Marxo!

BONES FESTES! I TREMENDO 2006!

Me'n vaig a Sevilla! Ja us explicaré què tal!

Habemus Estatutum?!

Fa uns dies la Nàdia em va llençar un "meme". Per situar-vos, es tracta de dir quina és, per a mi, la notícia de l’any, comentar-la i fer-la arribar a 5 persones més de la blogsfera. Com que els meus amics passen bastant del tema blocs (snif, snif), em sembla que la cadena per part meva es tallarà aquí...(snif, snif) .

Hi he estat pensant bastant, per allò de voler ser original, però he arribat a una conclusió: la notícia de l’any per a mi ha de ser alguna cosa que m’hagi fet posar els pèls de punta, que m’hagi fins i tot fet caure alguna llàgrima, que m’hagi fet sentir. Anem, doncs, acotant el cercle. D’altra banda, cal diferenciar entre allò que a nivell personal, de vivència individual, ha estat per mi la notícia del meu any, i allò que implica a molta més gent. Per tant, el fet que m’hagi independitzat i el fet que hagi canviat de feina per començar a treballar a la Fundació Rafael Campalans són només les notícies del meu any. Però prou...

En definitiva, per mi la notícia de l'any ha estat l'aprovació de la proposta d'Estatut per part del Parlament de Catalunya.


Ja sé que potser ara, en plenes negociacions (ergo, retallades) no té massa sentit recordar temps millors. Jo, què voleu que us digui! Sempre m'ha agradat recordar, i sobretot els bons moments. I aquell, sens dubte, va ser un molt bon moment. La imatge de Mas-Maragall aixecant els polzes va ser, parlant en plata, un subidón. Estava a casa, al sofà, sola, i he de confessar que em va caure una llàgrima, involuntàriament. La veritat, ni jo mateixa em podia imaginar que un tema com l'Estatut me'l prendria tan a pit. Vaig començar a rebre missatges i a enviar-ne! HABEMUS ESTATUTUM! En aquell moment em vaig sentir orgullosa de ser catalana, de tenir una classe política que arribava a una entesa, de tenir un Estatut que, malgrat molts pensin que no, és per al bé de tots. La imatge dels diputats dempeus, aplaudint l'entrada dels dos líders a la sala va ser impactant (si em permeteu, és una sensació semblant a veure el Bernabéu aplaudint el Barça! Jeje).

Ara, però, la situació no és la mateixa, ni molt menys. Confiem que aquesta classe política de la que parlo sigui capaç de mantenir-se unida, tot i les diferències, i lluiti per allò que és just per a la ciutadania. En definitiva, és la seva feina.

Sort de l'humor...

Sex in the city?

Sábado noche. Llevo horas arreglándome. Esta noche es LA NOCHE. Bueno, quizá esté exagerando, pero hace siglos que mis amigas y yo no salimos. Me pruebo el vestido negro (talla 36, prueba superada!) que me he comprado esta misma tarde en la boutique más cara de la ciudad. Mmmm! No es por nada, pero me queda de muerte. Llaman a la puerta. Abro y es él. Quería darme una sorpresa, el pobre... Los hombres no saben qué quiere decir ESTA NOCHE SALGO CON MIS AMIGAS!

Gemma, ho he intentat... he intentat agafar el to "Sex in the city", però no me pega! Ah, que no?!!

Una mica de raó hi ha en aquest inici de relat que he fet. Sí, vam sortir dissabte. I sí, vaig trigar una mica a triar què em posava (va haver-hi fins i tot una trucada de la Laura dient "Cris, què em poso? Com vas tu?" al més pur estil adolescent!). Però no. No faig la talla 36 ni va venir él a darme una sorpresa. La nit, però, va estar al nivell de Sex in the city i molt més: soparillo amb bon vi, unes copes en un bar envoltades de bollycaos que no paraven d'intentar tirar-nos la canya (hem de disfressar-ho d'alguna manera, no?...), una altra copa en un bar d'ambient llatí (diguem-ho així) i dignes i estupendes vam enfilar cap a Sala B (de Luz de Gas). Fins i tot un famós -no revelarem el nom aquí, ara- (ochochochochoi) es va apropar a una de nosaltres!

Resultat de la nit: èxit total! Sex in the city?! Buenooooooo, ens hi apropem bastant, no em direu que no! Mireu quines petardes estem fetes!

I els diumenges...txacolí!

Qui ha dit que els diumenges són avorrits, depriments i grisos ? Doncs jo mateixa… Sempre he tingut una estranya angoixa a mida que s’apropava el dilluns. Una rabieta de nena petita de “jo no vull anar al cole” que es repetia diumenge sí, diumenge també.


Què ha fet que aquesta situació canviï? El txacolí, els pintxos i sobretot la companyia de 5 persones que des de fa un parell de diumenges hem decidit instaurar els “Diumenges Txacolí” al Barcelònia, del Born. Potser els preparatius del casament de la Laura (una d’aquestes 5) ens va fer adonar com de bé ens ho hem passat i ens ho passem juntes. Segurament hagi estat això. No és que ens haguem retrobat, ni molt menys. El contacte l’hem tingut sempre, amb unes més que d’altres. Ara, però, és diferent. Sembla que ara ens necessitem més, que busquem explicar-nos què ens ha anat passant durant la setmana, que recordar tot el que hem fet juntes ens fa sentir bé. És veritat que en això de sentir-nos bé les ampolles de txacolí (2-3 ampolles cada diumenge...)hi tenen molt a veure. La bona companyia i la bona conversa són, però, l’ingredient principal. La Gemma, la Laura, la Montse, la Gemma i la Sílvia fan que els diumenges vespre siguin ara un dels millors moments de la meva setmana. La idea és que ja no haguem de quedar... simplement ja sabem que a partir de les 19’30 alguna de nosaltres ja haurà demanat una ampolla de txacoló i totes, una a una, anirem arribant...

De moment d’aquests dos diumenges ja han sortit un parell de cosetes a apuntar a les nostres agendes: el sopar de l’amic invisible, com cada any, i un “remember when” del nostre viatge a Madrid de fa una pila d’anys... Total, que els dies 3, 4 i 5 de febrer nos vamos pa Madrid!!! Hoy no me puedo levantar y el Buda Bar ens esperen!

De la feblesa de les identitats

Ahir em vaig reconciliar amb el Teatre Nacional (però, som una nació?!!! Ole, ole!!) de Catalunya. He de dir que la majoria d'obres que hi he anat a veure (una bona pila, per cert) m'han deixat o indiferent o indignada (per presa de pèl!) ... a excepció d'un dia de Reis, que vam anar a veure en Tortell Poltrona a la Sala Tallers i, en la seva línia, va estar esplèndid (va acabar l'obra amb uns calçotets amb la bandera de la Unió Europea, una barretina i un saxo, si no ho recordo malament!)

Ahir, però, va ser diferent. Ahir en Benet i Jornet i la seva Salamandra van fer que passés una molt bona estona (3 horetes ben bé) veient teatre. Pel que he llegit, Josep Maria Benet i Jornet fa molts anys que volia fer una obra que reflexionés sobre la feblesa de les identitats com la catalana. Però no volia caure en una peça en què els personatges es perdessin en disquisicions profundes. Per això, va optar per adoptar la mirada «d'un nord-americà que està preocupat per altres coses».El passat, el present i el futur es barregen constantment en les relacions que s'estableixen entre els personatges.

La referència a la possible desaparició de la cultura catalana apareix citat als diàlegs, però podria no haver sortit a l'obra i, igualment, s'hi hagués referit. De fet, la relació de l'obra amb casa nostra, la nostra cultura, s'intueix des de bon principi de l'espectacle. Durant la primera part de l'obra un amic que tenia assegut al costat, l'Edu, ja anunciava com aniria la cosa... i ho va endevinar!
Els actors?! Hi ha de tot... trobo que en Pep Cruz està molt bé (mai no he estat fan seva, més aviat al contrari... en canvi, ahir, en els seus diferents rols va estar molt més que correcte), la Poch també molt bé. El trio jove, què voleu que us digui... anava a estones. En gradació, posaria en Julio Manrique en primer lloc (em té una mica el cor robat), després en David Selvas (per mi sempre serà en Fèlix Montsolís àlies "m'enamoro de la tieta Eulàlia") i finalment una desconeguda, almenys per mi, Cristina Genebat, que si bé va anar millorant a mida que transcorria l'obra, no em vaig creure la seva interpretació en cap moment...

Per a Benet i Jornet la Salamandra és un símbol de tot allò que està en perill d'extinció, de tot allò feble, de tot allò que està condemnat a desaparèixer si no es cuida... com la identitat catalana?!... Posem-hi un interrogant.

Tinc soooooooooon!

Ni ens estàvem fent els adormits ni vam notar que ens fessin una foto, ni res de res! Que m'agrada dormir...

Què gran és el cine!

Ostres... tant com m'agrada el cinema, i m'he adonat que encara no he escrit cap post que en parli!

Últimament cada cop que he anat al cine n'he sortit molt satisfeta. Ahir mateix vam anar amb la Sílvia i l'Andrea a veure Match Point, del Woody Allen. Si bé la història no és gran cosa (família bé de Londres-parelles-infidelitat-ambició-desesperació), els personatges estan molt ben triats i l'ambientació és molt bona!! (aiiiiiiiiii, quines ganes em van entrar d'anar a Londres!!!!). Fantàstics, sobretot, els protagonistes: la Scarlett Johanson (guapíiiiiiiiissima) i el Jonathan Rhys-Meyers (no tan guapo com ella, perquè mentir!), però amb una interpretació que et feia posar en la seva pell.

El que deia.... darrerament al cine m'ho passo bé. La setmana passada, per exemple, vaig anar a veure Princesas. Gran pel·lícula, de veritat, amb unes actuacions magistrals, sobretot de la Candela Peña, que està impressionant. Aquest home, en Fernando León de Aranoa, aconsegueix fer-me emocionar de veritat. Si bé molta gent comentava que Los lunes al sol tenia molt de demagògic, jo, què voleu que us digui, vaig disfutar un munt amb la peli i amb els seus personatges, sobretot amb el gran Javier Bardem (a sus pies... quin home, tu!!!!). Reconec, però, que potser sí tenia un punt de demagògia.... Princesas, però, gens! Combina a la perfecció la cruesa de la prostitució, elevada a 1000 si a sobre ets immigrant, i l'humor entranyable dels personatges d'aquest món. Una peli d'aquelles per tenir en DVD i anar-la veient de tant en tant per saber que el bon cine no cansa mai!

Més recomanacions... doncs aquestes darreres setmanes també he vist dues altres pelis espanyoles: El método, que sí, està bé, però si ja coneixes la història (al Teatre Poliorama la tornen a fer) no et sorprèn. Ara bé, els personatges que competeixen pel lloc de treball estan moooooolt ben triats! No em puc imaginar El método amb uns altres actors.

L'altra peli, 7 vírgenes. Sublim també. La persona amb qui hi vaig anar va sortir una mica emprenyada del cine perquè la història la va trobar fluixa i a més, deia, no va entendre res (literalment, eh! Parlen un andalús molt tancat, i de barri marginal... total, que si no estàs atent és fàcil perdre't). Els protas, malgrat ser joves (el Bola està guapíssim!) estan impressionants, i la història es resol de manera inesperada.

Paro, que em venen a buscar per anar a dinar. Només una cosa: aneu molt al cine! Malgrat les cues, i els preus, i les crispetes sorolloses, i sobretot, l'aire condicionat (perquè sempre fa fred?!),... què gran és el cine!

L'Estatut a Madrid

Mieres

Siempre se repite esta misma histooooooooria!

Recollint el que escriu la Nàdia al seu post d'ahir, jo també faig cada dia el mateix. I he de dir que m'agrada. He passat èpoques en què això de la rutina se'm feia una muntanya, em posava trista i, sobretot, em feia por allò de "siempre se repite esta misma histooooooooooooria". Des de fa setmanes, o mesos, o no sé a partir de quan exactament, he après a gaudir de la quotidianitat, de fer cada dia el mateix, sense més. Potser és que el canvi de feina m'hi ajuda; potser és que viure sola (perdó, perdó, sola no! Amb la chu!), sense els pares, vull dir, em permet un marge de llibertat molt meu dins de la rutina. O potser és que simplement m'estic fent gran i això del dia a dia m'agrada.

Confesso, però, que també disfruto molt dels moments en què aquesta quotidianitat es trenca... aquesta setmana, per exemple, el fet d'anar a sopar fora amb el grupillo dimecres em va animar el dia, sobretot gràcies als instants brillants de la Clara i la seva deshinibició! O amb una cosa tan simple com veure OT dijous, amb la Sílvia i jo pegant un crit quan el Jesús Vázquez (a sus pies!) va dir "Víctor!" (sí, què passa! M'encanta OT!). O dinant amb el Ferran com a mínim un cop per setmana per explicar-nos les nostres petites penes i riure'ns una estona de nosaltres mateixos. O amb la trucada de l'Edu dilluns passat dient-me que li havien donat la feina al CIDOB (ho celebrem, no!??!!). O amb el dinar de dissabte passat a Mieres tots junts. O aquest matí mateix, que m'he llevat després d'onze hores de son (ueeeeeeeeeeeeeeeeee!), he esmorzat i, amb "Nada de esto fue un error" a tope m'he fotut a netejar el pis. Sí, amb això també he disfrutat. Perquè, sense voler-me posar trascendent ni voler semblar un anunci de compreses, d'això es tracta: de gaudir del moment, encara que sigui netejant els vidres de la finestra, xerrant amb la Sílvia mentres veiem apassionadament Ventdelplà, dinant amb els meus pares els diumenges o llegint un altre llibre del Murakami. Perquè tinc molta sort de tenir la vida que tinc.

Dies de Murakami i sudokus

Fa un parell de dies que estic a casa, amb angines i febre... comença a ser habitual això de les angines... bufffff! Quan treballo penso "què bé m'aniria un parell de dies sense fer res, només tirada al sofà i mirant la tele!". Pèrò la veritat és que amb un parell d'hores en tinc prou i de sobres!

És en aquest moment quan poso la música, agafo el diari i un llibre.... i passen les hores volant!

Entre moltes altres coses, a El Punt he descobert un parell petites perles de la cultura japonesa que em tenen totalment enganxada:

1. Els sudoku. És estrany trobar un diari sense aquest passatemps! Proveu-lo i ja em direu!

2. Un escriptor... en Haruki Murakami. Molt japonès el nom, no? L'encarregada de la secció de llibres del diari, la Valèria, en va fer una bona crítica del seu Tòquio Blues. Em va tenir enganxada les 24 hores del dia. "Què faré, ara, que l'he acabat?" Vaig buscar més bibliografia seva, i me'n vaig anar al FNAC a comprar L'amant perillosa (Al sur de la frontera, al oeste del sol en castellà). Mateix estil, argument semblant, i personatges amb històries intenses al darrere. Històries d'amor que surten del que es considera convencional i una anàl·lisi psicològica dels joves japonesos dels anys setanta-vuitanta. Ben bé, però, em dona la sensació que parla del Japó d'avui dia.

Visca els sudoku i en Murakami! Visca el sushi i la tempura!!! Que la cultura japonesa ens acompanyi!!

Maca!

Aquesta imatge d'El País d'avui m'ha robat el cor... la fotografia en sí la trobo perfecta!

Però llavors, això no és Espanya? O com va...?

La política, sense perles com aquesta, no seria tan divertida... Gràcies Espe per les teves contribucions!

12/09/2005 19:56
Madrid
Aguirre rectifica les declaracions en què ha criticat que Endesa marxi del "territori nacional"

L'oferta pública d'adquisició (OPA) presentada per Gas Natural sobre l'elèctrica Endesa continua creant recels entre les files del Partit Popular. Els seus dirigents estan preocupats per com afectarà els consumidors el fet d'impedir la competència al sector energètic, però també els preocupa que Endesa vagi "fora del territori nacional". Ho ha dit la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. Poca estona després, i davant la polseguera que han aixecat les seves paraules, ha optat per rectificar la intervenció inicial en un comunicat on assegurava que es referia al "territori regional".
La presidenta de Madrid, Esperanza Aguirre, ha dit, sobre el possible trasllat d'Endesa a Catalunya, que "és una mala notícia per a la Comunitat de Madrid que la seu d'una empresa elèctrica que és multinacional i que és una de les grans empreses espanyoles multinacionals es traslladi fora del territori nacional". Les paraules de la dirigent popular han aixecat polseguera i ràpidament s'ha vist obligada a matisar-les. En un comunicat emès per la Direcció General de Mitjans de la Comunitat de Madrid s'explicava que "les paraules de la cap de l'executiu regional es deuen a un error". La presidenta, conclou el text, "es referia al trasllat de l'empresa fora del territori regional i no nacional, com ha afirmat per error". Amb tot, Aguirre ha assegurat que, això no obstant, està "més preocupada" pels consumidors, "que veuran com es concentra en una sola mà el gas, gran part de l'electricitat i el petroli que consumeixen, a menys que el servei del Tribunal de Defensa de la Competència o el ministre prenguin les mesures necessàries". La presidenta ha dit que està "convençuda que entre tots, el govern i nosaltres, prendrem totes les mesures que estiguin a les nostres mans per garantir que els consumidors no es veuran perjudicats per aquest projectat monopoli que, segons sembla, sorgiria després". Apel·lar "a l'espanyolitat" és injust L'OPA de Gas Natural també ha estat present en la reunió de la junta directiva nacional del PP. El seu president, Mariano Rajoy, diu que les argumentacions que apel·len a "l'espanyolitat" de Gas Natural per justificar la seva OPA sobre Endesa són "injustes". Segons Rajoy, anteriorment empreses com Endesa, Iberdrola, Fenosa o la mateixa Gas Natural haurien pogut fer servir aquesta via per defensar operacions que al final no es van produir perquè "afectaven els interessos dels consumidors". Precisament aquesta és la raó que mourà Rajoy a defensar els consumidors, i en el mateix sentit, ha demanat que el govern central actuï amb naturalitat. El líder dels populars també ha fet una crida als organismes reguladors i les mateixes institucions europees a actuar en conseqüència en tot el procés engegat la setmana passada per Gas Natural.

L. Estic en pràctiques. M'ajudes?

Aquest era el lema imprès per davant i darrera la samarreta de la Laura... Entre d'altres, va ser un dels lemes de la nit.

Qui no ha criticat algun cop el matís hortera que agafa qualsevol comiat de soltera? Jo sí: vestuari especialment triat per a la núvia, samarretes amb lemes eròtico-amorosos, crits, cançons, minibús amb micro,... No, la nostra no tenia ni boy ni polles de les que es posen al cap, però sí, tenia tota la resta! Però un cop t'hi trobes enmig, no t'hi pots resistir!

Tot i el trànsit de divendres nit a la ronda de Dalt, vam arribar a una hora força raonable a la casa rural de l'Armentera (per cer, molt chula!!!). Ens van rebre les amigues de la Laura de l'institut i de la universitat. Vaya peligro totes juntes! Soparet i proves vàries per començar a agafar el to. Vam riure molt recordant el choa-chochoa, les bananes de la Gemma (Planas, ho havia de dir!), el "con la V, què vas perdre a Eivissa?", ... Una nit tranquileta a casa per agafar forces per l'endemà.

Dissabte: esmorzar com cal i ruta cap a Empuriabrava. Instruccions que li havíem donat a la Laura? Posa't xandall. Prou. Un cop a l'aeroclub la Garralda s'olora el pitjor... "No m'ho feu això", deia. Però amb la boca petita, eh! Minuts després, quan el monitor que saltava amb ella, en Jean Paul (totes vam acabar sent jeanpaulmaníaques), la venia a buscar per pujar a l'avió, a la Laura se la veia il·lusionada. Fins i tot jo, que sempre he estat especialment poruga per aquestes coses, m'hi hauria llençat! L'experiència, va dir ella, impressionant. Tothom ho diu, o sigui que deu ser cert!

Dinaret de menú infantil i migdiada de gairebé dues hores. Després, dutxa i preparatius per la nit de festa "de veritat". Samarretes "Stop in the name of love" per nosaltres, i una de verda amb una "L" al davant i un "estic en pràctiques...m'ajudes?" al darrera per la Laura. Faldilla verda mínima, sabates de color fúcsia, ungles i pestanyes postisses i moltes ganes de passar-ho bé.

Comença la festa! Minibús i arribada a Roses. Sopar (ejem), el nostre ball que repetíem a la mínima, cotxe amb un serbi, copes amb el Cristian i en Francesc, xiringuito amb pacte de silenci,... Quina nit!! O quin matí, perquè vam arribar a casa amb la llum del sol i boira. D'aquest moment del cap de setmana no hi ha fotos! ;)

Diumenge matí una mica campi qui pugui: esmorzar-dinar-berenar en llevar-nos, comentaris de la nit anterior, esgotem els darrers cigarros, bosses i cap a Barcelona. La Laura s'ho ha passat bé. Nosaltres també. Què més volem?

Dissabte més: a les 17h a Santa Maria del Mar i soparet al Restaurant La Tartana.

Pasaremos de la mafia...

Sempre m'ha fet gràcia la màfia italiana. Sóc una fanàtica d'El Padrino, del Marlon Brando, del Robert de Niro, de l'Al Pacino i de la pasta que cuina la mamma per als membres de la Camorra. Lo fotut, però, és que la màfia no és una ficció: vive y colea encara ara, l'any 2005... Jo, però, continuaré disfrutant una i una altra vegada d'aquests personatges... què grans!


Vilaweb
DIMARTS, 06/09/2005 - 06:00h
El jovent de Palerm es revolta contra el pagament de l'impost mafiós
A moltes regions d'Itàlia la màfia encara domina força la vida social i econòmica dels ciutadans. És així que a Nàpols la Camorra fa i desfà a voluntat, igual com passa a Sicília, l'illa on va començar la història de la màfia italiana. Ara un grup de joves de Palerm s'han decidit a plantar-li cara amb una campanya que insta els veïns a no pagar l'impost revolucionari, el 'pizzo'.
Amb aquests diners, que al centre històric de Palerm paguen el 80% dels comerciants, la màfia cobreix les despeses d'organització i el jornal dels assassins a sou, segons que informava fa uns quants dies un reportatge del suplement de La Reppublica, Venerdì. El lema de la campanya, que té web (http://www.addiopizzo.org/), és 'Un intero popolo che paga il pizzo è un popolo senza dignità' (tot un poble que paga el pizzo és un poble sense dignitat). Si en principi la campanya era anònima, els organitzadors s'han decidit a fer públics els noms i, a poc a poc i tímidament, algunes botigues s'hi han anat adherint i han començat a penjar cartells als aparadors, cosa no exempta de perill. Per ara els adherents ja són 4.800. Força gent ha mort a Sicília pel fet d'oposar-se als dictats de la màfia: l'any 1991, el comerciant Libero Grassi fou assassinat per aquest motiu, amb plena indiferència, segons la vídua, de les autoritats sicilianes.

Melics

O rei Carlinhos :(

I no és el Brown, és clar. És en Carles Francino, que marxa a can Polanco. I què faré jo ara les nits electorals sense ell, davant els formatgets i les barres?! Què faré? Abandono en Bassas pel Francino els matins? Em faran triar?

En Francino és gran, molt gran! TV3 se li ha quedat petita. Ell va molt més enllà d'aquest petit país nostre. Ell ho farà bé, molt bé, segur!

Trobarem a faltar el teu somriure
dius que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí...

Crònica anunciada d'un viatge...anunciat

Ja us havia amenaçat amb un diari detallat dels nostres dies a Portugal. Gràcies a les notes de la Clara serà possible. De fet, Clara, m'he pres la llibertat de mantenir el què tu has escrit i publicar-ho. Trobo que està tot molt ben sintetitzat, i allargar-ho podria resultar farregós... No t'importa, oi?!!!

Aquells a qui us interessi, endavant amb la lectura del post! Els més mandrosos, a otra cosa, mariposa!

DIARI d’un VIATGE a PORTUGAL.
Estiu 2005

Divendres, 5 d’agost

- Vol de tarda de Barcelona a Lisboa amb Vueling

- Retrobament amb l’Esther, que arriba procedent de Madrid amb una sincronització gairebé perfecta i després de no haver cedit a la temptació del money,money,money.

- Viatge amb autobús fins a l’alberg de joventut.

- Baixem (o pujem) al Barrio Alto i sopem a la tradicional Cervejaria Trinidade (rua Nova da Trinidade).

- Descoberta de l’ambient nocturn del Barrio Alto i del metro de la ciutat i les seves estacions (Parque, Picoas, Baixa-Chiado, Restauradores, Rossio...).

Dissabte 6 d’agost

- Passejada pel centre baix de Lisboa. De la praça del Rossio i per la rua Augusta fins a la praça do Comerço. De camí cap al castell passem per la casa dos Bicos, obra d’un indiano excèntric comme il faut, per la catedral i pel primer dels miradors. La vista més impressionat, però, és la que tenim des de dalt del Castelo de Sao Jorge.

- La baixada per l’Alfama ja la fem amb gana i és així com descobrim l’excepcional terrassa del Chapito.

- Com que la tarda es presenta calorosa i la nit no ha sigut tranquil·la per tothom decidim refugiar-nos, els uns a l’estufa fria del Parque Eduardo VII (amb remullada inclosa), i l’altre amb una migdiada a l’alberg.

- El vespre ens porta a buscar les vistes del riu Tejo altra vegada, des del mirador de Santa Caterina, on trobem una terrassa que ens acull en un llarg aperitiu-sopar.

Diumenge 7 d’agost

- És diumenge, i agafem l’autobús per anar fins al barri de Belém, missa de de 12 a l’església del Monestir de los Jéronimos. El claustre ens meravella a tots.

- El gran i massís edifici del Centro Cultural de Belem que s’encara amb el monestir ens ofereix: a) exposició fotogràfica de l’agència Magnum sobre Portugal i b) aperitiu i dinar a la terrassa sobre el Tajo.

- Ens acostem a la torre de Belem i al monument dels descubridores, en aquesta desembocadura des d’on salpaven els vaixells cap a Amèrica.

- Dediquem la tarda a la circulació i ascensió amb tramvies i elevadors: el 28 i el de Santa Justa, respectivament.

- Sopem amb la Gemma i el David en un restaurant que la Filipa ens havia recomanat per menjar-hi bacallà. Per trobar-lo ens cal endinsar-nos pel desconegut barri de Madragoa, del que només conservarem aquesta imatge nocturna.

- La nit acaba, altra vegada, a la nostra terrassa preferida, la de Sta. Caterina.

Dilluns 8 d’agost

- Arribem en metro a l’estació d’Oriente, la porta de la nova Lisboa i del Parque das Naçoes, herència de l’expo del 98. El telefèric que segueix en funcionament ens permet adonar-nos de les dimensions i la grandesa del conjunt.

- Dinem tots junts en una pastisseria d’una plaça (molt romana) del barri d’Areeiro.

- Després s’organitza una expedició a la platja i una altra d’alternativa a la ciutat. Per arribar a la platja cal agafar un autobús urbà que, creuant el riu pel pont del 25 d’abril, porta fins a Caparica, i allà, un trenet sobre la sorra que recorre la costa durant 8 kilòmetres en un trajecte més fellinià impossible. La visita de Lisboa els porta al parc i la basílica da Estrela i al gran aqüeducte.

- El grup es retroba per sopar al Barrio Alto, abans que l’Alba sigui pescada pel Gonzalo en la nostra última nit lisboeta.

Dimarts 9 d’agost

- Recollida dels cotxes a l’aeroport. Posem rumb cap a Sintra on ens esperen uns paratges i uns palaus (el de Pena) fantasmagòricament coberts de boira.

- La màgia del matí es completa amb la troballa d’un restaurant en un petit poble al peu de Sintra on mengem molt bé en un decorat de pel·lícula i amb una conversa de bodevil!

- Per fer el cafè canviem de vorera (i d’univers!) i després emprenem el camí cap al Cabo Roca, on descobrim unes vistes fantàstiques i ens retratem ben retratats.

- El camí cap al nord, cap a Obídos, ens porta a parar en una platja (quina? aquí necessito un apuntador!) per fer-hi un bany de tarda, i a petició de l’Héctor!

- Arribats a la petita ciutat emmurallada d’Obídos, hi fem una passejada tranquila abans de sopar i una passejada d’aventura per tornar a l’hotel.

Dimecres 10 d’agost

- El Joan ja havia quedat felicitat abans d’anar a dormir ahir a la nit. Avui és el seu aniversari.

- Els més matiners no es perden l’oportunitat de recórrer les muralles de la ciutat d’una punta a l’altra i en dos equips que fan el recorregut en sentit invers però sense ànim de competició.

- Les ganes d’acostar-nos a la costa altra vegada, a la localitat de Peniche, s’evaporen davant la caravana de cotxes que s’hi precipiten. Enfilem, doncs, directament cap a Évora, amb una parada tècnica, que resulta ser un encert: un dinar a peu de carretera i a la vora del riu. El poble es diu Coruche.

- Descobrim Évora al capvespre. La seva monumentalitat ens impressiona. Les seves migas, però, més aviat ens embafen.

Dijous 11 d’agost

- Esmorzem a la plaça major d’Évora. Poc prudent de cara a la visita de després, capaç de remoure l’estómac a més d’un: la capella dos ossos. Ben calçats i provistos de vi, abans de desfilar ens acostem a l’església de Santa Clara, avui que és n’és el dia, però la trobem convertida en museu municipal.

- Emprenem de nou la ruta que ens ha de tornar a la costa atlàntica. Parem per dinar a Beja i saltem directament a Vilanova de Milfontes. És en trams com aquests en els que els canvis de paisatge, en recorreguts curts, són molt marcats. Imagineu-vos la impressió per a aquells a qui, com el Joan quan no condueix, el son els fa perdre les transicions!

- Havent resolt el tema allotjament, creuem a l’altra banda de l’estuari del riu Mira on les valentes no dubten a banyar-se.

- Sopem unes pizzes al pati de casa i ens acostem a la caseta de fusta sobre la platja, la que no coneix els mojitos i serveix el porto en vasos de plàstic.

Divendres 12 d’agost

- Abans d’esmorzar ens banyem a l’altra riba de l’estuari, la nostra, la del poble. Esmorzem com uns reis i paguem com uns manguis. Deixem les habitacions a l’últim minut i seguim costa avall direcció Zambujeira do Mar i Odceixe.

- Els aventurers ens condueixen fins a una platja que resulta ser impressionant, per les seves onades i els seus racons accessibles gràcies a la marea baixa.

- L’esmorzar ens ha permès aguantar sense adonar-nos-en fins a quarts de quatre i aquesta resistència excepcional es veu recompensada amb un cop de sort: el restaurant de la petita població pesquera d’Acenha do mar.

- Allunyant-nos del turisme de costa arribem fins a Odemira on trobem fàcilment habitacions a casa d’un petit mag gràcies a les indicacions d’un vilatà afrancesat. - Per culminar el que ha estat, sens dubte, el dia dels banys, en fem un últim, aquest d’aigua dolça, al pantà de Santa Clara.

- Sopem al xiringuito del poble, el mateix on esporzarem demà.

Dissabte 13 d’agost

- Tal com havíem anunciat, esmorzem allà mateix on havíem sopat.

- Comencem la remuntada cap a Lisboa. Primera parada: Porto Covo. Últim bany: platja del Pessegueiro (davant de l’illa que porta el mateix nom).

- Continuem la tirada fins a Troia, on embarquem els cotxes en un ferry que travessarà l’estuari del riu Sado (el tercer que creuem durant aquest viatge) fins a deixar-nos a Setúbal.

- Un cop a terra, comença la travessa del desert fins a trobar el darrer restaurant del viatge.

- Arribada puntual a l’aeroport, tan per l’avió de l’Esther, com, lògicament, pel nostre.

Barcelona, 29 d’agost

Clara Cortina

Tornem al cole!

Vaig començar les vacances amb un parell de dies a la platja i les he acabades igual... Cap de setmana a Calella de Palafrugell per tancar amb bon sabor de boca els meus 28 dies de relax!

Torno a ser a El Punt... En deu minuts ja he tornat a estar situada: tot era com sempre, amb la gent de sempre i les bromes de sempre. I encara que el meu to soni a "buff, tornem a la rutina", he de dir que el primer dia de cole, a mi, sempre m'ha fet il·lusió. I més si no hi ha profe, o sigui, jefe! Que si on has anat, que si què morena estàs (ah que sí?!!), que si t'hem trobat a faltar (bueno.... ho poso en dubte), que si fem un cafetó... Aiiiii, que em sembla que els trobaré a faltar!!

Sí, sí. Aquest curs canvio de cole! Coneixeré amics nous, tindré profe nou, amb assignatures noves i més difícils. Però estic molt motivada, o sigui que no crec que tingui cap problema per aprovar els examens! Els papes m'han dit que faig bé canviant de cole, i de fet he estat jo qui ha volgut canviar. Aiiii, quins nervis!

Que es facin un petó!

Avui mateix un amic m'ha dit que a veure si actualitzava el blog més sovint. "Fa massa dies que no escrius res", m'ha comentat. "És que em fa una maaaaaaaaaandraaaaaaaa", li he respost. Doncs sí, estic passant un petit període de parèntesi en què escriure tot el que em passa pel cap se'm fa una muntanya. Tot és posar-s'hi, suposo!

Després d'uns dies d'inactivitat física i mental absoluta, el meu cap l'ocupa una despedida de soltera. Sí, sí... la gent es casa!! Déu, com ens fem grans! Només us dic que d'avui en un any ja tinc programades 3 bodes, i segur que alguna més caurà. La gent continua casant-se. Això sí, d'aquests tres casaments, només 1 serà per l'església. Sigui d'una manera o de l'altra, casar-se són "palabras mayores", almenys per mi. Per d'altres és la hipoteca. Jo...què voleu que us digui: tot i que al meu voltant aquestes paraules comencen a sovintejar, a mi em queden mooooooooooooolt lluny. Això sí, tot i que de vegades se m'escapi un "jo no crec en el matrimoni", em sembla que sí vull casar-me. Quan tingui amb qui, on i quan, us ho diré. De moment, però, yo a lo mío!

Com deia, els preparatius del comiat de soltera (vaya, la despedida) de la Laura estan força avançats. Sembla que ens quedin moltes coses a fer, però crec que els temes importants ja els tenim lligats (casa rural a l'Armentera, caiguda lliure a Empuriabrava, i sopars i festes vàries). Ens queda organitzar alguns jocs i fet, tu! No ens estressem, nenes, que tot sortirà bé!!

Que qui és la Laura?! Aquí la teniu!

La tornada...

Sí, sí... l'esperat viatge a Portugal ja ha passat a la història.. :( Tot acaba, diuen. Per sort, però, ens queden un munt de fotografies gentilesa del Joan, la Clara, l'Alba i l'Edu per recordar cadascun dels dies viscuts per terres veïnes. La idea ara és fer una espècie de dietari de l'estada a Portugal. Necessitaré, però, les notes que ha anat fent la Clara aquests dies perquè em facin de guia a l'hora d'escriure. Mentrestant, doncs, us deixo amb un bon tast de fotografies!

No news, good news?

Ho confesso... fa dies que no miro el TN, que no llegeixo diaris (menteixo, he fullejat El Punt, però com molt per sobre, abans d'anar a dormir), que no escolto la ràdio només llevar-me. I sí, m'està agradant. Suposo que en uns dies ho trobaré a faltar, però desintoxicar-se de la necessitat de tenir informacions a l'instant, de saber com evoluciona tal tema o tal altre, de tenir una lleugera idea de tot el que passa el món, és necessari. Una cura de desintoxicació total i absoluta!

Per cura de desintoxicació, la que necessiten els de la FAES... De debò es creuen tot el que difonen?! Ahir nit, després d'un improvisat soparet amb la Sil pel barri, a una terrasseta fantàstica, vam estar mirant el vídeo que van penjar a la seva pàgina web conmemorant l'aniversari del 11-M. Fa mesos que se n'havia parlat, però encara no l'havia pogut mirar amb calma. Un insult contra la intel·ligència de qualsevol ciutadà, un seguit de mentires, una rera l'altra, vomitives, indignants, que em van posar la pell de gallina. "Quina por!!!", deia la Jóvé. Doncs sí, quina por que la informació, la realitat, els fets, puguin ser manipulats de la manera que millor convingui a uns quants. Per sort, com diu el Ferran tot sovint, ens l'hem tret de sobre. I per uns quants anys, crec!

Jo, de moment, lo dicho! Me estoy quitando de l'actualitat... A veure si ho aconsegueixo! No les tinc totes... marxar de viatge amb uns quants politòlegs no ajudarà massa. Es farà el que es podrà!

Olor a pluja, olor a estiu!

Acabo d'arribar a casa, de passar una nit amb les chupis, una d'aquelles nits de sopar i cine que tant m'agraden! I l'ambient és fresc, i ara aniré al llit i em taparé, i demà em llevaré taaaaaaaaaaaaaard i esmorzaré amb un amic, amb la calma, i farà sol, i aniré a donar una volta, i tot serà tan fantàstic... i tot això, perquè estic de vacances! Quin gran invent això de les vacances! Coma-ruga, com cada any, ha estat un bon inici... el "never been in the beach so early", el "good place to be, Castefa" i les converses Gemma-Sil-Cris del cap de setmana han fet que el mes d'agost comenci de manera estupenda!!! Ai, com us estimo, chus!!!

Ara, ja, a preparar el viatge a Portugal!!!

Per això, perquè estic de vacances i aquest mateix divendres marxo no podré escriure massa en aquests dies. Aquells pocs que em llegiu (què durs són els inicis!!!)... fins aviat guapos!

I ara, a dormir, que sento la Jové com passa les pàgines de llibre que llegeix i m'està fent envejeta... Vaig a llegir El Punt! Nanit si em llegeixes... ;)

Lyon, toujours Lyon

Acabo de xerrar amb el Rafa, de Colòmbia! M'ha estat preguntant per la Laia, la Yessica i la resta. Inevitablement m'han vingut al cap un munt de records del que va ser, i continua sent, el millor any de la meva vida. És com la gent d'aquests realities tipus GH, OT, etc.. Les emocions s'intensifiquen, es multipliquen, s'exageren potser. Doncs me'ls crec, perquè hi ha moments que dubto que el que vaig viure a Lyon durant aquells 9 mesos fos realment tan especial. Jo, però, prefereixo pensar que sí, perquè així ho sento i així ho recordem quan parlem els uns amb els altres, 4 anys més tard!

La picardia de la Gökce, l'alegria desbordant de la Cecia, la complicitat del Yuri, el carinyo que repartia la Irene, el munt d'hores compartides amb la Laia, les classes de francès amb el Massimo, les discussions polítiques amb el Rafa, les abraçades de la Yessica, les pallassades del Benno, els "selon vous..." del Ricc, el Guantanamera del Christophe, el somriure de la Tati... buff! No me n'oblidaré mai dels meus Combaraka!!

I tot això, en un marc imcomparable... O no?!

LISBOA!!

Me'n vaig de cap de setmana amb una imatge cada cop més propera...


Mentrestant, però, demà només puc triar entre Barceloneta (aquí millor que no, que ahir van trobar un cos esquarterat... el segon en un any), la platja de la Mar Bella o la de Bogatell...

Començar

Començo aquest blog un divendres, el millor dia de la setmana amb diferència. Comencem, doncs, amb bon peu. Perquè no em direu que no hi ha diferència entre començar-lo un dilluns del mes de novembre que un divendres del mes de juliol...

No cal que expliqui el perquè d'escriure un blog, del la necessitat natural que té tothom d'explicar què li passa. Per què ara? Simplement, ahir nit m'ho plantejava la Nàdia. "Què tenim a dir nosaltres?". Doncs molt, crec, o com a mínim, no menys que la resta.

Cap de setmana!!! Quan te n'adones ja s'ha passat.. Però de moment, encara divendres. En perspectiva un cap de setmana tranquil: txacolí i basc al Born aquest vespre-nit, on sempre i amb els de cada divendres, dissabte de platgeta i tarda i nit d'improvisació. Diumenge, dinaret com cal amb els papes, que és Santa Cristina!!!

Guapos, guapes (siguem tripartíticament correctes). Això és l'inici d'una llaaaaaaaaaaaaaarga llista d'idees, vivències, imatges i pensaments fins ara inconfesables. Seguiu-me i no us en penedireu!