Jo, que diuen que sempre he sigut molt hetero (no em pregunteu què vol dir exactament aquest molt, però sí, sóc hetero), ahir em vaig acabar d'enamorar del tot d'una dona.Tot i ser petita, ella és molt gran, molt. Feia mesos que teníem les entrades i ahir vam anar al concert de la Shakira, com 18.000 persones més. Un ple a vessar del Sant Jordi.
Pugem, xino, xano, de plaça Espanya cap a la muntanya de Montjuic, la Laura, la Gemma, la Nàdia i jo. A dalt, ens trobem amb la Glòria, que ha pujat amb la moto. A les portes del Palau, la Laura treu les seves tres entrades, la Nàdia la seva, i la Gemma, que duia la de la Glòria, posa cara d'espant i diu "no la tinc! No sé on l'he deixada!" Veig el pànic a la cara de la Gemma, i la mala òstia i la decepció a la cara de la Glòria. "No tens la MEVA entrada?", diu la Glòria. "O la MEVA", respon la Gemma, mentre el cap, segur, no parava de pensar "solució, necessito una solució". I el cap li va repondre ràpid: va trucar a la seva cosina, que li va donar el telèfon d'una amiga que treballa al Palau Sant Jordi. Mentrestant, la Laura, la Nàdia i jo ens ho miràvem de lluny, per si la sang arribava al riu... No us imagineu la cara de la Glòria! Veig a la Gemma parlant per telèfon dient "Sí, estoy aquí. Llevo una camiseta verde". Penja i diu "ara vinc", i en un minut, només un minut, torna amb un somriure i una entrada a la mà! Així de fàcil! "Nenaaaaaaaaaaaaa, com ho has fet?!" "L'amiga de ma cosina, que estava per aquí i me l'ha donada", respon ella, com si fos tan normal. Així de fàcil, tu! A la Glòria li va canviar la cara, i la Gemma va respirar alleujada mentres deia un "Nenes, em suava tot! Què malament ho he passat". Mentre, la Laura, la Nàdia i jo no acabàvem d'entendre com havia anat tot. Semblava que la paraula clau era "Llevo una camiseta verde", i pam! Entrada al canto!
Vam poder entrar totes, amb les nostres entrades, tararejant el "Shakira, shakira" del seu darrer èxit "Hips don't lie". Ens situem a la banda dreta de l'entrada general, cervesa fresca, bocata, xerrera, i ale, "Estoy aquí" i "Te dejo Madrid" per començar. El concert, brutal. La seva força s'encomana. La seva manera de moure's, ens emboba. Totes volem ser Shakira! Sobretot quan sona "Hips don't lie", que comencen a caure paperets del sostre del Palau, la gent es belluga com a boja (bé, excepte els dos de davant nostre, que per mi que eren espies o algo, perquè ni es movien, ni parlaven ni res de res) i el públic, més que cantar la cançó la crida. Totes som Shakira fins que s'encenen els llums i tornem a la realitat: són les 00'15h, no agafarem el metro, em tocarà anar caminant a casa, no moc la panxa ni les caderes (Hips don't lie) com ella i a sobre demà toca llevar-me d'hora per anar a treballar... Però què chulo ha estat ser Shakira durant un parell d'hores!
