Si em dius adéu...

Mai no he estat fan teva, però t'he vist dos cops en concert i m'has fascinat. Per això, quan vas dir que marxaves vaig pensar que no em podia perdre el teu comiat. Ahir vas estar sublim. La teva veu en directe millora, i la música que t'acompanyava, espectacular. Vas fer que m'emocionés sentint-te cantar Itaca... Fins aviat, Lluís!

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben. Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses. Ítaca t'ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit. I si la trobes pobra, no és que Ítacat'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet, sabràs el que volen dir les Ítaques.

Yessssssssssss!

Ahir, a casa la Nàdia, vaig veure -entre conversa i conversa, i entre tros de pizza i glop de cervesa- el gran partit del Barça. A mig partit, Mourinho i Rijkaard parlaven amistosament... "Eiiiiii! Què guai! M'agrada que hi hagi bon rotllo!", li vaig dir a la Nàdia.

Un cop perdut el partit, però, va tornar a sortir la fera que el portugués porta dins... S'ha de saber perdre, Mourinho, s'ha de saber perdre... A veure si alegres una mica la cara! Jo, mira, des d'ahir que no he parat de somriure!! Un bon partit és com un bon... ;)

Visca el Barça, gent!

Hoy no me puedo levantaaaaaaaaaaaar!

El fin de semana me sentó... super bé!!!!!! Gemma, Sil, Montse, Laura, Gemma, ... merci per aquest cap de setmana a Madrid! Ha estat fantàstic estar amb vosaltres voltant per Madrid, cantant cançons de Mecano, fent-nos fotos de tot tipus per la noche madrileña, riure de bon rotllo amb el de la porta de Kapital en dir-nos que "allí, en el noreste, sabéis sumar que te cagas", la manera de repartir-nos les habitacions, amb un "ente plegatín" sempre present entre nosaltres, els dinars, els sopars,... Merci guapes!

En breu tindreu alguna foto penjada per aquí!

Ah! I del musical... a veure, no són grans actors, perquè enganyar-nos, però per veure la coreografia, la música (en directe), i les seves veus, doncs mola! Sobretot el que fa de Mario... eh, Gemma!! A las cinco se cierra la barra del 33, pero Mario no sale hasta las seis... lalala!!!!!!!

Tres homes per Sant Valentí

No tothom ho pot dir això, eh! Doncs sí, sí, ni un ni dos. Van ser tres els homes amb qui vaig passar la tarda-vespre-nit (i matinada perquè no vaig voler, ho sé, ho sé) d'ahir dia 14 de febrer.
Ahir l'Hèctor em deia que no he parlat mai d'ell en aquest blog (jo pensava que no em llegia!), i té tota la raó. I no sé perquè no ho fet, la veritat, perquè, no ho neguem, ell és una de les persones més importants de la meva vida (ooooooooooooooh!). Sí, sí! Si una cosa tinc són amics de debò, no molts, però en tinc. D'aquells que saps que els tens, tot i que de vegades es passin males èpoques. I ahir vaig tenir l'oportunitat d'estar unes tres hores a la bodegueta del carrer del Pi bevent i xerrant amb tres dels meus homes (n'hi ha més, eh! Joan, Ferran,...).Ahir, però, només hi havia l'Edu, l'Hèctor i l'Ayma. Én aquest ordre els he conegut: l'Edu, els primers dies de curs a l'Autònoma. L'Hèctor, va arribar poc després. Recordo perfectament quan: a la biblioteca de Ciències Socials, jo estava amb l'Ariadna i ell se'ns va apropar a dir-nos no sé què. I l'Ayma, que m'ha arribat a través de l'Edu. També recordo perfectament quan el vaig conèixer: estiu del 99 (aquell estiu que estàvem a la campanya...), a casa de la Maite, a Sant Cugat.

Ahir va estar molt bé. Estàvem animats des de bon principi, i les 3 ampolles de vi que vam demanar (sablazo al canto que ens van fotre) van ajudar. De seguida vam començar a parlar més del compte, crec. Però és igual, perquè hi ha confiança. Va ser com bastant màgic tot plegat. D'aquells dies que et fa mandra tornar a casa perquè t'ho estàs passant realment bé. D'aquells dies que dius "ho repetim", però que sembla difícil que tot torni a sortir tan rodat.

Ahir, una mica tocada, quan tornava xino xano de la parada de metro cap a casa, anava pensant que tinc molta sort de tenir els amics que tinc, de poder trencar el fals mite d'"un home i una dona no poden ser amics" (que m'aneu tirant els trastos en conya no val!), de poder posar la mà al foc que d'aquí uns anys, posem uns deu, ells encara hi seran. Ells i també elles. L'Edu, l'Hèctor, l'Ayma, però també el Joan, el Ferran, la Clara, la Nàdia, totes les chupis, ... Tinc sort!

La España de los pingüinos

Ahir vaig anar a la presentació del llibre “La España de los pingüinos”, del genial Enric Juliana, enviat de La Vanguardia a Madrid. El fet és que feia dies que volia comprar-me el llibre i al migdia, just abans de dinar, vaig passar per la FNAC per comprar-me’l. En arribar a la feina, l’Albert em comenta que precisament a les 20h del vespre se’n fa la presentació a la FNAC de l’Illa. Truco per confirmar-ho i…. oh, sorpresa! Qui fa la presentació?! En Jordi Pujol. “Què gran!”, penso.

Arribem just a les 20h del vespre al Forum FNAC i la sala ja és plena. Estarem drets…quin remei! Pujol comença la presentació i a la primera frase la gent ja riu. No ha dit res, però la gent ja li segueix el joc. No deixa de sorprendre’m la facilitat que té per posar-se tothom a la butxaca, propis i estranys. Ens té ben embobats a tots els de la sala.

Pujol fa dures crítiques a la « frivolitat » amb què tracta segons què el govern actual. Segons Pujol, es treballa massa “de cara a la galeria”, “ens creiem els millors del món però no ens hi esforcem gens”. Una altra crítica, una mica demagògica, s’ha de dir, va ser la que el president va fer a la campanya “Com tu” del Govern de Catalunya. “Per què no Generalitat de Catalunya, com hem dit sempre?! Perquè aquest afany de ser moderns?”, es queixava Pujol.

També va parlar de l’Església, i així va acabar definint-se com a montinià. “Sóc un soldat de l’exèrcit derrotat montinià!”. “Frase per apuntar!”, vaig pensar. Del que recordo de Montini és que va arribar com a progressista (un cardenal Montini que condemnava els excessos de Franco) i va acabar sent Pau VI, un Papa, diuen, molt conservador. Me n’informaré, perquè jo d’Església, confesso (jeje.. mai millor dit) que en sé ben poc.

En acabar l’acte, se’m va passar pel cap que no estaria malament anar seguint Pujol per allà on va. No es tracta de ser d’un partit o un altre, d’estar d’acord amb les seves idees o no. Es tracta de valorar la saviesa i la manera de fer d’aquest home. Les vegades que l’he pogut sentir en conferències, presentacions i fins i tot en un sopar de politòlegs he sortit entusiasmada. Ho sap tot. Ho controla tot. Com deia Juliana ahir, el president pregunta, però sovint ell ja sap la resposta; molts cops només pregunta per reafirmar una creença que ja té. “Què gran”, penso mentre vaig passejant cap a casa.

Ah! Tot i que tot just porto 40 pàgines llegides, us recomano el llibre de'n Juliana. De moment m'està agradant molt. Jo, però, sóc molt poc objectiva: m'encanten les seves peces a La Vanguardia. "Jo afronto la crònica política d'una manera diferent a la convencional", deia Juliana ahir. És veritat.

Han dibuixat Mahoma... i què?!

Trobo desconcertant tot això que està passant amb el tema vinyetes. I més desconcertant trobo la resposta d'Europa, una Europa que no és capaç de donar una única resposta, d'oferir una postura d'unitat i força. Per què no hi ha hagut un suport manifest a Dinamarca?!

I el que em fa por és que amb això els que hi surten guanyant són els partits d'extrema dreta...

Manies, rareses...

La Nàdia, mi fiel seguidora de la blogsfera, m'ha llençat un meme on he d'explicar 5 de les meves múltiples rareses... sintetitzaré:

1. Mirar tropocientas vegades si he posat bé el despertador. Me'n vaig a dormir, poso el despertador a l'hora de sempre (07'25h), em poso dins el llit i apago el llum. Segons més tard, encenc el llum i miro si realment he posat el despertador. Comprovo... tot ok. Apago el llum. Tanco els ulls i penso "realment has posat bé el despertador?". Encenc el llum, comprovo i així unes tres o quatre vegades.

2. Quan menjo sopa, primer menjar el caldo i després el contingut. Sopa de galets, per exemple. Primer prenc el caldo i després els galets així, a palo seco.

3. Dutxar-me havent-hi algú més a casa. No m'agrada dutxar-me estant sola a casa... si la Sílvia, la meva companya de pis, està a casa i ha de marxar li dic "espera, que em dutxo en un moment". Si no hi ha més remei, doncs em dutxo i ja està, però em sento més segura havent-hi algú a casa... no sé si d'això en té culpa mon pare, que de petita em deia "pots relliscar, i llavors què?", o haver vist Psicosis unes quantes vegades...

4. Quan m'agrada una cançó, la poso seguida un cop rera l'altre. Els meus pares, pobres, han hagut d'aguantar molt. Quan em dóna per una cançó, sóc capaç de posar-la més de 10 cops seguits. Ma mare, que ja m'ha pillat la mania, em va regalar per Reis un CD amb una sola cançó, repetida 8 cops. És la que em té obsessionada ara mateix: Senza Fine, de Gino Paoli, que surt a la peli Mi vida sin mi. M'encanta, Déu!

5. Posar el mòbil en silenci. No sempre, però generalment sí. No només quan estic a la feina, o al cine, o en una reunió.... estant a casa, el tinc en silenci... Tinc comprovat que el mòbil i el so del mòbil m'altera. Tot i que això representi perdre trucades i haver de trucar jo després, ho prefereixo així. Sí, sóc rara, ho sé!

I fins aquí una mostra de les meves rareses. No envio aquest repte a ningú, perquè els meus amics passen del tema blogs... Bueno, sí! Hi ha una persona: no sé si a tu ja t'ho han llençat, Eli... Si és que no, et llanço el repte! Explica'ns les teves rareses!