Viva la vida!

Les chupis us desitgen un feliç 2010!!!!

Aquellos maravillosos años...

.... van tornar dissabte nit!!!

Amb alguns feia 15 anys que no ens vèiem. Amb d'altres, 12... amb alguns ens hem anat seguint la pista. Amb tots, vam passar un dissabte fantàstic, de records, anècdotes, riures, fotos, balls i copes!

"I tu què has fet en aquests anys?" era la pregunta més repetida. Es tractava de fer un resum de estudis+feina+situació sentimental/familiar+pis/casa. Total, molt divertit veure infermeres, metges, profes de lite, empresaris,... Alguna casada, alguns per casar, solters (pocs!), algun papa. Aquestes coses s'han de fer, de tant en tant. Recuperar el passat i recrear-t'hi una estona, no fa cap mal a ningú!

I, a més, tampoc hem canviat tant tant, no??!!! :)

Catalanisme federalista

El Roc, en la seva vessant "intento entendre això de l'Espanya plural"...!!!

Nova etapa

Comença el compte enrere... en 15 dies, aquí la Buil, la Gonsálessss, o com vulgueu, farà un pas endavant! Ole!!!! En tinc moltes ganes!!! Nova etapa. Noves il·lusions! :)

La frase del pont

"Fuerza, valor y cojones!"

Apliqueu aquestes tres paraules a qualsevol repte, problema, angoixa que la vida us plantegi. Va ser el consell del pare d'una amiga a la seva filla. Perquè el temps, sí senyor, ho cura tot!

El Roc és guapo

Com que el tema enquesta boda no ha tingut massa èxit (fuera, fuera), anem directament al tema nens! :) Noooooooo, Mariona (maca, ja va sent hora que ens veiem, no??), no sóc mama! Tranquila, seu i respira fons, que no és meu!

Aquest mini-chupi tan estupendo es diu Roc, té dos mesos i mig i és un nen encantador! Riu, parla a la seva manera, menja i dorm.... bé, també fa caca en els moments més inoportuns, però es queixa lo justo y necesario. El Roc és guapo, i per això crec necessari presentar-lo en societat, per a que el conegueu. :)

El Roc és germà de l'Abril, una mini-chupi, estupenda també, que canta, balla i de gran, fijo, serà actriu de teatre. I jo seré la seva representant!

Aquí la Buil ha decidit ser tieta de tots dos, així, per decisió pròpia, i sobretot ara, que serem més veïns que abans. Viñas, Beltran! Quan necessiteu cangur, ja sabeu! Al carrer Melcior de Palau (ole, ole!) en trindreu una! I amb terrassa!, que mola más!

Sí... vull?!

Imaginem una situació hipotética. Ara per ara, molt hipotética o, més aviat diria, impossible. Em caso. Fa un any (que dius, cal??? ...) que estem preparant tot el sarao que comporta el casament i de sobte, una setmana abans del gran dia, m’entren els dubtes. Qui diu una setmana abans, dius dues, eh! El cas és que aquí a la Buil li entren totes les pors possibles del món mundial perquè, apareix “l’home de la meva vida” (¿?), una història del passat que sempre has volgut tirar endavant i ara diu que vol estar amb tu.

Què feu??

- Matins. anul·les la boda, amb tot el que això suposa, però optes per ser sincera amb la teva parella

- Matins. et cases, fas com si res, i després ja es veurà com van les coses.

Aquest ha sigut un tema de debat apassionat a la feina aquest matí.

Jo ho tenia claríssim. Primer, si mai dic un “sí, vull”, crec que estaré 99% segura que em vull casar amb aquella persona. Tot i així, si m’entressin els dubtes a última hora, perquè algú del passat em fa trontollar els esquemes, què faria? La meva postura (i la de la Mireia, una companya) ha estat clara (versus la resta de companys/es): em menjaria amb patates els meus dubtes i pors, tiraria endavant amb el casament (i tant!), apechugaria amb la decisió que vaig prendre dient que “sí vull casar-me amb tu”, i si més endavant decideixo separar-me doncs em separo. Desfer tot el tinglado d’una boda?? Uffffffff, quina mandra! Tiro endavant i ja es veurà, no? I l’amor del passat que diu que ara vol estar amb mi, pues puerta! O no, jo què sé... però plantar algú a l’altar o una setmana abans és lleig. De les coses més lletges que hi ha.

Per l’altre bàndol, en canvi, és qüestió de ser sincer amb l’altra persona, peti qui peti. Jo, en canvi, crec que la sinceritat està sobrevalorada i, molts cops, no cal. Sobretot en tema parella. (Pam!). Amb els amics, sempre.

Aquí, a la feina, estem en plan enquesta. Què faríeu??? Esperem les vostres respostes! :)

Shinjuku

Shinjuku ha estat per a mi la paraula de l’estiu. Shinjuku és un barri de Tòquio, on nosaltres hi teníem l’hotel, però pel to en què la megafonia del metro deia la paraula, vam decidir adoptar-la com a pròpia. Cada grup, cada moment, té la seva conya, i per a mi Shinshuku serà sempre sinònim de les meves vacances 2009.

Japó és un altre món. Tòpic, sí, però totalment cert. Aterrar al Japó és com aterrar a un altre planeta, sobretot per les dificultats permanents per a comunicar-te amb la gent. Perquè tot i que ja anava avisada, no va deixar de sorprendre’m que gairebé ningú no parlés anglès. I aquells que el parlen... oh my God! Complicat d’entendre’s.

Dues setmanes donant voltes pel Japó (visca el tren bala i el Japan Rail Pass!) i islas colindantes donen molt de joc, però es resumirien en:

Kyoto. primera parada, primer contacte amb els japonesos. La ciutat dels temples. Ciutat tranquil·la i mona, però ja està. Potser la pluja i el meu jet lag d’arribada no em van permetre gaudir del tot de la ciutat. Ni del menjar... no sé, mal inici al Japó.

Koyasan, o com passar la nit a un temple a dalt d’una muntanya. Paisatge magnífic, habitacions esplèndides. La Cris que no s’acaba de reconciliar amb el menjar japo, busca sushi i yakisoba com una desesperada. Els mikados de l’esmorzar li salven la vida. Els monjos del temple ens donen menjar vegetarià (que dius, cal???). En aquest viatge m’he adonat que tinc més manies del que pensava, amb el menjar! Muerte al tofu ya!

Nara. La cituat a la que arribem després de mil hores pujats en un tren. Oh my God, quina calor! El Todaiji (temple enorme de fusta) valia la pena, però l’espectacle cervatillos all around se’l podien estalviar de totes totes.

Hiroshima. Ciutat reconstruïda, ordenada, molt i molt correcta. I pel que representa, està bé dedicar-li un dia. A Hiroshima em reconcilio del tot amb el menjar japonès!! Tastem un caldo amb tot de coses dins ES-PEC-TA-CU-LAR! Visita obligada a Miyajima, a tocar d'Hiroshima.

Tòquio. La (meva) raó de ser del viatge. Igual que vaig anar als Estats Units per veure NYC, he anat al Japó per Tòquio (molt influenciada pels llibres de Murakami). I, com m’esperava, quatre dies se m’han fet curts, i tant! A Tòquio jo li dedicaria dues setmanes, mínim! Tot i cadascun dels seus barris mereix un dia, com a mínim de visita. Imprescindible:
o el bar del Park Hyatt (el bar de l’hotel de Lost in Translation). Et sents el rei del món, allà dalt, amb aquelles vistes!

o Anar a un karaoke. Cantar com a locos cançons que negarem haver cantat mai
o Anar al mercat del peix, quan més d’hora millor
o Que els de l’hotel et donin una habitació millor del que tocava, i passis la primera nit, sola, en una pedazo habitació, amb unes pedazo vistes, mirant una bona estona per la finestra, dedicant-te un bany de mitja hora, i llevant-te amb la llum del sol entrant pels finestrals de la planta 24 de l’hotel NO TÉ PREU!
o Passejar per Ginza un dissabte tarda. El carrer principal, tipus cinquena avinguda, es converteix en peatonal, i és suuuuuuuuuper agradable passejar-hi.
o Asakusa i Ueno, barris amb essència tradicional. Val la pena perdre-s’hi una tarda
o Intentar caminar com fan elles, en plan Lina Morgan, amb unes sabates de 10 centímetres de taló. Una experiència mística

o Perdre’s per Shibuya, barri super chulo, on jo viuria si em traslladés a Tòquio
o Tenir els ull ben oberts tota l’estona per analitzar detenidament els freaks que van i venen
o Entrar a un sex shop de 5 plantes i adonar-te que allà hi ha TOT, TOT, TOT el que puguis imaginar (i més!)
o Provar els lavabos de chorritos. Una experiència.... interessant?
o Visca les màquines expenedores del carrer! Ens van salvar la vida!

Naha, Okinawa. Ciutat de merda. Amb tots els meus respectes. És un lloc de pas i punto. No té res de res de res... Estalvieu-vos-el! Per mi sempre serà el lloc en què vam dinar menjar del Seven Eleven, en un pàrking, asseguts al terra.

Kume, Okinawa. El paradís fet platja. Illa de 1.000 habitants, on només 3 (?!) persones parlen anglès. Ser l’atracció del poble té el seu punt. Ser els únics occidentals et fa viure situacions surrealistes, com la d’entrar en un bar d’hostesses (digues-li hostesses, digues-li senyoretes de companyia...), en què has de donar conversa a la noia que t’acompanya, tot bevent sake non stop.
Tornada a casa, via Nagoya, passant per París, amb unes 22 hores de viatge, porta a porta, és esgotador, però podria ser pitjor.

Japó, un must en tota regla. Gràcies als meus acompanyants, per tot el que he rigut aquests 15 dies amb ells!

Gràcies, Oliver, per les fotos! :)

The chupis and the sea!

Perquè amb elles, un divendres migdia, tarda, vespre, nit, i matinada, és el millor divendres del món! (oooooooooooooooh!)

Aquest era el nostre regal dels 30 per la Gemma: mar, música i sopar. Perquè el millor regal que li podem fer som nosaltres mateixes! :)

The chupis and the sea, the chupis and the saxo, the chupis and the bus, the chupis and the Velòdrom (visca Moritz!), the chupis and the caramboles...!!!

Guapes, més que guapes!

Em deia una chupi amb criteri...

"Chu!

T'he de dir que el teu blog s'està convertint en monotema: trenta +Barça (una mica com la Cosmopoitan que fa el seu duo: Descubre tu Punto G + el Complemento "Must" del verano, pero en temàtica chupil.)

No deixis de fer post de les chupis ni de parlar del barça, simplement explica'ns més coses de tu, que te debes a tu audiencia, nena!"

La chupi en qüestió proposava temes vàrios (tots entorn a la sexualitat, ara que ho veig...!).

Total, público al que me debo... de què voleu que parli la Buil en el seu proper post?!! Estem de sequera d'idees total, i necessito ajuda (no, del finançament no faré un post...!).

Apa, si voleu que escrigui alguna cosa, digueu, digueu! (Anònims, miedo me dais... Compte amb què escriviu!!!)

The chupi Jové and her 30!

Maca, maca i maca. Així és la Jové. Reina entre les reines, la Jové m’aporta alegria, serenor, intel·ligència i vida, molta vida. La Sílvia és sens dubte de les persones amb qui he passat més temps a la vida, i això, clar, fa que sigui literalment impossible escollir un moment compartit amb ella. Els caps de setmana al pis del carrer València, on el sofà ja tenia la meva forma, l’estiu a Escòcia, amb la chupi Planas, San Fermín (x2), els cines de divendres vespre als Icaria, els gairebé tres anys vivint juntes al chupis-pis, compartint dinars, sopars, sofà, manta, tele i converses, mil; els sopars de chupis, que tant necessito.

La Jové, mira, sempre hi ha estat i continua sent-hi. I quan no hi és, la busco, perquè la trobo a faltar.


Resumint, les chupis hem anat sempre juntes per la vida i ens ha anat la mar de bé. Llavors, per què no continuar igual?

La Jové n’ha fet 30 i ho va celebrar dissabte amb un soparet campestre estupendo, i unes copichueles encara més estupendes a la terrasseta de plaça Molina-sur-mère!
Felicitats, chupi. T’estimo mogollón (like a jamón!) ;)


(Serra! Fotos, please!!)

El mail del matí

"No em va gaire bé quedar per sopar avui (...) però ofereixo la resta de la meva vida com alternativa"

Maco, maco, maco de veritat, sí o no?! Declaració d'amor i amistat en tota regla! Així dóna gust començar la setmana!

(Quedi clar que és un mail d'una chupi! No hi ha res de sentimental aquí! Que em veig a venir els comentaris...)

La frase del matí

Davant la insistència d'actualitzar el bloc (de l'anònim 3, només, de fet), ahí va la frase del dia:

"Gonsàles, no es pot viure sense amor!"

Així, sin más, i sense venir gens a cuento.

El tema està, crec jo, en què hi ha taaaaaaaaaaantes classes d'amor com persones. Digo, vaya...

Blaugrana al vent!

Us presento la Moa culé! Suuuuuuuuuuuuper guapa!!!!

Que tinguem sort...!!!

La Sobrino i els seus “casi 30”

Com que els 29 són igual de dignes (o més) que els 30, la Sobri va celebrar-los dissabte a lo grande amb una pila d’amics seus. Porque ella lo vale, i tant!

La Sobri, descobriment del petit món freak de la Pompeu, és l’ALEGRIA amb majúscules, el somriure constant, els consells més savis i la companya més infatigable de cerveses. La Sobri no és “chupi” oficialment parlant, però com si ho fos... És d’aquella gent de la que no vull prescindir, perquè m’aporta energia, molta, i de la bona!

Lo dicho, la Sobri va reunir-nos a casa seva al voltant d’una mega barbacoa amb 6 (6!) pastissos de postre, croissanets de xocolata, polines i mil i una cosa més súper dolces, com ella! (oooooooooooooh! Toma cursilada, Sobri!)

Ai, mi Sobri!!!! Qué haría yo sin ti?!!! Felices 29, rubia!

Chupi Planas and the paella!

La Gemma Planas (bis), Comen per a algunes (m’encanta, i queda clar ens els vídeos nocturns de Sevilla), és una persona molt i molt especial per la Gonsáles. La Planas va aparèixer amb la Monchi a BUP, i mica en mica vam veure que coincidíem en moltíssimes coses (totes dues volíem ser Pilar Calvo...????). I així, pim pam, com qui no vol la cosa, han passat... uns quants anys, i aquí estem tu, celebrant els seus 30!

Chupi sense Fronteres, la Planas és cada cop més amiga dels seus amics. I no és que abans no ho fos, sinó que ara ens ho vol demostrar molt, abraçant-nos molt, petonejant-nos més, i dient-nos cada dos per tres quant ens estima. I a mi que m’encanta que me les diguin, aquestes coses (tot i que jo, admeto, les dic poc..)!
Amb ella he viscut molts i molt bons moments, i sobretot llargues converses i posades en comú de dubtes i pors, d’anècdotes i rises mil. La Planas (com la resta de chupis, de fet) sap escoltar molt i molt bé i reclama que li expliquem com estem a cada trobada chupinil. Vol estar “al tanto” del nostre dia a dia, dels nostres problemes, saber què ens passa pel cap. I nosaltres estem pendents d’ella, of course.

La Planas va reunir als seus dissabte al voltant d’una paella, i tot i que la tuna no era per a ella, el final de festa a la terrassa de La Miranda del Museu va ser de pel·lícula amb final feliç: la Serra i l’Alberto ballant un agarrao al ritmo tunero, el David ballant amb la filla de la Laura (primera celebració on hi ha nens convidats!! Ens fem grans, Planas!), la gent fent-se fotos, altres demanant les Munich Moritz (Comabella, et torno a dir els números de peu?), i molt bon rotllo en l’ambient. Som gent maca, què collons!

Feliços 30, Planas. Estàs estupendíssima, com sempre de fet. T’estimo molt, reina.

Tots els camins duen a Roma!!!!

Nit boja la d'ahir. Cassolana, però boja! Escoltar els partits per la ràdio té el seu punt. El 2 a 6 històric al realmadriddemerdaesteuacabatshosabeuoi? -tot junt- el vaig viure a l'autopista, venint en cotxe cap a Barcelona. Ahir nit estava tan nerviosa, amb RAC 1 de fons, que em vaig posar a escombrar, fregar, posar rentadora. No em podia estar asseguda. Amb el gol d'Iniesta em vaig tornar loca absoluta. Vaig cridar molt. Vaig saltar encara més. Casi em foto de lloros contra la taula del menjador. Vaig sortir a la finestra per cridar molt. I tothom cridava molt. I tot era molt maco. I Visca el Barça!!!! El millor del partit, a part del gol d'Iniesta, clar, Pep Guardiola corrent per la banda per celebrar el gol!!! I love this boy! A casa la Buil es va obrir el cava ahir!

Ara, a Roma. Ja us dic jo que aquest és l'any del YES WE CAN!

Printemps à Paris

Si "Paris vaut bien une messe", la Maïté i la Clara bé que valen un cap de setmana a Vincennes-Paris!!! Voilà, ens plantem a casa la Maïté previ retrobament amb la Clara (Vueling és un petit món a CDG), i acomiadem l'Yvan, que marxa de comiat de solter... "Soyez saches!"...

Weekend de filles (ole, ole!!!). Canal Saint Martin divendres vespre, amb converses acalorades i amb la Clara i sus aspavientos habituals i que tant ens encanten. Ella busca un restaurant vietnamita, però resulta ser cambodtjà i està més que ple. Place Sainte Marthe i la seva cambrera mig loca són la millor opció. Ens acompanya el Joan, amic de la Clara, i l'Elisabeth i l'Adrien.

Esmorzar por todo lo alto dissabte. La Maïté, solete ella, s'ha llevat abans i ha comprat croissants, pains au chocolat, baguettes i embotit per tota la població de Vincennes i part de l'estranger! Dutxades i estupendes nosaltres, ens dividim (havent saludat al maire de Vincennes, que tenim un nivell, eh!). La Clara amb el Víctor i el seu restaurant amb chef de renom, Maïté et moi, passeig pel Marais, shopping de vestidet i mocador i llarga conversa a la creperie "de sempre". L'après-midi continua amb passeig cap a Louvre-Rivoli i Tuileries, on ens trobem amb el Víctor i la Clara per anar cap a Saint Germain i prendre un cafè en honor de l'Albert, a prop de Sciences Po. Tarda completeta perquè, a més, la Clara troba uns pantalons molt Clara chez Chatawak.

De retour cap a casa, per arreglar-nos i anar al restaurant Chez Jacques, au XVème. Jo, que sóc molt obedient i disciplinada, les seguia. Et voilà, que arribem al pont per on passa el metro, on el Marlon Brandon corria a Último tango en París (mmmmmmm!), i baixem a la quai de la Seine. Regal sorpresa d'aniversari de Clara i la Maite: taula per tres en un creuer-restaurant al llarg del Sena. Dues hores de glamour passant pels lloc més emblemàtics de París, copa de vi en mà. Il·lusió immensa i un luju poder-ho compartir amb elles. Again, mil gràcies, reines!!

Diumenge em desperto la primera i m'impregno d'energia. Amb ganes d'anar al mercat i comprar fromage (què seria la vida sense ell? Resssssss!!), paté, i tot el que necessitem per fer un brunch de traca i mocador amb el Víctor i l'Adrien de convidats. Sense temps per fer la siesta (ayst!), l'Adrien ens acompanya a Bercy, tot buscant una tortuga d'aigua per la Maite. Quicaaaaaaa, no hi ha tortugues. Passeig per aquest París nou i tornada cap a casa per veure una mica la tele, xerrar i fent el manta al sofà. Fins les 19h, que ens toca acomiadar-nos fins la prochaine, que serà dintre de molt poquet.

Resum de tot plegat: París bé val que, com a mínim, hi anem un cop l'any, no Clara?

(Fotos gentilesa de la Clara)

FELIÇ SANT JORDI!!

Nochevieja 2009

Dissabte passat la Gemma en va fer 30 (ayst!) i ho va celebrar amb una festa amb la seva gent, que és molta, sí, però selecta.

Les (i els) chupis (Monchi, quica!) hi érem, of course, amb la resta dels seus amics i família. Una festassa, la de dissabte, que demostra que la Gemma adora els seus amics. I nosaltres a ella (como representant de les chupis me erijo!)!

Chupi Serra, per molts anys!!! Em sembla que en portem 28 de celebrats....!!! Y lo que te rondaré morena!

T'estimo molt, reina.

(Visca la copa balón i el pepino en el gintònic!)

Frases Fran

"Hay que ser muy freaky para saber de algo"

Treintañera

I amb alegria, per molt que la Serra em digui que hauria d'estar en crisi i m'enviï mails the wellness anti-aging! La Buil ha arribat als 30 feliç, envoltada dels seus, calçots en mano (Ferran, pots parar de menjar-ne!! Prou, prou, prou!), contemplant tulipes i desembolicant 30 regalets súper útils (gràcies Jové & Sobri per anar a comprar el menjar de gat i, sobretot sobretot, pels items de cotxe!!). Ara la Buil podrà escoltar música amb uns súper altaveus per l'ipod nano i podrà gaudir d'un moment spa+massatge de relax total. La nit mirant la ria de Bilbao va ser el primer regal d'aniversari. L'últim, mai se sap!

Gràcies a tots per venir a la meva festeta. Sou fantàstics!!!!

El millor iaio del món

Un Buil de cap a peus, manyo de naixement, català d'adopció, "rojo" fins a la mèdul·la i seguidor del Saragossa i el Barça. Ditxaratxero com el que més, d'humor fi, i presumit en el seu punt just, el iaio Joaquín ens ha dit avui adéu. La Buil està trista, però feliç d'haver-se sentit molt estimada per ell i, clar, poder-lo estimar tant. Perquè jo sé que a Piera tothom volia tenir un iaio com ell. Perquè és el millor iaio del món, sens dubte.

Aúpa Bilbao!

Hi ha llocs i gents que et generen bon rotllo, no saps ben bé perquè. Abans d'haver anat mai a Bilbao jo sabia que era una ciutat que m'agradaria, per la seva història, per la manera de ser dels bascos, per la seva filosofia de vida, per la seva capacitat de reinventar-se. Aquest cap de setmana ha estat el meu segon cop a Bilbao (envaïda per banderes de l'Athletic all around), i m'hi he trobat com a casa. Un cap de setmana diferent, curt, però intens, això sí. I molt especial en molts moments. Visitar llocs que han estat i són especials per algú fa que te'n sentis part d'alguna manera. Que algú t'expliqui la seva visió de la ciutat, algú que la coneix pam a pam, que en coneix l'abans i el després, ajuda a entendre no només la ciutat, sinó el caràcter d'aquest algú i la seva manera de veure el món. Un luxe poder compartir aquestes històries!

Com diuen, allí donde fueres, haz lo que vieres. Pintxos-zuritos per la zona de Deusto, pintxos-zuritos per Pozas, i ja comences a notar que vas tocada. Però cal seguir el ritme, que estamos en Euskadi, hombre, i aquí, amb perdò, mariconadas las mínimas. Seguim la tònica de zuritos-pintxos al Casco Viejo sota el txirimiri continu del País Basc. Parlem, riem i recordem. Un luxe, lo dicho. Et diuen que de gran seràs com la Milagros Pérez-Oliva, i que tens un algo de Marilyn (jajaja!), i amb això et fan feliç. Et diuen també que de gran vol ser un professional d'experiències viscudes. Toma ya! Vols continuar la festa, però estàs cansada i "ja tenim una edat"(uns més que altres, tot sigui dit), i el cap de setmana no s'atura a divendres. Llavors decideixes acabar la nit mirant la ria de Bilbao (ole, ole i ole!) amb un somriure d'orella a orella! I te'n vas a dormir feliç.

Dissabte diluvi universal davant del Guggenheim i, per casualitat, acabes prenent-te un cafè al bar del Domine. Allà fas una posada al dia de tot plegat i intentes organtizar la jornada. N'hi ha una, la Jové, que amb la insistent pluja aposta per agafar el tramvia (per ella sempre serà ferrocarril) i anar donant voltes, cual jubilado. Para la pluja i caminem, caminem. I anem a dinar i certifiquem que, a Euskadi, tot és a lo grande! M'encanta aquest pais! Momento modorra post-dinar que acabem superant amb el cafe i el txirimiri constant de la passejada de la tarda.

20h del vespre, comença la nostra nit, amb el partit del Barça i l'Athletic. T'apalanques a un bar, dreta, zurito (zurullo segons la Jové) en mano (y otro, y otro, y otro) per veure la victòria del Barça, intentant no dir "uiiiiiiiiiiiii!" o "gooooooooool!" per a que no et mirin malament. Però els bascos, com he dit, són majos per definició, i amb haver arribat a la final de la Copa del Rei ja estan més que contents.


Decideixes anar a un altre bar, i a un altre, i a un altre, i l'euforia comença a disparar-se quan es parla del sexe i el no sexe (ayst!), i de mil i una cosa més que ara no recordo, perquè estava una mica flotant jo. I anem a la Granja, descobriment de la nit anterior, i ballem i ballem, i parlem per telèfon (oeoeoe!!!), i esgotem la nit al local.

Diumenge decidim anar fins a Portugalete i visitar el Port de Bilbao. Passeig agradable, amb Lost de fons. De camí la Jové descobreix que Sestao existe i que n'hi ha que fa temps que sabíem de la seva existència. L'Estany, mentrestant, ens explica la diferència entre vestit i jersei, tot i que jo no ho acabo de veure massa clar... Dinem pintxos, como no, i ens espavilem per anar cap a l'aeroport. El cap de setmana de Bilbao (this is the weekend of Bilbao, Bilbao, oh yeah!) ha acabat. M'enduc, però, un munt de punts a tenir en compte:

- Bilbao sense zuritos no és Bilbao.

- Els pintxos a Bilbao són pitxos de debò i no et claven una burrada per a cadascun d'ells

- A Bilbao s'hi viu bé

- Aúpa Athletic totaaaaaaaaaaaaal!

- La Coca-Cola Light és Coca-Cola a dieta

- Si demanes un entrepà petit de formatge per esmorzar te'n porten 6 i grans

- Que et portin l'esmorzar a l'habitació és car

- Els bascos porten arrecada d'aro

- Petons en basc és Muxua. Maco, eh!

I un munt de coses més que millor que descobriu vosaltres mateixos!!!!

Bihar arte, Bilbo!

Si aquest cap de setmana em necessiteu, busqueu-me per Bilbao! Per las siete calles, pel teatre Arriaga, per Portugalete, Deusto i la zona del Guggenheim. Em reconeixereu perquè aniré amb una copa de txacolí a una mà i un pintxo a l'altra. Així tot el dia!! Visca els tòpics i visca Euskadi! (us he parlat, no, de la meva predilecció cap als bascos?!! No?! En faré un post ben aviat!)

Rubianes, solamente

Perquè vaig anar a veure el seu monòleg 3 cops i mai no em cansava, perquè el seu muntatge de Lorca em va encantar, perquè cada cop que sortia a la tele, jo m'ho gravava per poder-lo sentir indefinidament. Perquè em pixava de riure només veure'l. Gran Pepe Rubianes. Un dels millors.

BONÍIIIIIIIIIIIIIISSIM!!!!

undefined

Cruella te ve

Nens, nenes! Tenim nou bloc al que estar atents. Fa uns dies el vaig linkar al meu llistat de blocs que segueixo. CruellaTV és, segons ella mateixa "un espacio de crítica de tele constructiva y también destructiva. Cruella es la mala más malísima que podrán conocer. Ahora abandona a esos malditos 101 chuchos para lanzar toda su ira y sabiduría sobre un aparato que todos tienen en su hogar. Se llama televisor"

A aquells que us agrada la tele i, sobretot, no us fa vergonya ni por dir-ho (més enllà d'informatius i documentals, of course), no us el perdeu! Si no sabeu què és GH o Aída, deixeu-ho estar. El bloc val la pena, i està escrit amb molta gràcia. Tremola Monegal! (Cruella, tú tienes mucha más gracia, on vas a parar!).

Ps. Esta publicidad vale por dos Moritz! :)

Francesos

Perquè el bloc és meu, sí, però compartir és viure, que diu la Jové, us deixo una cita caçada al vol al metro de Madrid per una amiga meva, la Clara, aquest passat cap de setmana.

"La Catalogne c'est Barcelone, tu sais? La Catalogne c'est quand tu descends, à gauche"

Diu la Clara: "No cal dir que és un francès qui parla, sí que cal afegir que es dirigia aun altre francès! La veritat és que després de sentir coses així, i de veure pelis com"Bienvenus chez les ch'tis", la meva francofonia queda bastant tocada ;-( "

Pues eso....

No Cristina, no party!

Mi público me reclama, y yo me debo a ellos. Sí, sí, seguidors, amics, família, amants, que m’aneu seguint via bloc! La Buil (a estones també Gonsàles, sobretot a la feina!) is back, més en forma que mai, però també més enfeinada que mai, i amb menys inspiració que mai.

Tenim una Buil feliç, amb perspectives de petits grans canvis, més a prop de la família que mai, missing sometimes els amics, que són cars de veure, però amb ganes de fer moltes coses aquest any. Per mi, digueu-me positiva, aquest és l’any Obama i no pas l’any de la crisi. Any de canvis a millor, ja veureu.

Aquest 2009 serà important sobretot perquè entro a la trentena, com molts dels meus amics, i això és un gran canvi. Com em veia jo de petita als 30 anys? Casada, amb un parell de fills, segur. Recordo perfectament que en algun joc que fèiem de petits jo sempre deia que em casaria als 23. Ja! Als 23 tot just decidia que volia fer el segon cicle de Periodisme!

Han canviat molt les formes de vida, però també és cert que, com va dir una amiga no fa massa “la gent ha fet ja els deures i jo encara no he obert el llibre”. Voilà. El temps passa i tinc la sensació que em queden un munt de coses per fer i que he de fer ja. I no només en tema parella, (que també) sinó així, en general. Que sí, que sí, que als 30 anys s’és jove. Però no tant, eh! Els treintañeros que conec m’asseguren que aquesta serà la millor època. Per força ho ha de ser, perquè és, a priori, la dècada dels grans canvis: la gent es casa, la gent té fills. I això són palabras mayores, tu!

Però com ara per ara aquests grans moments em queden lluny, em conformo amb planejar mica en mica el meu 2009 que, segur, serà encara millor que el 2008. De moment, Bilbao m’espera. M’espera també un(s) viatget(s) amb les chupis, ves a saber on. M’esperen un munt de celebracions d’aniversari dels que m’estimo. M’esperen teatres per un tubo. I els cinemes dissabte nit, que m’encanten! M’esperen cervesetes amb uns i altres, i gintònics pels més canalles. M’esperen confessions immillorables. M’esperen partits del Barça estelars, i concerts multitudinaris al Sant Jordi. M’espera una visita a París a la primavera, i una a Madrid per gaudir juntes del nostre Sergi, que hi anirà, segur. M’esperen un munt de coses que viuré amb molts de vosaltres.

I tot això em fa estar contenta. Feliç 2009!