Jo no ho hauria dit millor

Aquest matí m'he emocionat amb el text de la Gemma. Quina sort tenir amics de debò!! Un text fantàstic!

10 anys després!

Trobada d'ex-alumnes

Demà tornem al cole. Hi ha la (mega) trobada d'ex-alumnes... què voleu que us digui, em fa gràcia quedar a La Perla per fer el cafè i entrar per la porta d'Aragó-Llúria amb les chupis!! Quins nervis, no??!!!

Moltes gràcies!!

Per aquesta gran entrada als 28 anys!

Moltes gràcies a... (per ordre d'aparició...)

al moja (amic que comparteixo amb els okupes), a la chu (yoooooooou're so sexy, sexy, sexyyyyyyy), al juanitu (quina enveja... tens entrades pel Llach! Gaudeix-lo), a la reina más divina (la mujer de negro amb més estil del món), al xulo (que fa unes coses...), al pa (que és qui més m'estima al món, segons ell), a la ma (que és qui més m'estima al món, segons ella) , al bleda assoleiada (que marxarà a Berlín i em deixarà sola al Mama), a la macaaaaaaaaaa (és que ets maca, eh! I explica les coses amb una gràcia...), al iaio Joaquín (quicoooooooo, que m'ha cantat per telèfon!!), a la iaia Maria (quicaaaaaaaaa, que està molt refredada), a la tieta Marga (que és més mona... que m'estima tant... que me l'estimo tant... és la mama II, que por algo son gemelas!), al leloooooooooo (que ja està casat, però que per mi sempre serà el meu "cosinet"), als chupi campa (que jo crec que m'estan preparant un algo, perquè desapareixen així, de cop), al nen de Roses (que és tot un senyor), al chupi amore (que em diu que estic bona i així em pugi l'ego! Gràcies!), a la chupi sense fronteres (que em diu que estic toveta i li encanta que ho estigui, i a mi m'agrada que recolzi el seu cap en mi), a la sobri (companya de fatigues en el món freak de la Pompeu), a la tieta Chelo (que entre els seus grans mèrits està l'haver-me fet conèixer el primo!), a l'Albert (jefe i amigo residente en Barcelona) , a la Monchi, (la chupi que aquest any m'ha explicat la història més bèstia), la Clareta (amb qui comparteixo el bon gust pels homes-homes!), el Serranito (el meu admirador més fidel, que mirat des de davant guanya -segons ell mateix-), la chupi casada (que sort del seu marit que li llegeix els mails i la manté en contacte amb nosaltres), la Lina (que compartim els entrepans del Mariona i la Nadia), la parella Aranza-Jordi (que després de temps ja poden dir que viuen junts, i jo que me n'alegro molt!), el tiet Eugeni (el meu padrí, que m'estima molt i no para mai de repetir-m'ho), el Carlitos (el petit dels meus cosins, el més tros de pa dels quatre), el Jordi i la Sílvia (que han arribat un dia tard, però i què més dóna), i el meu colombiano (uno de enero, dos de febrero, tres de marxo, lalalala)!!! I tots aquells que m'heu deixat comments felicitant-me! Moltes gràcies!!

No te puedo!!!!!

La Gemma, que fa poques setmanes que ha entrat en aquest món freak de la blocsfera i que s'ha convertit ja en una persona imprescindible a llegir (escriu mooooolt bé, sempre ho he pensat! Al cole era la millor!), em llença un même, que consisteix a dir aquelles (petites) coses que m'irriten, que em donen pel sac, que me "porculean" (paraula, Gemma, t'ho he de dir, que trobo lletja, una mica rabiosa... rotllo ferrocata, saps? Vaya, que no la faré servir!).

(Important: subscric totalment les cinc coses que ha posat la Gemma, sobretot lo de pagar). Per tant, n'hi ha més de cinc. Aquestes són les que primer m'han vingut al cap:

1. No suporto anar pel carrer havent d'esquivar la gent, bàsicament turistes. Treballar al centre de Barcelona pot tenir molts avantatges (amics que treballen a la vora, botigues,...), però té el gran problema d'haver de sofrir els turistes. Pobres, jo, quan viatjo pels puestos, segur que vaig com ells, però us asseguro que anar per Via Laietana, o la Rambla, o Portal del Àngel intentant adelantar turistes amb pas lent i cara atontada irrita al más tranquilo. I no només van lents... paren, así, como de golpe, i has de fer mil malabarismes per no menjar-te'ls!!! No puc evitar pensar un "iros a vuestra casa, pesaos!"

2. La impuntualitat. Sóc puntual, sí, passa algo?! Sembla que ser impuntual et faci ser més interessant, més "és que faig tantes coses, tinc tantes activitats, sóc una persona amb tantes coses al cap, que mira, ho sento, però no he pogut arribar abans". Com???? Si es queda a una hora, es queda a una hora, collons. Entenc que de vegades poden passar coses que et facin arribar tard, jo la primera. Però em refereixo a la gent que per sistema arriba tard. Aquella que estàs esperant i saps de sobres que hauràs d'esperar, com a mínim 15 minuts. Mira jo ho trobo lleig, molt lleig. I m'irrita.

3. Tema llengua. M'irrita la gent que per sistema passa del català al castellà "perquè m'entenguin" o "perquè és de mala educació parlar el català si veus que l'altre és de fora". M'irrita haver de justificar perquè jo no canvio de llengua. M'irrita que em diguin barretinaire per no fer-ho. I sobretot m'irrita utilitzar-ho en botigues, bars, restaurants i taxis i que no m'entenguin. Els enviaria a prendre pel sac. - "Un tallat". - "Perdón??" - "Un tallat" - "Cómo??" o "Equador amb Montnegre"- "Perdón??" - "Equador amb Montnegre". "Me lo diría en castellano??". "Equador con Montnegre". -"Aaaaaaaaah, muy bien". Collons, una paraula. I això m'ha passat. M'irrita, m'agafa un no sé què a l'estòmac que bufffffffffffff!!!!

4. Els canvis de plans. Això m'irrita i entenc que és una mica un problema que tinc. Que s'hagi planificat una cosa i que minuts abans de sortir de casa et truquin per dir "nena, que al final quedem a no sé on, perquè a no sé qui li anava millor perquè ve de fer no sé què i si no arribaria tard". Total, que lligat amb el punt dos, es canvien els plans i la persona X acaba arribant tard igualment. M'irrita perquè sóc una persona que li agrada tenir tot controlat, potser massa. I que el meu esquema mental es modifiqui de cop, em dona pel sac, m'exaspera, em venen ganes de dir "saps què? Que no vinc". Sempre m'ho trago i accedeixo al canvi, tot i que normalment faig notar el meu desacord amb la meva veu de "ok, vale" o amb la meva cara.

5. Cuina. Que la gent de la meva edat faci zarzueles, caldos, llenties, estofat de no sé què, conill a la no sé cuantos... No sé cuinar. Vaya, sé fer bàsics tipus: verdura, pasta, carn i peix a la planxa, truita,... Els bàsics, vaya. Però no podria fer un dinar com els que fa la meva mare. I hi ha gent de la meva edat, amics vàrios, que sí, i que et miren amb cara de "Però si és super fàcil! Mira: es fa un sofregit, bla, bla, bla... " Sóc incapaç de memoritzar receptes més de tres minuts. El meu cap ho esborra per manca d'interès en aprendre, suposo. En el fons em molesta que jo no ho sàpiga fer i en canvi per ells sigui "taaaaaaan fàcil". Em dóna pel sac, en definitiva, ser conscient que tinc unes limitacions enormes en temes que aparentment són tan fàcils. I em fa ràbia que ma mare vulgui que n'aprengui cada cop que dino a casa d'ells. - "Com faries aquest fricandó, Cris?" - "Ai, mama, jo què sé!". - "Mira, fas un sofregit de tomàquet, ceba...". Ja no m'enrecordo. I m'ho ha explicat mil cops. És com la Eneida, que el Xavi de llatí s'esforçava a repetir-nos i que mai a ningú de classe se'ns va quedar al cap com anava ben bé la història.

I ara vull que m'expliquin aquestes cinc coses que tanta ràbia ens fan... el Ferran, que sé que amb això del català s'haurà sentit plenament identificat, la Quevedo, que a ver qué dice, i l'Amat, que mira, tinc curiositat per saber què posa!

Estaria bé, no?...

En mitja hora es van esgotar les localitats pel darrer concert de Lluís Llach, a Verges... i si se'n
fes un al Camp Nou?

Per internet corre aquesta campanya:

"Lluís Llach i Grande és i serà per sempre un gran referent dins de la cançó en català. Com a artista compromès amb el seu entorn, Llach s'ha convertit en una gran figura. Poca gent aconsegueix estar sempre al peu del canó, renovar el seu missatge i convertir-se en referent, ja no només musical, sinó també intel·lectual de 3 generacions.

Als seus 58 anys, el cantautorl de Verges ha decidit acabar la seva carrera i fer-ho a aquest mateix poble de la infantesa. Una decisió molt lloable, acabar amb humilitat, sense voler fer soroll.

No obstant, aquest últim concert ens deixa a molts l'amargor i la impotència de no poder acomiadar-nos d'ell de la manera que ens agradaria. No som un, ni dos. Cada dia apareixen cartes als diaris, opinions a la xarxa, converses al carrer...Només 5000 privilegiats podran dir adéu a en Lluís Llach, els altres ens quedarem a casa lamentant-nos.

A més a més, veiem com alguns indesitjables volen fer negoci d'això. La revenda s'olora arreu, gent que se'ns dubte no valora la teva obra, Lluís.

Demanem, doncs, que t'ho repensis, que no fallis al poble que t'estima, que, com ja vas fer fa molts anys, tornis a omplir el Camp Nou.

Lluís Llach és un trosset de tots nosaltres.

Ens ho mereixem, t'ho mereixes!"

Si us voleu adherir a la campanya... cliqueu aquí!

La frase

I like you just the way you are!

Rememorant una frase del Bridget Jones's Diary (Mark Darcy li deia I love you just the way you are). Gran moment de la pel·lícula.

Dissabte

M'agraden els matins de dissabte a casa. Feia setmanes que, per una cosa o altra, no podia gaudir del matí de dissabte a casa. Avui he pogut, i ha estat genial!

I també m'agraden les migdiades de dissabte, al sofà, amb la manta. Ni la quarta temporada del West Wing pot lluitar contra el plaer d'una mitja hora llarga de nyonya.

I m'agrada poder anar al Camp Nou després de mesos sense fer-ho. Esperem que el dissabte acabi igual de bé que ha començat!

No tenen vergonya...

Aznar va fer una ofrena ahir a la plaça República Dominicana de Madrid, envoltat de periodistes, amb una pancarta de fons que recorda els "Caídos por España. Presentes". Avui, en declaracions a la Cope (dónde sino) Rajoy afirma que la manifestació de dissabte serà la més important de l'Espanya democràtica. (??????????????)

Anava en metro quan llegia tot aquest jaleo del de Juana Chaos. I he fet un "Bufff!!" inconscient en veu alta que la noia del seient del davant m'ha mirat amb cara de "què et passa?". He seguit llegint tot l'episodi d'ahir al Senat, i en tornar a pujar la mirada la mateixa noia m'ha fet un "sí" amb el cap amb cara de resignada.

De debò, en tinc ben bé prou d'aquesta colla d'exaltats, d'extremistes, de fatxes! Utilitzant una mica el seu vocabulari, Basta ya, no???!!!

Frivolitzant, menys mal que la Clara m'ha alegrat el matí avisant-me que hi ha una entrevista a Javier Bardem, avui, a El País.

(anava a il·lustrar el post amb una imatge de l'Aznar, d'aquelles que et fa entrar una esgarrifança, però, passo! Quin mal rotllo!)

B de Bardem i Barcelona.. i gairebé de Boody!

El juliol Woody Allen començarà el rodatge de la pel·lícula que tindrà Barcelona com a teló de fons.

Scarlett Johansson, Penélope Cruz i Javier Bardem en seran els actors principals.


JAVIER BARDEM, el gran Javier Bardem, el mite, l'HOME, objecte de(l meu) desig, el tot, en una peli de Woody Allen! És la combinació perfecta, no creieu?!!!!

You'll Never Walk Alone

Avui és la gran nit, és el gran partit, és la gran esperança... i jo seré al teatre. Coses de la vida, vam agafar entrades per veure l'Echanove per avui dimarts sense recordar que aquesta nit era especial. Ara tant se val. Potser serà millor així, perquè m'estalviaré els nervis, i sortiré del Romea amb la incògnita de saber què ha passat. No sé si ho aguantaré!! El que més greu em sap és perdre'm el "You'll never walk alone" dels anglesos... pell de gallina, eh!
Veure el Ronaldinho somrient arribant a Anfield em fa creure que el miracle és possible!! Lo dicho, you'll never walk alone!

Aquí teniu la coseta!

Els papes de la Júlia em truquen per agrair el text de dos posts avall i asseguren haver plorat i tot! Quicos!!! Diuen que els faria gràcia que pengés la foto de la Júlia al bloc. Els vostres desitjos són ordres!!

Júliaaaaaaaaa! Guapaaaaaaaaaa!!!!

Definitivament, Mariona, la Júlia té els teus ulls!