Riure
Menjar...
... o intentar-ho!
Ballar
Beure
Descansar
La platja
i la piscina (chula, eh!!)
i un munt de coses més... amb tots ells!!!
dijous, d’agost 30, 2007
Els plaers de la vida
A quatre dies de tornar a la feina... pensem en els plaers!!
Riure
Menjar...
... o intentar-ho!
Ballar
Beure
Descansar
La platja
i la piscina (chula, eh!!)
i un munt de coses més... amb tots ells!!!
Riure
Menjar...
... o intentar-ho!
Ballar
Beure
Descansar
La platja
i la piscina (chula, eh!!)
i un munt de coses més... amb tots ells!!!
dilluns, d’agost 27, 2007
diumenge, d’agost 26, 2007
En el mar he oído hoy...
Repeteixo: de gran vull ser rica. Cap de setmana a Roses. Barca i sol, sol i barca. M'agrada el mar. Dos dies de contacte constant amb l'aigua i el sol fan que pugui carregar les piles per funcionar una bona temporada. Redescobrir els teus amics, i ser els qui vam tancar el "Si us plau", un luxe. Parlar amb confiança i saber que hi són. I que hi ets. Nino i companyia, un plaer, com sempre! El Bardem no us arriba ni a la sola de les sabates!
Lluís Caelles, rateta. ;)
Lluís Caelles, rateta. ;)
divendres, d’agost 24, 2007
New friend
Es diu Nespresso, i ja som inseparables. Ens la va presentar l'Ignasi, i ara viu amb nosaltres. El problema és que la Jové se la vol endur (egoísta, sólo piensas en tí!)quan abandoni el chupis pis (desalmada...).
Que viva Nespresso y las mañanas en mi casa!! Gràcies Ignasi!
Jové, segur que te l'enduràs??!!!! Però si jo la tracto millor! ;)
Papaaaaaaaaaaa!!! Ja sé què vull per Reis!!! El George Clooney! La Nespresso, me la compro jo! :)
dilluns, d’agost 20, 2007
divendres, d’agost 17, 2007
Menorca m'enamora!
De gran vull ser rica. Ho he vist clar després de la setmaneta a Menorca. Moments per recordar, una bona pila, que, per no perdre el costum, resumirem a partir d'una llista!
1. Momento Carmen Bazán ensenyant-nos la casa. Semblàvem de poble, sobretot en obrir la porta del jardí i ooooooooooooohhhhhhhhhh!!! Pedazo piscina i pedazo hamaques!! Estàvem a Ambiciones, sens dubte.
2. Ho va dir l'Yvan en estirar-nos el primer dia a l'hamaca... "Només ens falta el Martini". Sort de la Bea, el Cristian i l'Edu, que van fer la primera super compra, Martini inclòs.
3. Fora vergonyes. Els dubtes de "fem o no top less?" es van esvair el segon dia. Ens vam alliberar tots plegats... quin descans!
4. Ens agrada el Bobby, tot i que la Vimpy va acabar sent més barata.
5. Existeixen els empatxos de felicitat. Jo vaig ser conscient d'uns quants, però de col·lectiu, en vam tenir un d'inigualable: amaques, pluja d'estrelles, albano-kosovar... Què bo és riure!
6. Em sembla que ens hem convertit en Baileys addictes. Nens, no el trobeu a faltar?
7. Els banys de fang uneixen molt. Homes en pilotes, dones gairebé, yo te pongo barro en la espalda, yo te lo pongo por el pecho. No way!
8. La caldereta de llagosta ens va deixar KO. Tot i equivocar-nos de lloc, al final va valer la pena el camí!
9. "Noche de sexo", hit entre el reggeatoneros (EEEEEECCCCCSSSSS), va unir Bea i Edu. Hi ha proves gràfiques del ball!!
10. Moment Joan a la piscina (i la resta al darrera) va ser també molt chulo. Rematar-ho amb el espersors, tela!
11. Per cert, el Joan triga més de mitja hora en decidir quin número de peu calça... :)
12. Banyar-se despullada a la piscina allibera un munt.
13. M'agrada Ciutadella, i no m'importaria viure-hi una temporada. Algú avui m'ha dit de fer la meva feina via telèfon i ordinador. Què et semblaria Albert??
14. Sí, Edu, pagaria molta pasta per passar 24h amb el Bardem (Javier, si me lees, mándame un mail, o déjame un comment... vaaaaaaaaaaa!)
15. El pollastre a l'ast era rotllo mazacote.
16. Queremos al pan que habla! Queremos el pan que habla!
17. Ens agrada tocar-nos. Sino, no s'explica aquesta dèria pels massatges a qualsevol moment.
18. Balearia és cutre, brut, poc organitzat,... No ens agrada para nada!
19. La Gemma cridant i corrent, el Joan saltant d'un lloc a l'altre.. gran imatge! I tot per un dragonet... ai, nens, si total, és un bitxo de res! :)
20. Les Coves d'En Xoroi... 25 eurazos . Però vostès són discoteca o són per fer una copeta?
21. He aconseguit desconnectar moltíssim. M'ho he passat realment bé amb tots! Gran Hermano no hauria funcionat amb nosaltres, perquè no hi ha hagut mal rotllos ni edredoning entre els solters. I mira que la dutxa del pis de dalt era chula... la de coses que se'm vam passar pel cap!! ;)
22. Em sembla que MAI havia estat tan morena. Objectiu ara: mantenir el moreno. Demà marxo a Banyoles, la setmana que ve algun dia a Roses, i a improvisar soparets i històries vàries!
FOTOS: Me les han de passar. Dani, si em llegeixes, me n'envies alguna??!!! Vaaaaaaa, que en teníeu de molt maques!!
1. Momento Carmen Bazán ensenyant-nos la casa. Semblàvem de poble, sobretot en obrir la porta del jardí i ooooooooooooohhhhhhhhhh!!! Pedazo piscina i pedazo hamaques!! Estàvem a Ambiciones, sens dubte.
2. Ho va dir l'Yvan en estirar-nos el primer dia a l'hamaca... "Només ens falta el Martini". Sort de la Bea, el Cristian i l'Edu, que van fer la primera super compra, Martini inclòs.
3. Fora vergonyes. Els dubtes de "fem o no top less?" es van esvair el segon dia. Ens vam alliberar tots plegats... quin descans!
4. Ens agrada el Bobby, tot i que la Vimpy va acabar sent més barata.
5. Existeixen els empatxos de felicitat. Jo vaig ser conscient d'uns quants, però de col·lectiu, en vam tenir un d'inigualable: amaques, pluja d'estrelles, albano-kosovar... Què bo és riure!
6. Em sembla que ens hem convertit en Baileys addictes. Nens, no el trobeu a faltar?
7. Els banys de fang uneixen molt. Homes en pilotes, dones gairebé, yo te pongo barro en la espalda, yo te lo pongo por el pecho. No way!
8. La caldereta de llagosta ens va deixar KO. Tot i equivocar-nos de lloc, al final va valer la pena el camí!
9. "Noche de sexo", hit entre el reggeatoneros (EEEEEECCCCCSSSSS), va unir Bea i Edu. Hi ha proves gràfiques del ball!!
10. Moment Joan a la piscina (i la resta al darrera) va ser també molt chulo. Rematar-ho amb el espersors, tela!
11. Per cert, el Joan triga més de mitja hora en decidir quin número de peu calça... :)
12. Banyar-se despullada a la piscina allibera un munt.
13. M'agrada Ciutadella, i no m'importaria viure-hi una temporada. Algú avui m'ha dit de fer la meva feina via telèfon i ordinador. Què et semblaria Albert??
14. Sí, Edu, pagaria molta pasta per passar 24h amb el Bardem (Javier, si me lees, mándame un mail, o déjame un comment... vaaaaaaaaaaa!)
15. El pollastre a l'ast era rotllo mazacote.
16. Queremos al pan que habla! Queremos el pan que habla!
17. Ens agrada tocar-nos. Sino, no s'explica aquesta dèria pels massatges a qualsevol moment.
18. Balearia és cutre, brut, poc organitzat,... No ens agrada para nada!
19. La Gemma cridant i corrent, el Joan saltant d'un lloc a l'altre.. gran imatge! I tot per un dragonet... ai, nens, si total, és un bitxo de res! :)
20. Les Coves d'En Xoroi... 25 eurazos . Però vostès són discoteca o són per fer una copeta?
21. He aconseguit desconnectar moltíssim. M'ho he passat realment bé amb tots! Gran Hermano no hauria funcionat amb nosaltres, perquè no hi ha hagut mal rotllos ni edredoning entre els solters. I mira que la dutxa del pis de dalt era chula... la de coses que se'm vam passar pel cap!! ;)
22. Em sembla que MAI havia estat tan morena. Objectiu ara: mantenir el moreno. Demà marxo a Banyoles, la setmana que ve algun dia a Roses, i a improvisar soparets i històries vàries!
FOTOS: Me les han de passar. Dani, si em llegeixes, me n'envies alguna??!!! Vaaaaaaa, que en teníeu de molt maques!!
dimarts, de juliol 31, 2007
Just relax!
Ara sí que sí. Avui, a les 15h, començo les vacances. A alguns no us veuré en un mes (ayst, què dur!), i a d'altres us aniré venient (visca els chupipicnics!). En tot cas, ara per ara el que més il·lusió em fa és la setmaneta que passarem uns quants a Menorca!
Again, bones vacances!
divendres, de juliol 20, 2007
Vacances a la vista!!
Manca d'inspiració i de ganes d'escriure! Per tant, el bloc queda tancat per vancances, però amb la persiana mig oberta! Coneixent-me, sé que donde dije digo digo diego, y vete tú a saber si en dies em poso a escriure com una boja!!!
Bones vacances, por si aca!
dissabte, de juliol 07, 2007
Gora San Fermín!
Magnífics dies a Pamplona, ja fa uns anyets! Ara em faria mandra anar-hi, he d'admetre. Però és d'aquelles coses que no et pots perdre. Grans records!
"A San Fermín venimos,
por ser nuestro patrón,
nos guíe en el encierro,
¡dándonos su bendición!"
VIVA SAN FERMÍN!
GORA SAN FERMÍN!
"A San Fermín venimos,
por ser nuestro patrón,
nos guíe en el encierro,
¡dándonos su bendición!"
VIVA SAN FERMÍN!
GORA SAN FERMÍN!
dilluns, de juny 25, 2007
Resumint: Nosotras parimos, nosotras decidimos
Rematar el cap de setmana a Roses amb dos capítols de Nip Tuck (cul del doctor Troy inclòs) ha estat un regal. La millor part del regal ha estat, evidentment, el plan del cap de setmana que, posats a fer llistes, seria:
1. La ràdio del cotxe de la Quevedo salta sola. Hi ha no sé quin mecanisme paranormal que fa que salti més estant de copilot l’Hèctor que quan hi sóc jo. Senyals?
2. La casera ha passat a la història. Ara la frase hauria de ser “Sin paella no como”. Ni macarrons ni escalopa poden substituir el plaer d’una bona paella, amb calipos i frigopies de colofón.
3. Creeeeeeeeeeo que empieeeeeeeeezo a entender (despassio, despassio) ha de ser la cançó de l’estiu.
4. El senyor Francesc Viver és l’alegria personificada. I fa que l’alegria s’estengui per allà on passa.
5. Que Cine de Barrio no dediqués un especial al Fary és lleig (no ell, quico...)
6. La Sobrino ja no és Sobrino, és Benito.
7. Si cantes en una orquestra, compra’t primer el Singstar i aprèn-te les cançons (o almenys intueix quins són els finals de les paraules)
8. La frase “Nosotras parimos, nosotras decidimos!” dita per un noi té molta més contundència. Si la frase és dita des d’un balcó d’un bar, a les 3 i pico del matí amb bailoteo (visca Miguel Bosé i la intuïció de la Júlia), encara més.
9. Banyar-se de nit per Sant Joan és chulo. Si és momento chicas, millor.
10. Tot i que em posi crema, em cremo. Em fa mal l’esquena, els hombros, tot.
11. El Joan és el raro. Vol gazpacho.
12. En un dinar, quan no parla la Nadia (per causes alienes a la voluntat) es nota.
I el més important: passar la revetlla de Sant Joan en una barca, menjant coca i cava i mirant els focs artificials és un luxe que hem d’agrair al Cristian. Gran Revetlla (molt emotiu, he de dir, el moment “Quan el català sortia a la mar”!!!!!).
1. La ràdio del cotxe de la Quevedo salta sola. Hi ha no sé quin mecanisme paranormal que fa que salti més estant de copilot l’Hèctor que quan hi sóc jo. Senyals?
2. La casera ha passat a la història. Ara la frase hauria de ser “Sin paella no como”. Ni macarrons ni escalopa poden substituir el plaer d’una bona paella, amb calipos i frigopies de colofón.
3. Creeeeeeeeeeo que empieeeeeeeeezo a entender (despassio, despassio) ha de ser la cançó de l’estiu.
4. El senyor Francesc Viver és l’alegria personificada. I fa que l’alegria s’estengui per allà on passa.
5. Que Cine de Barrio no dediqués un especial al Fary és lleig (no ell, quico...)
6. La Sobrino ja no és Sobrino, és Benito.
7. Si cantes en una orquestra, compra’t primer el Singstar i aprèn-te les cançons (o almenys intueix quins són els finals de les paraules)
8. La frase “Nosotras parimos, nosotras decidimos!” dita per un noi té molta més contundència. Si la frase és dita des d’un balcó d’un bar, a les 3 i pico del matí amb bailoteo (visca Miguel Bosé i la intuïció de la Júlia), encara més.
9. Banyar-se de nit per Sant Joan és chulo. Si és momento chicas, millor.
10. Tot i que em posi crema, em cremo. Em fa mal l’esquena, els hombros, tot.
11. El Joan és el raro. Vol gazpacho.
12. En un dinar, quan no parla la Nadia (per causes alienes a la voluntat) es nota.
I el més important: passar la revetlla de Sant Joan en una barca, menjant coca i cava i mirant els focs artificials és un luxe que hem d’agrair al Cristian. Gran Revetlla (molt emotiu, he de dir, el moment “Quan el català sortia a la mar”!!!!!).
dijous, de juny 21, 2007
Summer dreams
Avui ha començat l'estiu. Odio la calor, però m'encanta l'olor a estiu. Cap de setmana a Roses per celebrar la revetlla, ruta Somontano el mes de juliol, vacances (a Menorca??)el mes d'agost, les sandàlies, el mar, els sopars a la terrassa del Bliss amb les chupis, les cerveses, les paelles, les fadilles, el color blanc, les festes majors de Gràcia (i les de Sants!!).
Fent memòria, els meus millors records passen pels mesos d'estiu: les escapades a Cadaqués, els estius a Anglaterra, els Sanfermines, una nit màgica al Raval ja fa alguns anys, el viatge a Estats Units, les visites inesperades estant sola a casa dels papes, la ruta per Portugal, els balls de festa major, els parxís a Comarruga, Eivissa i el grup compacte, alguns dies d'okupa a l'Ametlla de Mar, les nits culturetes del Festival Grec,...
Estar amb la meva gent sense mirar el rellotge. S'apropa la bona vida. Ho noto.
dimecres, de juny 13, 2007
McNamara i Troy
Comença el compte enrere per tornar a flipar amb el doctor Troy i les seves macàbres històries!
dissabte, de juny 09, 2007
Una glande festa de l'amor, militància inclosa
Tinc tantes coses a dir de la nit de divendres que no sé com ordenar-ho en paraules. Impossible resumir-ho amb "la frase de la nit". També m'he platejat fer una espècie de power point amb dues columnes: l'una, amb grans moments i frases de la nit; l'altra, amb els nostres noms, i intentar unir amb fletxes qui va dir què. Massa curro. Per tant, no hay otra, farem una llista, que sempre és com més clar, no??
1. La cambrera del Mundial ens estima. O, com a mínim, no ens va fer fora en un pis, pas. Estamos con ella.
2. Proper cop, parrillada de peix.
3. "Qué glande eres!". Com ens agraden...
4. Hauríem de fer una jornada de portes obertes del bloc (?????), tot i que en molts casos hauria d'haver-hi la possibilitat de "reservado el derecho de admisión" o, com va dir alguna, qualificar a segons qui "persona non grata". Totalment d'acord.
5. "Jo no em casaré. Jo el que vull és fer una festa de l'amor". Jo no ho vaig dir això, eh! És una altra chupi, la que comparteix pis amb un noi.
6. N'hi ha una que fa les coses per "militància idiomàtica" (amb cop a la taula inclòs). N'hi ha una altra que és "militant ciutadana". Visca la militància!!
7. A Barcelona, a les tres de la nit, no hi ha taxis. Des d'aquí, gràcies al noi que estava disposat a compartir taxi amb nosaltres.
8. Visca el N8 (oeoeoe!!!!)
9. La chupi diplomàtica no sap dir que no a un ball. Brazos arriba y abajo. CiU i PP, ja se sap... costa dir que no.
10. Hereu era el millor candidat. Una ho tenia més que clar. No repetirem les paraules exactes aquí!
11. N'hi havia dues d'inciviques. Una, que s'ho mirava alegre. L'altra que no combregava amb l'incivisme gratuït.
12. Una es comprarà un bolso baguette (?????) marró dilluns.
13. Alberto, on eres? Et vam buscar...
14. EL DJ ens va posar Shakira, sí, però no la que volíem!!!
I have a feeling inside total amb vosaltres. Un glande feeling. Gran nit la de divendres.
1. La cambrera del Mundial ens estima. O, com a mínim, no ens va fer fora en un pis, pas. Estamos con ella.
2. Proper cop, parrillada de peix.
3. "Qué glande eres!". Com ens agraden...
4. Hauríem de fer una jornada de portes obertes del bloc (?????), tot i que en molts casos hauria d'haver-hi la possibilitat de "reservado el derecho de admisión" o, com va dir alguna, qualificar a segons qui "persona non grata". Totalment d'acord.
5. "Jo no em casaré. Jo el que vull és fer una festa de l'amor". Jo no ho vaig dir això, eh! És una altra chupi, la que comparteix pis amb un noi.
6. N'hi ha una que fa les coses per "militància idiomàtica" (amb cop a la taula inclòs). N'hi ha una altra que és "militant ciutadana". Visca la militància!!
7. A Barcelona, a les tres de la nit, no hi ha taxis. Des d'aquí, gràcies al noi que estava disposat a compartir taxi amb nosaltres.
8. Visca el N8 (oeoeoe!!!!)
9. La chupi diplomàtica no sap dir que no a un ball. Brazos arriba y abajo. CiU i PP, ja se sap... costa dir que no.
10. Hereu era el millor candidat. Una ho tenia més que clar. No repetirem les paraules exactes aquí!
11. N'hi havia dues d'inciviques. Una, que s'ho mirava alegre. L'altra que no combregava amb l'incivisme gratuït.
12. Una es comprarà un bolso baguette (?????) marró dilluns.
13. Alberto, on eres? Et vam buscar...
14. EL DJ ens va posar Shakira, sí, però no la que volíem!!!
I have a feeling inside total amb vosaltres. Un glande feeling. Gran nit la de divendres.
divendres, de juny 08, 2007
La meva setmana
Teniu raó. Toca escriure... però en tinc poques ganes! En fi, farem una llista, que últimament es porta molt! ;)
1. Feliç perquè ha estat una setmana productiva a la feina
2. Torno a ser tupper-dinadora. Gastar-me 10 euros diaris de menú no era factible. Visca el tupper (el sex i l’altre!)
3. Parlant de tuppers, he de dir que no he fet servir res del que em vaig comprar a la sessió de tupper sex... Ya tardo, ya lo sé!
4. Avui hi ha sopar de chupis al Mundial i em fa molta il•lusió. Molta!
5. La meva nova perruquera (per fi, després de dos anys, m’he decidit a fer vida de barri al meu “nou” barri) es diu Buil de segon cognom! Ens vam super trobar ahir.
6. Tenir un cap de setmana sense grans plans per davant em fa estar de molt bon rotllo. Platgeta, caseta, dinar familiar i improvisacions vàries.
7. El mes de juliol torno als orígens, és a dir, a la terra de mons avis. Fa molts anys que no hi vaig, i la ruta Somontano és una bona excusa per tornar a visitar la zona i passar dos dies estupeeeeeeeeeeeendos amb gent estupeeeeeeeeeeeenda!
8. Sóc més de Singstar que de Dance Factory
9. Il•lusionada amb la tornada als escenaris de les Spice Girls
10. M’han pres el pèl. Molt. Massa?
1. Feliç perquè ha estat una setmana productiva a la feina
2. Torno a ser tupper-dinadora. Gastar-me 10 euros diaris de menú no era factible. Visca el tupper (el sex i l’altre!)
3. Parlant de tuppers, he de dir que no he fet servir res del que em vaig comprar a la sessió de tupper sex... Ya tardo, ya lo sé!
4. Avui hi ha sopar de chupis al Mundial i em fa molta il•lusió. Molta!
5. La meva nova perruquera (per fi, després de dos anys, m’he decidit a fer vida de barri al meu “nou” barri) es diu Buil de segon cognom! Ens vam super trobar ahir.
6. Tenir un cap de setmana sense grans plans per davant em fa estar de molt bon rotllo. Platgeta, caseta, dinar familiar i improvisacions vàries.
7. El mes de juliol torno als orígens, és a dir, a la terra de mons avis. Fa molts anys que no hi vaig, i la ruta Somontano és una bona excusa per tornar a visitar la zona i passar dos dies estupeeeeeeeeeeeendos amb gent estupeeeeeeeeeeeenda!
8. Sóc més de Singstar que de Dance Factory
9. Il•lusionada amb la tornada als escenaris de les Spice Girls
10. M’han pres el pèl. Molt. Massa?
dimarts, de maig 29, 2007
La frase del dinar
- I tu, tens nòvio?
- No, jo vaig de capullo en capullo!!
- No, jo vaig de capullo en capullo!!
D'aquí n'ha sorgit el comentari posterior de "Els homes van de flor en flor i les dones, en canvi, van de capullo en capullo!"
Pensem-hi... ;)
dissabte, de maig 26, 2007
Let's talk about sex, baby!
"A mí me pones uno de estos, unas bolas de estas y la crema esta". I així, unes vuit noies anaven passant per caixa, bitllets en mà, ansioses de poder-se endur una joguina cap a casa. Després de més de dues hores de tupper sex t'acabes adonant que a més d'una se li va obrir el món en veure que "otro sexo es posible". Ningú ho va dir, però de tant en tant me les mirava, i la cara d'algunes en veure segons què era un poema. Potser no en sabem tant, de sexe, com pensem. Potser anem de dones alliberades, però no ho som tant. O potser sí, però costa canviar segons quins tabús a segons qui. I me'n vaig adonar en sentir algunes preguntes i comentaris que per mi ja estaven superats, però sembla que no. I no, no sóc una experta en sexe ni molt menys, ni vaig de "a mi no m'escandalitza res"! Només que te n'adones que hi ha molt desconeixement, molta por, que cada noia és un món, i cada parella, ni te cuento. Que el que per una és divertit, per l'altra és un horror; i que la gent necessita compartir les seves vivències així, pim pam, davant d'amigues i desconegudes.
I sobretot, ganes de preguntar. "Quan dura un orgasme femení?", va deixar anar una. "Dona, depèn... 4-5 segons...", va respondre la nostra tuppersexòloga". I veies la cara de totes de "Ah, vale, vaig bé". "I això del Punt G, és real?". "Sí, i tant! És com un botonet que si s'activa repetidament és com una bomba!" "Aaaaaaaaaaah, doncs em sembla que jo això no ho he tingut mai... o potser sí, un parell de cops... ai, no sé". "I perquè hi ha noies que sense preliminars ja estan a tope?", pregunta que, pel que sembla, era una recriminació que li havia fet el seu nòvio algun cop (ejem...). "Fàcil, perquè fingeixen, dona!". "Ai, no entenc com és que hi ha noies que fingeixen!", deixa anar una. Algunes assenteixen. D'altres, recorden els cops que ho han fet. "Doncs sapigueu que també hi ha homes que figeixen!!!". "Venga, vaaaaaaa, que els homes no tenen problemes d'aquests!". "Uiiii, no ho sabeu prou"...
Pressupost previst a gastar-me: 50 euros.
Què em vaig gastar finalment: 65 euros.
Extra: uns preservatius de regal, per la bona compra que havíem fet
Final de la nit, després d'un sopar de llarga conversa i una ampolla de vi mano a mano: dues noies corrent perquè no els tanquessin l'OpenCor.
dijous, de maig 24, 2007
Dies musicals
Porto uns dies feliç, després d'alguns de bajoncillo. I la música, entre d'altres coses, ajuda a aquesta felicitat!!
Qùè gran Shakira!
dimecres, de maig 23, 2007
dijous, de maig 17, 2007
Un any
Avui fa un any de la segona copa d'Europa del Barça, de la gran final a París, de la nit en què a casa del Cristian i l'Ayma vam saltar com a bojos en veure el fantàstic gol de Belletti, un any que la Sílvia i jo, aprofitant que vivim a les Corts, vam seguir la rua de l'autocar del Barça cual adolescentes.
Ahir també vaig saltar del sofà en veure que a dos minuts per acabar la pròrroga l'Espanyol empatava el partit tot i jugar amb un menys. Jo, antiperica de sempre, vaig ser ahir seguidora de l'Espanyol por una noche (sin que sirva de precedente!!!). No volia veure el partit. No m'interessava... però mira, m'agrada el futbol, i m'hi vaig enganxar, des del primer minut fins al final. I vaig disfrutar, tu. I, el més sorprenent, vaig passar d'anar amb el Sevilla a la primera part a desitjar amb totes les forces que guanyessin els pericos. No va poder ser. I em va saber molt greu, de debò...
Lo dicho, avui fa un any de París. Ja ho deien, allò de "sempre ens quedarà París"... perquè vete a saber què ens quedarà aquest any!
dilluns, de maig 14, 2007
La frase del cap de setmana
El plaer és il·limitat
i no va sorgir en cap conversa sobre sexe, que consti! Va sorgir tot discutint si vèiem o no Eurovisión!
Totalment d'acord amb l'afirmació. Et penses que aquell dia X vas arribar al summum del plaer (repeteixo, no només sexual!), i passats uns dies aquell límit se supera. I així a mida que avancen els anys! No és genial que mai no puguem dir "fins aquí he arribat" i que el plaer et pugui sorprendre en qualsevol moment i a qualsevol nivell?!
dimecres, de maig 02, 2007
Quicaaaaaaa!
Hi ha gent que em demana en quins moments s'utilitza l'expressió de les chupis "Quicaaaaaaaaaaaa!!". Aquest és un bon exemple. Aquest vídeo me'l va fer descobrir l'Hèctor. Diu que en dies de mal rotllo o d'estar xof, se'l posa i s'anima. A mi també em funciona!
És suuuuuuuuuuuuuper quicaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!!
dimarts, de maig 01, 2007
Desconnexió
Ahir ho parlàvem amb l'Hèctor i el Cristian. Cada un o dos mesos quatre dies seguits de festa haurien de ser obligatoris. La veritat, m'ha anat molt bé aquest pont per descansar, tot i que finalment no he parat tant per casa com volia. He desconnectat taaaaaaaaaaaaaaaaaaaant!! 
Divendres de relax, dissabte marujo al matí, al teatre a Esparreguera al vespre, una copa a la nit, diumenge familiar (sense teatre finalment), dilluns a Sitges (Quevedo, quicaaaaa...), dimarts Montseny... No faig més que pensar en les vacanes, en la nostra ruta Somontano del mes de juliol i en una possible visita a Madrid!! Que treballar dignifica?!! Jo, què voleu que us digui, quan més dignificada m'he sentit aquests últims dies va ser a la terrasseta d'un bar a Sitges, amb un cafè amb gel i prenent el sol, sense poder deixar de dir "Aiiiii, això és vida, eh!". M'agrada Sitges... feia anys que no hi anava (des de les nostres festes majors per allà, recordes Gemma?!!), i tot està igual. Avui torno al Montseny després també de molt de temps. Segur que també està tot igual. Com diria el Joan, canviar-ho tot perquè no canvïi res... ;) (que basta ya, per cert!)
Divendres de relax, dissabte marujo al matí, al teatre a Esparreguera al vespre, una copa a la nit, diumenge familiar (sense teatre finalment), dilluns a Sitges (Quevedo, quicaaaaa...), dimarts Montseny... No faig més que pensar en les vacanes, en la nostra ruta Somontano del mes de juliol i en una possible visita a Madrid!! Que treballar dignifica?!! Jo, què voleu que us digui, quan més dignificada m'he sentit aquests últims dies va ser a la terrasseta d'un bar a Sitges, amb un cafè amb gel i prenent el sol, sense poder deixar de dir "Aiiiii, això és vida, eh!". M'agrada Sitges... feia anys que no hi anava (des de les nostres festes majors per allà, recordes Gemma?!!), i tot està igual. Avui torno al Montseny després també de molt de temps. Segur que també està tot igual. Com diria el Joan, canviar-ho tot perquè no canvïi res... ;) (que basta ya, per cert!)(ara que me n'adono, aquest seria un post una mica "per obligació", d'aquells que no dius res, però t'hi sents obligat després de tants dies sense escriure... perdoneu-me, en vindran de millors, segur!)
dissabte, d’abril 21, 2007
La vida en un fotograma
El meme de les pelis. La chupi Gemma me'l passa i jo el responc amb molt de gust!!
Peli preferida: sens dubte, la saga d'El Padrino. Formidables tots, sobretot de Niro, of course (quina obsessió em va pillar amb aquest home, tu! És que el veia atractiu i tot, ja em diràs tu...).
La pitjor peli que he vist. Per proximitat en el temps, la que vaig veure divendres, Tú la letra, yo la música, que amb aquest títol poc pots esperar... Definitivament que surti el Hugh Grant no és garantia de res.. vaya chasco. Que per cert, aquest home s'ha fet gran! Però quin somriure!
Peli preferida de la infància. Mary Poppins. Amb aquella pel·lícula flipava! Realment creia que d'aquell bolso hi podia sortir qualsevol cosa... quina gran dona! Era la Supernanny en essència. Per cert, m'encanta la suppernanny! La britànica, clar.
La pel·lícula que més cops he vist. Sóc bastant obsessiva... Quan m'agrada una cosa, és un non stop. ;) Cuatro bodas y un funeral. Formidable la història d'amor, el grup d'amics, els diàlegs,... no em canso de veure-la!
La peli amb què més he rigut. Sense pensar-hi massa, em ve al cap Bridget Jones's Diary. La primera i la segona, que vaig anar a veure al cine el dia de l'estrena com a fan incondicional d'aquesta treintañera que fuma, beu i et parla de tu! ;)
La peli amb què més he plorat. Amb Mi vida sin mí vaig plorar una bona estona. Quina història, tu!
La peli que em fa ballar/cantar. Coincideixo amb la Serra: West Side Story. Jo volia ser molt la Maria, i tenir el meu Toni. I la meva colla d'amics de Puerto Rico, que ballen pels terrats, es barallen super coordinats amb els Jets i són tots tan morenos i tan guapos!
La peli amb què m'he sentit enamorada. Une liaison pornographique. Malgrat el títol, és una història d'amor en tota regla, i el fet que el prota sigui el Sergi López ajuda a que m'enamori d'aquesta relació cada cop que la veig.
La peli amb què he passat més por. Jack Nicholson a El resplandor em va fer patir durant i uns dies després de la peli. Quina angoixa! Però què xula!
La peli amb la que més he retirat la mirada de la pantalla. Les de l'oeste! En general, perquè m'avorreixen. Retirar la mirada per dormir, vaja.
La peli que m'ha fet veure que el cine pot ser alguna cosa més que un entreteniment. Doncs mira, La vida de los otros. El cine és tenir memòria de coses que van passar i que tant de bo no haguessin passat.
La peli que parla sobre mi (però ningú no ho sap): Si no s'ha de saber, millor no dir-ho, no?
El millor principi d'una peli: Amélie. Principi màgic per una peli màgica. Les coses que li agrada fer a l'Amélie, tipus trencar el sucre cremat de la crema catalana. La música de fons de la peli ajudava a l'atmosfera idílica.
El millor final d'una peli. El final de Match Point el vaig trobar de geni, per treure's el barret. Em va agradar la història, em van agradar els personatges i, el que he dit, em va entusiasmar el final
Millor frase de película. No és la millor, però m'ha vingut al cap aquesta:
¿Abogado? Abogadoo... ¿estás ahí? Abogadoo... Sal ratita, quiero verte la colita. Robert de Niro, super dolent, buscant revenja, amenaçant Nick Nolte a El cabo del miedo. Quina por aquesta frase dita per ell!
Quevedo i Amat!! Us passo el repte!
Peli preferida: sens dubte, la saga d'El Padrino. Formidables tots, sobretot de Niro, of course (quina obsessió em va pillar amb aquest home, tu! És que el veia atractiu i tot, ja em diràs tu...).
La pitjor peli que he vist. Per proximitat en el temps, la que vaig veure divendres, Tú la letra, yo la música, que amb aquest títol poc pots esperar... Definitivament que surti el Hugh Grant no és garantia de res.. vaya chasco. Que per cert, aquest home s'ha fet gran! Però quin somriure!
Peli preferida de la infància. Mary Poppins. Amb aquella pel·lícula flipava! Realment creia que d'aquell bolso hi podia sortir qualsevol cosa... quina gran dona! Era la Supernanny en essència. Per cert, m'encanta la suppernanny! La britànica, clar.
La pel·lícula que més cops he vist. Sóc bastant obsessiva... Quan m'agrada una cosa, és un non stop. ;) Cuatro bodas y un funeral. Formidable la història d'amor, el grup d'amics, els diàlegs,... no em canso de veure-la!
La peli amb què més he rigut. Sense pensar-hi massa, em ve al cap Bridget Jones's Diary. La primera i la segona, que vaig anar a veure al cine el dia de l'estrena com a fan incondicional d'aquesta treintañera que fuma, beu i et parla de tu! ;)
La peli amb què més he plorat. Amb Mi vida sin mí vaig plorar una bona estona. Quina història, tu!
La peli que em fa ballar/cantar. Coincideixo amb la Serra: West Side Story. Jo volia ser molt la Maria, i tenir el meu Toni. I la meva colla d'amics de Puerto Rico, que ballen pels terrats, es barallen super coordinats amb els Jets i són tots tan morenos i tan guapos!
La peli amb què m'he sentit enamorada. Une liaison pornographique. Malgrat el títol, és una història d'amor en tota regla, i el fet que el prota sigui el Sergi López ajuda a que m'enamori d'aquesta relació cada cop que la veig.
La peli amb què he passat més por. Jack Nicholson a El resplandor em va fer patir durant i uns dies després de la peli. Quina angoixa! Però què xula!
La peli amb la que més he retirat la mirada de la pantalla. Les de l'oeste! En general, perquè m'avorreixen. Retirar la mirada per dormir, vaja.
La peli que m'ha fet veure que el cine pot ser alguna cosa més que un entreteniment. Doncs mira, La vida de los otros. El cine és tenir memòria de coses que van passar i que tant de bo no haguessin passat.
La peli que parla sobre mi (però ningú no ho sap): Si no s'ha de saber, millor no dir-ho, no?
El millor principi d'una peli: Amélie. Principi màgic per una peli màgica. Les coses que li agrada fer a l'Amélie, tipus trencar el sucre cremat de la crema catalana. La música de fons de la peli ajudava a l'atmosfera idílica.
El millor final d'una peli. El final de Match Point el vaig trobar de geni, per treure's el barret. Em va agradar la història, em van agradar els personatges i, el que he dit, em va entusiasmar el final
Millor frase de película. No és la millor, però m'ha vingut al cap aquesta:
¿Abogado? Abogadoo... ¿estás ahí? Abogadoo... Sal ratita, quiero verte la colita. Robert de Niro, super dolent, buscant revenja, amenaçant Nick Nolte a El cabo del miedo. Quina por aquesta frase dita per ell!
Quevedo i Amat!! Us passo el repte!
dijous, d’abril 19, 2007
EL GOL, en majúscules
Permeteu-me que se'm caigui la baba amb aquest gol. I permeteu-me que se'm posi la pell de gallina sentint en Puyal. Un gol de crack. Un golàs de Messi! I jo me'l vaig perdre... sort en tenim del Youtube!
dissabte, d’abril 14, 2007
Music makes the people come together
Fa ja uns quants dies, la chupi més musical de totes em va llençar un meme a la seva mida... cançons que identifiques amb una determinada persona. Un meme difícil, però allà voy:
Gemma Serra: potser és la persona amb qui em venen més cançons al cap, però n'hi ha una que sobresurt. I'm walking on sunshine. Records d'una època molt... familiar, diríem. Recordo cantar-la sortint del Pippermint, un dia, en plens 17-18 anys. Ella estava, això... walking on sunshine!
Gemma Planas: My brown eyed girl. Estiu del 1996, a Escòcia. Des de llavors, si mai sento aquesta cançó, penso en aquell mes (època de descobriments!!) i molt especialment en ella.
Sílvia: qualsevol cançó de La Oreja de Van Gogh. Potser Rosas és la que més em recorda a ella. Les cançons nyonyes en general són molt Sílvia.
Laura: Sempre, sempre, no sé ben be perquè, U2 m'ha recordat ella. Que jo sàpiga ella no és gens fan de U2, però mira, U2 em recorda a la Laura. Des de la boda, suposo, encara més. Beautiful Day.
Nadia: inevitablement, Ni una sola palabra s'ha convertit en la seva cançó. Sempre la identifico amb ella, tu!
Ferran: Tu es foutu. És la cançó que em cantava, quan sèiem l'un al costat de l'altre a classe de Redacció periodística. Jo, super concentrada, de cop notava que algú em mirava, girava el cap a l'esquerra i el Ferran, super sèrio, em deia.. "Tu es foutu!". I.. jajaja! Vinga a riure!!! Fa poc la vam ballar a Berlín i li vaig recordar... és sens dubte la seva cançó!!
Rafa: With or without you, de U2. Li encantava. I jo sempre l'identifico amb ell. Recordo estar a una boda, sentir-la, i trucar-lo immediatament (recordem que ell viu a Colòmbia) per xerrar i recordar bons temps.
El grup de Lyon. Com a grup, crec que és el que més cançons em porten al cap: I will survive (tots), algunes de Maná (Irene i Yessica), U2 (Rafa i Riccardo), Sabina (jo ens els meus moments baixos), Dusminguet i Yousson N'Dour (Laia)... un munt de records cada cop que les sento. Calfreds fins i tot.
Els grup de Polítiques en el seu conjunt té, per mi, un regust francès... Ne me quitte pas sempre serà ells! Jacques Brel és sobretot, per mi, Clara i Maïté. L'Edu, en canvi, sempre serà Sarandonga, un estil més d'aquí. L'Albert... mira, I will survive! Quins records d'Enfants! ;) L'Hèctor i el Joan són, sens dubte, Lluís Llach. Ells me'l van fer descobrir, l'Hèctor amb un CD, i el Joan proposant-nos d'anar a un concert a Castelló d'Empúries.
La Sobri és i serà Bebe. Sobretot, Con mis manos, una cançó que cantàvem repetidament camí de Tarragona, per veure la Mariona. Bebe és la Bea. I tant!
I paro aquí, tot i que em sembla que podria continuar... He de dir, però, que en fer aquest exercici m'he adonat que més que a la gent, la música em recorda moments de la meva vida. I un secret... Quan m'ha agradat algú i la cosa ha estat recíproca, sempre, sempre, m'he posat Smooth a tope a casa dels meus pares abans i a casa meva ara. Em dona una vidilla aquesta cançó... no em recorda a ningú en concret, però és cert que Smooth és per a mi sinònim de triomf, de puedo con todo, de "yessssssssssssss!". És èxtasi!
Passo el repte a la Quevedo i al Ferran!
Gemma Serra: potser és la persona amb qui em venen més cançons al cap, però n'hi ha una que sobresurt. I'm walking on sunshine. Records d'una època molt... familiar, diríem. Recordo cantar-la sortint del Pippermint, un dia, en plens 17-18 anys. Ella estava, això... walking on sunshine!
Gemma Planas: My brown eyed girl. Estiu del 1996, a Escòcia. Des de llavors, si mai sento aquesta cançó, penso en aquell mes (època de descobriments!!) i molt especialment en ella.
Sílvia: qualsevol cançó de La Oreja de Van Gogh. Potser Rosas és la que més em recorda a ella. Les cançons nyonyes en general són molt Sílvia.
Laura: Sempre, sempre, no sé ben be perquè, U2 m'ha recordat ella. Que jo sàpiga ella no és gens fan de U2, però mira, U2 em recorda a la Laura. Des de la boda, suposo, encara més. Beautiful Day.
Nadia: inevitablement, Ni una sola palabra s'ha convertit en la seva cançó. Sempre la identifico amb ella, tu!
Ferran: Tu es foutu. És la cançó que em cantava, quan sèiem l'un al costat de l'altre a classe de Redacció periodística. Jo, super concentrada, de cop notava que algú em mirava, girava el cap a l'esquerra i el Ferran, super sèrio, em deia.. "Tu es foutu!". I.. jajaja! Vinga a riure!!! Fa poc la vam ballar a Berlín i li vaig recordar... és sens dubte la seva cançó!!
Rafa: With or without you, de U2. Li encantava. I jo sempre l'identifico amb ell. Recordo estar a una boda, sentir-la, i trucar-lo immediatament (recordem que ell viu a Colòmbia) per xerrar i recordar bons temps.
El grup de Lyon. Com a grup, crec que és el que més cançons em porten al cap: I will survive (tots), algunes de Maná (Irene i Yessica), U2 (Rafa i Riccardo), Sabina (jo ens els meus moments baixos), Dusminguet i Yousson N'Dour (Laia)... un munt de records cada cop que les sento. Calfreds fins i tot.
Els grup de Polítiques en el seu conjunt té, per mi, un regust francès... Ne me quitte pas sempre serà ells! Jacques Brel és sobretot, per mi, Clara i Maïté. L'Edu, en canvi, sempre serà Sarandonga, un estil més d'aquí. L'Albert... mira, I will survive! Quins records d'Enfants! ;) L'Hèctor i el Joan són, sens dubte, Lluís Llach. Ells me'l van fer descobrir, l'Hèctor amb un CD, i el Joan proposant-nos d'anar a un concert a Castelló d'Empúries.
La Sobri és i serà Bebe. Sobretot, Con mis manos, una cançó que cantàvem repetidament camí de Tarragona, per veure la Mariona. Bebe és la Bea. I tant!
I paro aquí, tot i que em sembla que podria continuar... He de dir, però, que en fer aquest exercici m'he adonat que més que a la gent, la música em recorda moments de la meva vida. I un secret... Quan m'ha agradat algú i la cosa ha estat recíproca, sempre, sempre, m'he posat Smooth a tope a casa dels meus pares abans i a casa meva ara. Em dona una vidilla aquesta cançó... no em recorda a ningú en concret, però és cert que Smooth és per a mi sinònim de triomf, de puedo con todo, de "yessssssssssssss!". És èxtasi!
Passo el repte a la Quevedo i al Ferran!
dimarts, d’abril 10, 2007
BERLÍN
Després de més de 18 hores a un cotxe amb tres persones més, fent un Berlín-Barcelona com si res, d'un dia de vacances que entre gimnàs i altres històries no ha estat tant de descans com voldria (bé, no em queixo, que ha estat molt bé el dia!) i, el que és més important, després de dos dies i mig a Berlín, caminant amunt i avall, doncs estic una mica ko, perquè enganyar-nos, però amb les piles hiper carregades!! M'ha agradat molt Berlín, però he d'admetre que no tant tant tant com m'esperava després dels milers de comentaris positius que molta gent me n'havia fet. Crec que em falten uns dies per valorar la ciutat com cal. Això passa. Recordo que fa mooooooooooolts anys vaig visitar Marsella en un parell de dies, i em va decebre moltíssim. Hi vaig tornar passats uns anys per visitar l'Edu, i em va encantar la ciutat. Crec que amb Berlín, quan hi torni, em passarà el mateix. M'ha faltat "fer vida" a Berlín més dies... Però no em queixo, perquè realment hem aprofitat a tope els dies a la ciutat: hem anat de restaurants (boníssim el menjar, i bé de preu, amb un servei amabilíssim), hem passejat un munt, hem sentit jazz en directe (massa directe i tot... ;) ), hem anat a ballar (ens va faltar Shakira, això sí), hem anat al Museu del Pergamo (un pim pam ràpid, que jo, els museus.... bufff), hem pujat a la cúpula del Reichstag... i sobretot, hem rigut molt. Però molt molt, eh!! Entre el claro, el eh, el perdò eh, el no, no, no, no, noooooooooo, el riure de la Marta i mil acudits (chapeau pel del séptimo de caballería i el clítoris!), aquest viatge ha estat més que bé!!! Aquí, els culpables de tot plegat: elFerran (el guia, un berlinès en potència), la Quevedo (compañera de cama, sin que sirva de precedente ;)), el Leo (m'ha fet riure taaaaaaaaaant, aquest noi... "Quien es ese hoooooombreeeeeeeeee, que me mira y me desnudaaaaaaaa"); el Guifré (que semblava el més assenyat de tots, però ja!!! Quin riure!) i la Marta (la persona més feliç del món!!!)!!!
(fotos gentilesa de la Nadia i el Ferran)
divendres, de març 30, 2007
Jo no ho hauria dit millor
Aquest matí m'he emocionat amb el text de la Gemma. Quina sort tenir amics de debò!! Un text fantàstic!
dijous, de març 29, 2007
dimarts, de març 27, 2007
Trobada d'ex-alumnes
Demà tornem al cole. Hi ha la (mega) trobada d'ex-alumnes... què voleu que us digui, em fa gràcia quedar a La Perla per fer el cafè i entrar per la porta d'Aragó-Llúria amb les chupis!! Quins nervis, no??!!!
divendres, de març 23, 2007
Moltes gràcies!!
Per aquesta gran entrada als 28 anys!
Moltes gràcies a... (per ordre d'aparició...)
al moja (amic que comparteixo amb els okupes), a la chu (yoooooooou're so sexy, sexy, sexyyyyyyy), al juanitu (quina enveja... tens entrades pel Llach! Gaudeix-lo), a la reina más divina (la mujer de negro amb més estil del món), al xulo (que fa unes coses...), al pa (que és qui més m'estima al món, segons ell), a la ma (que és qui més m'estima al món, segons ella) , al bleda assoleiada (que marxarà a Berlín i em deixarà sola al Mama), a la macaaaaaaaaaa (és que ets maca, eh! I explica les coses amb una gràcia...), al iaio Joaquín (quicoooooooo, que m'ha cantat per telèfon!!), a la iaia Maria (quicaaaaaaaaa, que està molt refredada), a la tieta Marga (que és més mona... que m'estima tant... que me l'estimo tant... és la mama II, que por algo son gemelas!), al leloooooooooo (que ja està casat, però que per mi sempre serà el meu "cosinet"), als chupi campa (que jo crec que m'estan preparant un algo, perquè desapareixen així, de cop), al nen de Roses (que és tot un senyor), al chupi amore (que em diu que estic bona i així em pugi l'ego! Gràcies!), a la chupi sense fronteres (que em diu que estic toveta i li encanta que ho estigui, i a mi m'agrada que recolzi el seu cap en mi), a la sobri (companya de fatigues en el món freak de la Pompeu), a la tieta Chelo (que entre els seus grans mèrits està l'haver-me fet conèixer el primo!), a l'Albert (jefe i amigo residente en Barcelona) , a la Monchi, (la chupi que aquest any m'ha explicat la història més bèstia), la Clareta (amb qui comparteixo el bon gust pels homes-homes!), el Serranito (el meu admirador més fidel, que mirat des de davant guanya -segons ell mateix-), la chupi casada (que sort del seu marit que li llegeix els mails i la manté en contacte amb nosaltres), la Lina (que compartim els entrepans del Mariona i la Nadia), la parella Aranza-Jordi (que després de temps ja poden dir que viuen junts, i jo que me n'alegro molt!), el tiet Eugeni (el meu padrí, que m'estima molt i no para mai de repetir-m'ho), el Carlitos (el petit dels meus cosins, el més tros de pa dels quatre), el Jordi i la Sílvia (que han arribat un dia tard, però i què més dóna), i el meu colombiano (uno de enero, dos de febrero, tres de marxo, lalalala)!!! I tots aquells que m'heu deixat comments felicitant-me! Moltes gràcies!!
Moltes gràcies a... (per ordre d'aparició...)
al moja (amic que comparteixo amb els okupes), a la chu (yoooooooou're so sexy, sexy, sexyyyyyyy), al juanitu (quina enveja... tens entrades pel Llach! Gaudeix-lo), a la reina más divina (la mujer de negro amb més estil del món), al xulo (que fa unes coses...), al pa (que és qui més m'estima al món, segons ell), a la ma (que és qui més m'estima al món, segons ella) , al bleda assoleiada (que marxarà a Berlín i em deixarà sola al Mama), a la macaaaaaaaaaa (és que ets maca, eh! I explica les coses amb una gràcia...), al iaio Joaquín (quicoooooooo, que m'ha cantat per telèfon!!), a la iaia Maria (quicaaaaaaaaa, que està molt refredada), a la tieta Marga (que és més mona... que m'estima tant... que me l'estimo tant... és la mama II, que por algo son gemelas!), al leloooooooooo (que ja està casat, però que per mi sempre serà el meu "cosinet"), als chupi campa (que jo crec que m'estan preparant un algo, perquè desapareixen així, de cop), al nen de Roses (que és tot un senyor), al chupi amore (que em diu que estic bona i així em pugi l'ego! Gràcies!), a la chupi sense fronteres (que em diu que estic toveta i li encanta que ho estigui, i a mi m'agrada que recolzi el seu cap en mi), a la sobri (companya de fatigues en el món freak de la Pompeu), a la tieta Chelo (que entre els seus grans mèrits està l'haver-me fet conèixer el primo!), a l'Albert (jefe i amigo residente en Barcelona) , a la Monchi, (la chupi que aquest any m'ha explicat la història més bèstia), la Clareta (amb qui comparteixo el bon gust pels homes-homes!), el Serranito (el meu admirador més fidel, que mirat des de davant guanya -segons ell mateix-), la chupi casada (que sort del seu marit que li llegeix els mails i la manté en contacte amb nosaltres), la Lina (que compartim els entrepans del Mariona i la Nadia), la parella Aranza-Jordi (que després de temps ja poden dir que viuen junts, i jo que me n'alegro molt!), el tiet Eugeni (el meu padrí, que m'estima molt i no para mai de repetir-m'ho), el Carlitos (el petit dels meus cosins, el més tros de pa dels quatre), el Jordi i la Sílvia (que han arribat un dia tard, però i què més dóna), i el meu colombiano (uno de enero, dos de febrero, tres de marxo, lalalala)!!! I tots aquells que m'heu deixat comments felicitant-me! Moltes gràcies!!
dissabte, de març 17, 2007
No te puedo!!!!!
La Gemma, que fa poques setmanes que ha entrat en aquest món freak de la blocsfera i que s'ha convertit ja en una persona imprescindible a llegir (escriu mooooolt bé, sempre ho he pensat! Al cole era la millor!), em llença un même, que consisteix a dir aquelles (petites) coses que m'irriten, que em donen pel sac, que me "porculean" (paraula, Gemma, t'ho he de dir, que trobo lletja, una mica rabiosa... rotllo ferrocata, saps? Vaya, que no la faré servir!).(Important: subscric totalment les cinc coses que ha posat la Gemma, sobretot lo de pagar). Per tant, n'hi ha més de cinc. Aquestes són les que primer m'han vingut al cap:
1. No suporto anar pel carrer havent d'esquivar la gent, bàsicament turistes. Treballar al centre de Barcelona pot tenir molts avantatges (amics que treballen a la vora, botigues,...), però té el gran problema d'haver de sofrir els turistes. Pobres, jo, quan viatjo pels puestos, segur que vaig com ells, però us asseguro que anar per Via Laietana, o la Rambla, o Portal del Àngel intentant adelantar turistes amb pas lent i cara atontada irrita al más tranquilo. I no només van lents... paren, así, como de golpe, i has de fer mil malabarismes per no menjar-te'ls!!! No puc evitar pensar un "iros a vuestra casa, pesaos!"
2. La impuntualitat. Sóc puntual, sí, passa algo?! Sembla que ser impuntual et faci ser més interessant, més "és que faig tantes coses, tinc tantes activitats, sóc una persona amb tantes coses al cap, que mira, ho sento, però no he pogut arribar abans". Com???? Si es queda a una hora, es queda a una hora, collons. Entenc que de vegades poden passar coses que et facin arribar tard, jo la primera. Però em refereixo a la gent que per sistema arriba tard. Aquella que estàs esperant i saps de sobres que hauràs d'esperar, com a mínim 15 minuts. Mira jo ho trobo lleig, molt lleig. I m'irrita.
3. Tema llengua. M'irrita la gent que per sistema passa del català al castellà "perquè m'entenguin" o "perquè és de mala educació parlar el català si veus que l'altre és de fora". M'irrita haver de justificar perquè jo no canvio de llengua. M'irrita que em diguin barretinaire per no fer-ho. I sobretot m'irrita utilitzar-ho en botigues, bars, restaurants i taxis i que no m'entenguin. Els enviaria a prendre pel sac. - "Un tallat". - "Perdón??" - "Un tallat" - "Cómo??" o "Equador amb Montnegre"- "Perdón??" - "Equador amb Montnegre". "Me lo diría en castellano??". "Equador con Montnegre". -"Aaaaaaaaah, muy bien". Collons, una paraula. I això m'ha passat. M'irrita, m'agafa un no sé què a l'estòmac que bufffffffffffff!!!!
2. La impuntualitat. Sóc puntual, sí, passa algo?! Sembla que ser impuntual et faci ser més interessant, més "és que faig tantes coses, tinc tantes activitats, sóc una persona amb tantes coses al cap, que mira, ho sento, però no he pogut arribar abans". Com???? Si es queda a una hora, es queda a una hora, collons. Entenc que de vegades poden passar coses que et facin arribar tard, jo la primera. Però em refereixo a la gent que per sistema arriba tard. Aquella que estàs esperant i saps de sobres que hauràs d'esperar, com a mínim 15 minuts. Mira jo ho trobo lleig, molt lleig. I m'irrita.
3. Tema llengua. M'irrita la gent que per sistema passa del català al castellà "perquè m'entenguin" o "perquè és de mala educació parlar el català si veus que l'altre és de fora". M'irrita haver de justificar perquè jo no canvio de llengua. M'irrita que em diguin barretinaire per no fer-ho. I sobretot m'irrita utilitzar-ho en botigues, bars, restaurants i taxis i que no m'entenguin. Els enviaria a prendre pel sac. - "Un tallat". - "Perdón??" - "Un tallat" - "Cómo??" o "Equador amb Montnegre"- "Perdón??" - "Equador amb Montnegre". "Me lo diría en castellano??". "Equador con Montnegre". -"Aaaaaaaaah, muy bien". Collons, una paraula. I això m'ha passat. M'irrita, m'agafa un no sé què a l'estòmac que bufffffffffffff!!!!
4. Els canvis de plans. Això m'irrita i entenc que és una mica un problema que tinc. Que s'hagi planificat una cosa i que minuts abans de sortir de casa et truquin per dir "nena, que al final quedem a no sé on, perquè a no sé qui li anava millor perquè ve de fer no sé què i si no arribaria tard". Total, que lligat amb el punt dos, es canvien els plans i la persona X acaba arribant tard igualment. M'irrita perquè sóc una persona que li agrada tenir tot controlat, potser massa. I que el meu esquema mental es modifiqui de cop, em dona pel sac, m'exaspera, em venen ganes de dir "saps què? Que no vinc". Sempre m'ho trago i accedeixo al canvi, tot i que normalment faig notar el meu desacord amb la meva veu de "ok, vale" o amb la meva cara.
5. Cuina. Que la gent de la meva edat faci zarzueles, caldos, llenties, estofat de no sé què, conill a la no sé cuantos... No sé cuinar. Vaya, sé fer bàsics tipus: verdura, pasta, carn i peix a la planxa, truita,... Els bàsics, vaya. Però no podria fer un dinar com els que fa la meva mare. I hi ha gent de la meva edat, amics vàrios, que sí, i que et miren amb cara de "Però si és super fàcil! Mira: es fa un sofregit, bla, bla, bla... " Sóc incapaç de memoritzar receptes més de tres minuts. El meu cap ho esborra per manca d'interès en aprendre, suposo. En el fons em molesta que jo no ho sàpiga fer i en canvi per ells sigui "taaaaaaan fàcil". Em dóna pel sac, en definitiva, ser conscient que tinc unes limitacions enormes en temes que aparentment són tan fàcils. I em fa ràbia que ma mare vulgui que n'aprengui cada cop que dino a casa d'ells. - "Com faries aquest fricandó, Cris?" - "Ai, mama, jo què sé!". - "Mira, fas un sofregit de tomàquet, ceba...". Ja no m'enrecordo. I m'ho ha explicat mil cops. És com la Eneida, que el Xavi de llatí s'esforçava a repetir-nos i que mai a ningú de classe se'ns va quedar al cap com anava ben bé la història.
divendres, de març 16, 2007
Estaria bé, no?...
En mitja hora es van esgotar les localitats pel darrer concert de Lluís Llach, a Verges... i si se'nfes un al Camp Nou?
Per internet corre aquesta campanya:
"Lluís Llach i Grande és i serà per sempre un gran referent dins de la cançó en català. Com a artista compromès amb el seu entorn, Llach s'ha convertit en una gran figura. Poca gent aconsegueix estar sempre al peu del canó, renovar el seu missatge i convertir-se en referent, ja no només musical, sinó també intel·lectual de 3 generacions.
Als seus 58 anys, el cantautorl de Verges ha decidit acabar la seva carrera i fer-ho a aquest mateix poble de la infantesa. Una decisió molt lloable, acabar amb humilitat, sense voler fer soroll.
No obstant, aquest últim concert ens deixa a molts l'amargor i la impotència de no poder acomiadar-nos d'ell de la manera que ens agradaria. No som un, ni dos. Cada dia apareixen cartes als diaris, opinions a la xarxa, converses al carrer...Només 5000 privilegiats podran dir adéu a en Lluís Llach, els altres ens quedarem a casa lamentant-nos.
A més a més, veiem com alguns indesitjables volen fer negoci d'això. La revenda s'olora arreu, gent que se'ns dubte no valora la teva obra, Lluís.
Demanem, doncs, que t'ho repensis, que no fallis al poble que t'estima, que, com ja vas fer fa molts anys, tornis a omplir el Camp Nou.
Lluís Llach és un trosset de tots nosaltres.
Ens ho mereixem, t'ho mereixes!"
Si us voleu adherir a la campanya... cliqueu aquí!
dimarts, de març 13, 2007
La frase
I like you just the way you are!
Rememorant una frase del Bridget Jones's Diary (Mark Darcy li deia I love you just the way you are). Gran moment de la pel·lícula.
dissabte, de març 10, 2007
Dissabte
M'agraden els matins de dissabte a casa. Feia setmanes que, per una cosa o altra, no podia gaudir del matí de dissabte a casa. Avui he pogut, i ha estat genial! I també m'agraden les migdiades de dissabte, al sofà, amb la manta. Ni la quarta temporada del West Wing pot lluitar contra el plaer d'una mitja hora llarga de nyonya.
I m'agrada poder anar al Camp Nou després de mesos sense fer-ho. Esperem que el dissabte acabi igual de bé que ha començat!
dijous, de març 08, 2007
No tenen vergonya...
Aznar va fer una ofrena ahir a la plaça República Dominicana de Madrid, envoltat de periodistes, amb una pancarta de fons que recorda els "Caídos por España. Presentes". Avui, en declaracions a la Cope (dónde sino) Rajoy afirma que la manifestació de dissabte serà la més important de l'Espanya democràtica. (??????????????)
Anava en metro quan llegia tot aquest jaleo del de Juana Chaos. I he fet un "Bufff!!" inconscient en veu alta que la noia del seient del davant m'ha mirat amb cara de "què et passa?". He seguit llegint tot l'episodi d'ahir al Senat, i en tornar a pujar la mirada la mateixa noia m'ha fet un "sí" amb el cap amb cara de resignada.
De debò, en tinc ben bé prou d'aquesta colla d'exaltats, d'extremistes, de fatxes! Utilitzant una mica el seu vocabulari, Basta ya, no???!!!
Frivolitzant, menys mal que la Clara m'ha alegrat el matí avisant-me que hi ha una entrevista a Javier Bardem, avui, a El País.
(anava a il·lustrar el post amb una imatge de l'Aznar, d'aquelles que et fa entrar una esgarrifança, però, passo! Quin mal rotllo!)
Anava en metro quan llegia tot aquest jaleo del de Juana Chaos. I he fet un "Bufff!!" inconscient en veu alta que la noia del seient del davant m'ha mirat amb cara de "què et passa?". He seguit llegint tot l'episodi d'ahir al Senat, i en tornar a pujar la mirada la mateixa noia m'ha fet un "sí" amb el cap amb cara de resignada.
De debò, en tinc ben bé prou d'aquesta colla d'exaltats, d'extremistes, de fatxes! Utilitzant una mica el seu vocabulari, Basta ya, no???!!!
Frivolitzant, menys mal que la Clara m'ha alegrat el matí avisant-me que hi ha una entrevista a Javier Bardem, avui, a El País.
(anava a il·lustrar el post amb una imatge de l'Aznar, d'aquelles que et fa entrar una esgarrifança, però, passo! Quin mal rotllo!)
dimecres, de març 07, 2007
B de Bardem i Barcelona.. i gairebé de Boody!
El juliol Woody Allen començarà el rodatge de la pel·lícula que tindrà Barcelona com a teló de fons.Scarlett Johansson, Penélope Cruz i Javier Bardem en seran els actors principals.
JAVIER BARDEM, el gran Javier Bardem, el mite, l'HOME, objecte de(l meu) desig, el tot, en una peli de Woody Allen! És la combinació perfecta, no creieu?!!!!
dimarts, de març 06, 2007
You'll Never Walk Alone
Avui és la gran nit, és el gran partit, és la gran esperança... i jo seré al teatre. Coses de la vida, vam agafar entrades per veure l'Echanove per avui dimarts sense recordar que aquesta nit era especial. Ara tant se val. Potser serà millor així, perquè m'estalviaré els nervis, i sortiré del Romea amb la incògnita de saber què ha passat. No sé si ho aguantaré!! El que més greu em sap és perdre'm el "You'll never walk alone" dels anglesos... pell de gallina, eh!
Veure el Ronaldinho somrient arribant a Anfield em fa creure que el miracle és possible!! Lo dicho, you'll never walk alone!
dijous, de març 01, 2007
Aquí teniu la coseta!
Els papes de la Júlia em truquen per agrair el text de dos posts avall i asseguren haver plorat i tot! Quicos!!! Diuen que els faria gràcia que pengés la foto de la Júlia al bloc. Els vostres desitjos són ordres!!
Júliaaaaaaaaa! Guapaaaaaaaaaa!!!!
Definitivament, Mariona, la Júlia té els teus ulls!
Júliaaaaaaaaa! Guapaaaaaaaaaa!!!!
Definitivament, Mariona, la Júlia té els teus ulls!
dimarts, de febrer 27, 2007
dijous, de febrer 22, 2007
La coseta més bonica del món
La Mariona, una amiga de Periodisme, s'ha estrenat com a mare. Ahir, 21 de febrer, a quarts de vuit del vespre, va néixer la Júlia, segons els pares "la coseta més bonica del món". Felicitats, sobretot, Mariona, perquè per a tu ahir va ser un gran dia. I felicitats al pare, en Miquel, que acabo de parlar amb ell i transmetia il·lusió amb la veu. I felicitats a la Júlia, que tindrà uns papes que la mimaran moltíiiiiiiiiissim... ja me'ls imagino!
La primera amiga que és mama.. què fort, eh!
La primera amiga que és mama.. què fort, eh!
dimarts, de febrer 20, 2007
Sergi López, Non Solum i París, un magnífic triangle
He rebut això de la Clara, i mira, crec que s'ha de publicar, i que la gent vegi que aquest Sergi López no només ens fascina a nosaltres dues!! Vam veure Non Solum a Salt fa una mica més d'un any i vam sortir amb la boca oberta... quin home, tu!
Aquí teniu el que m'envia la Clara!
"Hola Cris, jo no tinc blog, però si en tingués, avui escriuria sobre el Sergi López i l'èxit del seu espectacle a Paris. De fet és el que fa l'Octavi Martí. És que dissabte vam disfrutar moltíssim amb la Maite, l'Yvan, la meva mare i la resta del públic. "Que gran", que dieu vosaltres! petons, Clara
El apogeo de Sergi López
El actor, tras su éxito en 'El laberinto del fauno', estrena en París el monólogo 'Non solum', que ha escrito junto a Jorge Picó
OCTAVI MARTÍ - París
EL PAÍS - Cultura - 20-02-2007
En Francia, Sergi López tiene un bien ganado prestigio como actor de cine. La variedad de sus registros, adaptándose al cine de autor o al de género, dando vida a personajes simpáticos o a tipos inquietantes y sombríos, todo en la superficie o sugiriendo los más sórdidos recovecos, ha contribuido a una indudable popularidad. Ahora, tras un primer ensayo en Marsella, Sergi se sube a los escenarios parisienses, a los del Théâtre du Rond Point, en plenos Campos Elíseos."Es un local muy especial porque agrupa una librería exclusivamente dedicada al teatro, tres salas de distintos tamaños y un buen bar-restaurante. Yo actúo ahora en la sala más grande, de 700 plazas, y tengo casi lleno todos los días. La única condición que me pusieron cuando negociamos el acuerdo fue que el espectáculo no podía superar la hora y media porque detrás de mí hay otra representación. Por eso, para ajustar tiempo y ritmo de la versión francesa, me ha ido muy bien la semana previa de representaciones en Marsella".
A Sergi López le quedan aún tres semanas de funciones en el Rond Point presentando Non solum, un espectáculo escrito y concebido en compañía de Jorge Picó. "Con Jorge nos conocimos hará unos 15 años aquí, en París, estudiando en la escuela de Jacques Lecoq. En contra de lo que mucha gente dice no es una escuela de interpretación, sino de creatividad. Se parte de la improvisación y yo tenía ganas de volver al teatro. Hablando con Jorge le expuse alguna de mis ideas, temas o situaciones que pensaba que podían desarrollarse. Y a finales de 2004 nos pusimos a trabajar: yo improvisaba y él iba escribiendo. Hay cosas que dichas parecen tonterías pero realizadas tienen la misma densidad que ciertas ideas, cuando las materializas en el escenario, pueden deshincharse".
Non solum es una pieza que fue escrita en catalán y ahora ha encontrado versión francesa. "Y espero tener otra en español. En cualquier caso, el público francés, quizás porque sea más reflexivo o racional, obliga a ciertas modificaciones. Por ejemplo, a borrar el carácter de vaudeville del arranque. La mezcla de géneros le desorientaba".
Antes de instalarse en el Rond Point, López vino a ver a un actor que también actúa en solitario, Philippe Caubère. "Es un monstruo. Ya no sé cuántas horas de espectáculo sobre su vida tiene escritas. Vine a verle un día en que hacía dos funciones, una de hora y media y otra de dos horas, explicando parte de su experiencia profesional y vital en la troupe de Arianne Mnouchkine. Cuando ves eso te das cuenta de que el listón está muy alto y, al mismo tiempo, que tenemos puntos en común: cuando estaba con Jorge en la escuela de Lecoq, Arianne Mnouchkine venía también a los cursos para aprender y mejor dirigir a los suyos, para aprender a motivarlos y a sacar de ellos todo su potencial creativo".
Cinta autobiográficaPero el tirón de Sergi López en Francia ha recibido un refuerzo espectacular con El laberinto del fauno, la película de Guillermo del Toro que se ha llevado siete premios Goya y está seleccionada para siete categorías de los Oscar, amén de que en EE UU ya haya recaudado más de 22 millones de dólares, un récord para una cinta hablada en español. "Me encantó hacer de militar y padrastro malvado. Guillermo lleva todo a su mundo, que es el del cómic. Dibuja todos los planos, sabe perfectamente lo que quiere. Está enteradísimo de lo que ocurrió en la Guerra Civil española. Ha conocido a muchos exiliados republicanos, se interesó por lo que le contaban y de pequeño le parecía mágico que, al otro lado del mar, hubiera un país en el que hablaban el mismo idioma pero que aún estaba en guerra. Para él España, vista desde su México, era el país de los sueños o, si lo prefieres, de las pesadillas. Porque, desde luego, hay una parte de la película que es indiscutiblemente autobiográfica".
Sergi López cree que la infancia de Guillermo no fue sencilla. "Y esa dificultad está en la pantalla pero trascendida, contada en una clave distinta, que no es la del realismo estricto. El laberinto del fauno es un cuento de miedo, en el que nada está tratado de manera naturalista, ni los decorados ni la interpretación. Antes de empezar a trabajar, cuando Guillermo me contó lo que quería hacer, le dije que no me gustaban las películas de monstruos, que no conseguía nunca entrar en ellas y él me respondió que él, en cambio, no podía hacer nada que no estuviese poblado de monstruos".
Aquí teniu el que m'envia la Clara!
"Hola Cris, jo no tinc blog, però si en tingués, avui escriuria sobre el Sergi López i l'èxit del seu espectacle a Paris. De fet és el que fa l'Octavi Martí. És que dissabte vam disfrutar moltíssim amb la Maite, l'Yvan, la meva mare i la resta del públic. "Que gran", que dieu vosaltres! petons, Clara
El apogeo de Sergi López
El actor, tras su éxito en 'El laberinto del fauno', estrena en París el monólogo 'Non solum', que ha escrito junto a Jorge Picó
OCTAVI MARTÍ - París
EL PAÍS - Cultura - 20-02-2007
En Francia, Sergi López tiene un bien ganado prestigio como actor de cine. La variedad de sus registros, adaptándose al cine de autor o al de género, dando vida a personajes simpáticos o a tipos inquietantes y sombríos, todo en la superficie o sugiriendo los más sórdidos recovecos, ha contribuido a una indudable popularidad. Ahora, tras un primer ensayo en Marsella, Sergi se sube a los escenarios parisienses, a los del Théâtre du Rond Point, en plenos Campos Elíseos."Es un local muy especial porque agrupa una librería exclusivamente dedicada al teatro, tres salas de distintos tamaños y un buen bar-restaurante. Yo actúo ahora en la sala más grande, de 700 plazas, y tengo casi lleno todos los días. La única condición que me pusieron cuando negociamos el acuerdo fue que el espectáculo no podía superar la hora y media porque detrás de mí hay otra representación. Por eso, para ajustar tiempo y ritmo de la versión francesa, me ha ido muy bien la semana previa de representaciones en Marsella".A Sergi López le quedan aún tres semanas de funciones en el Rond Point presentando Non solum, un espectáculo escrito y concebido en compañía de Jorge Picó. "Con Jorge nos conocimos hará unos 15 años aquí, en París, estudiando en la escuela de Jacques Lecoq. En contra de lo que mucha gente dice no es una escuela de interpretación, sino de creatividad. Se parte de la improvisación y yo tenía ganas de volver al teatro. Hablando con Jorge le expuse alguna de mis ideas, temas o situaciones que pensaba que podían desarrollarse. Y a finales de 2004 nos pusimos a trabajar: yo improvisaba y él iba escribiendo. Hay cosas que dichas parecen tonterías pero realizadas tienen la misma densidad que ciertas ideas, cuando las materializas en el escenario, pueden deshincharse".
Non solum es una pieza que fue escrita en catalán y ahora ha encontrado versión francesa. "Y espero tener otra en español. En cualquier caso, el público francés, quizás porque sea más reflexivo o racional, obliga a ciertas modificaciones. Por ejemplo, a borrar el carácter de vaudeville del arranque. La mezcla de géneros le desorientaba".
Antes de instalarse en el Rond Point, López vino a ver a un actor que también actúa en solitario, Philippe Caubère. "Es un monstruo. Ya no sé cuántas horas de espectáculo sobre su vida tiene escritas. Vine a verle un día en que hacía dos funciones, una de hora y media y otra de dos horas, explicando parte de su experiencia profesional y vital en la troupe de Arianne Mnouchkine. Cuando ves eso te das cuenta de que el listón está muy alto y, al mismo tiempo, que tenemos puntos en común: cuando estaba con Jorge en la escuela de Lecoq, Arianne Mnouchkine venía también a los cursos para aprender y mejor dirigir a los suyos, para aprender a motivarlos y a sacar de ellos todo su potencial creativo".
Cinta autobiográficaPero el tirón de Sergi López en Francia ha recibido un refuerzo espectacular con El laberinto del fauno, la película de Guillermo del Toro que se ha llevado siete premios Goya y está seleccionada para siete categorías de los Oscar, amén de que en EE UU ya haya recaudado más de 22 millones de dólares, un récord para una cinta hablada en español. "Me encantó hacer de militar y padrastro malvado. Guillermo lleva todo a su mundo, que es el del cómic. Dibuja todos los planos, sabe perfectamente lo que quiere. Está enteradísimo de lo que ocurrió en la Guerra Civil española. Ha conocido a muchos exiliados republicanos, se interesó por lo que le contaban y de pequeño le parecía mágico que, al otro lado del mar, hubiera un país en el que hablaban el mismo idioma pero que aún estaba en guerra. Para él España, vista desde su México, era el país de los sueños o, si lo prefieres, de las pesadillas. Porque, desde luego, hay una parte de la película que es indiscutiblemente autobiográfica".
Sergi López cree que la infancia de Guillermo no fue sencilla. "Y esa dificultad está en la pantalla pero trascendida, contada en una clave distinta, que no es la del realismo estricto. El laberinto del fauno es un cuento de miedo, en el que nada está tratado de manera naturalista, ni los decorados ni la interpretación. Antes de empezar a trabajar, cuando Guillermo me contó lo que quería hacer, le dije que no me gustaban las películas de monstruos, que no conseguía nunca entrar en ellas y él me respondió que él, en cambio, no podía hacer nada que no estuviese poblado de monstruos".
dilluns, de febrer 19, 2007
Dies i dies
Com deia fa uns dies algú, hi ha dies i dies... Tot i que aquest dilluns l'he començat amb bon peu (estar fent aeròbic a les 7'15h del matí, tot i que sembli impossible, m'ha ajudat a començar amb energia), estic en hores baixes ara mateix. Potser és que és dilluns, i això, de per sí, em deprimeix. O potser és que hi ha coses que no han anat com esperava que anessin. O potser és que aquest cap de setmana no he dormit tant com m'hauria agradat (la meva mitjana de 12 hores de son els caps de setmana és sagrada per mi!!). O potser és que simplement, hi ha dies i dies, i demà tornarà a sortir el sol. Suposo que sí, no?
dimecres, de febrer 14, 2007
Ayst...Fa pupa!
Ara resulta que uns periodistes d'Onda Cero es queixen que Laporta parli en català. Aquí una mostra de les frases amb què van deleitar els seus oients després d'unes declaracions del Joan Laporta per la victòria del Barça de bàsquet a la Copa del Rei. No tenen desperdici i aixequen el cantó més barretinaire que hi ha en mi... Què voleu que us digui... alguna de les frases em transporten a l'època de Cuéntame!
- Joan Laporta "no es un imbécil, es algo mucho peor que eso que no diré" perquè van haver de traduir les seves paraules del català al castellà.
- "tuvimos que tragarnos sus declaraciones en catalán. ¡A ver qué va a ser esto!"
- "yo no estoy aquí para traducir, y menos el catalán, esto es una perdida de tiempo".
- "a ver, que hablen catalán en su casa no me preocupa tanto, pero que lo hagan en público..."
Però que estan tarats, o què¿????. Que ens n'hem d'amagar, o com va això?!!!
- "a ver si no saben español estos señores"
Sabeu què?!! Que mai no he escoltat Onda Cero (igual que mai no m'he comprat unes Kelme), però mira... des d'aquí el meu mini boicot a títol personal!
- Joan Laporta "no es un imbécil, es algo mucho peor que eso que no diré" perquè van haver de traduir les seves paraules del català al castellà.
- "tuvimos que tragarnos sus declaraciones en catalán. ¡A ver qué va a ser esto!"
- "yo no estoy aquí para traducir, y menos el catalán, esto es una perdida de tiempo".
- "a ver, que hablen catalán en su casa no me preocupa tanto, pero que lo hagan en público..."
Però que estan tarats, o què¿????. Que ens n'hem d'amagar, o com va això?!!!
- "a ver si no saben español estos señores"
Sabeu què?!! Que mai no he escoltat Onda Cero (igual que mai no m'he comprat unes Kelme), però mira... des d'aquí el meu mini boicot a títol personal!
divendres, de febrer 09, 2007
Hi ha històries i històries...
Quarts d'una de la nit. Tot just acabo d'arribar a casa de sopar amb les meves nenes. Les des fa molts anys. Les de sempre. I mai no deixen de sorprendre'm. Totes tenim vides molt diferents i molt iguals alhora (3 VS 3, hem dit en un moment de la nit).
Hi ha històries de tota mena i per a tots els gustos. Avui, sense cap expectativa prèvia, m'han explicat una història preciosa. I ha estat maca, sobretot, perquè mentres la protagonista ens l'explicava, feliç, la resta l'escoltàvem sorpreses, sí, però sobretot molt contentes per la seva felicitat. Les mirava a totes, entre cigarro, copa i pica pica, amb la boca oberta, i veia que se n'alegraven moltíssim del final feliç de la història viscuda. És fort, eh! Però avui me n'he adonat que ella és important per mi. He sigut feliç en veure-la a ella tan segura de sí mateixa, tan decidida, tan forta, tan discreta. L'he envejada, fins i tot!!
No vull treure, però, protagonisme a la resta. Elles sempre han estat, són, i seran, elles. Les que escolten, aconsellen, riuen, renyen, abracen i truquen quan més ho reclames. Amb les seves històries, neures, alegries i plors.... (comença a quedar-me nyonyo, ho sé... perdoneu: cerveses, vi i un parell de chupitos fan el seu efecte...). M'encanten. Amb bogeria.
No vull treure, però, protagonisme a la resta. Elles sempre han estat, són, i seran, elles. Les que escolten, aconsellen, riuen, renyen, abracen i truquen quan més ho reclames. Amb les seves històries, neures, alegries i plors.... (comença a quedar-me nyonyo, ho sé... perdoneu: cerveses, vi i un parell de chupitos fan el seu efecte...). M'encanten. Amb bogeria.
dijous, de febrer 08, 2007
Rentem la cara al bloc
Un canvi d'imatge, de tant en tant, és la millor alegria pal cuerpo que ens podem donar. Per tant, bloc nou, vida nova!
dimecres, de febrer 07, 2007
dissabte, de febrer 03, 2007
I love these boys!!!!
No sabeu com me n'alegro d'haver descobert una sèrie com aquesta, uns anyets tard, sí, però más vale tarde que nunca. Ahir, amb un amic, després de recordar cadascun dels personatges i el nom de cada actor que els interpreta, vaig posar-me a mirar per Internet referències a aquesta sèrie. The West Wing és una sèrie excel·lent, i pel que vaig poder llegir en diverses pàgines, tothom hi està d'acord. És una sèrie que hauria de ser obligatòria als instituts nordamericans, i mira què us dic, als de tot el món, perquè no....
És ràpida, emocionant, amb una ironia genial, amb tensió dramàtica assegurada. Un guió inteligent, amb trames molt didàctiques però gens avorrides. La tria dels actors és excepcional: el president Bartlet (Martin Sheen): brillant, que treballa amb devoció, inteligent, amb unes conviccions molt arrelades. Dur i tendre alhora... Un 10! I l'Abby Bartlet, la primera dama, una dona forta, que tot i que sovint no comparteix les decisions del seu marit, està al seu costat donant-li el suport que necessita.
El seu cap de gabinet, Leo Mc Garry (John Spencer), home de confiança del president, el seu confident, de fet... Un bon home que que viu i treballa per a Bartlet.
El tàndem format per l'estratega Josh Lyman i la seva ajudant Donna Moss, mestre i alumna (o mestra i alumne, de vegades?), l'un sarcàstic, l'altre amb la imatge de "rossa tonta" però ja! Ja voldríem moltes ser una Donna!
C. J Cregg, la secretària de premsa, hàbil en la seva feina de tractar amb els periodistes, forta, ràpida, excèntrica de vegades!
Toby Ziegler, director de Comunicació, cínic i ferm en les seves conviccions, i el seu ajudant Sam Seaborn, que interpreta el redescobert Rob Lowe, ídol de la meva adolescència i que demostra que és més que una cara bonica. Diplomàtic i ràpid en donar la resposta que el president espera.
I en Charlie Young, l'ajudant personal de Bartlet, jove, innocent, sincer i molt treballador. I parella de la filla petita del president.
Ho he decidit. Jo, de gran, vull treballar a la Casa Blanca. De gran vull ser la C.J... O no, millor el Sam Seaborn?! Però també estaria molt bé ser la Donna Moss... Aiiiiiiiiiiiiii!!! Quina enveja em fan! Són uns veritables cracks de la políticai de la comunicació tots ells!
Una sèrie imprescindible, de debò! Els diàlegs són veritables joies dignes d'estudi. En resum, una obra mestra. Jo, de moment, vaig pel capítol 12 de la tercera temporada... i sóc taaaaaaaaaan feliç de pensar que me'n queden un munt encara per veure!! Ale, me'n vaig al sofà a veure com continua la campanya de reelecció!!!
divendres, de gener 26, 2007
Una mica de la Buil
La Quevedo, que sempre em fa fer coses i dir coses, em llança un meme que consisteix a explicar coses que els lectors del meu bloc potser desconeixen de mi... Les coses inconfessables, evidentment, me les quedo. Aquí va una petita tria de curiositats de la Buil:
1. Jo, noia super aplicada a l’escola (ara ja no tant), amb notes no de matrícula però sí una mica repel·lent, perquè ens hem d’enganyar, vaig suspendre dibuix, no per fer-ne malament un, sinó per haver-ne falsificat un! Volia fer passar un de l’any anterior que m’havia quedat bé amb el d’aquell any, perquè anava justa de temps per entregar-ho. El tic de “corregit” el vaig esborrar amb típpex (sóc una mica chapuces, ho sé), I això, evidentment, em va delatar. “González, això no m’ho esperava de tu”, em va dir la mare Mercè. Pobra dona…
2. Vaig guanyar els Jocs Florals a tercer de BUP amb un relat sobre Cadaqués. Quan vaig conèixer aquest poble, m’hi vaig quedar enganxada. El vam descobrir junts els meus pares i jo, i recordo les passejades que hi anàvem a fer cada dos per tres, només a passar el dia. Doncs a 3er de BUP em va donar per escriure sobre Cadaqués, com si jo hi visqués, com si la meva família hi hagués viscut tota la vida. I vaig guanyar! Quina ilu em va fer… Si em toca la loteria, em compro una casa allà, tu!
3. Tot i que ja sabeu que el Barça és una de les meves passions, jo, de petita, deia que era de la Unió Esportiva Sabadell. Per què? No ho sé. Que tinc família a Sabadell jo? No. Que em portava records especials, potser? No. Que volia viure a Sabadell de gran? No. No per res, però jo no hi havia estat mai. Ara, passats els anys, quan ho recordo, penso que potser era perquè m’agradava la paraula Sabadell. Les “ll” sempre m’han agradat.
4. Podria sobreviure només menjant formatge i bevent vi negre. Un dia, una amiga meva (ara no direm el nom) va comentar que “seria feliç f…ant amb un noi que va conèixer, bevent vi i fumant. I ja està. Així tota la vida!”. Doncs jo hi incloc el formatge per arribar a la perfecció, al més estil bohemi-parisí estereotipat. Un home-home, formatge, vi negre i tabac! Mmmmmmmm! Potser tota la vida no, però sí seria un cap de setmana ideal!
5. De petita volia ser carnissera o xarcutera, amb la meva paradeta en algun mercat de Barcelona. Suposo que el fet que sempre m’ha agradat la carn, I també els embotits I el formatge, hi influïa. En canvi, no m’atreia gens el tema peixateria, o verduleria, o fruiteria. Mica en mica, però, la idea de llevar-me a hores intempestives I el sacrifici que representa tenir una parada en un mercat va fer-me “destrempar” i vaig optar per altres camins.
I ja està, tu... Meme fet! Li passo el marron al Joan, destinatari ja habitual dels meus memes, i a l'Eli, que amb això d'emancipar-se no deu tenir massa temps per escriure, però mira, per quan puguis, Eli! I a una nova adquisició, en Francesc, cosí del meu amic Cristian i company de balls per cap d'any!
1. Jo, noia super aplicada a l’escola (ara ja no tant), amb notes no de matrícula però sí una mica repel·lent, perquè ens hem d’enganyar, vaig suspendre dibuix, no per fer-ne malament un, sinó per haver-ne falsificat un! Volia fer passar un de l’any anterior que m’havia quedat bé amb el d’aquell any, perquè anava justa de temps per entregar-ho. El tic de “corregit” el vaig esborrar amb típpex (sóc una mica chapuces, ho sé), I això, evidentment, em va delatar. “González, això no m’ho esperava de tu”, em va dir la mare Mercè. Pobra dona…
2. Vaig guanyar els Jocs Florals a tercer de BUP amb un relat sobre Cadaqués. Quan vaig conèixer aquest poble, m’hi vaig quedar enganxada. El vam descobrir junts els meus pares i jo, i recordo les passejades que hi anàvem a fer cada dos per tres, només a passar el dia. Doncs a 3er de BUP em va donar per escriure sobre Cadaqués, com si jo hi visqués, com si la meva família hi hagués viscut tota la vida. I vaig guanyar! Quina ilu em va fer… Si em toca la loteria, em compro una casa allà, tu!
3. Tot i que ja sabeu que el Barça és una de les meves passions, jo, de petita, deia que era de la Unió Esportiva Sabadell. Per què? No ho sé. Que tinc família a Sabadell jo? No. Que em portava records especials, potser? No. Que volia viure a Sabadell de gran? No. No per res, però jo no hi havia estat mai. Ara, passats els anys, quan ho recordo, penso que potser era perquè m’agradava la paraula Sabadell. Les “ll” sempre m’han agradat.
4. Podria sobreviure només menjant formatge i bevent vi negre. Un dia, una amiga meva (ara no direm el nom) va comentar que “seria feliç f…ant amb un noi que va conèixer, bevent vi i fumant. I ja està. Així tota la vida!”. Doncs jo hi incloc el formatge per arribar a la perfecció, al més estil bohemi-parisí estereotipat. Un home-home, formatge, vi negre i tabac! Mmmmmmmm! Potser tota la vida no, però sí seria un cap de setmana ideal!
5. De petita volia ser carnissera o xarcutera, amb la meva paradeta en algun mercat de Barcelona. Suposo que el fet que sempre m’ha agradat la carn, I també els embotits I el formatge, hi influïa. En canvi, no m’atreia gens el tema peixateria, o verduleria, o fruiteria. Mica en mica, però, la idea de llevar-me a hores intempestives I el sacrifici que representa tenir una parada en un mercat va fer-me “destrempar” i vaig optar per altres camins.
I ja està, tu... Meme fet! Li passo el marron al Joan, destinatari ja habitual dels meus memes, i a l'Eli, que amb això d'emancipar-se no deu tenir massa temps per escriure, però mira, per quan puguis, Eli! I a una nova adquisició, en Francesc, cosí del meu amic Cristian i company de balls per cap d'any!
dimecres, de gener 24, 2007
La perla de la setmana
Imma Mayol es considera antisistema.
Encara ric ara...
Espero ansiosament un gag del Polònia d'aquesta setmana...
Encara ric ara...
Espero ansiosament un gag del Polònia d'aquesta setmana...
diumenge, de gener 21, 2007
En blanc...
Tinc uns dies poc inspirats per escriure... Ho dic per la gent que em diu que ja va sent hora que expliqui alguna cosa.. Paciència, tu!! Ja arribarà la inspiració! Esperem...
Estic bé, eh! No us penseu que això de la manca d'inspiració és conseqüència d'un malestar, d'una angoixa.. No, no.. precisament porto uns dies fantàaaaaaaaastics, rodejada de gent fantàaaaaaaastica, amb moments els darrers dies fantàaaaaaaaaaastics... amb una vida social fantàaaaaaaaaastica. Potser per això no tincs massa temps per escriure.
De moment, això sí, petó de bona nit per tothom!! Ale, a dormir, que demà a primera hora toca anar al gimnàs, començar el règim, deixar de fumar,... Com odio els dilluns!!!!!!
Estic bé, eh! No us penseu que això de la manca d'inspiració és conseqüència d'un malestar, d'una angoixa.. No, no.. precisament porto uns dies fantàaaaaaaaastics, rodejada de gent fantàaaaaaaastica, amb moments els darrers dies fantàaaaaaaaaaastics... amb una vida social fantàaaaaaaaaastica. Potser per això no tincs massa temps per escriure.
De moment, això sí, petó de bona nit per tothom!! Ale, a dormir, que demà a primera hora toca anar al gimnàs, començar el règim, deixar de fumar,... Com odio els dilluns!!!!!!
dimecres, de gener 17, 2007
dijous, de gener 04, 2007
Frases estelars
Frase resum de la vetllada improvisada d'ahir. Instants delirants molt divertits. La Clara va dir la frase de la nit.
La subjectivitat té límits
i tots, o gairebé tots, hi vam estar d'acord.
Una gran nit.
dimarts, de gener 02, 2007
Dies entre Blanes i Cadaqués, molt tocats per la tramuntana ;)
Consumir els darrers dies del 2006 a l'Empordà no està gens malament. Fer-ho amb bona companyia, amb bons àpats, fantàstics entorns i amb un passeig en barca de Roses a Cadaqués, un luxe!!!!De Barcelona a Port de la Selva, amb converses sobre l'alçada dels homes; de port a port i tiro porque me toca: fem una parada a Port Lligat tot just abans abans de dinar al far del Cap de Creus: conversa i riures a l'entorn de l'enamorament i uns suposats 15 minuts de plaer. Del Cap de Creus a Cadaqués, per fer baixar el dinar... sempre m'ha agradat aquest poble, i determinem que és, sens dubte, la vila (com a mínim de la costa) més bonica de Catalunya. Vespre a Roses jugant, llegint i dormint. Escapada al cine de Figueres per veure El Perfume, amb opinions dividides... què voleu que us digui... el llibre em va deixar molt millor regust que no pas la peli, lenta i previsible.
Dijous amb tres noves incorporacions al grup: excursió light a prop de Roses, passant pel Bulli (el Bulli existeix! Quina gràcia!); dinar pim-pam-pum i llarg passeig a la vora del mar. Tarda de jocs de taula a casa i sopar i més jocs també a casa. Riures a l'habitació meva i de la Clara: ens queda molt per fer!!!
Divendres burgès a més no poder, perquè ens hem d'enganyar: passeig en barca, prenent el sol xerrant amb l'un i amb l'altre, dinar en un restaurant boníssim a la vora del mar, amb paella, fideua i vi blanc. Tarda de jocs i tele, amb una partida inacabable al Uno. Sopar i malentesos per un iogur, i cervesa al Si us plau, bar mític de Roses i que em porta molt records!
Dissabte matiner i desconcertant amb la notícia de l'atemptat d'ETA... des del llit sentim la sintonia de Ràdio Nacional... sospitem que alguna cosa ha passat. El Cristian, el primer sempre en llevar-se i que ha anat cada dia a comprar-nos l'esmorzar a tots i els diaris (admirable, Cristian! Moltes gràcies!!!) ens informa.
Escapada de tres dies amb la vista posada a la nit de cap d'any, també a casa del Cristian, aquest cop a Barcelona. Festa nombrosa a l'entresol primera, però també al principal primera. Excursions surrealistes d'un pis a l'altre, riures, balls i petons inesperats. La meva nit va acabar allà... d'altres la van continuar a un local de Sagrada Família (ves a saber com va acabar la història ;) ). Tornada amb metro a casa (amb la frase lapidària del Joan de "és que ja estem a prop dels 30, Cris"), amb aquella olor a alcohol i a tabac tan característica (i desagradable!) dels moments post-festa. Dutxa de relax abans de posar-me al llit i dormir molt poques hores, amb una magnífica entrada d'any.
Feliç 2007 a tothom!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
