Bones Festes!

Us presento el pessebre que hem fet els treballadors de la Fundació, tot amb material d'oficina. Mola, eh?!!

Bon Nadal a tothom!! I molt feliç 2007!!

Foto de la setmana

En Leo!

Realitat i Ficció

No em puc estar de comentar la darrera pel·lícula de Cesc Gay, una història d'amor formidable, amb uns personatges formidables i un entorn formidable. Una pel·lícula de 10. Tot i haver-me avisat que era una pel·lícula excessivament lenta (jo, ara, li treuria l'adverbi "excessivament", perquè el ritme del film és el que ha de ser) l'havia d'anar a veure. En la ciudad em va agradar, i era ja un bon motiu per passar la tarda de divendres al cine.

"Una inusual història d'amor entre dues persones a meitat de camí", diu la seva pàgina web. No hi ha una manera millor de descriure-la. Allunyant-se d'arguments en què la infidelitat seria conseqüència de no estar bé amb la parella, de baralles i odi, aquí no. Els personatges que interpreten el sempre impressionant Eduard Fernández i la redescoberta Montse Germán són relativament feliços amb les vides que porten, amb les seves parelles, amb les seves feines. Però s'han trobat a mig camí, en una edat molt concreta, propera als 40, en què la vida està més que encaminada. Ells, però, "s'han enamorat una mica", diu la Mònica a la pel·lícula. Així, de cop, sense buscar-ho ni voler-ho. Un dies junts, amb uns amics al Pirineu, els ha fet remoure coses que els venen de nou i que no saben com afrontar. La tensió entre els personatges protagonistes cada cop que estan sols, els seus silencis, els somriures, les mirades, no són gens de manual. Els sentiments s'entreveuen però no s'evidencien. L'espectador és qui els ha d'analitzar i entendre.

Tots dos tenen una dolça rutina que no volen/poden abandonar. I d'això l'espectador n'és conscient i ho comparteix fins i tot. Qui s'arriscaria a deixar-ho tot per algú que has conegut en un medi que no és l'habitual, per algú que amb prou feines coneixes? Seria difícil d'entendre. Jo, com a espectadora, no és el que esperava. El que volia era un final com el que té la pel·lícula. Els sentiments s'acaben explicant, s'acaben posant sobre la taula. I ja està. Amb això n'hi ha prou. Per històries amb un happy end tradicional ja tenim una bona pila de pel·lícules de Hollywood. El final aquí és el que ha de ser i punt. Un final brillant per una pel·lícula que a mi, què voleu que us digui, m'ha marcat. Vaig sortir del cine amb un somriure plàcid i tranquil. Hi ha històries més enllà de les convencionals. Ni millors ni pitjors. Ficcions que ben bé poden ser realitats.

Per què la cinquena línia de la 123?!!!!

Tot i que no acabo de trobar la gràcia a això dels memes, sempre he estat una nena molt obedient, i si se m'encomana una feina, la faig. La Quevedo em demana que escrigui la frase que trobi a la cinquena línia de la plana 123 del llibre que tingui més a mà. Doncs tenint en compte que sóc a la feina, la frase és:

"En cualquier caso, los ponentes de la Constitución cuando defendían el texto en las Cortes Constituyentes, entendían que la introducción de la expresión "nacionalidades" en el atículo 2 CE, que consideraban sinónimo de "nación", pemitía configurar a España como una "Nación de naciones".

Toma ya! Jajaja!

Forma part del llibre Más allá de la nación. La idea de España como "Nación de naciones", editat per la Fundació Rafael Campalans (mira tu, de pas faig propaganda!)

I ara li toca a:
1. Ferran Porta. Chavalín! Ponte las pilas, que ja sóc la segona persona que t'ho demana!
2. Joan Cotxà, que després d'un temps desaparegut ha tornat a la blogsfera
3. Elisabet Solsona. Fa setmanes que no escriu i se la troba a faltar!

Ahí te dejo Madrid!

Porto tres dies espessa... una mica més de l'habitual, vaja! I tot després del cap de setmana a Madrid. M'ha deixat tocada... Però no hundida! En tot cas, tot i haver estat pensant que havia d'escriure un post sobre aquests tres dies, els meus dos acompanyants de tapes, canyes, xocolates i cafès se m'han avançat. I com ja han explicat gairebé tots els detalls, trobo que seria repetir-me... per tant, us recomano que llegiu els blogs de la Nadia i del Francesc! I si us fa mandra llegir, penseu que tot (o gairebé tot), es pot resumir en aquesta imatge!

Tornem amb Murakami

Sempre he pensat que em costaria respondre bateries de preguntes que es fan sovint a moltes entrevistes, tipus: plat preferit?! Pel·lícula favorita?! Autor literari?! Llibre?! Ciutat del món?! Color? Número?! Grup musical?! Cançó?! Moment del dia per fer l'amor?!

Sempre he dubtat si l'entrevistat respon immediatament o té uns segons, fins i tot minuts, per pensar. Per què de tot hem de tenir un "preferit"!?! Per què se'ns fa triar?!!

En tot cas, ara, si jo fos un personatge públic i em sotmetessin a aquesta bateria de preguntes, jo tindria una resposta segura. Ara per ara, el meu autor preferit és Haruki Murakami, autor de Tòquio Blues. Divendres vaig anar a comprar-me el seu darrer llibre editat a Catalunya, Kafka a la platja, i l'estic devorant! Us recomano moltíssim aquest autor. Jo sóc de llegir, sí, però tampoc molt molt. Però aquest home, amb les seves històries, em té totalment enganxada. El vaig conèixer amb Tòquio Blues, i des de llavors, n'he llegit tres més d'ell. Aquest és el quart i no m'està decebent.

Per cert, la resta de preguntes d'un hipotètic qüestionari, tindrien com a respostes segures:

- plat preferit?! Fideua
- Pel·lícula favorita?! La saga del Padrino

La resta de preguntes:
1. o bé tinc diverses respostes possibles
2. o bé em guardo la resposta per mi ;)

Apa, me'n vaig a llegir Kafka en la orilla (sí, mira, l'he comprat en castellà) mentre sento de fons la gala d'OT! Mmmmmmmm! Fantàstica nit de diumenge!