Somniant...

Vaig marxar de casa seva enfadada i trista, sense cop de porta això sí… Vaig baixar les escales aguantant-me les ganes de plorar. Vaig sortir al carrer. Serien les dotze menys algo. Les finestres i els balcons de les cases del carrer eren obertes. La seva, crec, també. Jo, que m’agrada el cinema, m’esperava un fotograma de pel·lícula italiana, en què em digués “no marxis! Queda’t!”. Evidentment, no ho fa. Camino a poc a poc. Giro la cantonada. I la vida a Barcelona continua, malgrat tot. Em fumo un cigarro i penso que aquell numeret era digne de peli de Ventura Pons. I ben d’hora al matí no sé si tot ha estat un somni o no. Hi ha un missatge seu al mòbil. Llavors, tot això va passar?!