Fem un break?

Com cada any, el bloc queda tancat unes setmanetes per vacances. Tot i que la setmana que ve encara treballo, el meu alter ego bloggil creu que ha de marxar ja de vacances. Està saturadet, el pobre, i mancat d'idees. A part, com deia l'anònim 2, "yo me debo a mi público", i els meus seguidors més fidels (excepte el Ferran i la Sobrino, que jo sàpiga) estan ja de vacances. Llavors, quin sentit té escriure per a que ningú em llegeixi? Tinc les chupis dispersades pels puestus, all around the world (quines chupis més intrèpides que tinc!), i els meus anònims a punt de marxa també.

Per tant, s'obre un fantàstic parèntesi vacacional. Marxo en una setmaneta: primera parada, quinze dies a Turquia, amb l'expert més expert en Turquia del món mundial. Segona parada, 4 dies a Madrid (visitant la Fuente, una gairebé madrilenya d'adopció, intermitent, això sí, i la Clara, que tot just acabarà d'arribar-hi!) !

I com a resultat d'aquestes dues escapades, diversos desitjos: passar-m'ho taaaaaaaaaaaaaaaan bé com pugui, aprofitar al màxim el temps amb els amics, saborejar cada terrasseta que trepitgi aquest estiu (família Bertran/Viñas + Rita, quan quedem next week?), tornar més morena que l'any passat, si cabe, desconnectar de la rutina, desintoxicar-me de la meva petita obsessió aquagymera, i tornar carregada de bona energia per agafar l'any (jo, com la Serra, funciono també segons el calendari escolar) amb forces i bon rotllo.

Lo dicho. Reis, reines. Molt bones vacances! Ens veiem a la tornada, segur.

(Ayst! Ja us trobo a faltar, i encara no heu ni marxat! Si és que sóc una sentimental...)

Oh, my GOOOOOOD!

(teclat sense accents... un rotllo tu! ja em perdonareu...)

Aquest cap de setmana he estat amb Deu. I no, no el vaig veure durant el Congres del PSC, tot i que el gin-tonic vesperti de dissabte als sofas del Juan Carlos I era una mica estar al paradis. Un luju en toda regla.

El que deia. Vaig veure Deu, i el vaig veure al Camp Nou ahir nit. Deu es diu Bruce. I no, no soc fan del Bruce. No em se ni una canço d'aquest HOME en majuscules (perque si, aquest entraria dins la ja coneguda categoria meva d'home-home). El Boss es impressionant. Es tot energia, tot força i tot passio. Una bestia. En directe, impressionant. Vaig tenir la pell de gallina una bona estona. Era conscient que estava vivint un gran moment, un gran concert. I mon pare tambe. El vaig veure emocionat uns quants moments del concert. Veure el Camp Nou, totalment entregat i corejant el "Born to run" emociona a qualsevol.

Vaig anar a veure Deu diumenge, nit en que va oferir el seu repertori mes marxos i mes canyero, molt de rock i momentos folk divertidissims. Perque si, senyors, el Bruce canvia de repertori a cada concert, i improvisa segons les peticions. Un crack, ell i la seva banda. Uns mestres de la musica que van fer embogir joves i grans. Perque la gracia d'aquest concert era anar-hi amb mon pare, que ja en te 63. I sentir que ni jo ni ell estavem fora de lloc. Vaig veure families amb avis, pares i fills. Vaig veure parelles d'adolescents, parelles amb mes de 70, i pares joves amb fills no mes grans de 10 anys. Una barreja magica.

Tres hores de concert (tres!!!) que ens van deixar ben esgotats. A tots menys a ell, que anava allargant el "Twist and shout" final com si portes nomes 10 minuts de concert. Lo dicho, aquest cap de setmana he vist Deu i he caigut rendida als seus peus.

Para muestra, varios botones dels dos concerts (pell de gallinaaaaaaaa!!!):

http://www.youtube.com/watch?v=T4Z8BtTtwKA&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=0IsXVqKgmVs

http://www.youtube.com/watch?v=KVEJtzuuzgQ&feature=related

(anonim 3, les frases lapidaries del dinar d'avui son impublicables, decididament! :)

Berlín, Ich liebe dich

Aquest cap de setmana passat m’he reconciliat amb Berlín. No és que estiguéssim enfadades, perquè amb prou feines ens coneixíem, però crec que l’any passat, quan la vaig conèixer, vaig veure només la seva pitjor cara : el fred. Aquest cop, però, ha estat diferent : ciutat amb sol, gent al carrer, terrasses per tot arreu,… I un guia de luxe, que ens ha fet entendre el perquè de moltes coses.

Un cap de setmana llarg, aquest passat, que es resumiria en:
- Sortida de Barcelona una hora i mitja tard. Sort del Cuore i de les nostres sortides de to orgàsmiques.

- Arribada a Schönefeld (per nosaltres sempre serà Chofel), amb tot d’alemanys rossos all around. Ferran! Estem aquí!
- Reencuentro amb la Marta, amb el seu riure i els seus acudits
- Sopar del grupo Ferran al completo.
- Caminar cansa. Caminar non stop cansa molt. Per molt breakfast buffet que t’hagis fotut abans. Alexander (Alex, a partir d’ara), ajuntament, catedral, museus, Unter den Linden, porta de Brandenburg, Reichstag, monument a les víctimes de l’Holocaust, i Potsdammer Platz així, del tiron.
- El Ferran és un guia magnífic. De debò. La de coses que he après aquest cap de setmana... tema muro, sobretot. I la creu de la torre de la televisió, i un principito super mono que era rotllo sensible i culturetes.
- Berlin és barato. Una pizza gran, 3.50 euros. Llàstima que en aquell lloc el cambrer fos un capullo rematat (únic antipàtic que hem trobat... i no era alemany). Menjant molt, hem pagat màxim 14 euros per cap. Això com a molt màxim.
- Sopar indi estupendo! El Ferran se lo come todo.. ochochoi!
- Dissabte més relaxat: matí femení de compres (“venga, nenas, que me lo quitan de las manos”, diu la Sobri) i cerveseta a la zona chupi guai de papes i mames estupendos fent un brunch. “És molt Sex and the city”, trobo.

- Tarda al Tiertgartten de Bekelar. Hi ha un home que després dels crits de la Bea en veure un embolcall de galetes Príncipe encara pensa “qué significa este momento”

- A la Bea li encanta ensenyar les tetes en públic. Així, com us ho dic. Després de Menorca, jo crec que aquesta noia se ha soltao.
- Kreuzberg mola mogollón. Prendre una caipirinha, en un bar indi del barri turc de Berlín és un poti poti fantàstic. La conversa relaxada amb la Bea i la Marta, un luxe.

- Risas, cervesa i tiramisú: què més vols a la vida?
- Tour nocturn en cotxe. Ferran, mil gràcies. Com diu la Bea, “me siento taaaaaaaaaaan de Berlín y taaaaaaaaaaaaaan Europea”.
- Odissea per tornar cap a Barcelona... la línia S-9 del S-Bahn no va on ha d’anar, i entrem en un bucle sin retorno. “Cris, me estoy poniendo nerviosa”... Per sort, arribem a l’aeroport a temps on, per cert, a mi em fan obrir la maleta i em pregunten “això són líquids explosius?”. “No, és parfum”. “Ah, d’acord”, respon el polizei.

L'escena

Us he dit mai que ADORO aquesta pel·lícula?!!! Entre moltes escenes, la de la banyera és la meva preferida. Ell és de chapeau. Ella també. La seva, une liaison pornographique. Voilà.