Tornem amb Murakami

Sempre he pensat que em costaria respondre bateries de preguntes que es fan sovint a moltes entrevistes, tipus: plat preferit?! Pel·lícula favorita?! Autor literari?! Llibre?! Ciutat del món?! Color? Número?! Grup musical?! Cançó?! Moment del dia per fer l'amor?!

Sempre he dubtat si l'entrevistat respon immediatament o té uns segons, fins i tot minuts, per pensar. Per què de tot hem de tenir un "preferit"!?! Per què se'ns fa triar?!!

En tot cas, ara, si jo fos un personatge públic i em sotmetessin a aquesta bateria de preguntes, jo tindria una resposta segura. Ara per ara, el meu autor preferit és Haruki Murakami, autor de Tòquio Blues. Divendres vaig anar a comprar-me el seu darrer llibre editat a Catalunya, Kafka a la platja, i l'estic devorant! Us recomano moltíssim aquest autor. Jo sóc de llegir, sí, però tampoc molt molt. Però aquest home, amb les seves històries, em té totalment enganxada. El vaig conèixer amb Tòquio Blues, i des de llavors, n'he llegit tres més d'ell. Aquest és el quart i no m'està decebent.

Per cert, la resta de preguntes d'un hipotètic qüestionari, tindrien com a respostes segures:

- plat preferit?! Fideua
- Pel·lícula favorita?! La saga del Padrino

La resta de preguntes:
1. o bé tinc diverses respostes possibles
2. o bé em guardo la resposta per mi ;)

Apa, me'n vaig a llegir Kafka en la orilla (sí, mira, l'he comprat en castellà) mentre sento de fons la gala d'OT! Mmmmmmmm! Fantàstica nit de diumenge!

El vi a la Ribera

Sóc una persona a qui li agrada tenir les coses controlades. Prefereixo anticipar-me que no pas haver de reaccionar. Sóc de les que programa les coses i em considero poc amant de les improvisacions. Tot i admetre que molt sovint improvisar convida a l’èxit, el meu caràcter no pot evitar voler saber què faré, amb qui i quan amb una previsió si no malaltissa, sí controlada.

Ahir, tot i una certa previsió, el vespre el vaig improvisar. O millor dit, el vam improvisar. Sabia que se celebrava la Festa del Vi Novell als carrers Agullers, Consellers i Canvis Vells, al barri de la Ribera, a tocar de Santa Maria del Mar (tinc debilitat per aquesta església, tot i que he decidit que ja no m’hi vull casar, allà). En aquesta festa es presenten els primers vins de la collita de l’any de més de 40 bodegues, acompanyat de tapes de restaurants de la zona. Tot per 4 euros. Me n’havien parlat, i aquest any vaig pensar d’anar-hi. L’Hèctor i l’Edu eren els meus acompanyats. L’Ayma s’hi va afegir just al final, i la Clara no va poder venir.

Els carrers eren a petar. Hi havia moltíssima gent, de totes les edats. Vam arribar a quarts de vuit i es feia difícil avançar entre la multitud. Mica mica, tot i l’agobio inicial, ens vam deixar anar. Anàvem fent tasts dels diferents vins que teníem a la vora. Jo, en vaig fer de quatre o cinc, ara no ho sé. L’Edu i l’Hèctor, més. Començàvem a anar tocats quan vam trucar l’Ayma per proposar-li d’anar a sopar per allà. L’Ayma havia fet la feina tot solet i s’havia recorregut diverses paradetes provant uns sis vins diferents.

Estàvem accelerats. Totalment. Parlàvem compulsivament i rèiem a cada comentari. Decidim anar a “La paradeta”, on per 14 euros per cap vam menjar força peix. Menjàvem també compulsivament. Vam parlar de la Línia de Molt Alta Tensió i de sexe. Bàsicament, del segon tema. Estàvem “sueltos”, suposo. Uns més que altres. L’Ayma s’ho mirava des de fora i intervenia més de tant en tant. L’H i l’E, estaven a tope. Jo, me’n sortia com podia, entre riures, evidentment.

“Fem-ho més sovint, això d’improvisar aquestes trobades”, va dir un, assegurant que li havíem animat el dia, després d’una jornada dura a la feina. Doncs sí, fem-ho més sovint.

La periodista al cole

M'agrada estudiar, o, millor dit, m'agrada aprendre. Ho sabia, però sembla que ja no ho recordava. Dijous, en una sessió d'un curs del Col·legi d'Economistes al què la Fundació està apuntada, me'n vaig adonar. Era una classe d'unes cinc hores sobre comunicació i màrketing a les fundacions. Vaig arribar-hi just en el moment en què ho feia la professora, deu minuts abans que comencés el curs (m'agrada arribar amb temps als llocs). Érem les dues úniques a l'aula i ens vam posar a xerrar. Em va donar molt bona impressió. I em sembla que jo a ella també. Vibracions.

Mica en mica van anar arribant els meus companys de classe... jo era la més jove, i ells ja feia setmanes que es coneixien... la meva timidesa inicial va fer que no passés d'un "bon dia" en veu baixa i una mirada una mica còmplice de "no em deixeu sola, aquí, asseguda". Sembla que la meva mirada no va sorgir efecte (hauré d'entrenar una mica les meves dots de persuassió, que sembla que estan força rovellades), i la gent es va anar asseient en grupets i comentant la jugada, i em van deixar sola en la petita immensitat de l'aula. La meva Vanguardia va fer que em sentís una mica menys sola i no tan imbècil, mentre la resta se saludava, reia i compartia taula. Jo, amb els ulls fixats en el diari.

Comença la classe i tot canvia. La profe ens explica quin serà el temari de la sessió. Ens fa presentar i tothom comença a parlar de què fa i deixa de fer. Tots coincideixen a dir que "això de la comunicació és importantíssim", però "el pitjor és haver de suportar els periodistes", normalment "males persones" que "van a fer mal". El que poso entre cometes és literal. Dedueixo pels comentaris que no hi ha cap periodista entre els meus companys. I veig que ells no han pensat que potser "la nova", que era jo, podria ser-ho. És el meu torn. "Hola, em dic Cristina, treballo a la Fundació Rafael Campalans, portant els temes de comunicació". Faig una pausa.... "I sóc periodista". Hi ha uns tres segons de silenci total. I de cop tots, jo la primera, em poso a riure. "Què cabrona", diu un que tot just fa cinc minuts que em coneix. "Ens ho prodries haver dit!". "Ningú m'ho ha preguntat", dic. "A més, ja sabeu... som males persones!"

Crec que això de ser "la periodista" (tota la sessió se'm dirigien en aquests termes) va fer que es trenqués el gel, que deixés de banda la timidesa i m'integrés en el grup. Fins i tot dos que havien deixat un espai entre ells i jo a la taula se'm van apropar "perquè no et sentis sola".

Van ser cinc hores, amb un esmorzar de per mig, en què vaig tornar a prendre apunts, vaig escoltar atentament la profe, vaig intervenir (oh, Déu! Tota una novetat per algú que sempre ha volgut passar desapercebuda a classe), vam fer jocs per entedre les dificultats de la comunicació, i vaig intercanviar els mòbils amb un parell de companys. En definitiva, m'ho vaig passar molt bé, vaig aprendre força i em van venir ganes de posar-me a estudiar alguna cosa en breu.

El fenomen Porca

Ni House ni les mil sèries que els fanàtics de la Fox consideren obres mestres. El fenomen serial de les darreres tres temporades és a TV3 i no té competència possible. Porca Misèria és, sens dubte, LA SÈRIE. Els seus personatges, les trames més enllà del previsible, els plànols innovadors, el seu humor, les múltiples relacions sentimentals que es contemplen... Insuperable.

El darrer capítol, l'emès dijous, va ser per treure's el barret. La història de la maleta a la platja com a excusa per demostrar que l'Àlex (als teus peus, Julio Manrique) faria el que fos per la Maria; el retrobament entre la Natàlia i el Roger que, com diu la Clara, no només ens va sorprendre a nosaltres, els espectadors, sinó a ells mateixos, que només amb una mirada (quina mirada, Déu!) van saber què pensava l'altre; el "t'estimo" del Roger a la Natàlia i el "deixa el Jordi i vine amb mi"; el pare gay de'n Pere i el Roger i el terratrèmol (Porca Misèria va preveure que el dia següent n'hi hauria un d'igual intensitat a Catalunya?) que va dur el bon rotllo a la família; una Sònia que busca desesperadament una amiga i una Laia que no vol ser-ho...

Llarga vida a les històries properes i llunyanes alhora. Llarga vida a Porca Misèria. Com diu el germà de la Clara, la gent, ara, es divideix entre aquells a qui els agrada Porca Misèria i aquells que no. Jo estic en el bàndol dels bons! ;)

La paraula del cap de setmana...

Gràcies!!

Per la gran tarda de dissabte....

Pel fantàstic sopar de dissabte...

Per la festeta dels quatre dissabte nit...

Pel dinar de diumenge...

Ha estat un bon cap de setmana, que va començar dissabte a casa amb un gràcies!

Fred, fred...

Les 17:35 de la tarda i ja comença a fer-se fosc. Paro un moment el que estic fent a la feina i miro per la finestra. Ja és gairebé de nit i tot just fa una hora i mitja que he acabat de dinar! Odio aquest horari… però m’encanten la tardor i l’hivern. Sabeu?!!! No hi ha res que m’agradi més que posar-me al llit, ben tapada, i pensar que fora fa fred, i jo, allà, escarxofada amb una pedazo de nòrdica. M’encanten els vespres de cap setmana amb pluja, i els cafès amb llet de mitja tarda. M’encanta portar jersei, abric i bufanda i que tingui calfreds en sortir al carrer. Arriba el fred (a trompicons, però arriba!). I a mi, m’encanta.

PS. Trobo que últimament estic fent uns posts una mica nyonyos… bé, són èpoques, tu! Ja se'm passarà!

Pedres precioses

La Planas i la Serra, la Serra i la Planas. Ahir vaig sopar amb dues Gemmes i va ser fantàstic, com de costum. Ens hem fet grans. I no per allò de “ja no sortim fins les tantes” cada cap de setmana (cosa que tampoc no hem fet massa sovint), sinó pel nivell de serenor de la conversa, pel to intimista que va agafar un cop assegudes les tres al Ginger al voltant d’un gin tònic. L’una deia que ja no s’emociona per les coses, que ha perdut la capacitat d’il·lusionar-se. “Però sóc feliç, eh!”, ens tranquilitzava. L’altra ens deia que s’han d’apreciar les petites coses, “com anar als Encants dissabte ben d’hora a buscar un moble pel bany”. Jo les ecoltava i me les mirava atentament i estava d’acord amb els seus raonaments. Amb totes dues. De vegades crec que també he perdut la il·lusió. Però sóc conscient que ara, amb 27 anys, m’emocionen les petites coses. Senzillament, ens hem fet grans. Tot i que encara ens considerem “noies” abans que “dones”, tot i que cap de les tres tinguem el carnet de conduir, tot i que no se’ns passi pel cap ara per ara quedar-nos embarassades, ens hem fet grans. “Però no passa res”, deia una. “Potser ja no som massa joves per segons què, però som joves”, ens repetia. Les altres dues ens deixàvem convèncer.

La nit d’ahir va donar per xerrar de l’edat i per un munt de coses més. Tot havia començat amb una cervesa a la plaça del Pi i un soparet al Bliss amb preguntes sobre les nostres vides les darreres setmanes. Ens encanta posar-nos al dia, parlar de les feines de cadascuna, aconsellar-nos, riure de les pallassades de l’una i de l’altra, plantejar-nos segons què. En definitiva, som amigues de fa anys i, per la trajectòria que portem, crec que la cosa va per llarg. Quina sort tenir aquestes dues pedres precioses!

Ups...

Seguint el post de dimarts, em sembla que visto lo visto no reflexionaré més, perquè:

- el Barça va empatar injustament
- CiU ha guanyat les eleccions en vots i en escons. Tot i que, què voleu que us digui... les cares de'n Duran i en Pujol ahir al balcó del Majestic parlaven per si soles.
- Ciudadanos ha tret 3 diputados... ni en els seus mejores somnis... Aquests me hacen més miedo que una pedregada!!! Bilingüismo, diuen... Quina por...

Reflexionem, reflexionem... però jo no que em sembla que sóc gafe... I no diré en veu alta el quina és la meva aposta de govern per allò de "si dius un desig en veu alta no es compleix". Supersticions en èpoques baixes.

Reflexionant...

.... i enviant energia positiva al Barça!

Una foto de record

Un record (gràcies Núria) molt xulo amb el President Maragall, a Girona, durant la presentació del llibre de'n Quim Nadal, Dietari 2003, editat per la Fundació Rafael Campalans. Com diria aquell, visca Catalunya!

Rabieta esportiva

En moments en què el vent gira en contra de les teves predileccions, només et queda reafirmar-te, a mode de rabieta, amb aquells en els quals et sents més identificada. I no, no parlo de les eleccions del 1 de novembre, en què ja no sé cap a on collons gira el vent!

Lo dicho, en els mals moments, crit d'ànims cap als "teus". Visca el Barça (visca Messi) i visca Michael Schumacher. Alonso, basta ya! Quin tio més insuportable, Senyor!

J'adore!

Semblarà una sentència de persona de cinquanta anys, però què voleu que us digui... no hi ha res millor que un cap de setmana tranquil. I sobretot, en bona companyia. De fet, no hi ha res millor que sortir de casa un dissabte per anar a dinar i no tornar-hi fins tard a la nit, sense tenir res planejat, i simplement anar fent. Perquè no hi ha res millor que seure davant de Santa Maria del Mar a dinar, a una terrasseta, i veure els convidats d’un casament passar. Perquè no hi ha res com quedar-se enganxada a la cadira per veure arribar la núvia i poder criticar el vestit i el pentinat amb tots (nois i noies, no només noies, eh!) els de la taula. Perquè aixecar-se i dir “On va où maintenant?” i respondre “A passejaaaaaaaar”, sense res a fer en tota la tarda, mola. Perquè que s’incorpori algú a mitja tarda i es decideixi anar a fer una xocolata a la Dulcinea (el dia abans vaig passar una molt bona tarda a la Xicra!) és encara millor. Perquè les converses sobre la qualitat o no d’una foto de portada d’El Periódico de dissabte ens van fer riure una bona estona. I no hi ha res millor, a més, que buscar un llibre i trobar-lo, i tenir ganes d’arribar a casa per encetar-lo. Perquè començar el dia amb un dinar de tapeo i acabar-lo amb una Moritz (em declaro fan d’aquesta cervesa) és un luxe. I rematar-ho amb un bon esmorzar diumenge al matí, no es pot dir cada dia! ;)

Llàstima que l’encostipat em va aixafar la tarda i la nit de diumenge....

Idees clares, titoles llargues

Flamantes amigas,

Aquesta nit tenim una cita... a saber:

Un lloc => FLAMANT
Un carrer => Enric Granados, 23 (entre Aragó i Consell de Cent)
Una hora => 21:30
Una reserva... => a nom de CHUPIS!!!!!

Que no nos pare nadieeeeeee!!!!!

PS: la Montse (alias Mata Hari) no pot venir, té un sopar de feina a Los Tres Molinos, per aquella a qui no li soni de res, és allà on vaig fer la comunió!!

Mil petons,


Ahir teníem sopar de chupis. Aquesta de més amunt era la convocatòria.

Un dia la Sílvia va comentar que seria una bona idea que recuperéssim les agendes de BUP i COU, aquelles que suposadament utilitzàvem per apuntar “Fer deures de mates”, “Llegir Revolució russa per dijous”, “Comprar llibre Machado”. Doncs no, nosaltres les utilitzàvem per fer veritables declaracions d’amistat, comentar entre vàries els nostres amors consumats o no, planejar si fèiem campana i per on ens escapàvem i tantes altres coses que vistes de lluny (o sigui, deu anys de distància) sonaven d’allò més repel·lent. Ja ens ho deien, ja... las pijas de letras! Jajaja!

Va haver-hi, però, una de les frases que té encara vigència. De fet, quan la va llegir la Gemma en veu alta i amb una entonació adient, no vam poder parar de riure. La frase: TOTS SÓN IGUALS, PERÒ NO TOTS LA TENEN IGUAL. IDEES CLARES, TITOLES LLARGUES.

La sentència “Idees clares, titoles llargues” la trobo brillant, sobretot quan penso que qui la va dir tenia llavors 17 anys. Evidentment això va desencadenar una conversa d’aquelles que es cataloguen com “de noies”. I és que, segons diuen, al món una es troba de tot! ;)

Tot aquest post per dir, en definitiva, que això de quedar amb les chupis, ja ho he dit en algun altre post, és una droga que m’encaaaaaaaanta, m'anima, em fa oblidar tot. Ho diu la Gemma constantment: “Quedar amb les chupis és sempre garantia d’èxit”. I tant, Gemma! Idees clares, titoles llargues!

M'agrada i punt

Hi ha coses que t’agraden i coses que no. No saps ben bé perquè, però és així. Què fa que hi hagi gent que adora els macarrons (mmmmm, m’encanten!) i gent que ni fu ni fa? Simplement t’agraden o no t’agraden!

O quan t’agrada algú: li veus els defectes, sí, però t’agrada aquella persona i no una altra! I penses..."amb lo fantàstic que és, com és que la resta de gent no s'hi fixa?" Simplement, hi ha gustos per tot!

Doncs el mateix em passa a mi amb el Pepe Rubianes! M’agrada, tot i els seus tacos (o potser pels seus tacos?), pels seus monòlegs al teatre i per la seva feina com a director de “Lorca eran todos”. Doncs sí, tu! A mi m’agrada el Rubianes i no m'agrada el Jiménez Losantos. No té més!

Back again

Ja tornem a estar per aquí, amb les piles carregades i amb la motxila plena de molt bons moments. El viatge als Estats Units, un dels que sempre havia volgut fer, ha estat tota una experiència. El millor, NYC. Quina ciutat! Realment I want to be a part of it… Una ciutat per passar-hi una bona temporada, sens dubte. Washington, amb tota la seva grandesa política, la seva majestuositat, tot i que la Casa Blanca “me la imachinava més gran!”.

Chicago, tot un descobriment. Ciutat ordenada, amb molta vida al carrer, amb una platja a tocar del Downtown.

Las Vegas, el paradís freak dels Estats Units. De nit té el seu rotllo, he de confessar. I una constatació: el joc vicia molt!!! Grand Canyon… hores i hores (i hores i hores) d’excursió que van valer la pena, tot i pensar en algun moment “taaaaaaaaaaaaan bé que estaria jo fent un cafè i un piti en una terrasseta…”. Les carreteres rectes i interminables del wild wild west. Els 43 graus de Death Valley i els instants d’”America profunda” de Beaty.

La immensitat de Los Angeles, amb les lletres de Hollywood de fons i les mansions de Beverly Hills i Bel Air (nit inclusa a un bar de Sunset Boulevard, allà on la Pretty Woman trobava el Richard Gere). La costa californiana, amb Santa Barbara, Carmel, Monterey i motels de carretera (amb piscina, això sí) amb una ambientació molt kitch! L’esplèndida hospitalitat dels nostres amfitrions de San Francisco, la Sara, el Mauricio i el Lobo. La ciutat dels tramvies, de les pujades i baixades i d’un barri gay encantador.

20 dies amb l’Ayma, el Pablo, l’Hèctor, el Joan i uns quants amb la Pilar. 3 setmanes que mai oblidaré. Merci guapos!!!!

(he intentat penjar més fotos, però el blogger no em deixa... paciència!)

Ah!! Fotos gentilesa de'n Joan!

I wanna wake up in a city that never sleeps!!

El meu pare, fan de'n Frank Sinatra. El meu blog, my way. Les meves vacances tenen com a punt de partida New York. Demà, dia 9, comença l'aventura de 19 dies per a l'Hèctor, en Joan, l'Ayma, el Pablo i per a mi. Una aventura que ens durà a conèixer un pessic important del territori nordamericà: New York, Washington, Chicago, Las Vegas, el Gran Canyó, Los Angeles, San Francisco i el que surgeixi!

Només veure aquesta foto (de la fantàaaaaaaastica web www.loliplanet.com) ja em començo a ambientar... No sé si tindrem massa temps per escriure. De moment, una tal rana Gustavo ens ha obert una pàgina web perquè pugueu anar seguint el nostre dia a dia... No sé si podrem actualitzar-ho com cal... Ja veurem com funciona! www.reservoir-frogs.blogspot.com

Start spreadin' the news,

I'm leavin' today

I want to be a part of it,

New York, New York...

Ens veiem a la tornada!!!

Impulsos

Aquest vespre he tingut un desig i no me n'he pogut estar. M'ha vingut de cop, així, caminant cap a casa. Volia veure una peli. I no una qualsevol. M'ha passat pel cap veure "Une liaison pornographique", amb en Sergi López de protagonista masculí. Potser té molt a veure el fet d'haver-ne parlat fa uns dies amb la Clara, després d'haver vist la seva darrera peli al cine. El mal sabor de boca que ens va deixar ens va empényer a veure "El cielo abierto" en el nostre particular cine a la fresca del carrer París, gentilesa de l'Albert i la Núria. Per tot plegat, suposo, m'ha vingut la liaison pornographique al cap, que vaig arribar a veure 3 cops al cine.

Avantatges de viure al costat d'un FNAC, he entrat pocs minuts abans que tanquessin i he anat directa a la secció de cinema d'autor. Ha estat fàcil: he buscat per la R de "relación privada" i allà estava. He deixat anar un "sí!" en veu baixeta i ale, cap a casa!

L'he vista i no m'ha decebut. Fa mooooooooolt que no la veia i havia oblidat molts detalls, fins i tot el final. Quina ràbia de final! Tot i que de fet crec que és la millor manera d'acabar una relació com la que descriu la peli. Lluny de les historietes d'amor simplones i convencionals, la del López amb la Nathalie Baye és d'aquelles que et fan fondre d'enveja! Veieu-la i ja m'ho direu!

13, 14 i 15!!!!

Per fi m’he estrenat. Les meves primeres Santes ! Tot i que només he viscut l’ambient d’una nit, ja començo a entendre el perquè d’aquesta passió dels mataronins cap a la seva Festa Major. Jo hi vaig anar el dia 25, dia de la Crida i del Desvetllament Bellugós.
El desvetllaquè?! De l’Ajuntament a la plaça Santa Anna i viceversa (nens, ja em sé noms de places tot!). Un munt de gent, a no sé quina temperatura, apretadets tots, seguint la familia Robafaves. Ajupits….Un, dos, tres, … 13, 14 i 15! Oeoeoooooo, oeoeooooo, oeoeoeooooooo, oeoéeeeeeeeee! I de sobte saltant com a bojos! El primer cop vaig pensar, ho confesso, “on m’he fotut!”, però admeto que després em vaig deixar contagiar per la bogeria col·lectiva i quan la capa del Robafaves em va tocar el braç li vaig dir a la Nàdia tota emocionada “M’ha tocat, m’ha tocat!!!”. Oeoeoooooooo, oeoeoooooo!!! D'això se'n diu treure partit dels gegants! Ells són els protagonistes, i la gent, entregada, els segueix allà on van!!

Gràcies Nàdia, Francesc, Joan, Miguel i Gemma per acollir-me taaaaaaaaaaan bé. L’any vinent, repeteixo!!!

Somniant...

Vaig marxar de casa seva enfadada i trista, sense cop de porta això sí… Vaig baixar les escales aguantant-me les ganes de plorar. Vaig sortir al carrer. Serien les dotze menys algo. Les finestres i els balcons de les cases del carrer eren obertes. La seva, crec, també. Jo, que m’agrada el cinema, m’esperava un fotograma de pel·lícula italiana, en què em digués “no marxis! Queda’t!”. Evidentment, no ho fa. Camino a poc a poc. Giro la cantonada. I la vida a Barcelona continua, malgrat tot. Em fumo un cigarro i penso que aquell numeret era digne de peli de Ventura Pons. I ben d’hora al matí no sé si tot ha estat un somni o no. Hi ha un missatge seu al mòbil. Llavors, tot això va passar?!

Nit d'estiu

No hi ha millor final de celebració que anar a la platja, de nit, tots junts, i fer un bany a la llum de la lluna! Fly me to the moon and make me play among the stars... ;)

Maïté, Yvan, que sigueu molt feliços!