Tinc tantes coses a dir de la nit de divendres que no sé com ordenar-ho en paraules. Impossible resumir-ho amb "la frase de la nit". També m'he platejat fer una espècie de power point amb dues columnes: l'una, amb grans moments i frases de la nit; l'altra, amb els nostres noms, i intentar unir amb fletxes qui va dir què. Massa curro. Per tant, no hay otra, farem una llista, que sempre és com més clar, no??
1. La cambrera del Mundial ens estima. O, com a mínim, no ens va fer fora en un pis, pas. Estamos con ella.
2. Proper cop, parrillada de peix.
3. "Qué glande eres!". Com ens agraden...
4. Hauríem de fer una jornada de portes obertes del bloc (?????), tot i que en molts casos hauria d'haver-hi la possibilitat de "reservado el derecho de admisión" o, com va dir alguna, qualificar a segons qui "persona non grata". Totalment d'acord.
5. "Jo no em casaré. Jo el que vull és fer una festa de l'amor". Jo no ho vaig dir això, eh! És una altra chupi, la que comparteix pis amb un noi.
6. N'hi ha una que fa les coses per "militància idiomàtica" (amb cop a la taula inclòs). N'hi ha una altra que és "militant ciutadana". Visca la militància!!
7. A Barcelona, a les tres de la nit, no hi ha taxis. Des d'aquí, gràcies al noi que estava disposat a compartir taxi amb nosaltres.
8. Visca el N8 (oeoeoe!!!!)
9. La chupi diplomàtica no sap dir que no a un ball. Brazos arriba y abajo. CiU i PP, ja se sap... costa dir que no.
10. Hereu era el millor candidat. Una ho tenia més que clar. No repetirem les paraules exactes aquí!
11. N'hi havia dues d'inciviques. Una, que s'ho mirava alegre. L'altra que no combregava amb l'incivisme gratuït.
12. Una es comprarà un bolso baguette (?????) marró dilluns.
13. Alberto, on eres? Et vam buscar...
14. EL DJ ens va posar Shakira, sí, però no la que volíem!!!
I have a feeling inside total amb vosaltres. Un glande feeling. Gran nit la de divendres.
dissabte, de juny 09, 2007
divendres, de juny 08, 2007
La meva setmana
Teniu raó. Toca escriure... però en tinc poques ganes! En fi, farem una llista, que últimament es porta molt! ;)
1. Feliç perquè ha estat una setmana productiva a la feina
2. Torno a ser tupper-dinadora. Gastar-me 10 euros diaris de menú no era factible. Visca el tupper (el sex i l’altre!)
3. Parlant de tuppers, he de dir que no he fet servir res del que em vaig comprar a la sessió de tupper sex... Ya tardo, ya lo sé!
4. Avui hi ha sopar de chupis al Mundial i em fa molta il•lusió. Molta!
5. La meva nova perruquera (per fi, després de dos anys, m’he decidit a fer vida de barri al meu “nou” barri) es diu Buil de segon cognom! Ens vam super trobar ahir.
6. Tenir un cap de setmana sense grans plans per davant em fa estar de molt bon rotllo. Platgeta, caseta, dinar familiar i improvisacions vàries.
7. El mes de juliol torno als orígens, és a dir, a la terra de mons avis. Fa molts anys que no hi vaig, i la ruta Somontano és una bona excusa per tornar a visitar la zona i passar dos dies estupeeeeeeeeeeeendos amb gent estupeeeeeeeeeeeenda!
8. Sóc més de Singstar que de Dance Factory
9. Il•lusionada amb la tornada als escenaris de les Spice Girls
10. M’han pres el pèl. Molt. Massa?
1. Feliç perquè ha estat una setmana productiva a la feina
2. Torno a ser tupper-dinadora. Gastar-me 10 euros diaris de menú no era factible. Visca el tupper (el sex i l’altre!)
3. Parlant de tuppers, he de dir que no he fet servir res del que em vaig comprar a la sessió de tupper sex... Ya tardo, ya lo sé!
4. Avui hi ha sopar de chupis al Mundial i em fa molta il•lusió. Molta!
5. La meva nova perruquera (per fi, després de dos anys, m’he decidit a fer vida de barri al meu “nou” barri) es diu Buil de segon cognom! Ens vam super trobar ahir.
6. Tenir un cap de setmana sense grans plans per davant em fa estar de molt bon rotllo. Platgeta, caseta, dinar familiar i improvisacions vàries.
7. El mes de juliol torno als orígens, és a dir, a la terra de mons avis. Fa molts anys que no hi vaig, i la ruta Somontano és una bona excusa per tornar a visitar la zona i passar dos dies estupeeeeeeeeeeeendos amb gent estupeeeeeeeeeeeenda!
8. Sóc més de Singstar que de Dance Factory
9. Il•lusionada amb la tornada als escenaris de les Spice Girls
10. M’han pres el pèl. Molt. Massa?
dimarts, de maig 29, 2007
La frase del dinar
- I tu, tens nòvio?
- No, jo vaig de capullo en capullo!!
- No, jo vaig de capullo en capullo!!
D'aquí n'ha sorgit el comentari posterior de "Els homes van de flor en flor i les dones, en canvi, van de capullo en capullo!"
Pensem-hi... ;)
dissabte, de maig 26, 2007
Let's talk about sex, baby!
"A mí me pones uno de estos, unas bolas de estas y la crema esta". I així, unes vuit noies anaven passant per caixa, bitllets en mà, ansioses de poder-se endur una joguina cap a casa. Després de més de dues hores de tupper sex t'acabes adonant que a més d'una se li va obrir el món en veure que "otro sexo es posible". Ningú ho va dir, però de tant en tant me les mirava, i la cara d'algunes en veure segons què era un poema. Potser no en sabem tant, de sexe, com pensem. Potser anem de dones alliberades, però no ho som tant. O potser sí, però costa canviar segons quins tabús a segons qui. I me'n vaig adonar en sentir algunes preguntes i comentaris que per mi ja estaven superats, però sembla que no. I no, no sóc una experta en sexe ni molt menys, ni vaig de "a mi no m'escandalitza res"! Només que te n'adones que hi ha molt desconeixement, molta por, que cada noia és un món, i cada parella, ni te cuento. Que el que per una és divertit, per l'altra és un horror; i que la gent necessita compartir les seves vivències així, pim pam, davant d'amigues i desconegudes.
I sobretot, ganes de preguntar. "Quan dura un orgasme femení?", va deixar anar una. "Dona, depèn... 4-5 segons...", va respondre la nostra tuppersexòloga". I veies la cara de totes de "Ah, vale, vaig bé". "I això del Punt G, és real?". "Sí, i tant! És com un botonet que si s'activa repetidament és com una bomba!" "Aaaaaaaaaaah, doncs em sembla que jo això no ho he tingut mai... o potser sí, un parell de cops... ai, no sé". "I perquè hi ha noies que sense preliminars ja estan a tope?", pregunta que, pel que sembla, era una recriminació que li havia fet el seu nòvio algun cop (ejem...). "Fàcil, perquè fingeixen, dona!". "Ai, no entenc com és que hi ha noies que fingeixen!", deixa anar una. Algunes assenteixen. D'altres, recorden els cops que ho han fet. "Doncs sapigueu que també hi ha homes que figeixen!!!". "Venga, vaaaaaaa, que els homes no tenen problemes d'aquests!". "Uiiii, no ho sabeu prou"...
Pressupost previst a gastar-me: 50 euros.
Què em vaig gastar finalment: 65 euros.
Extra: uns preservatius de regal, per la bona compra que havíem fet
Final de la nit, després d'un sopar de llarga conversa i una ampolla de vi mano a mano: dues noies corrent perquè no els tanquessin l'OpenCor.
dijous, de maig 24, 2007
Dies musicals
Porto uns dies feliç, després d'alguns de bajoncillo. I la música, entre d'altres coses, ajuda a aquesta felicitat!!
Qùè gran Shakira!
dimecres, de maig 23, 2007
dijous, de maig 17, 2007
Un any
Avui fa un any de la segona copa d'Europa del Barça, de la gran final a París, de la nit en què a casa del Cristian i l'Ayma vam saltar com a bojos en veure el fantàstic gol de Belletti, un any que la Sílvia i jo, aprofitant que vivim a les Corts, vam seguir la rua de l'autocar del Barça cual adolescentes.
Ahir també vaig saltar del sofà en veure que a dos minuts per acabar la pròrroga l'Espanyol empatava el partit tot i jugar amb un menys. Jo, antiperica de sempre, vaig ser ahir seguidora de l'Espanyol por una noche (sin que sirva de precedente!!!). No volia veure el partit. No m'interessava... però mira, m'agrada el futbol, i m'hi vaig enganxar, des del primer minut fins al final. I vaig disfrutar, tu. I, el més sorprenent, vaig passar d'anar amb el Sevilla a la primera part a desitjar amb totes les forces que guanyessin els pericos. No va poder ser. I em va saber molt greu, de debò...
Lo dicho, avui fa un any de París. Ja ho deien, allò de "sempre ens quedarà París"... perquè vete a saber què ens quedarà aquest any!
dilluns, de maig 14, 2007
La frase del cap de setmana
El plaer és il·limitat
i no va sorgir en cap conversa sobre sexe, que consti! Va sorgir tot discutint si vèiem o no Eurovisión!
Totalment d'acord amb l'afirmació. Et penses que aquell dia X vas arribar al summum del plaer (repeteixo, no només sexual!), i passats uns dies aquell límit se supera. I així a mida que avancen els anys! No és genial que mai no puguem dir "fins aquí he arribat" i que el plaer et pugui sorprendre en qualsevol moment i a qualsevol nivell?!
dimecres, de maig 02, 2007
Quicaaaaaaa!
Hi ha gent que em demana en quins moments s'utilitza l'expressió de les chupis "Quicaaaaaaaaaaaa!!". Aquest és un bon exemple. Aquest vídeo me'l va fer descobrir l'Hèctor. Diu que en dies de mal rotllo o d'estar xof, se'l posa i s'anima. A mi també em funciona!
És suuuuuuuuuuuuuper quicaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!!
dimarts, de maig 01, 2007
Desconnexió
Ahir ho parlàvem amb l'Hèctor i el Cristian. Cada un o dos mesos quatre dies seguits de festa haurien de ser obligatoris. La veritat, m'ha anat molt bé aquest pont per descansar, tot i que finalment no he parat tant per casa com volia. He desconnectat taaaaaaaaaaaaaaaaaaaant!! 
Divendres de relax, dissabte marujo al matí, al teatre a Esparreguera al vespre, una copa a la nit, diumenge familiar (sense teatre finalment), dilluns a Sitges (Quevedo, quicaaaaa...), dimarts Montseny... No faig més que pensar en les vacanes, en la nostra ruta Somontano del mes de juliol i en una possible visita a Madrid!! Que treballar dignifica?!! Jo, què voleu que us digui, quan més dignificada m'he sentit aquests últims dies va ser a la terrasseta d'un bar a Sitges, amb un cafè amb gel i prenent el sol, sense poder deixar de dir "Aiiiii, això és vida, eh!". M'agrada Sitges... feia anys que no hi anava (des de les nostres festes majors per allà, recordes Gemma?!!), i tot està igual. Avui torno al Montseny després també de molt de temps. Segur que també està tot igual. Com diria el Joan, canviar-ho tot perquè no canvïi res... ;) (que basta ya, per cert!)
Divendres de relax, dissabte marujo al matí, al teatre a Esparreguera al vespre, una copa a la nit, diumenge familiar (sense teatre finalment), dilluns a Sitges (Quevedo, quicaaaaa...), dimarts Montseny... No faig més que pensar en les vacanes, en la nostra ruta Somontano del mes de juliol i en una possible visita a Madrid!! Que treballar dignifica?!! Jo, què voleu que us digui, quan més dignificada m'he sentit aquests últims dies va ser a la terrasseta d'un bar a Sitges, amb un cafè amb gel i prenent el sol, sense poder deixar de dir "Aiiiii, això és vida, eh!". M'agrada Sitges... feia anys que no hi anava (des de les nostres festes majors per allà, recordes Gemma?!!), i tot està igual. Avui torno al Montseny després també de molt de temps. Segur que també està tot igual. Com diria el Joan, canviar-ho tot perquè no canvïi res... ;) (que basta ya, per cert!)(ara que me n'adono, aquest seria un post una mica "per obligació", d'aquells que no dius res, però t'hi sents obligat després de tants dies sense escriure... perdoneu-me, en vindran de millors, segur!)
dissabte, d’abril 21, 2007
La vida en un fotograma
El meme de les pelis. La chupi Gemma me'l passa i jo el responc amb molt de gust!!
Peli preferida: sens dubte, la saga d'El Padrino. Formidables tots, sobretot de Niro, of course (quina obsessió em va pillar amb aquest home, tu! És que el veia atractiu i tot, ja em diràs tu...).
La pitjor peli que he vist. Per proximitat en el temps, la que vaig veure divendres, Tú la letra, yo la música, que amb aquest títol poc pots esperar... Definitivament que surti el Hugh Grant no és garantia de res.. vaya chasco. Que per cert, aquest home s'ha fet gran! Però quin somriure!
Peli preferida de la infància. Mary Poppins. Amb aquella pel·lícula flipava! Realment creia que d'aquell bolso hi podia sortir qualsevol cosa... quina gran dona! Era la Supernanny en essència. Per cert, m'encanta la suppernanny! La britànica, clar.
La pel·lícula que més cops he vist. Sóc bastant obsessiva... Quan m'agrada una cosa, és un non stop. ;) Cuatro bodas y un funeral. Formidable la història d'amor, el grup d'amics, els diàlegs,... no em canso de veure-la!
La peli amb què més he rigut. Sense pensar-hi massa, em ve al cap Bridget Jones's Diary. La primera i la segona, que vaig anar a veure al cine el dia de l'estrena com a fan incondicional d'aquesta treintañera que fuma, beu i et parla de tu! ;)
La peli amb què més he plorat. Amb Mi vida sin mí vaig plorar una bona estona. Quina història, tu!
La peli que em fa ballar/cantar. Coincideixo amb la Serra: West Side Story. Jo volia ser molt la Maria, i tenir el meu Toni. I la meva colla d'amics de Puerto Rico, que ballen pels terrats, es barallen super coordinats amb els Jets i són tots tan morenos i tan guapos!
La peli amb què m'he sentit enamorada. Une liaison pornographique. Malgrat el títol, és una història d'amor en tota regla, i el fet que el prota sigui el Sergi López ajuda a que m'enamori d'aquesta relació cada cop que la veig.
La peli amb què he passat més por. Jack Nicholson a El resplandor em va fer patir durant i uns dies després de la peli. Quina angoixa! Però què xula!
La peli amb la que més he retirat la mirada de la pantalla. Les de l'oeste! En general, perquè m'avorreixen. Retirar la mirada per dormir, vaja.
La peli que m'ha fet veure que el cine pot ser alguna cosa més que un entreteniment. Doncs mira, La vida de los otros. El cine és tenir memòria de coses que van passar i que tant de bo no haguessin passat.
La peli que parla sobre mi (però ningú no ho sap): Si no s'ha de saber, millor no dir-ho, no?
El millor principi d'una peli: Amélie. Principi màgic per una peli màgica. Les coses que li agrada fer a l'Amélie, tipus trencar el sucre cremat de la crema catalana. La música de fons de la peli ajudava a l'atmosfera idílica.
El millor final d'una peli. El final de Match Point el vaig trobar de geni, per treure's el barret. Em va agradar la història, em van agradar els personatges i, el que he dit, em va entusiasmar el final
Millor frase de película. No és la millor, però m'ha vingut al cap aquesta:
¿Abogado? Abogadoo... ¿estás ahí? Abogadoo... Sal ratita, quiero verte la colita. Robert de Niro, super dolent, buscant revenja, amenaçant Nick Nolte a El cabo del miedo. Quina por aquesta frase dita per ell!
Quevedo i Amat!! Us passo el repte!
Peli preferida: sens dubte, la saga d'El Padrino. Formidables tots, sobretot de Niro, of course (quina obsessió em va pillar amb aquest home, tu! És que el veia atractiu i tot, ja em diràs tu...).
La pitjor peli que he vist. Per proximitat en el temps, la que vaig veure divendres, Tú la letra, yo la música, que amb aquest títol poc pots esperar... Definitivament que surti el Hugh Grant no és garantia de res.. vaya chasco. Que per cert, aquest home s'ha fet gran! Però quin somriure!
Peli preferida de la infància. Mary Poppins. Amb aquella pel·lícula flipava! Realment creia que d'aquell bolso hi podia sortir qualsevol cosa... quina gran dona! Era la Supernanny en essència. Per cert, m'encanta la suppernanny! La britànica, clar.
La pel·lícula que més cops he vist. Sóc bastant obsessiva... Quan m'agrada una cosa, és un non stop. ;) Cuatro bodas y un funeral. Formidable la història d'amor, el grup d'amics, els diàlegs,... no em canso de veure-la!
La peli amb què més he rigut. Sense pensar-hi massa, em ve al cap Bridget Jones's Diary. La primera i la segona, que vaig anar a veure al cine el dia de l'estrena com a fan incondicional d'aquesta treintañera que fuma, beu i et parla de tu! ;)
La peli amb què més he plorat. Amb Mi vida sin mí vaig plorar una bona estona. Quina història, tu!
La peli que em fa ballar/cantar. Coincideixo amb la Serra: West Side Story. Jo volia ser molt la Maria, i tenir el meu Toni. I la meva colla d'amics de Puerto Rico, que ballen pels terrats, es barallen super coordinats amb els Jets i són tots tan morenos i tan guapos!
La peli amb què m'he sentit enamorada. Une liaison pornographique. Malgrat el títol, és una història d'amor en tota regla, i el fet que el prota sigui el Sergi López ajuda a que m'enamori d'aquesta relació cada cop que la veig.
La peli amb què he passat més por. Jack Nicholson a El resplandor em va fer patir durant i uns dies després de la peli. Quina angoixa! Però què xula!
La peli amb la que més he retirat la mirada de la pantalla. Les de l'oeste! En general, perquè m'avorreixen. Retirar la mirada per dormir, vaja.
La peli que m'ha fet veure que el cine pot ser alguna cosa més que un entreteniment. Doncs mira, La vida de los otros. El cine és tenir memòria de coses que van passar i que tant de bo no haguessin passat.
La peli que parla sobre mi (però ningú no ho sap): Si no s'ha de saber, millor no dir-ho, no?
El millor principi d'una peli: Amélie. Principi màgic per una peli màgica. Les coses que li agrada fer a l'Amélie, tipus trencar el sucre cremat de la crema catalana. La música de fons de la peli ajudava a l'atmosfera idílica.
El millor final d'una peli. El final de Match Point el vaig trobar de geni, per treure's el barret. Em va agradar la història, em van agradar els personatges i, el que he dit, em va entusiasmar el final
Millor frase de película. No és la millor, però m'ha vingut al cap aquesta:
¿Abogado? Abogadoo... ¿estás ahí? Abogadoo... Sal ratita, quiero verte la colita. Robert de Niro, super dolent, buscant revenja, amenaçant Nick Nolte a El cabo del miedo. Quina por aquesta frase dita per ell!
Quevedo i Amat!! Us passo el repte!
dijous, d’abril 19, 2007
EL GOL, en majúscules
Permeteu-me que se'm caigui la baba amb aquest gol. I permeteu-me que se'm posi la pell de gallina sentint en Puyal. Un gol de crack. Un golàs de Messi! I jo me'l vaig perdre... sort en tenim del Youtube!
dissabte, d’abril 14, 2007
Music makes the people come together
Fa ja uns quants dies, la chupi més musical de totes em va llençar un meme a la seva mida... cançons que identifiques amb una determinada persona. Un meme difícil, però allà voy:
Gemma Serra: potser és la persona amb qui em venen més cançons al cap, però n'hi ha una que sobresurt. I'm walking on sunshine. Records d'una època molt... familiar, diríem. Recordo cantar-la sortint del Pippermint, un dia, en plens 17-18 anys. Ella estava, això... walking on sunshine!
Gemma Planas: My brown eyed girl. Estiu del 1996, a Escòcia. Des de llavors, si mai sento aquesta cançó, penso en aquell mes (època de descobriments!!) i molt especialment en ella.
Sílvia: qualsevol cançó de La Oreja de Van Gogh. Potser Rosas és la que més em recorda a ella. Les cançons nyonyes en general són molt Sílvia.
Laura: Sempre, sempre, no sé ben be perquè, U2 m'ha recordat ella. Que jo sàpiga ella no és gens fan de U2, però mira, U2 em recorda a la Laura. Des de la boda, suposo, encara més. Beautiful Day.
Nadia: inevitablement, Ni una sola palabra s'ha convertit en la seva cançó. Sempre la identifico amb ella, tu!
Ferran: Tu es foutu. És la cançó que em cantava, quan sèiem l'un al costat de l'altre a classe de Redacció periodística. Jo, super concentrada, de cop notava que algú em mirava, girava el cap a l'esquerra i el Ferran, super sèrio, em deia.. "Tu es foutu!". I.. jajaja! Vinga a riure!!! Fa poc la vam ballar a Berlín i li vaig recordar... és sens dubte la seva cançó!!
Rafa: With or without you, de U2. Li encantava. I jo sempre l'identifico amb ell. Recordo estar a una boda, sentir-la, i trucar-lo immediatament (recordem que ell viu a Colòmbia) per xerrar i recordar bons temps.
El grup de Lyon. Com a grup, crec que és el que més cançons em porten al cap: I will survive (tots), algunes de Maná (Irene i Yessica), U2 (Rafa i Riccardo), Sabina (jo ens els meus moments baixos), Dusminguet i Yousson N'Dour (Laia)... un munt de records cada cop que les sento. Calfreds fins i tot.
Els grup de Polítiques en el seu conjunt té, per mi, un regust francès... Ne me quitte pas sempre serà ells! Jacques Brel és sobretot, per mi, Clara i Maïté. L'Edu, en canvi, sempre serà Sarandonga, un estil més d'aquí. L'Albert... mira, I will survive! Quins records d'Enfants! ;) L'Hèctor i el Joan són, sens dubte, Lluís Llach. Ells me'l van fer descobrir, l'Hèctor amb un CD, i el Joan proposant-nos d'anar a un concert a Castelló d'Empúries.
La Sobri és i serà Bebe. Sobretot, Con mis manos, una cançó que cantàvem repetidament camí de Tarragona, per veure la Mariona. Bebe és la Bea. I tant!
I paro aquí, tot i que em sembla que podria continuar... He de dir, però, que en fer aquest exercici m'he adonat que més que a la gent, la música em recorda moments de la meva vida. I un secret... Quan m'ha agradat algú i la cosa ha estat recíproca, sempre, sempre, m'he posat Smooth a tope a casa dels meus pares abans i a casa meva ara. Em dona una vidilla aquesta cançó... no em recorda a ningú en concret, però és cert que Smooth és per a mi sinònim de triomf, de puedo con todo, de "yessssssssssssss!". És èxtasi!
Passo el repte a la Quevedo i al Ferran!
Gemma Serra: potser és la persona amb qui em venen més cançons al cap, però n'hi ha una que sobresurt. I'm walking on sunshine. Records d'una època molt... familiar, diríem. Recordo cantar-la sortint del Pippermint, un dia, en plens 17-18 anys. Ella estava, això... walking on sunshine!
Gemma Planas: My brown eyed girl. Estiu del 1996, a Escòcia. Des de llavors, si mai sento aquesta cançó, penso en aquell mes (època de descobriments!!) i molt especialment en ella.
Sílvia: qualsevol cançó de La Oreja de Van Gogh. Potser Rosas és la que més em recorda a ella. Les cançons nyonyes en general són molt Sílvia.
Laura: Sempre, sempre, no sé ben be perquè, U2 m'ha recordat ella. Que jo sàpiga ella no és gens fan de U2, però mira, U2 em recorda a la Laura. Des de la boda, suposo, encara més. Beautiful Day.
Nadia: inevitablement, Ni una sola palabra s'ha convertit en la seva cançó. Sempre la identifico amb ella, tu!
Ferran: Tu es foutu. És la cançó que em cantava, quan sèiem l'un al costat de l'altre a classe de Redacció periodística. Jo, super concentrada, de cop notava que algú em mirava, girava el cap a l'esquerra i el Ferran, super sèrio, em deia.. "Tu es foutu!". I.. jajaja! Vinga a riure!!! Fa poc la vam ballar a Berlín i li vaig recordar... és sens dubte la seva cançó!!
Rafa: With or without you, de U2. Li encantava. I jo sempre l'identifico amb ell. Recordo estar a una boda, sentir-la, i trucar-lo immediatament (recordem que ell viu a Colòmbia) per xerrar i recordar bons temps.
El grup de Lyon. Com a grup, crec que és el que més cançons em porten al cap: I will survive (tots), algunes de Maná (Irene i Yessica), U2 (Rafa i Riccardo), Sabina (jo ens els meus moments baixos), Dusminguet i Yousson N'Dour (Laia)... un munt de records cada cop que les sento. Calfreds fins i tot.
Els grup de Polítiques en el seu conjunt té, per mi, un regust francès... Ne me quitte pas sempre serà ells! Jacques Brel és sobretot, per mi, Clara i Maïté. L'Edu, en canvi, sempre serà Sarandonga, un estil més d'aquí. L'Albert... mira, I will survive! Quins records d'Enfants! ;) L'Hèctor i el Joan són, sens dubte, Lluís Llach. Ells me'l van fer descobrir, l'Hèctor amb un CD, i el Joan proposant-nos d'anar a un concert a Castelló d'Empúries.
La Sobri és i serà Bebe. Sobretot, Con mis manos, una cançó que cantàvem repetidament camí de Tarragona, per veure la Mariona. Bebe és la Bea. I tant!
I paro aquí, tot i que em sembla que podria continuar... He de dir, però, que en fer aquest exercici m'he adonat que més que a la gent, la música em recorda moments de la meva vida. I un secret... Quan m'ha agradat algú i la cosa ha estat recíproca, sempre, sempre, m'he posat Smooth a tope a casa dels meus pares abans i a casa meva ara. Em dona una vidilla aquesta cançó... no em recorda a ningú en concret, però és cert que Smooth és per a mi sinònim de triomf, de puedo con todo, de "yessssssssssssss!". És èxtasi!
Passo el repte a la Quevedo i al Ferran!
dimarts, d’abril 10, 2007
BERLÍN
Després de més de 18 hores a un cotxe amb tres persones més, fent un Berlín-Barcelona com si res, d'un dia de vacances que entre gimnàs i altres històries no ha estat tant de descans com voldria (bé, no em queixo, que ha estat molt bé el dia!) i, el que és més important, després de dos dies i mig a Berlín, caminant amunt i avall, doncs estic una mica ko, perquè enganyar-nos, però amb les piles hiper carregades!! M'ha agradat molt Berlín, però he d'admetre que no tant tant tant com m'esperava després dels milers de comentaris positius que molta gent me n'havia fet. Crec que em falten uns dies per valorar la ciutat com cal. Això passa. Recordo que fa mooooooooooolts anys vaig visitar Marsella en un parell de dies, i em va decebre moltíssim. Hi vaig tornar passats uns anys per visitar l'Edu, i em va encantar la ciutat. Crec que amb Berlín, quan hi torni, em passarà el mateix. M'ha faltat "fer vida" a Berlín més dies... Però no em queixo, perquè realment hem aprofitat a tope els dies a la ciutat: hem anat de restaurants (boníssim el menjar, i bé de preu, amb un servei amabilíssim), hem passejat un munt, hem sentit jazz en directe (massa directe i tot... ;) ), hem anat a ballar (ens va faltar Shakira, això sí), hem anat al Museu del Pergamo (un pim pam ràpid, que jo, els museus.... bufff), hem pujat a la cúpula del Reichstag... i sobretot, hem rigut molt. Però molt molt, eh!! Entre el claro, el eh, el perdò eh, el no, no, no, no, noooooooooo, el riure de la Marta i mil acudits (chapeau pel del séptimo de caballería i el clítoris!), aquest viatge ha estat més que bé!!! Aquí, els culpables de tot plegat: elFerran (el guia, un berlinès en potència), la Quevedo (compañera de cama, sin que sirva de precedente ;)), el Leo (m'ha fet riure taaaaaaaaaant, aquest noi... "Quien es ese hoooooombreeeeeeeeee, que me mira y me desnudaaaaaaaa"); el Guifré (que semblava el més assenyat de tots, però ja!!! Quin riure!) i la Marta (la persona més feliç del món!!!)!!!
(fotos gentilesa de la Nadia i el Ferran)
divendres, de març 30, 2007
Jo no ho hauria dit millor
Aquest matí m'he emocionat amb el text de la Gemma. Quina sort tenir amics de debò!! Un text fantàstic!
dijous, de març 29, 2007
dimarts, de març 27, 2007
Trobada d'ex-alumnes
Demà tornem al cole. Hi ha la (mega) trobada d'ex-alumnes... què voleu que us digui, em fa gràcia quedar a La Perla per fer el cafè i entrar per la porta d'Aragó-Llúria amb les chupis!! Quins nervis, no??!!!
divendres, de març 23, 2007
Moltes gràcies!!
Per aquesta gran entrada als 28 anys!
Moltes gràcies a... (per ordre d'aparició...)
al moja (amic que comparteixo amb els okupes), a la chu (yoooooooou're so sexy, sexy, sexyyyyyyy), al juanitu (quina enveja... tens entrades pel Llach! Gaudeix-lo), a la reina más divina (la mujer de negro amb més estil del món), al xulo (que fa unes coses...), al pa (que és qui més m'estima al món, segons ell), a la ma (que és qui més m'estima al món, segons ella) , al bleda assoleiada (que marxarà a Berlín i em deixarà sola al Mama), a la macaaaaaaaaaa (és que ets maca, eh! I explica les coses amb una gràcia...), al iaio Joaquín (quicoooooooo, que m'ha cantat per telèfon!!), a la iaia Maria (quicaaaaaaaaa, que està molt refredada), a la tieta Marga (que és més mona... que m'estima tant... que me l'estimo tant... és la mama II, que por algo son gemelas!), al leloooooooooo (que ja està casat, però que per mi sempre serà el meu "cosinet"), als chupi campa (que jo crec que m'estan preparant un algo, perquè desapareixen així, de cop), al nen de Roses (que és tot un senyor), al chupi amore (que em diu que estic bona i així em pugi l'ego! Gràcies!), a la chupi sense fronteres (que em diu que estic toveta i li encanta que ho estigui, i a mi m'agrada que recolzi el seu cap en mi), a la sobri (companya de fatigues en el món freak de la Pompeu), a la tieta Chelo (que entre els seus grans mèrits està l'haver-me fet conèixer el primo!), a l'Albert (jefe i amigo residente en Barcelona) , a la Monchi, (la chupi que aquest any m'ha explicat la història més bèstia), la Clareta (amb qui comparteixo el bon gust pels homes-homes!), el Serranito (el meu admirador més fidel, que mirat des de davant guanya -segons ell mateix-), la chupi casada (que sort del seu marit que li llegeix els mails i la manté en contacte amb nosaltres), la Lina (que compartim els entrepans del Mariona i la Nadia), la parella Aranza-Jordi (que després de temps ja poden dir que viuen junts, i jo que me n'alegro molt!), el tiet Eugeni (el meu padrí, que m'estima molt i no para mai de repetir-m'ho), el Carlitos (el petit dels meus cosins, el més tros de pa dels quatre), el Jordi i la Sílvia (que han arribat un dia tard, però i què més dóna), i el meu colombiano (uno de enero, dos de febrero, tres de marxo, lalalala)!!! I tots aquells que m'heu deixat comments felicitant-me! Moltes gràcies!!
Moltes gràcies a... (per ordre d'aparició...)
al moja (amic que comparteixo amb els okupes), a la chu (yoooooooou're so sexy, sexy, sexyyyyyyy), al juanitu (quina enveja... tens entrades pel Llach! Gaudeix-lo), a la reina más divina (la mujer de negro amb més estil del món), al xulo (que fa unes coses...), al pa (que és qui més m'estima al món, segons ell), a la ma (que és qui més m'estima al món, segons ella) , al bleda assoleiada (que marxarà a Berlín i em deixarà sola al Mama), a la macaaaaaaaaaa (és que ets maca, eh! I explica les coses amb una gràcia...), al iaio Joaquín (quicoooooooo, que m'ha cantat per telèfon!!), a la iaia Maria (quicaaaaaaaaa, que està molt refredada), a la tieta Marga (que és més mona... que m'estima tant... que me l'estimo tant... és la mama II, que por algo son gemelas!), al leloooooooooo (que ja està casat, però que per mi sempre serà el meu "cosinet"), als chupi campa (que jo crec que m'estan preparant un algo, perquè desapareixen així, de cop), al nen de Roses (que és tot un senyor), al chupi amore (que em diu que estic bona i així em pugi l'ego! Gràcies!), a la chupi sense fronteres (que em diu que estic toveta i li encanta que ho estigui, i a mi m'agrada que recolzi el seu cap en mi), a la sobri (companya de fatigues en el món freak de la Pompeu), a la tieta Chelo (que entre els seus grans mèrits està l'haver-me fet conèixer el primo!), a l'Albert (jefe i amigo residente en Barcelona) , a la Monchi, (la chupi que aquest any m'ha explicat la història més bèstia), la Clareta (amb qui comparteixo el bon gust pels homes-homes!), el Serranito (el meu admirador més fidel, que mirat des de davant guanya -segons ell mateix-), la chupi casada (que sort del seu marit que li llegeix els mails i la manté en contacte amb nosaltres), la Lina (que compartim els entrepans del Mariona i la Nadia), la parella Aranza-Jordi (que després de temps ja poden dir que viuen junts, i jo que me n'alegro molt!), el tiet Eugeni (el meu padrí, que m'estima molt i no para mai de repetir-m'ho), el Carlitos (el petit dels meus cosins, el més tros de pa dels quatre), el Jordi i la Sílvia (que han arribat un dia tard, però i què més dóna), i el meu colombiano (uno de enero, dos de febrero, tres de marxo, lalalala)!!! I tots aquells que m'heu deixat comments felicitant-me! Moltes gràcies!!
dissabte, de març 17, 2007
No te puedo!!!!!
La Gemma, que fa poques setmanes que ha entrat en aquest món freak de la blocsfera i que s'ha convertit ja en una persona imprescindible a llegir (escriu mooooolt bé, sempre ho he pensat! Al cole era la millor!), em llença un même, que consisteix a dir aquelles (petites) coses que m'irriten, que em donen pel sac, que me "porculean" (paraula, Gemma, t'ho he de dir, que trobo lletja, una mica rabiosa... rotllo ferrocata, saps? Vaya, que no la faré servir!).(Important: subscric totalment les cinc coses que ha posat la Gemma, sobretot lo de pagar). Per tant, n'hi ha més de cinc. Aquestes són les que primer m'han vingut al cap:
1. No suporto anar pel carrer havent d'esquivar la gent, bàsicament turistes. Treballar al centre de Barcelona pot tenir molts avantatges (amics que treballen a la vora, botigues,...), però té el gran problema d'haver de sofrir els turistes. Pobres, jo, quan viatjo pels puestos, segur que vaig com ells, però us asseguro que anar per Via Laietana, o la Rambla, o Portal del Àngel intentant adelantar turistes amb pas lent i cara atontada irrita al más tranquilo. I no només van lents... paren, así, como de golpe, i has de fer mil malabarismes per no menjar-te'ls!!! No puc evitar pensar un "iros a vuestra casa, pesaos!"
2. La impuntualitat. Sóc puntual, sí, passa algo?! Sembla que ser impuntual et faci ser més interessant, més "és que faig tantes coses, tinc tantes activitats, sóc una persona amb tantes coses al cap, que mira, ho sento, però no he pogut arribar abans". Com???? Si es queda a una hora, es queda a una hora, collons. Entenc que de vegades poden passar coses que et facin arribar tard, jo la primera. Però em refereixo a la gent que per sistema arriba tard. Aquella que estàs esperant i saps de sobres que hauràs d'esperar, com a mínim 15 minuts. Mira jo ho trobo lleig, molt lleig. I m'irrita.
3. Tema llengua. M'irrita la gent que per sistema passa del català al castellà "perquè m'entenguin" o "perquè és de mala educació parlar el català si veus que l'altre és de fora". M'irrita haver de justificar perquè jo no canvio de llengua. M'irrita que em diguin barretinaire per no fer-ho. I sobretot m'irrita utilitzar-ho en botigues, bars, restaurants i taxis i que no m'entenguin. Els enviaria a prendre pel sac. - "Un tallat". - "Perdón??" - "Un tallat" - "Cómo??" o "Equador amb Montnegre"- "Perdón??" - "Equador amb Montnegre". "Me lo diría en castellano??". "Equador con Montnegre". -"Aaaaaaaaah, muy bien". Collons, una paraula. I això m'ha passat. M'irrita, m'agafa un no sé què a l'estòmac que bufffffffffffff!!!!
2. La impuntualitat. Sóc puntual, sí, passa algo?! Sembla que ser impuntual et faci ser més interessant, més "és que faig tantes coses, tinc tantes activitats, sóc una persona amb tantes coses al cap, que mira, ho sento, però no he pogut arribar abans". Com???? Si es queda a una hora, es queda a una hora, collons. Entenc que de vegades poden passar coses que et facin arribar tard, jo la primera. Però em refereixo a la gent que per sistema arriba tard. Aquella que estàs esperant i saps de sobres que hauràs d'esperar, com a mínim 15 minuts. Mira jo ho trobo lleig, molt lleig. I m'irrita.
3. Tema llengua. M'irrita la gent que per sistema passa del català al castellà "perquè m'entenguin" o "perquè és de mala educació parlar el català si veus que l'altre és de fora". M'irrita haver de justificar perquè jo no canvio de llengua. M'irrita que em diguin barretinaire per no fer-ho. I sobretot m'irrita utilitzar-ho en botigues, bars, restaurants i taxis i que no m'entenguin. Els enviaria a prendre pel sac. - "Un tallat". - "Perdón??" - "Un tallat" - "Cómo??" o "Equador amb Montnegre"- "Perdón??" - "Equador amb Montnegre". "Me lo diría en castellano??". "Equador con Montnegre". -"Aaaaaaaaah, muy bien". Collons, una paraula. I això m'ha passat. M'irrita, m'agafa un no sé què a l'estòmac que bufffffffffffff!!!!
4. Els canvis de plans. Això m'irrita i entenc que és una mica un problema que tinc. Que s'hagi planificat una cosa i que minuts abans de sortir de casa et truquin per dir "nena, que al final quedem a no sé on, perquè a no sé qui li anava millor perquè ve de fer no sé què i si no arribaria tard". Total, que lligat amb el punt dos, es canvien els plans i la persona X acaba arribant tard igualment. M'irrita perquè sóc una persona que li agrada tenir tot controlat, potser massa. I que el meu esquema mental es modifiqui de cop, em dona pel sac, m'exaspera, em venen ganes de dir "saps què? Que no vinc". Sempre m'ho trago i accedeixo al canvi, tot i que normalment faig notar el meu desacord amb la meva veu de "ok, vale" o amb la meva cara.
5. Cuina. Que la gent de la meva edat faci zarzueles, caldos, llenties, estofat de no sé què, conill a la no sé cuantos... No sé cuinar. Vaya, sé fer bàsics tipus: verdura, pasta, carn i peix a la planxa, truita,... Els bàsics, vaya. Però no podria fer un dinar com els que fa la meva mare. I hi ha gent de la meva edat, amics vàrios, que sí, i que et miren amb cara de "Però si és super fàcil! Mira: es fa un sofregit, bla, bla, bla... " Sóc incapaç de memoritzar receptes més de tres minuts. El meu cap ho esborra per manca d'interès en aprendre, suposo. En el fons em molesta que jo no ho sàpiga fer i en canvi per ells sigui "taaaaaaan fàcil". Em dóna pel sac, en definitiva, ser conscient que tinc unes limitacions enormes en temes que aparentment són tan fàcils. I em fa ràbia que ma mare vulgui que n'aprengui cada cop que dino a casa d'ells. - "Com faries aquest fricandó, Cris?" - "Ai, mama, jo què sé!". - "Mira, fas un sofregit de tomàquet, ceba...". Ja no m'enrecordo. I m'ho ha explicat mil cops. És com la Eneida, que el Xavi de llatí s'esforçava a repetir-nos i que mai a ningú de classe se'ns va quedar al cap com anava ben bé la història.
divendres, de març 16, 2007
Estaria bé, no?...
En mitja hora es van esgotar les localitats pel darrer concert de Lluís Llach, a Verges... i si se'nfes un al Camp Nou?
Per internet corre aquesta campanya:
"Lluís Llach i Grande és i serà per sempre un gran referent dins de la cançó en català. Com a artista compromès amb el seu entorn, Llach s'ha convertit en una gran figura. Poca gent aconsegueix estar sempre al peu del canó, renovar el seu missatge i convertir-se en referent, ja no només musical, sinó també intel·lectual de 3 generacions.
Als seus 58 anys, el cantautorl de Verges ha decidit acabar la seva carrera i fer-ho a aquest mateix poble de la infantesa. Una decisió molt lloable, acabar amb humilitat, sense voler fer soroll.
No obstant, aquest últim concert ens deixa a molts l'amargor i la impotència de no poder acomiadar-nos d'ell de la manera que ens agradaria. No som un, ni dos. Cada dia apareixen cartes als diaris, opinions a la xarxa, converses al carrer...Només 5000 privilegiats podran dir adéu a en Lluís Llach, els altres ens quedarem a casa lamentant-nos.
A més a més, veiem com alguns indesitjables volen fer negoci d'això. La revenda s'olora arreu, gent que se'ns dubte no valora la teva obra, Lluís.
Demanem, doncs, que t'ho repensis, que no fallis al poble que t'estima, que, com ja vas fer fa molts anys, tornis a omplir el Camp Nou.
Lluís Llach és un trosset de tots nosaltres.
Ens ho mereixem, t'ho mereixes!"
Si us voleu adherir a la campanya... cliqueu aquí!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
