Bones Festes!

Us presento el pessebre que hem fet els treballadors de la Fundació, tot amb material d'oficina. Mola, eh?!!

Bon Nadal a tothom!! I molt feliç 2007!!

Foto de la setmana

En Leo!

Realitat i Ficció

No em puc estar de comentar la darrera pel·lícula de Cesc Gay, una història d'amor formidable, amb uns personatges formidables i un entorn formidable. Una pel·lícula de 10. Tot i haver-me avisat que era una pel·lícula excessivament lenta (jo, ara, li treuria l'adverbi "excessivament", perquè el ritme del film és el que ha de ser) l'havia d'anar a veure. En la ciudad em va agradar, i era ja un bon motiu per passar la tarda de divendres al cine.

"Una inusual història d'amor entre dues persones a meitat de camí", diu la seva pàgina web. No hi ha una manera millor de descriure-la. Allunyant-se d'arguments en què la infidelitat seria conseqüència de no estar bé amb la parella, de baralles i odi, aquí no. Els personatges que interpreten el sempre impressionant Eduard Fernández i la redescoberta Montse Germán són relativament feliços amb les vides que porten, amb les seves parelles, amb les seves feines. Però s'han trobat a mig camí, en una edat molt concreta, propera als 40, en què la vida està més que encaminada. Ells, però, "s'han enamorat una mica", diu la Mònica a la pel·lícula. Així, de cop, sense buscar-ho ni voler-ho. Un dies junts, amb uns amics al Pirineu, els ha fet remoure coses que els venen de nou i que no saben com afrontar. La tensió entre els personatges protagonistes cada cop que estan sols, els seus silencis, els somriures, les mirades, no són gens de manual. Els sentiments s'entreveuen però no s'evidencien. L'espectador és qui els ha d'analitzar i entendre.

Tots dos tenen una dolça rutina que no volen/poden abandonar. I d'això l'espectador n'és conscient i ho comparteix fins i tot. Qui s'arriscaria a deixar-ho tot per algú que has conegut en un medi que no és l'habitual, per algú que amb prou feines coneixes? Seria difícil d'entendre. Jo, com a espectadora, no és el que esperava. El que volia era un final com el que té la pel·lícula. Els sentiments s'acaben explicant, s'acaben posant sobre la taula. I ja està. Amb això n'hi ha prou. Per històries amb un happy end tradicional ja tenim una bona pila de pel·lícules de Hollywood. El final aquí és el que ha de ser i punt. Un final brillant per una pel·lícula que a mi, què voleu que us digui, m'ha marcat. Vaig sortir del cine amb un somriure plàcid i tranquil. Hi ha històries més enllà de les convencionals. Ni millors ni pitjors. Ficcions que ben bé poden ser realitats.

Per què la cinquena línia de la 123?!!!!

Tot i que no acabo de trobar la gràcia a això dels memes, sempre he estat una nena molt obedient, i si se m'encomana una feina, la faig. La Quevedo em demana que escrigui la frase que trobi a la cinquena línia de la plana 123 del llibre que tingui més a mà. Doncs tenint en compte que sóc a la feina, la frase és:

"En cualquier caso, los ponentes de la Constitución cuando defendían el texto en las Cortes Constituyentes, entendían que la introducción de la expresión "nacionalidades" en el atículo 2 CE, que consideraban sinónimo de "nación", pemitía configurar a España como una "Nación de naciones".

Toma ya! Jajaja!

Forma part del llibre Más allá de la nación. La idea de España como "Nación de naciones", editat per la Fundació Rafael Campalans (mira tu, de pas faig propaganda!)

I ara li toca a:
1. Ferran Porta. Chavalín! Ponte las pilas, que ja sóc la segona persona que t'ho demana!
2. Joan Cotxà, que després d'un temps desaparegut ha tornat a la blogsfera
3. Elisabet Solsona. Fa setmanes que no escriu i se la troba a faltar!

Ahí te dejo Madrid!

Porto tres dies espessa... una mica més de l'habitual, vaja! I tot després del cap de setmana a Madrid. M'ha deixat tocada... Però no hundida! En tot cas, tot i haver estat pensant que havia d'escriure un post sobre aquests tres dies, els meus dos acompanyants de tapes, canyes, xocolates i cafès se m'han avançat. I com ja han explicat gairebé tots els detalls, trobo que seria repetir-me... per tant, us recomano que llegiu els blogs de la Nadia i del Francesc! I si us fa mandra llegir, penseu que tot (o gairebé tot), es pot resumir en aquesta imatge!

Tornem amb Murakami

Sempre he pensat que em costaria respondre bateries de preguntes que es fan sovint a moltes entrevistes, tipus: plat preferit?! Pel·lícula favorita?! Autor literari?! Llibre?! Ciutat del món?! Color? Número?! Grup musical?! Cançó?! Moment del dia per fer l'amor?!

Sempre he dubtat si l'entrevistat respon immediatament o té uns segons, fins i tot minuts, per pensar. Per què de tot hem de tenir un "preferit"!?! Per què se'ns fa triar?!!

En tot cas, ara, si jo fos un personatge públic i em sotmetessin a aquesta bateria de preguntes, jo tindria una resposta segura. Ara per ara, el meu autor preferit és Haruki Murakami, autor de Tòquio Blues. Divendres vaig anar a comprar-me el seu darrer llibre editat a Catalunya, Kafka a la platja, i l'estic devorant! Us recomano moltíssim aquest autor. Jo sóc de llegir, sí, però tampoc molt molt. Però aquest home, amb les seves històries, em té totalment enganxada. El vaig conèixer amb Tòquio Blues, i des de llavors, n'he llegit tres més d'ell. Aquest és el quart i no m'està decebent.

Per cert, la resta de preguntes d'un hipotètic qüestionari, tindrien com a respostes segures:

- plat preferit?! Fideua
- Pel·lícula favorita?! La saga del Padrino

La resta de preguntes:
1. o bé tinc diverses respostes possibles
2. o bé em guardo la resposta per mi ;)

Apa, me'n vaig a llegir Kafka en la orilla (sí, mira, l'he comprat en castellà) mentre sento de fons la gala d'OT! Mmmmmmmm! Fantàstica nit de diumenge!

El vi a la Ribera

Sóc una persona a qui li agrada tenir les coses controlades. Prefereixo anticipar-me que no pas haver de reaccionar. Sóc de les que programa les coses i em considero poc amant de les improvisacions. Tot i admetre que molt sovint improvisar convida a l’èxit, el meu caràcter no pot evitar voler saber què faré, amb qui i quan amb una previsió si no malaltissa, sí controlada.

Ahir, tot i una certa previsió, el vespre el vaig improvisar. O millor dit, el vam improvisar. Sabia que se celebrava la Festa del Vi Novell als carrers Agullers, Consellers i Canvis Vells, al barri de la Ribera, a tocar de Santa Maria del Mar (tinc debilitat per aquesta església, tot i que he decidit que ja no m’hi vull casar, allà). En aquesta festa es presenten els primers vins de la collita de l’any de més de 40 bodegues, acompanyat de tapes de restaurants de la zona. Tot per 4 euros. Me n’havien parlat, i aquest any vaig pensar d’anar-hi. L’Hèctor i l’Edu eren els meus acompanyats. L’Ayma s’hi va afegir just al final, i la Clara no va poder venir.

Els carrers eren a petar. Hi havia moltíssima gent, de totes les edats. Vam arribar a quarts de vuit i es feia difícil avançar entre la multitud. Mica mica, tot i l’agobio inicial, ens vam deixar anar. Anàvem fent tasts dels diferents vins que teníem a la vora. Jo, en vaig fer de quatre o cinc, ara no ho sé. L’Edu i l’Hèctor, més. Començàvem a anar tocats quan vam trucar l’Ayma per proposar-li d’anar a sopar per allà. L’Ayma havia fet la feina tot solet i s’havia recorregut diverses paradetes provant uns sis vins diferents.

Estàvem accelerats. Totalment. Parlàvem compulsivament i rèiem a cada comentari. Decidim anar a “La paradeta”, on per 14 euros per cap vam menjar força peix. Menjàvem també compulsivament. Vam parlar de la Línia de Molt Alta Tensió i de sexe. Bàsicament, del segon tema. Estàvem “sueltos”, suposo. Uns més que altres. L’Ayma s’ho mirava des de fora i intervenia més de tant en tant. L’H i l’E, estaven a tope. Jo, me’n sortia com podia, entre riures, evidentment.

“Fem-ho més sovint, això d’improvisar aquestes trobades”, va dir un, assegurant que li havíem animat el dia, després d’una jornada dura a la feina. Doncs sí, fem-ho més sovint.

La periodista al cole

M'agrada estudiar, o, millor dit, m'agrada aprendre. Ho sabia, però sembla que ja no ho recordava. Dijous, en una sessió d'un curs del Col·legi d'Economistes al què la Fundació està apuntada, me'n vaig adonar. Era una classe d'unes cinc hores sobre comunicació i màrketing a les fundacions. Vaig arribar-hi just en el moment en què ho feia la professora, deu minuts abans que comencés el curs (m'agrada arribar amb temps als llocs). Érem les dues úniques a l'aula i ens vam posar a xerrar. Em va donar molt bona impressió. I em sembla que jo a ella també. Vibracions.

Mica en mica van anar arribant els meus companys de classe... jo era la més jove, i ells ja feia setmanes que es coneixien... la meva timidesa inicial va fer que no passés d'un "bon dia" en veu baixa i una mirada una mica còmplice de "no em deixeu sola, aquí, asseguda". Sembla que la meva mirada no va sorgir efecte (hauré d'entrenar una mica les meves dots de persuassió, que sembla que estan força rovellades), i la gent es va anar asseient en grupets i comentant la jugada, i em van deixar sola en la petita immensitat de l'aula. La meva Vanguardia va fer que em sentís una mica menys sola i no tan imbècil, mentre la resta se saludava, reia i compartia taula. Jo, amb els ulls fixats en el diari.

Comença la classe i tot canvia. La profe ens explica quin serà el temari de la sessió. Ens fa presentar i tothom comença a parlar de què fa i deixa de fer. Tots coincideixen a dir que "això de la comunicació és importantíssim", però "el pitjor és haver de suportar els periodistes", normalment "males persones" que "van a fer mal". El que poso entre cometes és literal. Dedueixo pels comentaris que no hi ha cap periodista entre els meus companys. I veig que ells no han pensat que potser "la nova", que era jo, podria ser-ho. És el meu torn. "Hola, em dic Cristina, treballo a la Fundació Rafael Campalans, portant els temes de comunicació". Faig una pausa.... "I sóc periodista". Hi ha uns tres segons de silenci total. I de cop tots, jo la primera, em poso a riure. "Què cabrona", diu un que tot just fa cinc minuts que em coneix. "Ens ho prodries haver dit!". "Ningú m'ho ha preguntat", dic. "A més, ja sabeu... som males persones!"

Crec que això de ser "la periodista" (tota la sessió se'm dirigien en aquests termes) va fer que es trenqués el gel, que deixés de banda la timidesa i m'integrés en el grup. Fins i tot dos que havien deixat un espai entre ells i jo a la taula se'm van apropar "perquè no et sentis sola".

Van ser cinc hores, amb un esmorzar de per mig, en què vaig tornar a prendre apunts, vaig escoltar atentament la profe, vaig intervenir (oh, Déu! Tota una novetat per algú que sempre ha volgut passar desapercebuda a classe), vam fer jocs per entedre les dificultats de la comunicació, i vaig intercanviar els mòbils amb un parell de companys. En definitiva, m'ho vaig passar molt bé, vaig aprendre força i em van venir ganes de posar-me a estudiar alguna cosa en breu.

El fenomen Porca

Ni House ni les mil sèries que els fanàtics de la Fox consideren obres mestres. El fenomen serial de les darreres tres temporades és a TV3 i no té competència possible. Porca Misèria és, sens dubte, LA SÈRIE. Els seus personatges, les trames més enllà del previsible, els plànols innovadors, el seu humor, les múltiples relacions sentimentals que es contemplen... Insuperable.

El darrer capítol, l'emès dijous, va ser per treure's el barret. La història de la maleta a la platja com a excusa per demostrar que l'Àlex (als teus peus, Julio Manrique) faria el que fos per la Maria; el retrobament entre la Natàlia i el Roger que, com diu la Clara, no només ens va sorprendre a nosaltres, els espectadors, sinó a ells mateixos, que només amb una mirada (quina mirada, Déu!) van saber què pensava l'altre; el "t'estimo" del Roger a la Natàlia i el "deixa el Jordi i vine amb mi"; el pare gay de'n Pere i el Roger i el terratrèmol (Porca Misèria va preveure que el dia següent n'hi hauria un d'igual intensitat a Catalunya?) que va dur el bon rotllo a la família; una Sònia que busca desesperadament una amiga i una Laia que no vol ser-ho...

Llarga vida a les històries properes i llunyanes alhora. Llarga vida a Porca Misèria. Com diu el germà de la Clara, la gent, ara, es divideix entre aquells a qui els agrada Porca Misèria i aquells que no. Jo estic en el bàndol dels bons! ;)

La paraula del cap de setmana...

Gràcies!!

Per la gran tarda de dissabte....

Pel fantàstic sopar de dissabte...

Per la festeta dels quatre dissabte nit...

Pel dinar de diumenge...

Ha estat un bon cap de setmana, que va començar dissabte a casa amb un gràcies!

Fred, fred...

Les 17:35 de la tarda i ja comença a fer-se fosc. Paro un moment el que estic fent a la feina i miro per la finestra. Ja és gairebé de nit i tot just fa una hora i mitja que he acabat de dinar! Odio aquest horari… però m’encanten la tardor i l’hivern. Sabeu?!!! No hi ha res que m’agradi més que posar-me al llit, ben tapada, i pensar que fora fa fred, i jo, allà, escarxofada amb una pedazo de nòrdica. M’encanten els vespres de cap setmana amb pluja, i els cafès amb llet de mitja tarda. M’encanta portar jersei, abric i bufanda i que tingui calfreds en sortir al carrer. Arriba el fred (a trompicons, però arriba!). I a mi, m’encanta.

PS. Trobo que últimament estic fent uns posts una mica nyonyos… bé, són èpoques, tu! Ja se'm passarà!

Pedres precioses

La Planas i la Serra, la Serra i la Planas. Ahir vaig sopar amb dues Gemmes i va ser fantàstic, com de costum. Ens hem fet grans. I no per allò de “ja no sortim fins les tantes” cada cap de setmana (cosa que tampoc no hem fet massa sovint), sinó pel nivell de serenor de la conversa, pel to intimista que va agafar un cop assegudes les tres al Ginger al voltant d’un gin tònic. L’una deia que ja no s’emociona per les coses, que ha perdut la capacitat d’il·lusionar-se. “Però sóc feliç, eh!”, ens tranquilitzava. L’altra ens deia que s’han d’apreciar les petites coses, “com anar als Encants dissabte ben d’hora a buscar un moble pel bany”. Jo les ecoltava i me les mirava atentament i estava d’acord amb els seus raonaments. Amb totes dues. De vegades crec que també he perdut la il·lusió. Però sóc conscient que ara, amb 27 anys, m’emocionen les petites coses. Senzillament, ens hem fet grans. Tot i que encara ens considerem “noies” abans que “dones”, tot i que cap de les tres tinguem el carnet de conduir, tot i que no se’ns passi pel cap ara per ara quedar-nos embarassades, ens hem fet grans. “Però no passa res”, deia una. “Potser ja no som massa joves per segons què, però som joves”, ens repetia. Les altres dues ens deixàvem convèncer.

La nit d’ahir va donar per xerrar de l’edat i per un munt de coses més. Tot havia començat amb una cervesa a la plaça del Pi i un soparet al Bliss amb preguntes sobre les nostres vides les darreres setmanes. Ens encanta posar-nos al dia, parlar de les feines de cadascuna, aconsellar-nos, riure de les pallassades de l’una i de l’altra, plantejar-nos segons què. En definitiva, som amigues de fa anys i, per la trajectòria que portem, crec que la cosa va per llarg. Quina sort tenir aquestes dues pedres precioses!

Ups...

Seguint el post de dimarts, em sembla que visto lo visto no reflexionaré més, perquè:

- el Barça va empatar injustament
- CiU ha guanyat les eleccions en vots i en escons. Tot i que, què voleu que us digui... les cares de'n Duran i en Pujol ahir al balcó del Majestic parlaven per si soles.
- Ciudadanos ha tret 3 diputados... ni en els seus mejores somnis... Aquests me hacen més miedo que una pedregada!!! Bilingüismo, diuen... Quina por...

Reflexionem, reflexionem... però jo no que em sembla que sóc gafe... I no diré en veu alta el quina és la meva aposta de govern per allò de "si dius un desig en veu alta no es compleix". Supersticions en èpoques baixes.

Reflexionant...

.... i enviant energia positiva al Barça!

Una foto de record

Un record (gràcies Núria) molt xulo amb el President Maragall, a Girona, durant la presentació del llibre de'n Quim Nadal, Dietari 2003, editat per la Fundació Rafael Campalans. Com diria aquell, visca Catalunya!

Rabieta esportiva

En moments en què el vent gira en contra de les teves predileccions, només et queda reafirmar-te, a mode de rabieta, amb aquells en els quals et sents més identificada. I no, no parlo de les eleccions del 1 de novembre, en què ja no sé cap a on collons gira el vent!

Lo dicho, en els mals moments, crit d'ànims cap als "teus". Visca el Barça (visca Messi) i visca Michael Schumacher. Alonso, basta ya! Quin tio més insuportable, Senyor!

J'adore!

Semblarà una sentència de persona de cinquanta anys, però què voleu que us digui... no hi ha res millor que un cap de setmana tranquil. I sobretot, en bona companyia. De fet, no hi ha res millor que sortir de casa un dissabte per anar a dinar i no tornar-hi fins tard a la nit, sense tenir res planejat, i simplement anar fent. Perquè no hi ha res millor que seure davant de Santa Maria del Mar a dinar, a una terrasseta, i veure els convidats d’un casament passar. Perquè no hi ha res com quedar-se enganxada a la cadira per veure arribar la núvia i poder criticar el vestit i el pentinat amb tots (nois i noies, no només noies, eh!) els de la taula. Perquè aixecar-se i dir “On va où maintenant?” i respondre “A passejaaaaaaaar”, sense res a fer en tota la tarda, mola. Perquè que s’incorpori algú a mitja tarda i es decideixi anar a fer una xocolata a la Dulcinea (el dia abans vaig passar una molt bona tarda a la Xicra!) és encara millor. Perquè les converses sobre la qualitat o no d’una foto de portada d’El Periódico de dissabte ens van fer riure una bona estona. I no hi ha res millor, a més, que buscar un llibre i trobar-lo, i tenir ganes d’arribar a casa per encetar-lo. Perquè començar el dia amb un dinar de tapeo i acabar-lo amb una Moritz (em declaro fan d’aquesta cervesa) és un luxe. I rematar-ho amb un bon esmorzar diumenge al matí, no es pot dir cada dia! ;)

Llàstima que l’encostipat em va aixafar la tarda i la nit de diumenge....

Idees clares, titoles llargues

Flamantes amigas,

Aquesta nit tenim una cita... a saber:

Un lloc => FLAMANT
Un carrer => Enric Granados, 23 (entre Aragó i Consell de Cent)
Una hora => 21:30
Una reserva... => a nom de CHUPIS!!!!!

Que no nos pare nadieeeeeee!!!!!

PS: la Montse (alias Mata Hari) no pot venir, té un sopar de feina a Los Tres Molinos, per aquella a qui no li soni de res, és allà on vaig fer la comunió!!

Mil petons,


Ahir teníem sopar de chupis. Aquesta de més amunt era la convocatòria.

Un dia la Sílvia va comentar que seria una bona idea que recuperéssim les agendes de BUP i COU, aquelles que suposadament utilitzàvem per apuntar “Fer deures de mates”, “Llegir Revolució russa per dijous”, “Comprar llibre Machado”. Doncs no, nosaltres les utilitzàvem per fer veritables declaracions d’amistat, comentar entre vàries els nostres amors consumats o no, planejar si fèiem campana i per on ens escapàvem i tantes altres coses que vistes de lluny (o sigui, deu anys de distància) sonaven d’allò més repel·lent. Ja ens ho deien, ja... las pijas de letras! Jajaja!

Va haver-hi, però, una de les frases que té encara vigència. De fet, quan la va llegir la Gemma en veu alta i amb una entonació adient, no vam poder parar de riure. La frase: TOTS SÓN IGUALS, PERÒ NO TOTS LA TENEN IGUAL. IDEES CLARES, TITOLES LLARGUES.

La sentència “Idees clares, titoles llargues” la trobo brillant, sobretot quan penso que qui la va dir tenia llavors 17 anys. Evidentment això va desencadenar una conversa d’aquelles que es cataloguen com “de noies”. I és que, segons diuen, al món una es troba de tot! ;)

Tot aquest post per dir, en definitiva, que això de quedar amb les chupis, ja ho he dit en algun altre post, és una droga que m’encaaaaaaaanta, m'anima, em fa oblidar tot. Ho diu la Gemma constantment: “Quedar amb les chupis és sempre garantia d’èxit”. I tant, Gemma! Idees clares, titoles llargues!

M'agrada i punt

Hi ha coses que t’agraden i coses que no. No saps ben bé perquè, però és així. Què fa que hi hagi gent que adora els macarrons (mmmmm, m’encanten!) i gent que ni fu ni fa? Simplement t’agraden o no t’agraden!

O quan t’agrada algú: li veus els defectes, sí, però t’agrada aquella persona i no una altra! I penses..."amb lo fantàstic que és, com és que la resta de gent no s'hi fixa?" Simplement, hi ha gustos per tot!

Doncs el mateix em passa a mi amb el Pepe Rubianes! M’agrada, tot i els seus tacos (o potser pels seus tacos?), pels seus monòlegs al teatre i per la seva feina com a director de “Lorca eran todos”. Doncs sí, tu! A mi m’agrada el Rubianes i no m'agrada el Jiménez Losantos. No té més!

Back again

Ja tornem a estar per aquí, amb les piles carregades i amb la motxila plena de molt bons moments. El viatge als Estats Units, un dels que sempre havia volgut fer, ha estat tota una experiència. El millor, NYC. Quina ciutat! Realment I want to be a part of it… Una ciutat per passar-hi una bona temporada, sens dubte. Washington, amb tota la seva grandesa política, la seva majestuositat, tot i que la Casa Blanca “me la imachinava més gran!”.

Chicago, tot un descobriment. Ciutat ordenada, amb molta vida al carrer, amb una platja a tocar del Downtown.

Las Vegas, el paradís freak dels Estats Units. De nit té el seu rotllo, he de confessar. I una constatació: el joc vicia molt!!! Grand Canyon… hores i hores (i hores i hores) d’excursió que van valer la pena, tot i pensar en algun moment “taaaaaaaaaaaaan bé que estaria jo fent un cafè i un piti en una terrasseta…”. Les carreteres rectes i interminables del wild wild west. Els 43 graus de Death Valley i els instants d’”America profunda” de Beaty.

La immensitat de Los Angeles, amb les lletres de Hollywood de fons i les mansions de Beverly Hills i Bel Air (nit inclusa a un bar de Sunset Boulevard, allà on la Pretty Woman trobava el Richard Gere). La costa californiana, amb Santa Barbara, Carmel, Monterey i motels de carretera (amb piscina, això sí) amb una ambientació molt kitch! L’esplèndida hospitalitat dels nostres amfitrions de San Francisco, la Sara, el Mauricio i el Lobo. La ciutat dels tramvies, de les pujades i baixades i d’un barri gay encantador.

20 dies amb l’Ayma, el Pablo, l’Hèctor, el Joan i uns quants amb la Pilar. 3 setmanes que mai oblidaré. Merci guapos!!!!

(he intentat penjar més fotos, però el blogger no em deixa... paciència!)

Ah!! Fotos gentilesa de'n Joan!

I wanna wake up in a city that never sleeps!!

El meu pare, fan de'n Frank Sinatra. El meu blog, my way. Les meves vacances tenen com a punt de partida New York. Demà, dia 9, comença l'aventura de 19 dies per a l'Hèctor, en Joan, l'Ayma, el Pablo i per a mi. Una aventura que ens durà a conèixer un pessic important del territori nordamericà: New York, Washington, Chicago, Las Vegas, el Gran Canyó, Los Angeles, San Francisco i el que surgeixi!

Només veure aquesta foto (de la fantàaaaaaaastica web www.loliplanet.com) ja em començo a ambientar... No sé si tindrem massa temps per escriure. De moment, una tal rana Gustavo ens ha obert una pàgina web perquè pugueu anar seguint el nostre dia a dia... No sé si podrem actualitzar-ho com cal... Ja veurem com funciona! www.reservoir-frogs.blogspot.com

Start spreadin' the news,

I'm leavin' today

I want to be a part of it,

New York, New York...

Ens veiem a la tornada!!!

Impulsos

Aquest vespre he tingut un desig i no me n'he pogut estar. M'ha vingut de cop, així, caminant cap a casa. Volia veure una peli. I no una qualsevol. M'ha passat pel cap veure "Une liaison pornographique", amb en Sergi López de protagonista masculí. Potser té molt a veure el fet d'haver-ne parlat fa uns dies amb la Clara, després d'haver vist la seva darrera peli al cine. El mal sabor de boca que ens va deixar ens va empényer a veure "El cielo abierto" en el nostre particular cine a la fresca del carrer París, gentilesa de l'Albert i la Núria. Per tot plegat, suposo, m'ha vingut la liaison pornographique al cap, que vaig arribar a veure 3 cops al cine.

Avantatges de viure al costat d'un FNAC, he entrat pocs minuts abans que tanquessin i he anat directa a la secció de cinema d'autor. Ha estat fàcil: he buscat per la R de "relación privada" i allà estava. He deixat anar un "sí!" en veu baixeta i ale, cap a casa!

L'he vista i no m'ha decebut. Fa mooooooooolt que no la veia i havia oblidat molts detalls, fins i tot el final. Quina ràbia de final! Tot i que de fet crec que és la millor manera d'acabar una relació com la que descriu la peli. Lluny de les historietes d'amor simplones i convencionals, la del López amb la Nathalie Baye és d'aquelles que et fan fondre d'enveja! Veieu-la i ja m'ho direu!

13, 14 i 15!!!!

Per fi m’he estrenat. Les meves primeres Santes ! Tot i que només he viscut l’ambient d’una nit, ja començo a entendre el perquè d’aquesta passió dels mataronins cap a la seva Festa Major. Jo hi vaig anar el dia 25, dia de la Crida i del Desvetllament Bellugós.
El desvetllaquè?! De l’Ajuntament a la plaça Santa Anna i viceversa (nens, ja em sé noms de places tot!). Un munt de gent, a no sé quina temperatura, apretadets tots, seguint la familia Robafaves. Ajupits….Un, dos, tres, … 13, 14 i 15! Oeoeoooooo, oeoeooooo, oeoeoeooooooo, oeoéeeeeeeeee! I de sobte saltant com a bojos! El primer cop vaig pensar, ho confesso, “on m’he fotut!”, però admeto que després em vaig deixar contagiar per la bogeria col·lectiva i quan la capa del Robafaves em va tocar el braç li vaig dir a la Nàdia tota emocionada “M’ha tocat, m’ha tocat!!!”. Oeoeoooooooo, oeoeoooooo!!! D'això se'n diu treure partit dels gegants! Ells són els protagonistes, i la gent, entregada, els segueix allà on van!!

Gràcies Nàdia, Francesc, Joan, Miguel i Gemma per acollir-me taaaaaaaaaaan bé. L’any vinent, repeteixo!!!

Somniant...

Vaig marxar de casa seva enfadada i trista, sense cop de porta això sí… Vaig baixar les escales aguantant-me les ganes de plorar. Vaig sortir al carrer. Serien les dotze menys algo. Les finestres i els balcons de les cases del carrer eren obertes. La seva, crec, també. Jo, que m’agrada el cinema, m’esperava un fotograma de pel·lícula italiana, en què em digués “no marxis! Queda’t!”. Evidentment, no ho fa. Camino a poc a poc. Giro la cantonada. I la vida a Barcelona continua, malgrat tot. Em fumo un cigarro i penso que aquell numeret era digne de peli de Ventura Pons. I ben d’hora al matí no sé si tot ha estat un somni o no. Hi ha un missatge seu al mòbil. Llavors, tot això va passar?!

Nit d'estiu

No hi ha millor final de celebració que anar a la platja, de nit, tots junts, i fer un bany a la llum de la lluna! Fly me to the moon and make me play among the stars... ;)

Maïté, Yvan, que sigueu molt feliços!

I'm on tonight!

Jo, que diuen que sempre he sigut molt hetero (no em pregunteu què vol dir exactament aquest molt, però sí, sóc hetero), ahir em vaig acabar d'enamorar del tot d'una dona.

Tot i ser petita, ella és molt gran, molt. Feia mesos que teníem les entrades i ahir vam anar al concert de la Shakira, com 18.000 persones més. Un ple a vessar del Sant Jordi.
Pugem, xino, xano, de plaça Espanya cap a la muntanya de Montjuic, la Laura, la Gemma, la Nàdia i jo. A dalt, ens trobem amb la Glòria, que ha pujat amb la moto. A les portes del Palau, la Laura treu les seves tres entrades, la Nàdia la seva, i la Gemma, que duia la de la Glòria, posa cara d'espant i diu "no la tinc! No sé on l'he deixada!" Veig el pànic a la cara de la Gemma, i la mala òstia i la decepció a la cara de la Glòria. "No tens la MEVA entrada?", diu la Glòria. "O la MEVA", respon la Gemma, mentre el cap, segur, no parava de pensar "solució, necessito una solució". I el cap li va repondre ràpid: va trucar a la seva cosina, que li va donar el telèfon d'una amiga que treballa al Palau Sant Jordi. Mentrestant, la Laura, la Nàdia i jo ens ho miràvem de lluny, per si la sang arribava al riu... No us imagineu la cara de la Glòria! Veig a la Gemma parlant per telèfon dient "Sí, estoy aquí. Llevo una camiseta verde". Penja i diu "ara vinc", i en un minut, només un minut, torna amb un somriure i una entrada a la mà! Així de fàcil! "Nenaaaaaaaaaaaaa, com ho has fet?!" "L'amiga de ma cosina, que estava per aquí i me l'ha donada", respon ella, com si fos tan normal. Així de fàcil, tu! A la Glòria li va canviar la cara, i la Gemma va respirar alleujada mentres deia un "Nenes, em suava tot! Què malament ho he passat". Mentre, la Laura, la Nàdia i jo no acabàvem d'entendre com havia anat tot. Semblava que la paraula clau era "Llevo una camiseta verde", i pam! Entrada al canto!

Vam poder entrar totes, amb les nostres entrades, tararejant el "Shakira, shakira" del seu darrer èxit "Hips don't lie". Ens situem a la banda dreta de l'entrada general, cervesa fresca, bocata, xerrera, i ale, "Estoy aquí" i "Te dejo Madrid" per començar. El concert, brutal. La seva força s'encomana. La seva manera de moure's, ens emboba. Totes volem ser Shakira! Sobretot quan sona "Hips don't lie", que comencen a caure paperets del sostre del Palau, la gent es belluga com a boja (bé, excepte els dos de davant nostre, que per mi que eren espies o algo, perquè ni es movien, ni parlaven ni res de res) i el públic, més que cantar la cançó la crida. Totes som Shakira fins que s'encenen els llums i tornem a la realitat: són les 00'15h, no agafarem el metro, em tocarà anar caminant a casa, no moc la panxa ni les caderes (Hips don't lie) com ella i a sobre demà toca llevar-me d'hora per anar a treballar... Però què chulo ha estat ser Shakira durant un parell d'hores!

President

Seria molt fàcil dir ara que fa un parell de setmanes, després de l'acte que vam organitzar des de la Fundació , les paraules de Maragall ja feien preveure el seu comiat. Realment, tot el que va dir i com ho va dir ens va sonar a "jo ja he fet la meva feina. Ara us toca a vosaltres". Tot i així, jo m'esperava una "maragallada" d'última hora (m'hauria encantat, he de dir), tipus... "doncs sí, em presento, què passa!" El més assenyat, sembla però, era una retirada a temps... O no! Jo crec que no. Maragall encara tenia corda per estona!

Ahir en Francesc m'ensenyava un mail de'n Joan (la correspondència és privada, ho sé, però el mail s'ho valia!) en què venia a dir que Maragall era una mica el fil conductor de les seves vides. En el meu cas, jo no diria tant, però sí recordo amb certa nostàlgia la meva primera feina: telefonista de la campanya Maragall, el 99. El primer dia, la primera trucada, va ser seva, del President. Després del meu "Campanya Maragall, digui'm?", vaig sentir la seva veu. "Avui és el teu primer dia, oi? Que et vagi molt bé. Sort", em va dir. Coses com aquesta diuen molt de Maragall com a persona. I la feina que ha fet aquests anys, diuen molt de Maragall com a President.

Sí inapelable

Ha guanyat el sí, encara que n'hi hagi que els costi de païr... no tenen vergonya aquests del PP! Reconèixer una derrota, com ha fet Josep Lluís Carod-Rovira, és un signe de normalitat democràtica. N'hi ha que encara no s'han acostumat a això de la democràcia. Ho mostra avui una carta d'un lector de La Vanguardia (David Oliván, de Vic):

Lecturas interesadas
Parece que para Mariano Rajoy, Ángel Acebes y compañía, la legitimidad democrática es un valor relativo y depende de si ganan o pierden. Veamos:

Elecciones generales del 2000
–Censo electoral: 33.969.640 votantes.
–Votos totales del PP: 10.321.178 = 30,38%.
–Votos a otros partidos y abstención: 23.123.439 = 68,07%.
–Consecuencia: el PP gobierna con mayoría absoluta y, entre otras cosas, a pesar de contar únicamente con el apoyo de tres de cada diez ciudadanos con derecho a voto, metió al país en una
guerra.

Referéndum sobre la Constitución europea del 2005
–Censo electoral: 34.692.491 votantes.
–Votos afirmativos: 11.057.563 = 31,87%.
–Votos indiferentes (negativos más abstención): 22.653.741 = 65,29%.
–Consecuencia: España aprueba la Constitución europea, y el PP se apunta la victoria (“hemos ganado este referéndum (...) porque los españoles han votado afirmativamente, que es lo que pedía el PP, en un ejercicio de responsabilidad, porque es lo que le interesa a España”, dijo Acebes), a pesar de que dos de cada tres españoles con derecho a voto se quedaron en casa o votaron en contra.

Referéndum sobre el Estatut de Catalunya del 2006
–Censo electoral: 5.202.291.
–Votos afirmativos: 1.881.482 = 36,16%.
–Votos indiferentes (negativos más abstención): 3.158.087 = 60,70%.
–Consecuencia: Rajoy afirma que el proyecto personal de Zapatero, es decir, el Estatut, ha sido rechazado porque dos de cada tres ciudadanos no han apoyado este proyecto...

Al final va a resultar que sí, que necesitan que alguien les dé lecciones de democracia.

Per si algú patia...

... o havia perdut el son per culpa del post anterior, que sàpiga que ja he trobat la roba pel casament! Ara només falten les sabates, el bolso, les arrecades,...

No patiu! Me'n sortiré!

De boda en boda!

Suposo que he entrat en una edat en què la gent comença a casar-se. I no sabeu què suposa això. A mi, la festeta en sí, mira, bé, tot i que (i que ningú dels ja casats se m'enfadi) són força mimètiques totes: asseguts a la taula tots, entren els núvis amb una cançó escollida per ells, seuen a la taula presidencial amb els pares; comences a dinar sopar però ja estàs tip del pedazo d'aperitiu que t'has fotut prèviament; hi ha la taula dels amics que tenen ganes de festa, i van deixant anar allò de "que es facin un petó", o "ahora los padres del novio", etc, etc. Després, una nova moda: no només donar el ram i els ninotets dels nuvis, sinó tot de regalets a gent molt diversa: a la iaia (moment entranyable), a les mames respectives, a la tieta solterona, ... Aquest repartiment fet amb música també escollida per la parella, i fent-ho durar quant més millor per a que la gent pensi "serà per mi aquest regal?". Vergonya si és que sí, i chasco si és que no. El millor, sens dubte, el ball, amb los greatest hits de tots els temps. A l'última boda que vaig anar ja va sonar el "Amo a Laura" i l'"OPÁ"... barrejat amb temes de Karina i el yéyé de la Concha Velasco.


Però el que deia, el millor de la boda és la festa, sens dubte. El pitjor?! La pre-boda, és a dir, buscar un vestit/faldilla+top/el que sigui + sabates + complements que s'hi adiguin + perruqueria+ un llarg etcètera. Resultat? Anar de compres amb la mama, acabar barallada amb ella perquè no hi ha res que t'agradi, i ella et diu "és que mira que ets complicada", i allò que t'agrada et diu "vols dir?". Perquè t'has recorregut el Born, el Raval i Gràcia de dalt a baix (els tres punts pijhippies de la ciutat) buscant roba alternativa a la tradicional i 1. no has trobat el que buscaves. 2 ho has trobat, però val 400 euros.

En definitiva, que visca l'amor i visca els nuvis, però jo encara no he trobat roba pel casament de la Maite! Ayssssssst!

Home alone

A partir de dimecres estaré sola a casa una bona pila de dies. Operen la Sílvia, l'amiga amb qui visc des de fa ja més d'un any, del genoll, i el fet que no tinguem ascensor ni una bona terrassa perquè li doni l'aire ha fet que decideixi abandonar-me algunes setmanes pels seus tiets. Snif!

És curiós, eh! Sempre he dit que m'agrada estar sola, que viure sola tampoc no estaria malament, que tens més intimitat i tota la pesca. Però collons, la trobaré a faltar. De casa a la feina i de la feina a casa. "E cuando arrivo a casa?!!!" Doncs quan arribi a casa al vespre, durant aquests dies, no podré parlar amb ningú de com m'ha anat el dia, ni emocionar-nos perquè "avui toca Ventdelplà, i demà també!!", ni dir "portem uns dies menjant de règim... què, demanem una pizza?!!", ni farem una cançó de qualsevol frase estúpida que sentim a la tele.

Jo, la que sempre havia dit que vivint sola segur que s'està molt bé, només penso en que aquesta recuperació del genoll passi ràpid per tornar a cantar enmig del manjador allò de "Yooooooooooooou are soooooooo sexy, sexy sexy.... I need your love, I need your excitation/understanding" (ella tira més cap a l'understanding i jo cap a l'excitation)!Jajaja!

Bé, amics, qui em vulgui fer una visita, serà ben rebut! Jové, sort a l'operació! Et vindré a veure dia sí i dia també.

Nit d'emocions

Tres són multitud?!

Foto de portada de La Vanguardia d'avui. M'ha cridat l'atenció! És chula, eh!?! Com diria el que va ser el meu profer de disseny en premsa, Carlos Pérez de Rozas (director d'Art de La Vanguardia i, per tant, responsable que aquesta foto estigui a la portada), "ésta es una imagen BRUTAL, señores! Arriesgada e inteligente!". Me l'imagino a la reunió de portada d'ahir intentant convèncer José Antich que allò havia de ser la imatge de portada. Les seves van ser, sens dubte, les millors classes de la carrera, juntament amb algunes de molt bones de la Mònica Terribas. Un privilegi tenir-los de professors.

Ja ho diuen...

Una imagen vale más que mil palabras! i dues, imagineu...

Hora: 17:58, escoltant la compareixença de Josep Lluís Carod Rovira. No m'he desanganxat de la ràdio en tot el dia. Avui costa concentrar-se.

Humor en tiempos de... de què?!!

En tiempos desesperats? Desconcertants? Esgotadors? Del Sí? Del No? Del Nul Polític?! Del amigos para siempre, on siempre és el 18 de juny? Buffff.... quin mal de panxa!



Sense l'humor de l'APM del Matí de Catalunya Ràdio i la tira del Batllori a la Vanguardia, el moment polític català dels darrers dies es faria difícil d'empassar... Estic esperant ansiosament el Polònia d'aquesta setmana. De vegades, la realitat supera la ficció.

Matí de ressaca...

després d'una nit boja!

M'AGRADA AQUEST BARÇA!!

LA imatge del dia!

Com m'ha dit algú, aquesta foto reuneix ubersexualitat i metrosexualitat! Jajaja!

Per cert, felicitats als 125 anys de La Vanguardia!

Teruel existe... y Aragón ye Nación!

Demà tornaran a pronunciar-se dues recorrents frases a moltes feines arreu de Catalunya:

- Què tal les vacances?
- Bé, bé... però curtes.

La Setmana Santa és, sens dubte, una mena de coitus interruptus: quan millor t’ho estaves passant, quan creies que res no podria espatllar-ho... pam! Cotxe, carretera i cap a Barcelona, que demà toca treballar. Aiiiiiiiiiiiiixxxxxxxxx..... com costa! En canvi, costa tan poc acostumar-se a la bona vida... Els meus tres dies es resumeixen en:

- Un bon dinar a Calaceite, a la franja...
- Arribada a Castellote (Teruel) a mitja tarda: pluja abans del túnel i sol a l’entrada del poble. Fantàstic
- Cafè i passejada pel poble i voltants
- Sopar com cal a ca els Soler-Lecha. Hospitalitat excel·lent
- Jotas que els quintos del poble (nois i noies que enguany fan 18 anys) organitzen perquè es cantin, a les noies solteres del poble, estrofes personalitzades. Sens dubte, el millor moment de la Setmana Santa. El poble, en processó, segueix pels carrers del poble el grup de joteros. Els quintos, ofereixen begudes i pastes per anar animant la vetllada. Admeto que un parell de cops m’emociono... Un ambient preciós, la veritat. Ho importem a Barcelona? O ens multarien per escàndol públic i vendre alcohol pel carrer?
- Gin tonics a un dels bars del poble... Comento en veu alta que jo “abans era una esponja, i ja no... m’he fet gran”. Se’n riuen de mi, com de costum. Boques, em diuen, no Mora?
- Ball al poliesportiu del poble. Nosaltres, els més agraïts. Ningú aplaudeix l’orquestra... de desagraïts el món n’és ple!


- Dinar de diumenge a casa els Soler-Lecha., altre cop. Pobres, els hem ocupat la casa...
- Migdiada i tertúlia a la vora del pantà..
- Passejada pels pobles veïns, i cerveseta a un bar on hi diu “En este local se fuma en cantidad”. Jeje!
- Sopar a la Fonda de Castellote... la cambrera que ens canta la carta ja no és el que era... o potser mai no ho ha estat? Bé, ens agrada com l’Edu imita l’accent maño!
- Cerveseta al bar abans d’anar a dormir
- Esmorzar amb embotits vàrios, chistorra inclosa! M’encanta la chistorra
- Carretera i manta... amb música excel·lent, gentilesa del Pablo

Ara, en pijama i Ventdelplà de fons, ja penso en “què em poso demà?”, “m’he de fer el dinar per endur-me el tupper”, “vaig el gimnàs o ho deixo per dimecres?” i “resem perquè demà el Barça guanyi davant el Milan”. En definitiva, tornem a la rutina.

Arrivederci!!!

Té conya que el capo de la màfia i un lladre en tota regla (capo de la màfia a la seva manera, també) hagin caigut el mateix dia.Em sorprèn, però, que la victòria de Prodi hagi estat tan ajustada. Què hi veuen els italians en Berlusconi?Sigui com sigui, sense ell Itàlia anirà a millor, segur!

Ja tenim una edat...

Ja en tinc 27. Quan era petita i em deien “mira, aquesta noia té vint anys!”, jo pensava… “ups, què gran, no?!”. Doncs mira, ara ja estic més a prop dels trenta que dels vint... y yo encara con la casa por barrer!

Com els vaig dir als meus amics en un mail per convocar-los a un sopar-festeta, tot i que els 27 ja no és una edad com per celebrar, un aniversari sempre és una bona excusa per estar amb la meva gent.

Això de celebrar o no els aniversaris va com va… en les dates clau, com els 25, o els 18, et sents com “obligat” a fer alguna cosa “especial”. La resta de xifres, it’s up to you! I jo, que canvio d’opinió ara sí, ara també, doncs no acabava de veure-ho clar, això d’ajuntar tanta gent. Sempre m’ha fet cosa barrejar a gent d’àmbits diversos; vaya, les del cole, els de la UAB i els de la UPF. Sempre hi ha aquell dubte de “i si no tenen res a dir-se?” Perquè desenganyem-nos, són gent moooooooooolt diferent l’una de l’altra! Sembla, però, que durant el soparet, a l’Imprevist, al Raval, tot va anar més o menys bé. És inevitable que es formin grupets, però qui més qui menys es va “barrejar”!

Érem 18 persones sopant. 17 amics i jo. I a estones me’ls mirava i pensava “què fort! Són aquí per mi!” Potser és que estava una mica toveta… El cas, però, és que trobo que hi era gairebé tothom, i això em va encantar. I sí, també va haver-hi regals: un súper MP3 (síiiiiii, ja sóc persona! Ja tinc un MP3!!!) i un fantàstic bolso. Gràcies, de debò!

La nit va acabar amb uns pocs campeones que van venir a l’Arena: un fort aplaudiment per la Sílvia, la Sandra, la Nàdia, la Montse, la Bea, el Jordi i el Ferran. La resta, molt guapos, sí, però una mica rancietes, eh! Que si estic cansat, que si tinc mal de cap, que si buffff, demà treballo… Bronques apart, però, gràcies per venir al soparillo! Això sí, us vau perdre, he de dir, la millor part de la nit: apart de la música, petarda i grans clàssics, vam tenir la sort de contemplar un monument d’home (bueno, potser exagero…) moreno amb camisa blanca…bufff! Gay, això sí...

A les sis tancaven... a les sis i algo la Nàdia, la Bea, el Jordi i jo sortíem per la porta amb un somriure: ens ho vam passar de conya: “Cuando lo repetimos?”, deia la Bea. Aviat, no, nens?!!!

Per cert! M’havia deixat de dir que amb els de la feina també ho vam celebrar dijous (que vaig rebre un ram de roses blanques a la feina... ooooooooooohhhh!!!) i divendres, que vam sortir de sopar i de copes... així estic ara, a meitat de setmana... que no m’aguanto! Si és que... ja tenim una edat!

Monday monday... nanaaanananana!

06:15 del matí: sona el despertador
06:22: em llevo
06:35: cafè amb llet i poma
06:43: marxo de casa
06:50: agafo l'autobús, el 54, a Ecuador amb Berlín
07:05: arribo a Gran Via amb Pau Claris
07:08: entro a la porta del gimnàs
07:20: entro a la sala de fitness. Bicicleta, ambdominals, peses,... així una hora
08:22: em dutxo
08:38: surto del gimnàs

08:39: una Cris satisfeta com feia temps no es veia! A veure quan em dura...

Amb Lorca al cor

VIÑETAS FLAMENCAS

MEMENTO

Cuando yo me muera, enterradme con mi guitarra bajo la arena.
Cuando yo me muera, entre los naranjos y la hierbabuena.
Cuando yo me muera, enterradme si queréis en una veleta.
¡Cuando yo me muera!


En Pepe Rubianes m'ha sorprès amb el seu muntatge de "Lorca eran todos". Una filera de cadires a l'escenari, deu joves intèrprets i una ballarina són suficients per desgranar, a mode de crònica, els últims dies de la vida del poeta Federico García Lorca. La veracitat de les paraules que es diuen a l'escenari fa que més d'un cop se't posi la pell de gallina. Senzillesa i inteligència. L'obra ens presenta un Lorca amb una personalitat desbordant, vital, amb una simpatia contagiosa, però alhora pres del malestar, del moment en què li va tocar viure. Un inconformista optimista a qui no van deixar anar més enllà.

"Van matar l'home més important d'Espanya", diuen en un moment de l'obra. No sé si el més important, però sí un gran poeta i dramaturg. És un tòpic, però és cert: sort que ens queda el consol de tenir les seves obres.

Smile!

A l'Escola d'Hivern del PSC, aquest cap de setmana passat a Tarragona hi ha hagut temps per tot: quedar amb la Mariona, vendre llibres de la Campalans, escoltar Iceta, Rubalcaba, Ramoneda, veure el partit del Barça-Depor, ... i sortir de festa!!
Què bé ens ho hem passat, eh, Nàdia?!

Si em dius adéu...

Mai no he estat fan teva, però t'he vist dos cops en concert i m'has fascinat. Per això, quan vas dir que marxaves vaig pensar que no em podia perdre el teu comiat. Ahir vas estar sublim. La teva veu en directe millora, i la música que t'acompanyava, espectacular. Vas fer que m'emocionés sentint-te cantar Itaca... Fins aviat, Lluís!

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben. Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses. Ítaca t'ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit. I si la trobes pobra, no és que Ítacat'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet, sabràs el que volen dir les Ítaques.

Yessssssssssss!

Ahir, a casa la Nàdia, vaig veure -entre conversa i conversa, i entre tros de pizza i glop de cervesa- el gran partit del Barça. A mig partit, Mourinho i Rijkaard parlaven amistosament... "Eiiiiii! Què guai! M'agrada que hi hagi bon rotllo!", li vaig dir a la Nàdia.

Un cop perdut el partit, però, va tornar a sortir la fera que el portugués porta dins... S'ha de saber perdre, Mourinho, s'ha de saber perdre... A veure si alegres una mica la cara! Jo, mira, des d'ahir que no he parat de somriure!! Un bon partit és com un bon... ;)

Visca el Barça, gent!

Hoy no me puedo levantaaaaaaaaaaaar!

El fin de semana me sentó... super bé!!!!!! Gemma, Sil, Montse, Laura, Gemma, ... merci per aquest cap de setmana a Madrid! Ha estat fantàstic estar amb vosaltres voltant per Madrid, cantant cançons de Mecano, fent-nos fotos de tot tipus per la noche madrileña, riure de bon rotllo amb el de la porta de Kapital en dir-nos que "allí, en el noreste, sabéis sumar que te cagas", la manera de repartir-nos les habitacions, amb un "ente plegatín" sempre present entre nosaltres, els dinars, els sopars,... Merci guapes!

En breu tindreu alguna foto penjada per aquí!

Ah! I del musical... a veure, no són grans actors, perquè enganyar-nos, però per veure la coreografia, la música (en directe), i les seves veus, doncs mola! Sobretot el que fa de Mario... eh, Gemma!! A las cinco se cierra la barra del 33, pero Mario no sale hasta las seis... lalala!!!!!!!

Tres homes per Sant Valentí

No tothom ho pot dir això, eh! Doncs sí, sí, ni un ni dos. Van ser tres els homes amb qui vaig passar la tarda-vespre-nit (i matinada perquè no vaig voler, ho sé, ho sé) d'ahir dia 14 de febrer.
Ahir l'Hèctor em deia que no he parlat mai d'ell en aquest blog (jo pensava que no em llegia!), i té tota la raó. I no sé perquè no ho fet, la veritat, perquè, no ho neguem, ell és una de les persones més importants de la meva vida (ooooooooooooooh!). Sí, sí! Si una cosa tinc són amics de debò, no molts, però en tinc. D'aquells que saps que els tens, tot i que de vegades es passin males èpoques. I ahir vaig tenir l'oportunitat d'estar unes tres hores a la bodegueta del carrer del Pi bevent i xerrant amb tres dels meus homes (n'hi ha més, eh! Joan, Ferran,...).Ahir, però, només hi havia l'Edu, l'Hèctor i l'Ayma. Én aquest ordre els he conegut: l'Edu, els primers dies de curs a l'Autònoma. L'Hèctor, va arribar poc després. Recordo perfectament quan: a la biblioteca de Ciències Socials, jo estava amb l'Ariadna i ell se'ns va apropar a dir-nos no sé què. I l'Ayma, que m'ha arribat a través de l'Edu. També recordo perfectament quan el vaig conèixer: estiu del 99 (aquell estiu que estàvem a la campanya...), a casa de la Maite, a Sant Cugat.

Ahir va estar molt bé. Estàvem animats des de bon principi, i les 3 ampolles de vi que vam demanar (sablazo al canto que ens van fotre) van ajudar. De seguida vam començar a parlar més del compte, crec. Però és igual, perquè hi ha confiança. Va ser com bastant màgic tot plegat. D'aquells dies que et fa mandra tornar a casa perquè t'ho estàs passant realment bé. D'aquells dies que dius "ho repetim", però que sembla difícil que tot torni a sortir tan rodat.

Ahir, una mica tocada, quan tornava xino xano de la parada de metro cap a casa, anava pensant que tinc molta sort de tenir els amics que tinc, de poder trencar el fals mite d'"un home i una dona no poden ser amics" (que m'aneu tirant els trastos en conya no val!), de poder posar la mà al foc que d'aquí uns anys, posem uns deu, ells encara hi seran. Ells i també elles. L'Edu, l'Hèctor, l'Ayma, però també el Joan, el Ferran, la Clara, la Nàdia, totes les chupis, ... Tinc sort!

La España de los pingüinos

Ahir vaig anar a la presentació del llibre “La España de los pingüinos”, del genial Enric Juliana, enviat de La Vanguardia a Madrid. El fet és que feia dies que volia comprar-me el llibre i al migdia, just abans de dinar, vaig passar per la FNAC per comprar-me’l. En arribar a la feina, l’Albert em comenta que precisament a les 20h del vespre se’n fa la presentació a la FNAC de l’Illa. Truco per confirmar-ho i…. oh, sorpresa! Qui fa la presentació?! En Jordi Pujol. “Què gran!”, penso.

Arribem just a les 20h del vespre al Forum FNAC i la sala ja és plena. Estarem drets…quin remei! Pujol comença la presentació i a la primera frase la gent ja riu. No ha dit res, però la gent ja li segueix el joc. No deixa de sorprendre’m la facilitat que té per posar-se tothom a la butxaca, propis i estranys. Ens té ben embobats a tots els de la sala.

Pujol fa dures crítiques a la « frivolitat » amb què tracta segons què el govern actual. Segons Pujol, es treballa massa “de cara a la galeria”, “ens creiem els millors del món però no ens hi esforcem gens”. Una altra crítica, una mica demagògica, s’ha de dir, va ser la que el president va fer a la campanya “Com tu” del Govern de Catalunya. “Per què no Generalitat de Catalunya, com hem dit sempre?! Perquè aquest afany de ser moderns?”, es queixava Pujol.

També va parlar de l’Església, i així va acabar definint-se com a montinià. “Sóc un soldat de l’exèrcit derrotat montinià!”. “Frase per apuntar!”, vaig pensar. Del que recordo de Montini és que va arribar com a progressista (un cardenal Montini que condemnava els excessos de Franco) i va acabar sent Pau VI, un Papa, diuen, molt conservador. Me n’informaré, perquè jo d’Església, confesso (jeje.. mai millor dit) que en sé ben poc.

En acabar l’acte, se’m va passar pel cap que no estaria malament anar seguint Pujol per allà on va. No es tracta de ser d’un partit o un altre, d’estar d’acord amb les seves idees o no. Es tracta de valorar la saviesa i la manera de fer d’aquest home. Les vegades que l’he pogut sentir en conferències, presentacions i fins i tot en un sopar de politòlegs he sortit entusiasmada. Ho sap tot. Ho controla tot. Com deia Juliana ahir, el president pregunta, però sovint ell ja sap la resposta; molts cops només pregunta per reafirmar una creença que ja té. “Què gran”, penso mentre vaig passejant cap a casa.

Ah! Tot i que tot just porto 40 pàgines llegides, us recomano el llibre de'n Juliana. De moment m'està agradant molt. Jo, però, sóc molt poc objectiva: m'encanten les seves peces a La Vanguardia. "Jo afronto la crònica política d'una manera diferent a la convencional", deia Juliana ahir. És veritat.

Han dibuixat Mahoma... i què?!

Trobo desconcertant tot això que està passant amb el tema vinyetes. I més desconcertant trobo la resposta d'Europa, una Europa que no és capaç de donar una única resposta, d'oferir una postura d'unitat i força. Per què no hi ha hagut un suport manifest a Dinamarca?!

I el que em fa por és que amb això els que hi surten guanyant són els partits d'extrema dreta...

Manies, rareses...

La Nàdia, mi fiel seguidora de la blogsfera, m'ha llençat un meme on he d'explicar 5 de les meves múltiples rareses... sintetitzaré:

1. Mirar tropocientas vegades si he posat bé el despertador. Me'n vaig a dormir, poso el despertador a l'hora de sempre (07'25h), em poso dins el llit i apago el llum. Segons més tard, encenc el llum i miro si realment he posat el despertador. Comprovo... tot ok. Apago el llum. Tanco els ulls i penso "realment has posat bé el despertador?". Encenc el llum, comprovo i així unes tres o quatre vegades.

2. Quan menjo sopa, primer menjar el caldo i després el contingut. Sopa de galets, per exemple. Primer prenc el caldo i després els galets així, a palo seco.

3. Dutxar-me havent-hi algú més a casa. No m'agrada dutxar-me estant sola a casa... si la Sílvia, la meva companya de pis, està a casa i ha de marxar li dic "espera, que em dutxo en un moment". Si no hi ha més remei, doncs em dutxo i ja està, però em sento més segura havent-hi algú a casa... no sé si d'això en té culpa mon pare, que de petita em deia "pots relliscar, i llavors què?", o haver vist Psicosis unes quantes vegades...

4. Quan m'agrada una cançó, la poso seguida un cop rera l'altre. Els meus pares, pobres, han hagut d'aguantar molt. Quan em dóna per una cançó, sóc capaç de posar-la més de 10 cops seguits. Ma mare, que ja m'ha pillat la mania, em va regalar per Reis un CD amb una sola cançó, repetida 8 cops. És la que em té obsessionada ara mateix: Senza Fine, de Gino Paoli, que surt a la peli Mi vida sin mi. M'encanta, Déu!

5. Posar el mòbil en silenci. No sempre, però generalment sí. No només quan estic a la feina, o al cine, o en una reunió.... estant a casa, el tinc en silenci... Tinc comprovat que el mòbil i el so del mòbil m'altera. Tot i que això representi perdre trucades i haver de trucar jo després, ho prefereixo així. Sí, sóc rara, ho sé!

I fins aquí una mostra de les meves rareses. No envio aquest repte a ningú, perquè els meus amics passen del tema blogs... Bueno, sí! Hi ha una persona: no sé si a tu ja t'ho han llençat, Eli... Si és que no, et llanço el repte! Explica'ns les teves rareses!

Parla sense vergonya?

Ma mare ha suspès l’examen de nivell C de català per segon cop i això la desanima. I això, què voleu que us digui, m’indigna.

Ma mare, filla d’aragonesos, va néixer a Barcelona, però no va dir ni una paraula en català fins conèixer mon pare, fill d’una catalana d’origen asturià i un castellà de Guadalajara. L’amor va fer que ma mare perdés la vergonya i adoptés el català no només com a eina de comunicació amb mon pare, sinó també el mitjà a través del qual comunicar-se amb la seva filla, o sigui, jo. Des de petita he estat educada en un català sense complexes, un català que no s’avergonyeix de dir pasillo, puesto i bueno. Perquè al cap i a la fi, del que es tracta és d’entendre’s, i nosaltres, a casa, ens hem entès i ens hem fet entendre perfectament. Però repeteixo, ma mare ha suspès el nivell C de català. Sembla que no es fa entendre...


Qualsevol persona que la senti parlar s’indignaria de la mateixa manera que ho he fet jo. El primer cop no va aprovar per 30 dècimes (els pronoms febles la van matar…), i ara, el segon cop, de moment només sap que és “no apte”. L’he vista estudiar hores i hores, m’ha trucat diàriament a casa per preguntar-me els dubtes que tenia, s’obliga a llegir en català unes pàgines cada dia… però no li ha servit de res… Ahir em deia: “què faig, torno a presentar-me? Per orgull només”. “Mama, que els donin pel sac”, vaig dir-li. Per sort, d’això no en depèn la seva feina. Ella ha demostrat sobradament el seu afany de superació entre els seus, per tant, què més dóna que un tribunal digui que ella no té un català perfecte? Jo sé que sí, mon pare, també, i a la feina, també. Que s’ho facin mirar, aquests de la Junta Permanent, aquests de Política Lingüística.

Any nou, web nova!

Fa setmanes que no escric, ho sé... meitat mandra, meitat molta feina. Suposo que aquest post hauria de ser un resumillo del viatge de Sevilla, però el fet és que no tinc les fotos... Vaja, que sense fotos no hi ha post dels meus dies a Sevilla (i Còrdova, i Cadis). Només puc dir que va estar mooooooooooooooooooolt bé! Molt!

També tinc pendent un post sobre el canvi de look de l'Ayma, però estem amb el mateix: no tinc una foto en condicions que ho demostri (Ayma, la de l'altre dia va quedar fosca!).

Tinc però, una gran notícia a donar-vos: ha nascut una web! És www.fcampalans.org i és una mica (bastant) filla meva. I per qualsevol mare, per molts defectes que tingui, la seva criatura és la millor del món! És millorable, i tant! Però és un primer gran pas per mi, després de mesos dedicada a fer els textos, buscar les coses, donar-li coherència... Disfruteu-la aquells que hi estigueu interessats!