La frase

I like you just the way you are!

Rememorant una frase del Bridget Jones's Diary (Mark Darcy li deia I love you just the way you are). Gran moment de la pel·lícula.

Dissabte

M'agraden els matins de dissabte a casa. Feia setmanes que, per una cosa o altra, no podia gaudir del matí de dissabte a casa. Avui he pogut, i ha estat genial!

I també m'agraden les migdiades de dissabte, al sofà, amb la manta. Ni la quarta temporada del West Wing pot lluitar contra el plaer d'una mitja hora llarga de nyonya.

I m'agrada poder anar al Camp Nou després de mesos sense fer-ho. Esperem que el dissabte acabi igual de bé que ha començat!

No tenen vergonya...

Aznar va fer una ofrena ahir a la plaça República Dominicana de Madrid, envoltat de periodistes, amb una pancarta de fons que recorda els "Caídos por España. Presentes". Avui, en declaracions a la Cope (dónde sino) Rajoy afirma que la manifestació de dissabte serà la més important de l'Espanya democràtica. (??????????????)

Anava en metro quan llegia tot aquest jaleo del de Juana Chaos. I he fet un "Bufff!!" inconscient en veu alta que la noia del seient del davant m'ha mirat amb cara de "què et passa?". He seguit llegint tot l'episodi d'ahir al Senat, i en tornar a pujar la mirada la mateixa noia m'ha fet un "sí" amb el cap amb cara de resignada.

De debò, en tinc ben bé prou d'aquesta colla d'exaltats, d'extremistes, de fatxes! Utilitzant una mica el seu vocabulari, Basta ya, no???!!!

Frivolitzant, menys mal que la Clara m'ha alegrat el matí avisant-me que hi ha una entrevista a Javier Bardem, avui, a El País.

(anava a il·lustrar el post amb una imatge de l'Aznar, d'aquelles que et fa entrar una esgarrifança, però, passo! Quin mal rotllo!)

B de Bardem i Barcelona.. i gairebé de Boody!

El juliol Woody Allen començarà el rodatge de la pel·lícula que tindrà Barcelona com a teló de fons.

Scarlett Johansson, Penélope Cruz i Javier Bardem en seran els actors principals.


JAVIER BARDEM, el gran Javier Bardem, el mite, l'HOME, objecte de(l meu) desig, el tot, en una peli de Woody Allen! És la combinació perfecta, no creieu?!!!!

You'll Never Walk Alone

Avui és la gran nit, és el gran partit, és la gran esperança... i jo seré al teatre. Coses de la vida, vam agafar entrades per veure l'Echanove per avui dimarts sense recordar que aquesta nit era especial. Ara tant se val. Potser serà millor així, perquè m'estalviaré els nervis, i sortiré del Romea amb la incògnita de saber què ha passat. No sé si ho aguantaré!! El que més greu em sap és perdre'm el "You'll never walk alone" dels anglesos... pell de gallina, eh!
Veure el Ronaldinho somrient arribant a Anfield em fa creure que el miracle és possible!! Lo dicho, you'll never walk alone!

Aquí teniu la coseta!

Els papes de la Júlia em truquen per agrair el text de dos posts avall i asseguren haver plorat i tot! Quicos!!! Diuen que els faria gràcia que pengés la foto de la Júlia al bloc. Els vostres desitjos són ordres!!

Júliaaaaaaaaa! Guapaaaaaaaaaa!!!!

Definitivament, Mariona, la Júlia té els teus ulls!

De panxes...

La coseta més bonica del món

La Mariona, una amiga de Periodisme, s'ha estrenat com a mare. Ahir, 21 de febrer, a quarts de vuit del vespre, va néixer la Júlia, segons els pares "la coseta més bonica del món". Felicitats, sobretot, Mariona, perquè per a tu ahir va ser un gran dia. I felicitats al pare, en Miquel, que acabo de parlar amb ell i transmetia il·lusió amb la veu. I felicitats a la Júlia, que tindrà uns papes que la mimaran moltíiiiiiiiiissim... ja me'ls imagino!

La primera amiga que és mama.. què fort, eh!

Sergi López, Non Solum i París, un magnífic triangle

He rebut això de la Clara, i mira, crec que s'ha de publicar, i que la gent vegi que aquest Sergi López no només ens fascina a nosaltres dues!! Vam veure Non Solum a Salt fa una mica més d'un any i vam sortir amb la boca oberta... quin home, tu!

Aquí teniu el que m'envia la Clara!

"Hola Cris, jo no tinc blog, però si en tingués, avui escriuria sobre el Sergi López i l'èxit del seu espectacle a Paris. De fet és el que fa l'Octavi Martí. És que dissabte vam disfrutar moltíssim amb la Maite, l'Yvan, la meva mare i la resta del públic. "Que gran", que dieu vosaltres! petons, Clara


El apogeo de Sergi López

El actor, tras su éxito en 'El laberinto del fauno', estrena en París el monólogo 'Non solum', que ha escrito junto a Jorge Picó

OCTAVI MARTÍ - París
EL PAÍS - Cultura - 20-02-2007
En Francia, Sergi López tiene un bien ganado prestigio como actor de cine. La variedad de sus registros, adaptándose al cine de autor o al de género, dando vida a personajes simpáticos o a tipos inquietantes y sombríos, todo en la superficie o sugiriendo los más sórdidos recovecos, ha contribuido a una indudable popularidad. Ahora, tras un primer ensayo en Marsella, Sergi se sube a los escenarios parisienses, a los del Théâtre du Rond Point, en plenos Campos Elíseos."Es un local muy especial porque agrupa una librería exclusivamente dedicada al teatro, tres salas de distintos tamaños y un buen bar-restaurante. Yo actúo ahora en la sala más grande, de 700 plazas, y tengo casi lleno todos los días. La única condición que me pusieron cuando negociamos el acuerdo fue que el espectáculo no podía superar la hora y media porque detrás de mí hay otra representación. Por eso, para ajustar tiempo y ritmo de la versión francesa, me ha ido muy bien la semana previa de representaciones en Marsella".


A Sergi López le quedan aún tres semanas de funciones en el Rond Point presentando Non solum, un espectáculo escrito y concebido en compañía de Jorge Picó. "Con Jorge nos conocimos hará unos 15 años aquí, en París, estudiando en la escuela de Jacques Lecoq. En contra de lo que mucha gente dice no es una escuela de interpretación, sino de creatividad. Se parte de la improvisación y yo tenía ganas de volver al teatro. Hablando con Jorge le expuse alguna de mis ideas, temas o situaciones que pensaba que podían desarrollarse. Y a finales de 2004 nos pusimos a trabajar: yo improvisaba y él iba escribiendo. Hay cosas que dichas parecen tonterías pero realizadas tienen la misma densidad que ciertas ideas, cuando las materializas en el escenario, pueden deshincharse".


Non solum es una pieza que fue escrita en catalán y ahora ha encontrado versión francesa. "Y espero tener otra en español. En cualquier caso, el público francés, quizás porque sea más reflexivo o racional, obliga a ciertas modificaciones. Por ejemplo, a borrar el carácter de vaudeville del arranque. La mezcla de géneros le desorientaba".


Antes de instalarse en el Rond Point, López vino a ver a un actor que también actúa en solitario, Philippe Caubère. "Es un monstruo. Ya no sé cuántas horas de espectáculo sobre su vida tiene escritas. Vine a verle un día en que hacía dos funciones, una de hora y media y otra de dos horas, explicando parte de su experiencia profesional y vital en la troupe de Arianne Mnouchkine. Cuando ves eso te das cuenta de que el listón está muy alto y, al mismo tiempo, que tenemos puntos en común: cuando estaba con Jorge en la escuela de Lecoq, Arianne Mnouchkine venía también a los cursos para aprender y mejor dirigir a los suyos, para aprender a motivarlos y a sacar de ellos todo su potencial creativo".


Cinta autobiográficaPero el tirón de Sergi López en Francia ha recibido un refuerzo espectacular con El laberinto del fauno, la película de Guillermo del Toro que se ha llevado siete premios Goya y está seleccionada para siete categorías de los Oscar, amén de que en EE UU ya haya recaudado más de 22 millones de dólares, un récord para una cinta hablada en español. "Me encantó hacer de militar y padrastro malvado. Guillermo lleva todo a su mundo, que es el del cómic. Dibuja todos los planos, sabe perfectamente lo que quiere. Está enteradísimo de lo que ocurrió en la Guerra Civil española. Ha conocido a muchos exiliados republicanos, se interesó por lo que le contaban y de pequeño le parecía mágico que, al otro lado del mar, hubiera un país en el que hablaban el mismo idioma pero que aún estaba en guerra. Para él España, vista desde su México, era el país de los sueños o, si lo prefieres, de las pesadillas. Porque, desde luego, hay una parte de la película que es indiscutiblemente autobiográfica".


Sergi López cree que la infancia de Guillermo no fue sencilla. "Y esa dificultad está en la pantalla pero trascendida, contada en una clave distinta, que no es la del realismo estricto. El laberinto del fauno es un cuento de miedo, en el que nada está tratado de manera naturalista, ni los decorados ni la interpretación. Antes de empezar a trabajar, cuando Guillermo me contó lo que quería hacer, le dije que no me gustaban las películas de monstruos, que no conseguía nunca entrar en ellas y él me respondió que él, en cambio, no podía hacer nada que no estuviese poblado de monstruos".

Dies i dies

Com deia fa uns dies algú, hi ha dies i dies... Tot i que aquest dilluns l'he començat amb bon peu (estar fent aeròbic a les 7'15h del matí, tot i que sembli impossible, m'ha ajudat a començar amb energia), estic en hores baixes ara mateix. Potser és que és dilluns, i això, de per sí, em deprimeix. O potser és que hi ha coses que no han anat com esperava que anessin. O potser és que aquest cap de setmana no he dormit tant com m'hauria agradat (la meva mitjana de 12 hores de son els caps de setmana és sagrada per mi!!). O potser és que simplement, hi ha dies i dies, i demà tornarà a sortir el sol. Suposo que sí, no?

Ayst...Fa pupa!

Ara resulta que uns periodistes d'Onda Cero es queixen que Laporta parli en català. Aquí una mostra de les frases amb què van deleitar els seus oients després d'unes declaracions del Joan Laporta per la victòria del Barça de bàsquet a la Copa del Rei. No tenen desperdici i aixequen el cantó més barretinaire que hi ha en mi... Què voleu que us digui... alguna de les frases em transporten a l'època de Cuéntame!

- Joan Laporta "no es un imbécil, es algo mucho peor que eso que no diré" perquè van haver de traduir les seves paraules del català al castellà.

- "tuvimos que tragarnos sus declaraciones en catalán. ¡A ver qué va a ser esto!"

- "yo no estoy aquí para traducir, y menos el catalán, esto es una perdida de tiempo".

- "a ver, que hablen catalán en su casa no me preocupa tanto, pero que lo hagan en público..."
Però que estan tarats, o què¿????. Que ens n'hem d'amagar, o com va això?!!!

- "a ver si no saben español estos señores"

Sabeu què?!! Que mai no he escoltat Onda Cero (igual que mai no m'he comprat unes Kelme), però mira... des d'aquí el meu mini boicot a títol personal!

Hi ha històries i històries...

Quarts d'una de la nit. Tot just acabo d'arribar a casa de sopar amb les meves nenes. Les des fa molts anys. Les de sempre. I mai no deixen de sorprendre'm. Totes tenim vides molt diferents i molt iguals alhora (3 VS 3, hem dit en un moment de la nit).

Hi ha històries de tota mena i per a tots els gustos. Avui, sense cap expectativa prèvia, m'han explicat una història preciosa. I ha estat maca, sobretot, perquè mentres la protagonista ens l'explicava, feliç, la resta l'escoltàvem sorpreses, sí, però sobretot molt contentes per la seva felicitat. Les mirava a totes, entre cigarro, copa i pica pica, amb la boca oberta, i veia que se n'alegraven moltíssim del final feliç de la història viscuda. És fort, eh! Però avui me n'he adonat que ella és important per mi. He sigut feliç en veure-la a ella tan segura de sí mateixa, tan decidida, tan forta, tan discreta. L'he envejada, fins i tot!!

No vull treure, però, protagonisme a la resta. Elles sempre han estat, són, i seran, elles. Les que escolten, aconsellen, riuen, renyen, abracen i truquen quan més ho reclames. Amb les seves històries, neures, alegries i plors.... (comença a quedar-me nyonyo, ho sé... perdoneu: cerveses, vi i un parell de chupitos fan el seu efecte...). M'encanten. Amb bogeria.

Rentem la cara al bloc

Un canvi d'imatge, de tant en tant, és la millor alegria pal cuerpo que ens podem donar. Per tant, bloc nou, vida nova!

Descobrint Barcelona de nit

I love these boys!!!!

No sabeu com me n'alegro d'haver descobert una sèrie com aquesta, uns anyets tard, sí, però más vale tarde que nunca. Ahir, amb un amic, després de recordar cadascun dels personatges i el nom de cada actor que els interpreta, vaig posar-me a mirar per Internet referències a aquesta sèrie. The West Wing és una sèrie excel·lent, i pel que vaig poder llegir en diverses pàgines, tothom hi està d'acord. És una sèrie que hauria de ser obligatòria als instituts nordamericans, i mira què us dic, als de tot el món, perquè no....

És ràpida, emocionant, amb una ironia genial, amb tensió dramàtica assegurada. Un guió inteligent, amb trames molt didàctiques però gens avorrides. La tria dels actors és excepcional: el president Bartlet (Martin Sheen): brillant, que treballa amb devoció, inteligent, amb unes conviccions molt arrelades. Dur i tendre alhora... Un 10! I l'Abby Bartlet, la primera dama, una dona forta, que tot i que sovint no comparteix les decisions del seu marit, està al seu costat donant-li el suport que necessita.

El seu cap de gabinet, Leo Mc Garry (John Spencer), home de confiança del president, el seu confident, de fet... Un bon home que que viu i treballa per a Bartlet.

El tàndem format per l'estratega Josh Lyman i la seva ajudant Donna Moss, mestre i alumna (o mestra i alumne, de vegades?), l'un sarcàstic, l'altre amb la imatge de "rossa tonta" però ja! Ja voldríem moltes ser una Donna!

C. J Cregg, la secretària de premsa, hàbil en la seva feina de tractar amb els periodistes, forta, ràpida, excèntrica de vegades!

Toby Ziegler, director de Comunicació, cínic i ferm en les seves conviccions, i el seu ajudant Sam Seaborn, que interpreta el redescobert Rob Lowe, ídol de la meva adolescència i que demostra que és més que una cara bonica. Diplomàtic i ràpid en donar la resposta que el president espera.

I en Charlie Young, l'ajudant personal de Bartlet, jove, innocent, sincer i molt treballador. I parella de la filla petita del president.

Ho he decidit. Jo, de gran, vull treballar a la Casa Blanca. De gran vull ser la C.J... O no, millor el Sam Seaborn?! Però també estaria molt bé ser la Donna Moss... Aiiiiiiiiiiiiii!!! Quina enveja em fan! Són uns veritables cracks de la políticai de la comunicació tots ells!

Una sèrie imprescindible, de debò! Els diàlegs són veritables joies dignes d'estudi. En resum, una obra mestra. Jo, de moment, vaig pel capítol 12 de la tercera temporada... i sóc taaaaaaaaaan feliç de pensar que me'n queden un munt encara per veure!! Ale, me'n vaig al sofà a veure com continua la campanya de reelecció!!!

Una mica de la Buil

La Quevedo, que sempre em fa fer coses i dir coses, em llança un meme que consisteix a explicar coses que els lectors del meu bloc potser desconeixen de mi... Les coses inconfessables, evidentment, me les quedo. Aquí va una petita tria de curiositats de la Buil:

1. Jo, noia super aplicada a l’escola (ara ja no tant), amb notes no de matrícula però sí una mica repel·lent, perquè ens hem d’enganyar, vaig suspendre dibuix, no per fer-ne malament un, sinó per haver-ne falsificat un! Volia fer passar un de l’any anterior que m’havia quedat bé amb el d’aquell any, perquè anava justa de temps per entregar-ho. El tic de “corregit” el vaig esborrar amb típpex (sóc una mica chapuces, ho sé), I això, evidentment, em va delatar. “González, això no m’ho esperava de tu”, em va dir la mare Mercè. Pobra dona…

2. Vaig guanyar els Jocs Florals a tercer de BUP amb un relat sobre Cadaqués. Quan vaig conèixer aquest poble, m’hi vaig quedar enganxada. El vam descobrir junts els meus pares i jo, i recordo les passejades que hi anàvem a fer cada dos per tres, només a passar el dia. Doncs a 3er de BUP em va donar per escriure sobre Cadaqués, com si jo hi visqués, com si la meva família hi hagués viscut tota la vida. I vaig guanyar! Quina ilu em va fer… Si em toca la loteria, em compro una casa allà, tu!

3. Tot i que ja sabeu que el Barça és una de les meves passions, jo, de petita, deia que era de la Unió Esportiva Sabadell. Per què? No ho sé. Que tinc família a Sabadell jo? No. Que em portava records especials, potser? No. Que volia viure a Sabadell de gran? No. No per res, però jo no hi havia estat mai. Ara, passats els anys, quan ho recordo, penso que potser era perquè m’agradava la paraula Sabadell. Les “ll” sempre m’han agradat.

4. Podria sobreviure només menjant formatge i bevent vi negre. Un dia, una amiga meva (ara no direm el nom) va comentar que “seria feliç f…ant amb un noi que va conèixer, bevent vi i fumant. I ja està. Així tota la vida!”. Doncs jo hi incloc el formatge per arribar a la perfecció, al més estil bohemi-parisí estereotipat. Un home-home, formatge, vi negre i tabac! Mmmmmmmm! Potser tota la vida no, però sí seria un cap de setmana ideal!

5. De petita volia ser carnissera o xarcutera, amb la meva paradeta en algun mercat de Barcelona. Suposo que el fet que sempre m’ha agradat la carn, I també els embotits I el formatge, hi influïa. En canvi, no m’atreia gens el tema peixateria, o verduleria, o fruiteria. Mica en mica, però, la idea de llevar-me a hores intempestives I el sacrifici que representa tenir una parada en un mercat va fer-me “destrempar” i vaig optar per altres camins.

I ja està, tu... Meme fet! Li passo el marron al Joan, destinatari ja habitual dels meus memes, i a l'Eli, que amb això d'emancipar-se no deu tenir massa temps per escriure, però mira, per quan puguis, Eli! I a una nova adquisició, en Francesc, cosí del meu amic Cristian i company de balls per cap d'any!

La perla de la setmana

Imma Mayol es considera antisistema.

Encara ric ara...

Espero ansiosament un gag del Polònia d'aquesta setmana...

En blanc...

Tinc uns dies poc inspirats per escriure... Ho dic per la gent que em diu que ja va sent hora que expliqui alguna cosa.. Paciència, tu!! Ja arribarà la inspiració! Esperem...

Estic bé, eh! No us penseu que això de la manca d'inspiració és conseqüència d'un malestar, d'una angoixa.. No, no.. precisament porto uns dies fantàaaaaaaaastics, rodejada de gent fantàaaaaaaastica, amb moments els darrers dies fantàaaaaaaaaaastics... amb una vida social fantàaaaaaaaaastica. Potser per això no tincs massa temps per escriure.

De moment, això sí, petó de bona nit per tothom!! Ale, a dormir, que demà a primera hora toca anar al gimnàs, començar el règim, deixar de fumar,... Com odio els dilluns!!!!!!

Instants a la platja

Imatges gentilesa de l'Yvan... per ell som "le clan des catalans"!!!

Frases estelars

Frase resum de la vetllada improvisada d'ahir. Instants delirants molt divertits. La Clara va dir la frase de la nit.

La subjectivitat té límits

i tots, o gairebé tots, hi vam estar d'acord.

Una gran nit.