Quiquíssimes!

La gràcia del facebook és, bàsicament, recuperar gent del passat i recordar imatges de fa mil anys i que et porten mogollon de records! Para muestra un botón. Aquí apareixem Serra, Jové i servidora... i avui, molts (quants no cal dir-ho!) anys després, continuem quedant super sovint (avui, per exemple) per explicar-nos les nostres històries. I que no és maco?!!!!

Per cert, aquesta profe, l'Aurora, ens castigava cada dos per tres. Com diu la Jové, amb la cara de bons nens que fem tots, com tenia el valor de fer-ho???!!

La frase dels darrers dies!

"Si al final, del que es tracta, és de veure qui la té més llarga!!!"

I això, afegeixo jo, aplicable a tots els camps de la vida, tu! I així portem des de dijous!! :)

De dissabte al Raval

Fem veure que som gent seriosa, que els dissabtes tarda anem a veure expos i coses soooooooooo coooooooooool... ("un palomo no hace verano", que deia el Cruyff, perque jo, els dissabtes tarda els dedico a fer la siesta, no ens enganyem!)

...i arriba la nostra pallassa fashion preferida a revolucionar-nos!
Som un trio la, la, la molt curios, trobo!!!! Ens entenem a la perfeccio, pero!

Per cert, recomanable l'expo... pero ja ha acabat avui diumenge. I recomenable el Bar Raval, testimoni de mil bons moments meus amb gent molt diversa! Ho he dit molts cops que m'agrada el Raval, oi?

Vicky Cristina Maria Elena

Vinc de veure Vicky Cristina Barcelona i m'ha agradat molt. Abans d'entrar al cine, pero, quan estava amb el Ferran fent el cafeto previ, ja li he dit "segur que m'agrada". Diguem que a les pelis del Woody Allen vaig predisposada a passar-m'ho be. N'hi ha de bones i n'hi ha de molt bones. Va a gustos, I know. I diuen que totes son igual, amb les mateixes tematiques i les mateixes histories i embolics. Potser per aixo m'agraden tant. Son histories que a mi m'enganxen.

No fare una critica comme il faut, sobretot perque em fa mandreta, pa que engañarnos, pero a destacar:

1. Es una peli que, sense cap mena de dubte, s'ha de veure en versio original. Soc sempre partidaria de veure les pelis en versio original, pero aquest cop molt mes. De fet, no se com se les deuen apanyar en les versions en castella o en catala en algunes escenes entre Juan Antonio (Javier Bardem) i Maria Elena (Penelope Cruz).

2. Passa a Barcelona, com podia passar a Roma, com ha dit el Ferran. Te gracia, es cert, que passi a una ciutat mediterrania, per allo de la passio i tal... pero vaja, que passi a Barcelona (i Oviedo) es pura anecdota.

3. Pedro Almodovar ha fet una gran feina amb Penelope Cruz. El millor de Vicky Cristina Barcelona, per mi, es el seu personatge, que semblava tret de Mujeres al borde de un ataque de nervios. Cada cop que sortia en pantalla no podia parar de riure, i a la gent del cine se li escapava algun timid aplaudiment. La Pe es una molt bona actriu i a partir d'ara me erijo defensora seva (toma ya!).

4. La Scarlett (Cristina) es preciosa, pero per mi esta molt i molt fluixa en aquesta peli. Molt mona ella, si, pero aquest cop a mi ni fu ni fa.

5. Si m'hagues d'identificar amb un personatge, seria amb el de Rebecca Hall, la Vicky. Ho fa molt be, i jo m'he ficat molt dins les seves inquietuds, els seus dubtes. Tens la vida ordenada, amb l'horitzo clar i pam! De cop tot trontolla.

6. Vull passar una nit amb el Bardem (em repeteixo, ja, ja...). Diu el Ferran que quan sortia en pantalla jo feia un chascarrillo amb els llavis, tipus "Deu meu, que guapo que es". Quina mirada, quines mans, quins petons, quin torso.... Es un desig totalment animal i no hi puc fer mes!

7. A part de la meva passio purament carnal per ell, interpreta el seu personatge de seductor a la perfeccio. Pintor, bohemi, amb una pedazo casa i un descapotable vermell a la porta... vaya, el que et trobes cada dia per Barcelona... Creible poc, cert. Pero es ficcio, no?! Per aixo anem al cine!

8. Em quedo amb la part de dialeg:

- Estic fent una especialitzacio sobre la "catalan identity"
- I aixo exactament per a que et servira?

9. No acabo d'entendre les bufetades d'actors catalans per sortir a la peli. Als titols de credit deia que sortia el Joel Joan i jo ni l'he vist! Nomes Abel Folk, que no diu ni una frase, i Manel Barcelo. I el que fa de pare del Bardem. Lo dicho, recordo una entrevista a l'Abel Folk en la que fardava de sortir a la peli del Woody Allen i, la veritat, no entenc de qu`e fardava exacament. I el Joel Joan, menys!

10. Divertidissims els moments "In this house, speak in English, please!" Parlant d'English, per cert, l'accent de la Pe parlant angles es fatal, fatal. Pero molt fatal. Pero fa moooooooolta gracia. El Bardem, tu, chapeau!! Una fluidesa, un accent, una cosa....

Total, que l'aneu a veure, que val la pena. Si us agrada Woody Allen, clar. Si no, pensareu que es mas de lo mismo. O no...!!!

(again, perdoneu la falta d'accents...)

Savis consells?

I llavors ell vingué i digué:

"Per què SEMPRE feu les coses taaaaaan complicades? Gonzàlez, no et deixis endur pel fals feminisme estil Bradshaw!!! Allibera't, MASCULINITZA'T!!!! Viuràs en un món feliç sense preocupacions, només atenta al futbol i al sexe!!!!"

i llavors la González veié la llum.

The girls and the Spains

Les chupis preparen una nova incursió per les Espanyes... Segurament, Salamanca empaperada. Alguna altra idea (que no sigui Santiago de Compostela, ni Bilbao??)? S'accepten propostes de tothom! De moment, Serra, aquí van alguna de les fotos enviades per la Planas (Planas, y Sevilla la nuit, què???!!!).

The girls and the toro, the girls and the Planas falling asleep, the girls and surrealism, the girls next to the tower. I love these girls!

Dies raros

Porto una setmana tristona. Tot i estar encara de vacances, aquests estan sent uns dies una mica raros. Tothom treballa ja i la meva vida social ha quedat hiper reduida. Pujar cada dos per tres a l'hospital d'Igualada a veure el meu avi, que esta fotut, tambe ajuda a veure-ho tot una mica gris, tirant a negre.

El iaio ja no es el que era i aixo em fa estar molt i molt xof. En te 9o i, per tant, no le pidamos peras al olmo. Pero bufffff, aixo d'haver-li de donar de menjar, de que gairebe no pugui parlar, que amb prou feines estigui despert unes horetes... un rotllo. Normal a la seva edat, clar, pero durillo, tenint en compte que l'he conegut durant gairebe 30 anys de la meva vida i era molt diferent a com el veig ara. I els canvis, a mi, ja ho sabeu, em costen. M'hi he d'acostumar mica en mica a les novetats, a les bones i a les dolentes.

La part positiva d'estar inactiva i a l'hospital aquests dies es que he tingut molt temps per pensar. En la familia, en el futur d'aquesta familia; en els diferents cercles d'amics i la intenstitat de les meves relacions amb ells; en la feina. En tot. Massa i tot he pensat. Pero m'ha anat be. Posar els pensaments i sentiments on pertoca. Que jo sempre he estat una tia ordenada, cony, i no tenir-ho tot minimament controlat m'estressa.

Per tant, aquests 4 dies que em queden de vacances els aprofitare per agafar aire i tirar endavant, intentant buscar els bons moments de sota les pedres i fer-los meus. L'aire de l'emporda aquest cap de setmana crec que m'ajudara. I unes rises amb les chupis a la de ya, el millor balsam. I els meus papes a prop (que dema fan 32 anys de casats!!), la millor xarxa de seguretat.

Estiu alaturka!

La troupe "turka-quebienmelopasosurcandomares-jornadadeportesobertesdebarcosidemes-itsteatime-alaunamontaña,vamosavertumbasielsunset??!!" ja ha tornat. Morenissims tots, guapissims tots i amb ganes de quedar i veure les mes de 3000 fotos (???!!!) que tenim (tenen, de fet) del viatge. La cronica de tot plegat, aviat, gracies al suuuuuuuuper diari d'abord del Joan.

De moment, la foto de la troupe!

Fem un break?

Com cada any, el bloc queda tancat unes setmanetes per vacances. Tot i que la setmana que ve encara treballo, el meu alter ego bloggil creu que ha de marxar ja de vacances. Està saturadet, el pobre, i mancat d'idees. A part, com deia l'anònim 2, "yo me debo a mi público", i els meus seguidors més fidels (excepte el Ferran i la Sobrino, que jo sàpiga) estan ja de vacances. Llavors, quin sentit té escriure per a que ningú em llegeixi? Tinc les chupis dispersades pels puestus, all around the world (quines chupis més intrèpides que tinc!), i els meus anònims a punt de marxa també.

Per tant, s'obre un fantàstic parèntesi vacacional. Marxo en una setmaneta: primera parada, quinze dies a Turquia, amb l'expert més expert en Turquia del món mundial. Segona parada, 4 dies a Madrid (visitant la Fuente, una gairebé madrilenya d'adopció, intermitent, això sí, i la Clara, que tot just acabarà d'arribar-hi!) !

I com a resultat d'aquestes dues escapades, diversos desitjos: passar-m'ho taaaaaaaaaaaaaaaan bé com pugui, aprofitar al màxim el temps amb els amics, saborejar cada terrasseta que trepitgi aquest estiu (família Bertran/Viñas + Rita, quan quedem next week?), tornar més morena que l'any passat, si cabe, desconnectar de la rutina, desintoxicar-me de la meva petita obsessió aquagymera, i tornar carregada de bona energia per agafar l'any (jo, com la Serra, funciono també segons el calendari escolar) amb forces i bon rotllo.

Lo dicho. Reis, reines. Molt bones vacances! Ens veiem a la tornada, segur.

(Ayst! Ja us trobo a faltar, i encara no heu ni marxat! Si és que sóc una sentimental...)

Oh, my GOOOOOOD!

(teclat sense accents... un rotllo tu! ja em perdonareu...)

Aquest cap de setmana he estat amb Deu. I no, no el vaig veure durant el Congres del PSC, tot i que el gin-tonic vesperti de dissabte als sofas del Juan Carlos I era una mica estar al paradis. Un luju en toda regla.

El que deia. Vaig veure Deu, i el vaig veure al Camp Nou ahir nit. Deu es diu Bruce. I no, no soc fan del Bruce. No em se ni una canço d'aquest HOME en majuscules (perque si, aquest entraria dins la ja coneguda categoria meva d'home-home). El Boss es impressionant. Es tot energia, tot força i tot passio. Una bestia. En directe, impressionant. Vaig tenir la pell de gallina una bona estona. Era conscient que estava vivint un gran moment, un gran concert. I mon pare tambe. El vaig veure emocionat uns quants moments del concert. Veure el Camp Nou, totalment entregat i corejant el "Born to run" emociona a qualsevol.

Vaig anar a veure Deu diumenge, nit en que va oferir el seu repertori mes marxos i mes canyero, molt de rock i momentos folk divertidissims. Perque si, senyors, el Bruce canvia de repertori a cada concert, i improvisa segons les peticions. Un crack, ell i la seva banda. Uns mestres de la musica que van fer embogir joves i grans. Perque la gracia d'aquest concert era anar-hi amb mon pare, que ja en te 63. I sentir que ni jo ni ell estavem fora de lloc. Vaig veure families amb avis, pares i fills. Vaig veure parelles d'adolescents, parelles amb mes de 70, i pares joves amb fills no mes grans de 10 anys. Una barreja magica.

Tres hores de concert (tres!!!) que ens van deixar ben esgotats. A tots menys a ell, que anava allargant el "Twist and shout" final com si portes nomes 10 minuts de concert. Lo dicho, aquest cap de setmana he vist Deu i he caigut rendida als seus peus.

Para muestra, varios botones dels dos concerts (pell de gallinaaaaaaaa!!!):

http://www.youtube.com/watch?v=T4Z8BtTtwKA&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=0IsXVqKgmVs

http://www.youtube.com/watch?v=KVEJtzuuzgQ&feature=related

(anonim 3, les frases lapidaries del dinar d'avui son impublicables, decididament! :)

Berlín, Ich liebe dich

Aquest cap de setmana passat m’he reconciliat amb Berlín. No és que estiguéssim enfadades, perquè amb prou feines ens coneixíem, però crec que l’any passat, quan la vaig conèixer, vaig veure només la seva pitjor cara : el fred. Aquest cop, però, ha estat diferent : ciutat amb sol, gent al carrer, terrasses per tot arreu,… I un guia de luxe, que ens ha fet entendre el perquè de moltes coses.

Un cap de setmana llarg, aquest passat, que es resumiria en:
- Sortida de Barcelona una hora i mitja tard. Sort del Cuore i de les nostres sortides de to orgàsmiques.

- Arribada a Schönefeld (per nosaltres sempre serà Chofel), amb tot d’alemanys rossos all around. Ferran! Estem aquí!
- Reencuentro amb la Marta, amb el seu riure i els seus acudits
- Sopar del grupo Ferran al completo.
- Caminar cansa. Caminar non stop cansa molt. Per molt breakfast buffet que t’hagis fotut abans. Alexander (Alex, a partir d’ara), ajuntament, catedral, museus, Unter den Linden, porta de Brandenburg, Reichstag, monument a les víctimes de l’Holocaust, i Potsdammer Platz així, del tiron.
- El Ferran és un guia magnífic. De debò. La de coses que he après aquest cap de setmana... tema muro, sobretot. I la creu de la torre de la televisió, i un principito super mono que era rotllo sensible i culturetes.
- Berlin és barato. Una pizza gran, 3.50 euros. Llàstima que en aquell lloc el cambrer fos un capullo rematat (únic antipàtic que hem trobat... i no era alemany). Menjant molt, hem pagat màxim 14 euros per cap. Això com a molt màxim.
- Sopar indi estupendo! El Ferran se lo come todo.. ochochoi!
- Dissabte més relaxat: matí femení de compres (“venga, nenas, que me lo quitan de las manos”, diu la Sobri) i cerveseta a la zona chupi guai de papes i mames estupendos fent un brunch. “És molt Sex and the city”, trobo.

- Tarda al Tiertgartten de Bekelar. Hi ha un home que després dels crits de la Bea en veure un embolcall de galetes Príncipe encara pensa “qué significa este momento”

- A la Bea li encanta ensenyar les tetes en públic. Així, com us ho dic. Després de Menorca, jo crec que aquesta noia se ha soltao.
- Kreuzberg mola mogollón. Prendre una caipirinha, en un bar indi del barri turc de Berlín és un poti poti fantàstic. La conversa relaxada amb la Bea i la Marta, un luxe.

- Risas, cervesa i tiramisú: què més vols a la vida?
- Tour nocturn en cotxe. Ferran, mil gràcies. Com diu la Bea, “me siento taaaaaaaaaaan de Berlín y taaaaaaaaaaaaaan Europea”.
- Odissea per tornar cap a Barcelona... la línia S-9 del S-Bahn no va on ha d’anar, i entrem en un bucle sin retorno. “Cris, me estoy poniendo nerviosa”... Per sort, arribem a l’aeroport a temps on, per cert, a mi em fan obrir la maleta i em pregunten “això són líquids explosius?”. “No, és parfum”. “Ah, d’acord”, respon el polizei.

L'escena

Us he dit mai que ADORO aquesta pel·lícula?!!! Entre moltes escenes, la de la banyera és la meva preferida. Ell és de chapeau. Ella també. La seva, une liaison pornographique. Voilà.

Tot dinant..

La lliçó del dinar d'avui, amb una interessant conversa sobre tenir o no sentiment de culpa, es resumeix en:

The life is full of things, and I'm full of curiosity!

Després, ha deixat anar la frase d'un amic seu, a mode de sentència, que no posaré en rosa, perquè perdria força.... "A les dones us agrada més una bronca que una polla".

I el senyor de la taula del costat feia que llegia el diari...

Comença l'estiu!

I amb l'estiu, els concerts!!! Demà, el primer. Como una loba iremos tras él, amb les Serra sisters i la Cani (des de divendres, alias "me encantáis, tías!!").

I la setmana que ve, otro, molt i molt adolescent! I el 20 de juliol, oh my God, el meu primer concert de Bruce! M'agrada? Sí. Tant? No. Però crec que The Boss al Camp Nou s'hi ha d'anar... from the lost to the river!

De moment, Bosé. En tinc moltes ganes!!!

Two friends, one shoe

Por China con palillos

No sé si podré esperar a acabar-me "Sauce ciego, mujer dormida" del Murakami (tinc una cita el 7 de juliol) per començar el "Por China con palillos", de l'Andrea Rodés. Nena, m'han dit que potser vas als Matins.sí, matins.no!!! ;)

Chupi Rodés!!! Again, moltes felicitats!!!

(toma publicidad en mi blog!!)

It's the final countdown!

La nit del 20 de juny la tinc reservada a elles, les chupis de Barcelona i les de NYC. I si, segurament el cine estara ple de dones. I no, no serem "tot dones histeriques". Veure el Mr Big en pantalla gran es l'espectacle mes esperat, eh Jove!!! :)

Y tú... ¿De quién eres?

Hi ha polèmiques absurdes, i aquestes és d'una d'elles. Lo fotut és que tothom opina de tot, i t'obliga a tenir opinió de temes que ni et van ni et venen. Els darrers dies més d'un (i de dos, i de tres) m'ha preguntat "i tu, amb qui estàs, amb el Santi Santamaria o amb el Ferran Adrià"? Que dius... eing??? " Jo què sé. Què ha passat?".

Llavors t'informes: notícies als diaris, a la tele, a la ràdio, enquestes, cartes al director, xats, grups de suport al facebook. La gent té poca feina. I el Santi Santamaria un llibre que acaba de sortir a la venda... meeeeeeeec!! Error! Lleig criticar els companys en plena roda de premsa del teu llibre... Legítim, però lleig.

No he anat ni al Bulli ni a can Fabes. I el cert és que m'encantaria anar a tots dos llocs. Adoro menjar, adoro provar coses. L'únic que em falta és pasta per fer-ho sense remordiments.

Tot això per dir que no sé perquè SEMPRE he de triar. Què pesada la gent en fer-te triar! A qui t'estimes més, al papa o a la mama? Carn o peix? Dolç o salat? Platja o muntanya? A dalt o abaix?

Provem-ho tot. Hi ha moments per tot. Visca els additius i visca els aliments naturals!

La frase de dissabte nit

"Es que no se puede llevar escote y hablar bien"

Normalment no hi estaria d'acord (visca els escots!!), però veient la imatge d'aquelles noies... Diossssssss, quina pena!

Vicky (?) Cristina (that's me!) Barcelona (that's my place)

Com ha dit un company de feina "El Bardem es fot petons amb tot Barcelona en aquesta peli". I jo... on era?!!!

Un avanç de la peli... em dóna bon rotllo la cançó.
----

Tema a banda, una menció als 10 anys de la mort del Frank Sinatra.