No te puedo!!!!!

La Gemma, que fa poques setmanes que ha entrat en aquest món freak de la blocsfera i que s'ha convertit ja en una persona imprescindible a llegir (escriu mooooolt bé, sempre ho he pensat! Al cole era la millor!), em llença un même, que consisteix a dir aquelles (petites) coses que m'irriten, que em donen pel sac, que me "porculean" (paraula, Gemma, t'ho he de dir, que trobo lletja, una mica rabiosa... rotllo ferrocata, saps? Vaya, que no la faré servir!).

(Important: subscric totalment les cinc coses que ha posat la Gemma, sobretot lo de pagar). Per tant, n'hi ha més de cinc. Aquestes són les que primer m'han vingut al cap:

1. No suporto anar pel carrer havent d'esquivar la gent, bàsicament turistes. Treballar al centre de Barcelona pot tenir molts avantatges (amics que treballen a la vora, botigues,...), però té el gran problema d'haver de sofrir els turistes. Pobres, jo, quan viatjo pels puestos, segur que vaig com ells, però us asseguro que anar per Via Laietana, o la Rambla, o Portal del Àngel intentant adelantar turistes amb pas lent i cara atontada irrita al más tranquilo. I no només van lents... paren, así, como de golpe, i has de fer mil malabarismes per no menjar-te'ls!!! No puc evitar pensar un "iros a vuestra casa, pesaos!"

2. La impuntualitat. Sóc puntual, sí, passa algo?! Sembla que ser impuntual et faci ser més interessant, més "és que faig tantes coses, tinc tantes activitats, sóc una persona amb tantes coses al cap, que mira, ho sento, però no he pogut arribar abans". Com???? Si es queda a una hora, es queda a una hora, collons. Entenc que de vegades poden passar coses que et facin arribar tard, jo la primera. Però em refereixo a la gent que per sistema arriba tard. Aquella que estàs esperant i saps de sobres que hauràs d'esperar, com a mínim 15 minuts. Mira jo ho trobo lleig, molt lleig. I m'irrita.

3. Tema llengua. M'irrita la gent que per sistema passa del català al castellà "perquè m'entenguin" o "perquè és de mala educació parlar el català si veus que l'altre és de fora". M'irrita haver de justificar perquè jo no canvio de llengua. M'irrita que em diguin barretinaire per no fer-ho. I sobretot m'irrita utilitzar-ho en botigues, bars, restaurants i taxis i que no m'entenguin. Els enviaria a prendre pel sac. - "Un tallat". - "Perdón??" - "Un tallat" - "Cómo??" o "Equador amb Montnegre"- "Perdón??" - "Equador amb Montnegre". "Me lo diría en castellano??". "Equador con Montnegre". -"Aaaaaaaaah, muy bien". Collons, una paraula. I això m'ha passat. M'irrita, m'agafa un no sé què a l'estòmac que bufffffffffffff!!!!

4. Els canvis de plans. Això m'irrita i entenc que és una mica un problema que tinc. Que s'hagi planificat una cosa i que minuts abans de sortir de casa et truquin per dir "nena, que al final quedem a no sé on, perquè a no sé qui li anava millor perquè ve de fer no sé què i si no arribaria tard". Total, que lligat amb el punt dos, es canvien els plans i la persona X acaba arribant tard igualment. M'irrita perquè sóc una persona que li agrada tenir tot controlat, potser massa. I que el meu esquema mental es modifiqui de cop, em dona pel sac, m'exaspera, em venen ganes de dir "saps què? Que no vinc". Sempre m'ho trago i accedeixo al canvi, tot i que normalment faig notar el meu desacord amb la meva veu de "ok, vale" o amb la meva cara.

5. Cuina. Que la gent de la meva edat faci zarzueles, caldos, llenties, estofat de no sé què, conill a la no sé cuantos... No sé cuinar. Vaya, sé fer bàsics tipus: verdura, pasta, carn i peix a la planxa, truita,... Els bàsics, vaya. Però no podria fer un dinar com els que fa la meva mare. I hi ha gent de la meva edat, amics vàrios, que sí, i que et miren amb cara de "Però si és super fàcil! Mira: es fa un sofregit, bla, bla, bla... " Sóc incapaç de memoritzar receptes més de tres minuts. El meu cap ho esborra per manca d'interès en aprendre, suposo. En el fons em molesta que jo no ho sàpiga fer i en canvi per ells sigui "taaaaaaan fàcil". Em dóna pel sac, en definitiva, ser conscient que tinc unes limitacions enormes en temes que aparentment són tan fàcils. I em fa ràbia que ma mare vulgui que n'aprengui cada cop que dino a casa d'ells. - "Com faries aquest fricandó, Cris?" - "Ai, mama, jo què sé!". - "Mira, fas un sofregit de tomàquet, ceba...". Ja no m'enrecordo. I m'ho ha explicat mil cops. És com la Eneida, que el Xavi de llatí s'esforçava a repetir-nos i que mai a ningú de classe se'ns va quedar al cap com anava ben bé la història.

I ara vull que m'expliquin aquestes cinc coses que tanta ràbia ens fan... el Ferran, que sé que amb això del català s'haurà sentit plenament identificat, la Quevedo, que a ver qué dice, i l'Amat, que mira, tinc curiositat per saber què posa!