Dies raros

Porto una setmana tristona. Tot i estar encara de vacances, aquests estan sent uns dies una mica raros. Tothom treballa ja i la meva vida social ha quedat hiper reduida. Pujar cada dos per tres a l'hospital d'Igualada a veure el meu avi, que esta fotut, tambe ajuda a veure-ho tot una mica gris, tirant a negre.

El iaio ja no es el que era i aixo em fa estar molt i molt xof. En te 9o i, per tant, no le pidamos peras al olmo. Pero bufffff, aixo d'haver-li de donar de menjar, de que gairebe no pugui parlar, que amb prou feines estigui despert unes horetes... un rotllo. Normal a la seva edat, clar, pero durillo, tenint en compte que l'he conegut durant gairebe 30 anys de la meva vida i era molt diferent a com el veig ara. I els canvis, a mi, ja ho sabeu, em costen. M'hi he d'acostumar mica en mica a les novetats, a les bones i a les dolentes.

La part positiva d'estar inactiva i a l'hospital aquests dies es que he tingut molt temps per pensar. En la familia, en el futur d'aquesta familia; en els diferents cercles d'amics i la intenstitat de les meves relacions amb ells; en la feina. En tot. Massa i tot he pensat. Pero m'ha anat be. Posar els pensaments i sentiments on pertoca. Que jo sempre he estat una tia ordenada, cony, i no tenir-ho tot minimament controlat m'estressa.

Per tant, aquests 4 dies que em queden de vacances els aprofitare per agafar aire i tirar endavant, intentant buscar els bons moments de sota les pedres i fer-los meus. L'aire de l'emporda aquest cap de setmana crec que m'ajudara. I unes rises amb les chupis a la de ya, el millor balsam. I els meus papes a prop (que dema fan 32 anys de casats!!), la millor xarxa de seguretat.