara) 363 dies pels 30. Imagineu la de coses que puc fer en aquests dies!!!

Gràcies a tots pel fantàstic dinar i sobretaula d'ahir, per regalets tan pràctics i necessaris com unes sabates del Fun&Basics i una peli de Bardem, entre d'altres, per les felicitacions rebudes de totes bandes (de l'estranger i tot!! París-Vincennes, Berlín, Dublín, Bogotá, Hong Kong, NYC i fins i tot d'algun punt de l'Àfrica), pel brownie improvisat amb espelmeta de dissabte nit al Lia, restaurant que tinc a la meva llista de favoritos, per regalar-me un tango home-home encisador, per la jaqueta més bonica del món, pel dinar familiar a l'Agua, per la cerveseta amb la reportera más dicharachera del món mundial i pel post-cumple que farem amb les chupis aquesta setmana i la que ve a Sevilla (i olé!).

Seran uns 29 feliços. Com diem amb la Jové, "you know it and you love it"!

Parafrasejant (de frases i passejos!) ;)

2008-03-20T12:09:00.007+01:00

Si la frase d'un dels nostres esmorzars va ser

Por favor! Quiero un poco de pasion en mi vida!!!

La del dinar d'ahir va ser, sens dubte

Nosaltres tenim amors no convencionals, Cris!

Amb la meva resposta

No, no, jo no tinc amor!

Durant la tarda ens vam centrar en els llibres, les biografies, i la frase va ser

Aquest home, l'any 44, el va dur al psiquiatra. Aixo era un monument d'home, per favor!!!!, amb una entonacio digna d'Empar Moliner.

La nit va acabar amb una gran conversa. Jo crec que la recordarem, aquesta conversa. Hi va haver frases estelars, que es resumirien en:

Total:

1. No hi ha un pam de net!

2. Tots som iguals!

I marxes cap a casa pensant que es taaaaaaaaaaaaaan facil donar consells, i tan dificil aplicar-te'ls!! Ayst! Mecachis....

La niña de ZP!

2008-03-07T09:41:00.004+01:00

És més guapa, més simpàtica i més tot que la que un tal Mariano diu portar al seu cap, a que sí?!!!

Reinona total!

2008-03-05T13:57:00.001+01:00

Perquè avui m'han recordat que aquesta cançó és MAGNÍFICA! I amb l'actuació del Bosé, més!

Tot i repetir-me...

2008-02-25T21:49:00.003+01:00

Com ha dit a la roda de premsa posterior... "Como mola mi pistola!". Ole, ole! Bardem campeon!

Quant mes el miro mes guapo el trobo... Ayst!

El meu papa es el millor

2008-02-15T21:14:00.001+01:00

No hay mal que por bien no venga. La contractura al coll em va permetre un gran moment dimecres amb el meu papa. Dimecres ell feia 63 anys (ens fem grans...)i com jo estava una mica chunga, em va portar cap a casa en cotxe (quico...). Al cotxe, ell i jo i Sinatra sonant. Ell adora Sinatra com ningu, de debo. Arriba a posar-se pesat, fins i tot. Jo estic convençuda que mon pare es va posar a estudiar angles ja de gran nomes per poder entedre les cançons de'n Sinatra. Ell ho nega, pero jo ho se.

Portava una estona sonant el CD, pero quan arriba a "I've got you under my skin" ens emocionem tots dos. Jo la començo a cantar i ell em va seguint. I cantem molt fort, i ell em va dient "escolta la musica de fons, les trompetes" i realment, posa la pell de gallina (brutal el subidon a partir del minut 2.06). Total, que en aquell moment, tiesa com anava, em vaig oblidar del coll, de la tensio i de tot plegat i era molt feliç de poder compartir amb ell aquell moment i aquella canço. I tot el dia del seu aniversari. Per molts anys papa!!

La frase de la tarda

2008-02-12T17:06:00.000+01:00

"Nadie le hace sombra, porque todo es un desierto...."

No puc donar més detalls. Diguem que seria... políticament incorrecte!

Defender la alegría

2008-02-10T11:58:00.001+01:00

Seria aixo, no?? Del Hope de l'Obama al "Defender la alegria" de Zapatero. La Scarlett aqui seria... el Miguel Bose!!

Yes we can!

2008-02-07T10:25:00.001+01:00

Tant de bo la campanya pel 9-M ens regalés un vídeo com aquest (de moment sembla que els spots electorals del PSOE els dirigeix la Coixet...)! HOPE, com diu Obama! Aquesta és la versió musical d'una part del seu discurs a New Hampshire, el 8 de gener passat. Val la pena.

Super Tuesday

2008-02-05T12:47:00.000+01:00

Si el gran Robert De Niro (i George Clooney també) li donen suport... jo em reafirmo en Barack Obama. Tot i que no ho té fàcil. Tot i que una Hillary presidenta tampoc no em desagrada. Però des de bon principi em vaig fixar en ell i em va agradar. Una mica d'aire fresc. Una nova generació. Malgrat la fantàstica chapa de la Hillary (havien de ser uns Manolos, però el detall compta), jo sóc Obama.

I els nord-americans?

He's the one

2008-01-22T16:19:00.000+01:00

Nominat als Oscars per No country for old men. Com havia de ser! L'adoro... em poso vermella només de mirar fotos seves (dic "posar vermella" per no dir coses fortes).

Chupis! Fem marató Oscars el 24 de febrer? O ens quedarem dormides pels puestos?! Jajajaja! Vaya fiesta de pijamas...

SMS

2008-01-16T22:40:00.000+01:00

Esborrant sms antics, em trobo amb una perla, que em va fer riure, sola, al bus.

"Acabo de llegir q la mitjana d'edat de dones x a casar-se son 30,3 anys. Jo em quedo + tranquila, quica, i tu?"

Molt mes, on vas a parar!!

Per sort, a mi, aquesta nit, ja m'han proposat matrimoni. Amb dret a la infidelitat. Com per pensar-s'ho, vaya!!

Una determinada mirada

2008-01-15T10:10:00.000+01:00

La gent que pateix la malaltia de l’Alzheimer té una determinada mirada. La reconec de seguida. La meva àvia va patir vuit anys aquesta malaltia, i no puc evitar recordar-me d’ella i emocionar-me quan veig algú en una situació similar. Diumenge, a la tele, feien referència al documentar “Bucarest, la memòria perduda”, d’Albert Solé, fill de Jordi Solé Tura, malalt d’Alzheimer des de fa uns quatre anys. La seva mirada ho diu tot. No recorda res, o gairebé res: ni el nom del seu fill (Jordi, va dir, enlloc d’Albert), ni qui és qui a la seva família (la dona s’emocionava), ni que va ser empresonat,... Una pena.

A la iaia Sole li passava el mateix. Jo era “la nena”, però era incapaç de recordar com em deia. Ni jo, ni els seus fills, ni les seves joves, ni la resta de nets, ni la seva germana, ni si havia estat casada o no. Res. Ni què havia dinat un parell d’hores abans, ni si tenia 10 o 80 anys. Tot li era igual. I quan li preguntàvem i veia que no sabia la resposta, ens feia un somriure de “no m’atabaleu” i deixava la mirada perduda. Com si volgués quedar-se en blanc i descansar la ment. Hi penso molt, en ella. Era una gran dona, amb molta empenta, forta, decidida, amb caràcter. Collons, la iaia Sole! Genio y figura! Menys en els seus últims 8 anys de vida. Llavors era feble, poruga, mansa. No era ella. I el que més m’impressionava, la seva mirada. Era una determinada mirada, la de la meva àvia, i ara és la de Jordi Solé Tura. I, en uns anys, quan la malaltia vulgui, serà també la de Maragall. Una putada, amb perdó.

Bon dos mil vuit!!

2008-01-07T11:17:00.000+01:00

Aquest any 2007 que hem deixat enrere he après molt. M’han passat moltes coses, la majoria bones. Alguna de dolenta. Ja se sap. “La vida et dóna hòsties, Cris, i aquesta és de les primeres”. Pues sí, però tot i caure, et recuperes més o menys ràpid amb l’ajuda dels de sempre.

Aquest 2008 que acaba de començar té molt bona pinta. Tinc la sensació, amb els canvis a casa i demés, que estic iniciant una nova etapa. No sé, és una intuïció, o, si més no, un desig. Bon 2008 a tots. Us el desitjo amb un dels millors somriures que he rebut aquestes festes. El de la Júlia (Mariona, oi que no et sap greu que la posi?? És que és tan mona...). Lo dicho, molt d'amor i molta felicitat!!

- Quiero ser cabaretera!

2007-12-17T16:36:00.001+01:00

- Nena, no pot ser, que no vas depilada
;)
Gràcies, chupi, per les entrades!

Bye-Bye, Mein Lieber Herr.
Farewell, mein Lieber Herr.
It was a fine affair,
But now it's over.
And though I used to care,
I need the open air.
You're better off without me,
Mein Herr.

Welcome home

2007-12-14T12:05:00.000+01:00

El felpudo ha tornat. Vaig tornar a les mil a casa ahir, i allí estaven (el meu i la de la resta de veïns). Per l'hora que era i el meu cansament, pensava que eren alucinacions. Aquest matí, en marxar, encara hi era. A veure si és en plan gnomo d'Amélie, i resulta que va viatjant per cases alienes!

De lladres

2007-12-11T09:37:00.000+01:00

Vist i no vist. Arribo a casa i davant la porta d'entrada hi ha la petita catifa (àlies felpudo). Obro la porta una hora i mitja més tard i ja no hi és. Ni la meva, ni la de la veïna, ni la dels veïns del pis de dalt. Pico a la veïna del davant. Estem flipant les dues.. "Con lo guarra que estaba la mía", diu. Doncs sí, ja són ganes.

Nens, hi ha una xarxa de lladres de felpudos. Que ho sapigueu. Jo, por si aca, em vaig tancar amb pestillo i clau. De tant en tant mirava per la mirilla, quan sentia sorolls per l'escala. Res, tu. Felpudo desaparegut. I això la meva primera setmana sola al pis. I això després d'haver vist REC el cap de setmana.

No dramas

2007-12-05T10:45:00.000+01:00

Avui serà l’última nit que la Jové dormirà al chupis pis, com a mínim com a integrant del nostre chupi-nucli-familiar que ha durat gairebé tres anys. Li ha donat per fer-se gran, volar del niu i començar el fantàstic món de la convivència amb l’Ignasi, el divertit de la parella. Quines coses de fer la gent, eh! El cas és que, tot i que sempre m’he fet la chula dient que a mi això de viure sola “me pone”, sé que els principis seran durillos, perquè la trobaré molt a faltar. La Jové és la Jové, collons. És la reina. I tenir una reina a casa cada dia del món, no ho pot dir tothom. Jo tinc el privilegi d’haver compartit pis, sofà, dinars, sopars, esmorzars, berenars i fins i tot llit (ochochoi!) amb ella, la reina. I ara, deixar-ho així, de cop, no ens enganyem, serà com raro. Qui em cantarà “you’re sooooooo sexy, sexy sexyyyy” quan vagi en calcetes per casa? A qui li explicaré en arribar a casa que “no sé qui m’ha dit no sé què, i què voldrà dir amb això, Jové?”. Amb qui comentaré escena a escena Ventdel? Per no parlar de Porca, és clar!!! Qui farà d’home de la casa, quan s’hagi de canviar un llum?

Comença una nova etapa. La Jové i l’Ignasi la comencen amb il·lusió, i jo, de debò, sóc molt feliç en veure’ls tan il·lusionats i, sobretot, tan units. Em sembla que més d’un dia m’haureu d’acollir al vostre nidito renovado (jo, amb la zona chill-out ja faig, eh!) per fer-la petar.

Jové, ha estat un magnífic plaer viure amb tu. Que sàpigues que el piset de Berguedà no serà el mateix sense tu, that you know it. Però com deies tu, “on the other hand, ara podràs portar a tots els teus milers de nòvios al pis, seràs la reina!” ;)

Chupis del món! Esteu convidats a fer-me alguna visita a casa. Casa meva és casa vostra, diuen. Sílvia, Ignasi. Disfruteu del pis. Moltes felicitats.

Dos descobriments: París i Colin Farrell

2007-11-21T10:24:00.000+01:00

Un cap de setmana dóna per a molt; si marxes fora, encara més. I si aquest "fora" és París, les possibilitats d'èxit es multipliquen fins a infinit. París és espectacular. I això ho dic ara, després d'haver-hi anat unes quatre o cinc vegades. París m'agradava i punt. Ara París m'ha enamorat. París a la tardor és una altra ciutat. És difícil de superar. Ja m'ho va dir la Maïté: "París, a la tardor, NY a la primavera". Totalment d'acord (serà qüestió d'anar per Setmana Santa a Manhattan..).

Què ha fet d'aquest cap de setmana dos dies especials?

- Arribar a CDG i trobar-te en plena vaga a França. Toujours la grêve en France! És com una atracció turística més! I nosaltres hem tingut la sort de viure-la!

- Que el nostre rancontre fos en un vagó de metro, pim, pam! Petons i abraçades en un vagó ple de gent, amb la maleta pel mig.

- Soirée tranquila chez Cécile Ruf, germana de la Christine Ruf (avec la F de France.. pas Ruce! Ruf!)

- Esmorzar espectacular gentilesa de la Clara. Era el seu aniversari! Comença a rebre missatges i més missatges, i trucades, i visites previstes per l'endemà. Le Marais, Pompidou, Tuilleries, Louvre, Vendôme, ... Passeig tranquil, amb crêpres boníssimes incloses, amb converses agitades i tranquiles. Una mica de tot i de res.

- Anar a París per anar a petar a una llibreria anglesa (segons la Clara, era com entrar a Londres... jo crec que exagera!! ehem...) i acabar comprant cadascuna un llibre, cada cual a lo suyo.

- Soirée chez Maïte i Yvan, per inaugurar el pis (fantàstic el pis i fantàstic el barri... sobretot la fromagerie!). A la festa, n'hi ha que es resisteixen a marxar. El Vïctor la clava: a les tres marxen els últims. Abans, hem recollit, han pres una tisana, hem rigut del paleolític i el neolític,...

- Em llevo i trobo que la meva partennaire m'ha abandonat. La cousine est arrivée i ha anat a passejar amb ella. Jo, amb els nostres amfitrions, anem al mercat de menjar que es fa els diumenges al barri. Impressionant la vidilla del mercat, tot i el fred. Fem compres aquí i allà per poder fer un brunch. Boníssim tot. Després, sofà, calefacció i sèrie d'humor francesa. Trucada de la Clara... veniu al Pompidou?

- Com a dona independent (ochochoi!) els dic a la Maïté i l'Yvan que si els fa mandra, no cal que vinguin. Que jo hi puc anar soleta, al Pompidou. Surto al carrer i penso "Què bé! Com una parísina més!". Una chorrada, però és veritat que aquella estoneta sola em va agradar moltíssim. Començo a llegir el meu Murakami al metro. Aguanto dues pàgines. Llegir en anglès és un pal, reconeguem-ho.

- Pompidou a tope, ple de gent, però fem un chocolat chaud i un cafè. La Núria té energia per parar un tren. No para! Em va encantar! Fem cine. "Le rêve de Cassandra", en anglès, subtitulat en francès.

- Crec que ha entrat un nou home a la meva vida: es diu Colin Farrell. Definitivament, els gustos de la Clara i meus estan a tocar.

- Raclette cassolana. Impressionantment bona. El vi, Yvan, boníssim!! Final de festa: Porca Misèria i pastís de pera i prunes al sofà. Què més podíem demanar???

- Atac de riure previ abans d'anar a dormir. La Clara envia un missatge, jo faig que dormo, la Maïté pulula, l'Yvan mira la peli del Denzel Washington a la tele i jo m'he de llevar a les 5.30h i em fa una maaaaaaaandraaaaaaaaaaaaa.

- Després de dificultats vàries per arribar a l'aeroport, baixo del taxi mig corrent, perquè anava justeta de temps. Just davant la porta d'entrada de la Terminal 1 del CDG la Cris fot una relliscada de campeonat i em foto de lloros davant unes quantes persones. Jo, molt digna, m'aixeco ràpid, deixo anar en beu baixa un "macagunla..." i busco el mostrador de Vueling. Tinc un morat al genoll maco maco.

Sobresaliente cum laude

2007-11-14T21:33:00.000+01:00

Ja puc dir que tinc una amiga Doctora. Aviat l'Edu entra al club també. Moltes felicitats, Clara. Ara, Paris, la Maïte, l'Yvan i la grêve ens esperen (Sarkooooooooooo, tu viens nous chercher?! Pourquoi pas?!! T'as deja de l'experience avec les avions, n'est-ce pas??).

Un punt i a part mereix el president del tribunal de la presentació de la tesi. He de dir que he estat molt d'acord amb les seves reflexions de "preus i costos d'emparellar-se". ¿Me sale a cuenta ser infiel? ¿Separarme? ¿Qué edad tengo? ¿Qué puedo ofrecer? Tot un panorama, aquest del mercat matrimonial espanyol. La crònica de tot plegat, li deixo a l'Albert, no??!!

Pausa musical

2007-11-06T19:04:00.001+01:00

Tot i que no el vaig poder veure al Palau de la Música la setmana passada, sí el vaig poder escoltar divendres al Cap de Creus, després de la posta de sol. La setmana passada em van fer recordar que aquesta cançó m'encaaaaaaaaanta!

President

2007-10-20T22:47:00.000+02:00

Ja li vaig dedicar unes paraules en el seu dia. Fins i tot no me'n vaig poder estar de penjar al meu bloc una foto que em vaig fer amb ell a Girona. El meu "homenatge" particular des del meu bloc. M'ha agradat molt la foto de portada d'El Periodico d'avui. I mira, la penjo, sin mas. Perque avui he pensat molt en ell.

Moments delirants

2007-10-16T00:04:00.000+02:00

- Que la Jové, la meva companya de pis pels qui no la conegueu, es compri unes bambes per 29 euros (al Bershka, oh horror!!), arribi a casa, se les posi, i se n'adoni que la cosa no acaba de funcionar. El peu dret, un 41. Correcte. Intenta posar-se la bamba del peu esquerre i se n'adona que alguna cosa no quadra. Ha comprat un 36. Sí, sí, un parell desaparellat ha comprat...

- Sentir una guiri dient "Yo estoy terminado con la Holanda". Frase que estaria en la línia de l'hostessa que li va dir (a la Jové també) "Pasillo o ventanillo?".

- Que m'envin un mail amb una foto de la Blanca Cuesta així, sin más.

- Entrar al Mango de l'Illa, again amb la Jové, i trobar-nos la Cani, o sigui, la Sobri. Abraçar-nos i començar a saltar en plan "oeoeoe".

La Jové i jo estem en ple atac de riure. I ho voliem compartir. I no, no hem begut ni ens hem drogat. Som felices. I que no és macuuuuuuuuuu???!!!!!!!!!!!!

Nooooooooooooooooooooooooooooo!!!!!!!!!!

2007-10-11T09:49:00.000+02:00

Llevar-se de bon matí, anar al quiosc i trobar-te a la portada d'El Periódico (sí, sí, un diari d'informació general...) una foto com aquesta, desanima al más flamenco. Era com per donar mitja volta i tornar al llit, a dormir i no despertar-se fins que aquest HOME ;) no hagi deixat aquesta doneta de poca monta. Posats a triar, que s'hagués liat amb la Scarlett, no??

Javier, tú sabes que aquí estaré, y que cuando tú me digas ven, yo lo dejo todo! Bueno, casi todo... Bueno, ya veremos, pero tú ven, ok?

Me sobran los motivos

2007-10-08T19:45:00.000+02:00

Hi ha caps de setmana que tot surt rodat. Que descobreixes que de vegades tot surt mes "Great" del que ha estat fins ara (que ja és dir!;)). Que quedes amb una amiga "para emborracharnos mano a mano" i acabes sopant amb els Viver. Que de cop se n'afegeixen dos mes (i una feina nova) i et trobes un bar del Gaixample amb gent que t'explica com funciona això del Festival Eròtic. Que busques un altre bar i, en trobar cua, acabes a Enric Granados ballant els greatest hits del momento. Que de sobte fem una conga i un d'ells acaba amb la camisa descordada gairebé del tot. Que surts amb ganes de més festa, però en el fons ja et fa mal tot. El clan dels Bardem ens agrada, concloem.

Que et lleves dissabte a les tantes i ets feliç en pensar que encara és dissabte y lo mejor esta por llegar. Que algú arriba a casa teva i, fent un Nespresso, t'explica les mil històries que et poden passar a un Masajes a mil. Que arribes a un concert i en deu minuts comenci, tot i que no t'has pogut acabar comprant el bombín del Sabina. Que hi ha gent divertida al teu voltant que viu el concert com si fos un del Boss, i acabes reafirmant que tens una amiga que és la fan numero 1 de Serrat. Saber que jo sóc més Sabina, però en el fons no em sé massa cançons senceres. Marxar d'allà amb bon regust de boca i anar a París. Trobar-hi allà la gent de París i ser el topo per descobrir què tramen els que s'han anat a amagar, cual pareja de enamorados, al menjador. No saps com, però acabes rient sobre d'un d'ells, "comme d'habitude".

Llevar-se diumege, llegir els diaris, i anar a dinar a Hostafrancs, amb la tieta que més m'estima del món. Menjar una sacher come Déu mana i marxar al Camp Nou amb el papa, el tiet i el Carlitos (que ja té 26 anys...). Seure al teu seient, al costat del papa, i notar que a mida que es fa gran viu encara més el futbol. Decidir que ja tens un jugador preferit per sobre de la resta, i es diu Messi. Que tornis xino xano cap a casa i el papa t'acompanyi fins a la porta "perquè no et passi res" (és tan quico...), i arribar al sofà i explicar-nos amb la Jové què tal ens ha anat el cap de setmana.

I ho remates amb l'embaràs de la Natàlia, la fugida del Roger i les històries del Pere amb el Manolo.

Un bon cap de setmana, aquest passat.

El nou Taxi Driver?

2007-10-01T10:32:00.000+02:00

... serà ELL el proper Robert De Niro?!

Oriol, ens tens ben esfereïdes i corpreses!

Un altre vici!

2007-09-29T22:39:00.000+02:00

I mira que responent el test he pensat que el resultat seria baix!

Ja tinc un altre proposit per l'any vinent: tabac fora, mes gym, un home-home a la meva vida i deixar de ser blogaddicted!! Ah! I el carnet de conduir, clar, tema recorrent a la meva vida!

70%

ELLS

2007-09-24T14:18:00.000+02:00

M'he adonat que, darrerament, quan parlo o quan faig referencia a un home en algun dels meus posts, poso ELL en majuscules o, en el cas d'una conversa, remarco molt la paraula ELL. Potser els tinc massa mitificats els homes ultimament. Res, nomes era una reflexio. Hi pensar´e.

L'edu, l'arrebato fet home

2007-09-20T19:16:00.000+02:00

10 anys celebrant el seu cumple. Avui en fa 28, i jo li dedico aquesta canço, que li encanta! Precisament avui, concert d'ELL a Barcelona... Un senyal? Per molts anys, Edu!

Frases Clares

2007-09-14T09:51:00.001+02:00

Jo només sé el que em passa, però ELL sap el perquè.

Segons ella, a més, "estar solter és lo més de moda del món".

En Ferran

2007-09-10T10:39:00.001+02:00

Avui el meu Ferran fa anys. En fa tot just cinc que forma part del meu dia a dia, i ara, en uns dies, marxa a la seva ciutat, Berl´n, i em deixa aqui, mig tirada. Recordo perfectament com el vaig coneixer, amb la Mariona, la primera setmana de classes dins l'univers freak de la Pompeu. Ens vam coneixer a una pausa entre classes, i aquell mateix dia ja dinavem junts. I marxavem plegats en metro. I ens donavem els telefons.

Han passat cinc anys i un munt d'histories. Un munt de converses, de complicitats, de confidencies mil, d'angoixes confessades, d'algun plor, d'abraçades, de dinars al Mama, de cines a l'europea, de trucades, de consells, de mails i, sobretot, de riures. El Ferran te un humor fantastic, d'aquell que encomana. Veu la vida d'una manera practica, amb les idees clares, segures. Capaç d'escoltar com pocs. Capaç d'animar-te quan ho veus tot fosc. Un amic. Diuen que l'amistat duplica les alegries i divideix les angoixes a la meitat. Una maxima que, amb el Ferran, guanya tot sentit.

L'estimo un munt, i ara se m ha fet gran i marxa. I jo em quedo una mica xof aqui a Barcelona sense ell. No saps com et trobare a faltar, bleda assoleiada. Quina mania, la gent, de marxar pels puestos, diu una amiga meva. Doncs si, quina mania. Pero es el que necessita, i el que vol. Per tant, chapeau, tot el meu suport i anims. Fernanduuuuuuu, et trobare molt molt a faltar. Tant com d'aqui a Berlin. O mes!

(el meu teclat te problemes amb els accents...)

Jo mai mai...

2007-09-05T12:52:00.000+02:00

Mai no havia vist tantes cues per entrar al Sant Jordi vint minuts abans de començar un concert. I, per ser sincera, mai no havia entrat a la zona general de pista amb tan poca gent.

Tampoc mai no havia vist un noi sol, amb taps a les orelles, amb cara de felicitat absoluta, escoltant les lletres d’ell. Tampoc no havia vist mai la imatge surrealista d’un Alejandro embolcallat amb una senyera, amb grans crits d’agraïment per part del públic. Mai no havia vist ningú ventilar-se 4 grans cançons en un popurri (chulo, sí, però popurrí al fin y al cabo).

I mai no m’havia quedat embobada mirant un cantant interpretar una lletra que, se la cregui o no, a mi sovint em va fer posar la pell de gallina. Seria taaaaaaaaaaan fàcil enamorar-se d’ell, oi Gemma?

Yo prefiero seguir buscando
los defectos y los encantos
de una dama golfa y valiente,
verdadera como la guerra
despeinada como la tierra
y canalla como la gente,
yo prefiero una compañera
perfumada con la madera
con el cuero y con la palabra.
Hembra,
una mujer para mi debe ser
mucho más que una hembra
que desprecie la corbata y el Chanel
el dinero y la mentira
solo por esa mujer
valdrá mi muerte más que mi vida.
...

Y no me importa que me digan
que yo soy un viva la vida
porque vivo sin compromiso,
no me da vergüenza ninguna
vida tengo na mas que una
yo no creo en el paraíso,
para mi es mucho más carota
el que me acusa de grifota
con la baba llena de whisky.
Soy,
lo que tu quieras que sea
pero sin vergüenza no soy,
cuando veo en esta puerca humanidad
tantos crímenes sin nombres,
de sin vergüenza ni hablar
me da vergüenza de ser un hombre.

Escalfant motors

2007-09-03T18:25:00.001+02:00

Gemm, no hi ha manera... i mira que m'he centrat en dues cançons només!

I sí, grans frases! Ahora mismo ya no tengo ni siquiera donde estar...

Els plaers de la vida

2007-08-30T02:17:00.000+02:00

A quatre dies de tornar a la feina... pensem en els plaers!!

Riure

Menjar...

... o intentar-ho!

Ballar

Beure

Descansar

La platja

i la piscina (chula, eh!!)

i un munt de coses més... amb tots ells!!!