Demà tornem al cole. Hi ha la (mega) trobada d'ex-alumnes... què voleu que us digui, em fa gràcia quedar a La Perla per fer el cafè i entrar per la porta d'Aragó-Llúria amb les chupis!! Quins nervis, no??!!!
dimarts, de març 27, 2007
divendres, de març 23, 2007
Moltes gràcies!!
Per aquesta gran entrada als 28 anys!
Moltes gràcies a... (per ordre d'aparició...)
al moja (amic que comparteixo amb els okupes), a la chu (yoooooooou're so sexy, sexy, sexyyyyyyy), al juanitu (quina enveja... tens entrades pel Llach! Gaudeix-lo), a la reina más divina (la mujer de negro amb més estil del món), al xulo (que fa unes coses...), al pa (que és qui més m'estima al món, segons ell), a la ma (que és qui més m'estima al món, segons ella) , al bleda assoleiada (que marxarà a Berlín i em deixarà sola al Mama), a la macaaaaaaaaaa (és que ets maca, eh! I explica les coses amb una gràcia...), al iaio Joaquín (quicoooooooo, que m'ha cantat per telèfon!!), a la iaia Maria (quicaaaaaaaaa, que està molt refredada), a la tieta Marga (que és més mona... que m'estima tant... que me l'estimo tant... és la mama II, que por algo son gemelas!), al leloooooooooo (que ja està casat, però que per mi sempre serà el meu "cosinet"), als chupi campa (que jo crec que m'estan preparant un algo, perquè desapareixen així, de cop), al nen de Roses (que és tot un senyor), al chupi amore (que em diu que estic bona i així em pugi l'ego! Gràcies!), a la chupi sense fronteres (que em diu que estic toveta i li encanta que ho estigui, i a mi m'agrada que recolzi el seu cap en mi), a la sobri (companya de fatigues en el món freak de la Pompeu), a la tieta Chelo (que entre els seus grans mèrits està l'haver-me fet conèixer el primo!), a l'Albert (jefe i amigo residente en Barcelona) , a la Monchi, (la chupi que aquest any m'ha explicat la història més bèstia), la Clareta (amb qui comparteixo el bon gust pels homes-homes!), el Serranito (el meu admirador més fidel, que mirat des de davant guanya -segons ell mateix-), la chupi casada (que sort del seu marit que li llegeix els mails i la manté en contacte amb nosaltres), la Lina (que compartim els entrepans del Mariona i la Nadia), la parella Aranza-Jordi (que després de temps ja poden dir que viuen junts, i jo que me n'alegro molt!), el tiet Eugeni (el meu padrí, que m'estima molt i no para mai de repetir-m'ho), el Carlitos (el petit dels meus cosins, el més tros de pa dels quatre), el Jordi i la Sílvia (que han arribat un dia tard, però i què més dóna), i el meu colombiano (uno de enero, dos de febrero, tres de marxo, lalalala)!!! I tots aquells que m'heu deixat comments felicitant-me! Moltes gràcies!!
Moltes gràcies a... (per ordre d'aparició...)
al moja (amic que comparteixo amb els okupes), a la chu (yoooooooou're so sexy, sexy, sexyyyyyyy), al juanitu (quina enveja... tens entrades pel Llach! Gaudeix-lo), a la reina más divina (la mujer de negro amb més estil del món), al xulo (que fa unes coses...), al pa (que és qui més m'estima al món, segons ell), a la ma (que és qui més m'estima al món, segons ella) , al bleda assoleiada (que marxarà a Berlín i em deixarà sola al Mama), a la macaaaaaaaaaa (és que ets maca, eh! I explica les coses amb una gràcia...), al iaio Joaquín (quicoooooooo, que m'ha cantat per telèfon!!), a la iaia Maria (quicaaaaaaaaa, que està molt refredada), a la tieta Marga (que és més mona... que m'estima tant... que me l'estimo tant... és la mama II, que por algo son gemelas!), al leloooooooooo (que ja està casat, però que per mi sempre serà el meu "cosinet"), als chupi campa (que jo crec que m'estan preparant un algo, perquè desapareixen així, de cop), al nen de Roses (que és tot un senyor), al chupi amore (que em diu que estic bona i així em pugi l'ego! Gràcies!), a la chupi sense fronteres (que em diu que estic toveta i li encanta que ho estigui, i a mi m'agrada que recolzi el seu cap en mi), a la sobri (companya de fatigues en el món freak de la Pompeu), a la tieta Chelo (que entre els seus grans mèrits està l'haver-me fet conèixer el primo!), a l'Albert (jefe i amigo residente en Barcelona) , a la Monchi, (la chupi que aquest any m'ha explicat la història més bèstia), la Clareta (amb qui comparteixo el bon gust pels homes-homes!), el Serranito (el meu admirador més fidel, que mirat des de davant guanya -segons ell mateix-), la chupi casada (que sort del seu marit que li llegeix els mails i la manté en contacte amb nosaltres), la Lina (que compartim els entrepans del Mariona i la Nadia), la parella Aranza-Jordi (que després de temps ja poden dir que viuen junts, i jo que me n'alegro molt!), el tiet Eugeni (el meu padrí, que m'estima molt i no para mai de repetir-m'ho), el Carlitos (el petit dels meus cosins, el més tros de pa dels quatre), el Jordi i la Sílvia (que han arribat un dia tard, però i què més dóna), i el meu colombiano (uno de enero, dos de febrero, tres de marxo, lalalala)!!! I tots aquells que m'heu deixat comments felicitant-me! Moltes gràcies!!
dissabte, de març 17, 2007
No te puedo!!!!!
La Gemma, que fa poques setmanes que ha entrat en aquest món freak de la blocsfera i que s'ha convertit ja en una persona imprescindible a llegir (escriu mooooolt bé, sempre ho he pensat! Al cole era la millor!), em llença un même, que consisteix a dir aquelles (petites) coses que m'irriten, que em donen pel sac, que me "porculean" (paraula, Gemma, t'ho he de dir, que trobo lletja, una mica rabiosa... rotllo ferrocata, saps? Vaya, que no la faré servir!).(Important: subscric totalment les cinc coses que ha posat la Gemma, sobretot lo de pagar). Per tant, n'hi ha més de cinc. Aquestes són les que primer m'han vingut al cap:
1. No suporto anar pel carrer havent d'esquivar la gent, bàsicament turistes. Treballar al centre de Barcelona pot tenir molts avantatges (amics que treballen a la vora, botigues,...), però té el gran problema d'haver de sofrir els turistes. Pobres, jo, quan viatjo pels puestos, segur que vaig com ells, però us asseguro que anar per Via Laietana, o la Rambla, o Portal del Àngel intentant adelantar turistes amb pas lent i cara atontada irrita al más tranquilo. I no només van lents... paren, así, como de golpe, i has de fer mil malabarismes per no menjar-te'ls!!! No puc evitar pensar un "iros a vuestra casa, pesaos!"
2. La impuntualitat. Sóc puntual, sí, passa algo?! Sembla que ser impuntual et faci ser més interessant, més "és que faig tantes coses, tinc tantes activitats, sóc una persona amb tantes coses al cap, que mira, ho sento, però no he pogut arribar abans". Com???? Si es queda a una hora, es queda a una hora, collons. Entenc que de vegades poden passar coses que et facin arribar tard, jo la primera. Però em refereixo a la gent que per sistema arriba tard. Aquella que estàs esperant i saps de sobres que hauràs d'esperar, com a mínim 15 minuts. Mira jo ho trobo lleig, molt lleig. I m'irrita.
3. Tema llengua. M'irrita la gent que per sistema passa del català al castellà "perquè m'entenguin" o "perquè és de mala educació parlar el català si veus que l'altre és de fora". M'irrita haver de justificar perquè jo no canvio de llengua. M'irrita que em diguin barretinaire per no fer-ho. I sobretot m'irrita utilitzar-ho en botigues, bars, restaurants i taxis i que no m'entenguin. Els enviaria a prendre pel sac. - "Un tallat". - "Perdón??" - "Un tallat" - "Cómo??" o "Equador amb Montnegre"- "Perdón??" - "Equador amb Montnegre". "Me lo diría en castellano??". "Equador con Montnegre". -"Aaaaaaaaah, muy bien". Collons, una paraula. I això m'ha passat. M'irrita, m'agafa un no sé què a l'estòmac que bufffffffffffff!!!!
2. La impuntualitat. Sóc puntual, sí, passa algo?! Sembla que ser impuntual et faci ser més interessant, més "és que faig tantes coses, tinc tantes activitats, sóc una persona amb tantes coses al cap, que mira, ho sento, però no he pogut arribar abans". Com???? Si es queda a una hora, es queda a una hora, collons. Entenc que de vegades poden passar coses que et facin arribar tard, jo la primera. Però em refereixo a la gent que per sistema arriba tard. Aquella que estàs esperant i saps de sobres que hauràs d'esperar, com a mínim 15 minuts. Mira jo ho trobo lleig, molt lleig. I m'irrita.
3. Tema llengua. M'irrita la gent que per sistema passa del català al castellà "perquè m'entenguin" o "perquè és de mala educació parlar el català si veus que l'altre és de fora". M'irrita haver de justificar perquè jo no canvio de llengua. M'irrita que em diguin barretinaire per no fer-ho. I sobretot m'irrita utilitzar-ho en botigues, bars, restaurants i taxis i que no m'entenguin. Els enviaria a prendre pel sac. - "Un tallat". - "Perdón??" - "Un tallat" - "Cómo??" o "Equador amb Montnegre"- "Perdón??" - "Equador amb Montnegre". "Me lo diría en castellano??". "Equador con Montnegre". -"Aaaaaaaaah, muy bien". Collons, una paraula. I això m'ha passat. M'irrita, m'agafa un no sé què a l'estòmac que bufffffffffffff!!!!
4. Els canvis de plans. Això m'irrita i entenc que és una mica un problema que tinc. Que s'hagi planificat una cosa i que minuts abans de sortir de casa et truquin per dir "nena, que al final quedem a no sé on, perquè a no sé qui li anava millor perquè ve de fer no sé què i si no arribaria tard". Total, que lligat amb el punt dos, es canvien els plans i la persona X acaba arribant tard igualment. M'irrita perquè sóc una persona que li agrada tenir tot controlat, potser massa. I que el meu esquema mental es modifiqui de cop, em dona pel sac, m'exaspera, em venen ganes de dir "saps què? Que no vinc". Sempre m'ho trago i accedeixo al canvi, tot i que normalment faig notar el meu desacord amb la meva veu de "ok, vale" o amb la meva cara.
5. Cuina. Que la gent de la meva edat faci zarzueles, caldos, llenties, estofat de no sé què, conill a la no sé cuantos... No sé cuinar. Vaya, sé fer bàsics tipus: verdura, pasta, carn i peix a la planxa, truita,... Els bàsics, vaya. Però no podria fer un dinar com els que fa la meva mare. I hi ha gent de la meva edat, amics vàrios, que sí, i que et miren amb cara de "Però si és super fàcil! Mira: es fa un sofregit, bla, bla, bla... " Sóc incapaç de memoritzar receptes més de tres minuts. El meu cap ho esborra per manca d'interès en aprendre, suposo. En el fons em molesta que jo no ho sàpiga fer i en canvi per ells sigui "taaaaaaan fàcil". Em dóna pel sac, en definitiva, ser conscient que tinc unes limitacions enormes en temes que aparentment són tan fàcils. I em fa ràbia que ma mare vulgui que n'aprengui cada cop que dino a casa d'ells. - "Com faries aquest fricandó, Cris?" - "Ai, mama, jo què sé!". - "Mira, fas un sofregit de tomàquet, ceba...". Ja no m'enrecordo. I m'ho ha explicat mil cops. És com la Eneida, que el Xavi de llatí s'esforçava a repetir-nos i que mai a ningú de classe se'ns va quedar al cap com anava ben bé la història.
divendres, de març 16, 2007
Estaria bé, no?...
En mitja hora es van esgotar les localitats pel darrer concert de Lluís Llach, a Verges... i si se'nfes un al Camp Nou?
Per internet corre aquesta campanya:
"Lluís Llach i Grande és i serà per sempre un gran referent dins de la cançó en català. Com a artista compromès amb el seu entorn, Llach s'ha convertit en una gran figura. Poca gent aconsegueix estar sempre al peu del canó, renovar el seu missatge i convertir-se en referent, ja no només musical, sinó també intel·lectual de 3 generacions.
Als seus 58 anys, el cantautorl de Verges ha decidit acabar la seva carrera i fer-ho a aquest mateix poble de la infantesa. Una decisió molt lloable, acabar amb humilitat, sense voler fer soroll.
No obstant, aquest últim concert ens deixa a molts l'amargor i la impotència de no poder acomiadar-nos d'ell de la manera que ens agradaria. No som un, ni dos. Cada dia apareixen cartes als diaris, opinions a la xarxa, converses al carrer...Només 5000 privilegiats podran dir adéu a en Lluís Llach, els altres ens quedarem a casa lamentant-nos.
A més a més, veiem com alguns indesitjables volen fer negoci d'això. La revenda s'olora arreu, gent que se'ns dubte no valora la teva obra, Lluís.
Demanem, doncs, que t'ho repensis, que no fallis al poble que t'estima, que, com ja vas fer fa molts anys, tornis a omplir el Camp Nou.
Lluís Llach és un trosset de tots nosaltres.
Ens ho mereixem, t'ho mereixes!"
Si us voleu adherir a la campanya... cliqueu aquí!
dimarts, de març 13, 2007
La frase
I like you just the way you are!
Rememorant una frase del Bridget Jones's Diary (Mark Darcy li deia I love you just the way you are). Gran moment de la pel·lícula.
dissabte, de març 10, 2007
Dissabte
M'agraden els matins de dissabte a casa. Feia setmanes que, per una cosa o altra, no podia gaudir del matí de dissabte a casa. Avui he pogut, i ha estat genial! I també m'agraden les migdiades de dissabte, al sofà, amb la manta. Ni la quarta temporada del West Wing pot lluitar contra el plaer d'una mitja hora llarga de nyonya.
I m'agrada poder anar al Camp Nou després de mesos sense fer-ho. Esperem que el dissabte acabi igual de bé que ha començat!
dijous, de març 08, 2007
No tenen vergonya...
Aznar va fer una ofrena ahir a la plaça República Dominicana de Madrid, envoltat de periodistes, amb una pancarta de fons que recorda els "Caídos por España. Presentes". Avui, en declaracions a la Cope (dónde sino) Rajoy afirma que la manifestació de dissabte serà la més important de l'Espanya democràtica. (??????????????)
Anava en metro quan llegia tot aquest jaleo del de Juana Chaos. I he fet un "Bufff!!" inconscient en veu alta que la noia del seient del davant m'ha mirat amb cara de "què et passa?". He seguit llegint tot l'episodi d'ahir al Senat, i en tornar a pujar la mirada la mateixa noia m'ha fet un "sí" amb el cap amb cara de resignada.
De debò, en tinc ben bé prou d'aquesta colla d'exaltats, d'extremistes, de fatxes! Utilitzant una mica el seu vocabulari, Basta ya, no???!!!
Frivolitzant, menys mal que la Clara m'ha alegrat el matí avisant-me que hi ha una entrevista a Javier Bardem, avui, a El País.
(anava a il·lustrar el post amb una imatge de l'Aznar, d'aquelles que et fa entrar una esgarrifança, però, passo! Quin mal rotllo!)
Anava en metro quan llegia tot aquest jaleo del de Juana Chaos. I he fet un "Bufff!!" inconscient en veu alta que la noia del seient del davant m'ha mirat amb cara de "què et passa?". He seguit llegint tot l'episodi d'ahir al Senat, i en tornar a pujar la mirada la mateixa noia m'ha fet un "sí" amb el cap amb cara de resignada.
De debò, en tinc ben bé prou d'aquesta colla d'exaltats, d'extremistes, de fatxes! Utilitzant una mica el seu vocabulari, Basta ya, no???!!!
Frivolitzant, menys mal que la Clara m'ha alegrat el matí avisant-me que hi ha una entrevista a Javier Bardem, avui, a El País.
(anava a il·lustrar el post amb una imatge de l'Aznar, d'aquelles que et fa entrar una esgarrifança, però, passo! Quin mal rotllo!)
dimecres, de març 07, 2007
B de Bardem i Barcelona.. i gairebé de Boody!
El juliol Woody Allen començarà el rodatge de la pel·lícula que tindrà Barcelona com a teló de fons.Scarlett Johansson, Penélope Cruz i Javier Bardem en seran els actors principals.
JAVIER BARDEM, el gran Javier Bardem, el mite, l'HOME, objecte de(l meu) desig, el tot, en una peli de Woody Allen! És la combinació perfecta, no creieu?!!!!
dimarts, de març 06, 2007
You'll Never Walk Alone
Avui és la gran nit, és el gran partit, és la gran esperança... i jo seré al teatre. Coses de la vida, vam agafar entrades per veure l'Echanove per avui dimarts sense recordar que aquesta nit era especial. Ara tant se val. Potser serà millor així, perquè m'estalviaré els nervis, i sortiré del Romea amb la incògnita de saber què ha passat. No sé si ho aguantaré!! El que més greu em sap és perdre'm el "You'll never walk alone" dels anglesos... pell de gallina, eh!
Veure el Ronaldinho somrient arribant a Anfield em fa creure que el miracle és possible!! Lo dicho, you'll never walk alone!
dijous, de març 01, 2007
Aquí teniu la coseta!
Els papes de la Júlia em truquen per agrair el text de dos posts avall i asseguren haver plorat i tot! Quicos!!! Diuen que els faria gràcia que pengés la foto de la Júlia al bloc. Els vostres desitjos són ordres!!
Júliaaaaaaaaa! Guapaaaaaaaaaa!!!!
Definitivament, Mariona, la Júlia té els teus ulls!
Júliaaaaaaaaa! Guapaaaaaaaaaa!!!!
Definitivament, Mariona, la Júlia té els teus ulls!
dimarts, de febrer 27, 2007
dijous, de febrer 22, 2007
La coseta més bonica del món
La Mariona, una amiga de Periodisme, s'ha estrenat com a mare. Ahir, 21 de febrer, a quarts de vuit del vespre, va néixer la Júlia, segons els pares "la coseta més bonica del món". Felicitats, sobretot, Mariona, perquè per a tu ahir va ser un gran dia. I felicitats al pare, en Miquel, que acabo de parlar amb ell i transmetia il·lusió amb la veu. I felicitats a la Júlia, que tindrà uns papes que la mimaran moltíiiiiiiiiissim... ja me'ls imagino!
La primera amiga que és mama.. què fort, eh!
La primera amiga que és mama.. què fort, eh!
dimarts, de febrer 20, 2007
Sergi López, Non Solum i París, un magnífic triangle
He rebut això de la Clara, i mira, crec que s'ha de publicar, i que la gent vegi que aquest Sergi López no només ens fascina a nosaltres dues!! Vam veure Non Solum a Salt fa una mica més d'un any i vam sortir amb la boca oberta... quin home, tu!
Aquí teniu el que m'envia la Clara!
"Hola Cris, jo no tinc blog, però si en tingués, avui escriuria sobre el Sergi López i l'èxit del seu espectacle a Paris. De fet és el que fa l'Octavi Martí. És que dissabte vam disfrutar moltíssim amb la Maite, l'Yvan, la meva mare i la resta del públic. "Que gran", que dieu vosaltres! petons, Clara
El apogeo de Sergi López
El actor, tras su éxito en 'El laberinto del fauno', estrena en París el monólogo 'Non solum', que ha escrito junto a Jorge Picó
OCTAVI MARTÍ - París
EL PAÍS - Cultura - 20-02-2007
En Francia, Sergi López tiene un bien ganado prestigio como actor de cine. La variedad de sus registros, adaptándose al cine de autor o al de género, dando vida a personajes simpáticos o a tipos inquietantes y sombríos, todo en la superficie o sugiriendo los más sórdidos recovecos, ha contribuido a una indudable popularidad. Ahora, tras un primer ensayo en Marsella, Sergi se sube a los escenarios parisienses, a los del Théâtre du Rond Point, en plenos Campos Elíseos."Es un local muy especial porque agrupa una librería exclusivamente dedicada al teatro, tres salas de distintos tamaños y un buen bar-restaurante. Yo actúo ahora en la sala más grande, de 700 plazas, y tengo casi lleno todos los días. La única condición que me pusieron cuando negociamos el acuerdo fue que el espectáculo no podía superar la hora y media porque detrás de mí hay otra representación. Por eso, para ajustar tiempo y ritmo de la versión francesa, me ha ido muy bien la semana previa de representaciones en Marsella".
A Sergi López le quedan aún tres semanas de funciones en el Rond Point presentando Non solum, un espectáculo escrito y concebido en compañía de Jorge Picó. "Con Jorge nos conocimos hará unos 15 años aquí, en París, estudiando en la escuela de Jacques Lecoq. En contra de lo que mucha gente dice no es una escuela de interpretación, sino de creatividad. Se parte de la improvisación y yo tenía ganas de volver al teatro. Hablando con Jorge le expuse alguna de mis ideas, temas o situaciones que pensaba que podían desarrollarse. Y a finales de 2004 nos pusimos a trabajar: yo improvisaba y él iba escribiendo. Hay cosas que dichas parecen tonterías pero realizadas tienen la misma densidad que ciertas ideas, cuando las materializas en el escenario, pueden deshincharse".
Non solum es una pieza que fue escrita en catalán y ahora ha encontrado versión francesa. "Y espero tener otra en español. En cualquier caso, el público francés, quizás porque sea más reflexivo o racional, obliga a ciertas modificaciones. Por ejemplo, a borrar el carácter de vaudeville del arranque. La mezcla de géneros le desorientaba".
Antes de instalarse en el Rond Point, López vino a ver a un actor que también actúa en solitario, Philippe Caubère. "Es un monstruo. Ya no sé cuántas horas de espectáculo sobre su vida tiene escritas. Vine a verle un día en que hacía dos funciones, una de hora y media y otra de dos horas, explicando parte de su experiencia profesional y vital en la troupe de Arianne Mnouchkine. Cuando ves eso te das cuenta de que el listón está muy alto y, al mismo tiempo, que tenemos puntos en común: cuando estaba con Jorge en la escuela de Lecoq, Arianne Mnouchkine venía también a los cursos para aprender y mejor dirigir a los suyos, para aprender a motivarlos y a sacar de ellos todo su potencial creativo".
Cinta autobiográficaPero el tirón de Sergi López en Francia ha recibido un refuerzo espectacular con El laberinto del fauno, la película de Guillermo del Toro que se ha llevado siete premios Goya y está seleccionada para siete categorías de los Oscar, amén de que en EE UU ya haya recaudado más de 22 millones de dólares, un récord para una cinta hablada en español. "Me encantó hacer de militar y padrastro malvado. Guillermo lleva todo a su mundo, que es el del cómic. Dibuja todos los planos, sabe perfectamente lo que quiere. Está enteradísimo de lo que ocurrió en la Guerra Civil española. Ha conocido a muchos exiliados republicanos, se interesó por lo que le contaban y de pequeño le parecía mágico que, al otro lado del mar, hubiera un país en el que hablaban el mismo idioma pero que aún estaba en guerra. Para él España, vista desde su México, era el país de los sueños o, si lo prefieres, de las pesadillas. Porque, desde luego, hay una parte de la película que es indiscutiblemente autobiográfica".
Sergi López cree que la infancia de Guillermo no fue sencilla. "Y esa dificultad está en la pantalla pero trascendida, contada en una clave distinta, que no es la del realismo estricto. El laberinto del fauno es un cuento de miedo, en el que nada está tratado de manera naturalista, ni los decorados ni la interpretación. Antes de empezar a trabajar, cuando Guillermo me contó lo que quería hacer, le dije que no me gustaban las películas de monstruos, que no conseguía nunca entrar en ellas y él me respondió que él, en cambio, no podía hacer nada que no estuviese poblado de monstruos".
Aquí teniu el que m'envia la Clara!
"Hola Cris, jo no tinc blog, però si en tingués, avui escriuria sobre el Sergi López i l'èxit del seu espectacle a Paris. De fet és el que fa l'Octavi Martí. És que dissabte vam disfrutar moltíssim amb la Maite, l'Yvan, la meva mare i la resta del públic. "Que gran", que dieu vosaltres! petons, Clara
El apogeo de Sergi López
El actor, tras su éxito en 'El laberinto del fauno', estrena en París el monólogo 'Non solum', que ha escrito junto a Jorge Picó
OCTAVI MARTÍ - París
EL PAÍS - Cultura - 20-02-2007
En Francia, Sergi López tiene un bien ganado prestigio como actor de cine. La variedad de sus registros, adaptándose al cine de autor o al de género, dando vida a personajes simpáticos o a tipos inquietantes y sombríos, todo en la superficie o sugiriendo los más sórdidos recovecos, ha contribuido a una indudable popularidad. Ahora, tras un primer ensayo en Marsella, Sergi se sube a los escenarios parisienses, a los del Théâtre du Rond Point, en plenos Campos Elíseos."Es un local muy especial porque agrupa una librería exclusivamente dedicada al teatro, tres salas de distintos tamaños y un buen bar-restaurante. Yo actúo ahora en la sala más grande, de 700 plazas, y tengo casi lleno todos los días. La única condición que me pusieron cuando negociamos el acuerdo fue que el espectáculo no podía superar la hora y media porque detrás de mí hay otra representación. Por eso, para ajustar tiempo y ritmo de la versión francesa, me ha ido muy bien la semana previa de representaciones en Marsella".A Sergi López le quedan aún tres semanas de funciones en el Rond Point presentando Non solum, un espectáculo escrito y concebido en compañía de Jorge Picó. "Con Jorge nos conocimos hará unos 15 años aquí, en París, estudiando en la escuela de Jacques Lecoq. En contra de lo que mucha gente dice no es una escuela de interpretación, sino de creatividad. Se parte de la improvisación y yo tenía ganas de volver al teatro. Hablando con Jorge le expuse alguna de mis ideas, temas o situaciones que pensaba que podían desarrollarse. Y a finales de 2004 nos pusimos a trabajar: yo improvisaba y él iba escribiendo. Hay cosas que dichas parecen tonterías pero realizadas tienen la misma densidad que ciertas ideas, cuando las materializas en el escenario, pueden deshincharse".
Non solum es una pieza que fue escrita en catalán y ahora ha encontrado versión francesa. "Y espero tener otra en español. En cualquier caso, el público francés, quizás porque sea más reflexivo o racional, obliga a ciertas modificaciones. Por ejemplo, a borrar el carácter de vaudeville del arranque. La mezcla de géneros le desorientaba".
Antes de instalarse en el Rond Point, López vino a ver a un actor que también actúa en solitario, Philippe Caubère. "Es un monstruo. Ya no sé cuántas horas de espectáculo sobre su vida tiene escritas. Vine a verle un día en que hacía dos funciones, una de hora y media y otra de dos horas, explicando parte de su experiencia profesional y vital en la troupe de Arianne Mnouchkine. Cuando ves eso te das cuenta de que el listón está muy alto y, al mismo tiempo, que tenemos puntos en común: cuando estaba con Jorge en la escuela de Lecoq, Arianne Mnouchkine venía también a los cursos para aprender y mejor dirigir a los suyos, para aprender a motivarlos y a sacar de ellos todo su potencial creativo".
Cinta autobiográficaPero el tirón de Sergi López en Francia ha recibido un refuerzo espectacular con El laberinto del fauno, la película de Guillermo del Toro que se ha llevado siete premios Goya y está seleccionada para siete categorías de los Oscar, amén de que en EE UU ya haya recaudado más de 22 millones de dólares, un récord para una cinta hablada en español. "Me encantó hacer de militar y padrastro malvado. Guillermo lleva todo a su mundo, que es el del cómic. Dibuja todos los planos, sabe perfectamente lo que quiere. Está enteradísimo de lo que ocurrió en la Guerra Civil española. Ha conocido a muchos exiliados republicanos, se interesó por lo que le contaban y de pequeño le parecía mágico que, al otro lado del mar, hubiera un país en el que hablaban el mismo idioma pero que aún estaba en guerra. Para él España, vista desde su México, era el país de los sueños o, si lo prefieres, de las pesadillas. Porque, desde luego, hay una parte de la película que es indiscutiblemente autobiográfica".
Sergi López cree que la infancia de Guillermo no fue sencilla. "Y esa dificultad está en la pantalla pero trascendida, contada en una clave distinta, que no es la del realismo estricto. El laberinto del fauno es un cuento de miedo, en el que nada está tratado de manera naturalista, ni los decorados ni la interpretación. Antes de empezar a trabajar, cuando Guillermo me contó lo que quería hacer, le dije que no me gustaban las películas de monstruos, que no conseguía nunca entrar en ellas y él me respondió que él, en cambio, no podía hacer nada que no estuviese poblado de monstruos".
dilluns, de febrer 19, 2007
Dies i dies
Com deia fa uns dies algú, hi ha dies i dies... Tot i que aquest dilluns l'he començat amb bon peu (estar fent aeròbic a les 7'15h del matí, tot i que sembli impossible, m'ha ajudat a començar amb energia), estic en hores baixes ara mateix. Potser és que és dilluns, i això, de per sí, em deprimeix. O potser és que hi ha coses que no han anat com esperava que anessin. O potser és que aquest cap de setmana no he dormit tant com m'hauria agradat (la meva mitjana de 12 hores de son els caps de setmana és sagrada per mi!!). O potser és que simplement, hi ha dies i dies, i demà tornarà a sortir el sol. Suposo que sí, no?
dimecres, de febrer 14, 2007
Ayst...Fa pupa!
Ara resulta que uns periodistes d'Onda Cero es queixen que Laporta parli en català. Aquí una mostra de les frases amb què van deleitar els seus oients després d'unes declaracions del Joan Laporta per la victòria del Barça de bàsquet a la Copa del Rei. No tenen desperdici i aixequen el cantó més barretinaire que hi ha en mi... Què voleu que us digui... alguna de les frases em transporten a l'època de Cuéntame!
- Joan Laporta "no es un imbécil, es algo mucho peor que eso que no diré" perquè van haver de traduir les seves paraules del català al castellà.
- "tuvimos que tragarnos sus declaraciones en catalán. ¡A ver qué va a ser esto!"
- "yo no estoy aquí para traducir, y menos el catalán, esto es una perdida de tiempo".
- "a ver, que hablen catalán en su casa no me preocupa tanto, pero que lo hagan en público..."
Però que estan tarats, o què¿????. Que ens n'hem d'amagar, o com va això?!!!
- "a ver si no saben español estos señores"
Sabeu què?!! Que mai no he escoltat Onda Cero (igual que mai no m'he comprat unes Kelme), però mira... des d'aquí el meu mini boicot a títol personal!
- Joan Laporta "no es un imbécil, es algo mucho peor que eso que no diré" perquè van haver de traduir les seves paraules del català al castellà.
- "tuvimos que tragarnos sus declaraciones en catalán. ¡A ver qué va a ser esto!"
- "yo no estoy aquí para traducir, y menos el catalán, esto es una perdida de tiempo".
- "a ver, que hablen catalán en su casa no me preocupa tanto, pero que lo hagan en público..."
Però que estan tarats, o què¿????. Que ens n'hem d'amagar, o com va això?!!!
- "a ver si no saben español estos señores"
Sabeu què?!! Que mai no he escoltat Onda Cero (igual que mai no m'he comprat unes Kelme), però mira... des d'aquí el meu mini boicot a títol personal!
divendres, de febrer 09, 2007
Hi ha històries i històries...
Quarts d'una de la nit. Tot just acabo d'arribar a casa de sopar amb les meves nenes. Les des fa molts anys. Les de sempre. I mai no deixen de sorprendre'm. Totes tenim vides molt diferents i molt iguals alhora (3 VS 3, hem dit en un moment de la nit).
Hi ha històries de tota mena i per a tots els gustos. Avui, sense cap expectativa prèvia, m'han explicat una història preciosa. I ha estat maca, sobretot, perquè mentres la protagonista ens l'explicava, feliç, la resta l'escoltàvem sorpreses, sí, però sobretot molt contentes per la seva felicitat. Les mirava a totes, entre cigarro, copa i pica pica, amb la boca oberta, i veia que se n'alegraven moltíssim del final feliç de la història viscuda. És fort, eh! Però avui me n'he adonat que ella és important per mi. He sigut feliç en veure-la a ella tan segura de sí mateixa, tan decidida, tan forta, tan discreta. L'he envejada, fins i tot!!
No vull treure, però, protagonisme a la resta. Elles sempre han estat, són, i seran, elles. Les que escolten, aconsellen, riuen, renyen, abracen i truquen quan més ho reclames. Amb les seves històries, neures, alegries i plors.... (comença a quedar-me nyonyo, ho sé... perdoneu: cerveses, vi i un parell de chupitos fan el seu efecte...). M'encanten. Amb bogeria.
No vull treure, però, protagonisme a la resta. Elles sempre han estat, són, i seran, elles. Les que escolten, aconsellen, riuen, renyen, abracen i truquen quan més ho reclames. Amb les seves històries, neures, alegries i plors.... (comença a quedar-me nyonyo, ho sé... perdoneu: cerveses, vi i un parell de chupitos fan el seu efecte...). M'encanten. Amb bogeria.
dijous, de febrer 08, 2007
Rentem la cara al bloc
Un canvi d'imatge, de tant en tant, és la millor alegria pal cuerpo que ens podem donar. Per tant, bloc nou, vida nova!
dimecres, de febrer 07, 2007
dissabte, de febrer 03, 2007
I love these boys!!!!
No sabeu com me n'alegro d'haver descobert una sèrie com aquesta, uns anyets tard, sí, però más vale tarde que nunca. Ahir, amb un amic, després de recordar cadascun dels personatges i el nom de cada actor que els interpreta, vaig posar-me a mirar per Internet referències a aquesta sèrie. The West Wing és una sèrie excel·lent, i pel que vaig poder llegir en diverses pàgines, tothom hi està d'acord. És una sèrie que hauria de ser obligatòria als instituts nordamericans, i mira què us dic, als de tot el món, perquè no....
És ràpida, emocionant, amb una ironia genial, amb tensió dramàtica assegurada. Un guió inteligent, amb trames molt didàctiques però gens avorrides. La tria dels actors és excepcional: el president Bartlet (Martin Sheen): brillant, que treballa amb devoció, inteligent, amb unes conviccions molt arrelades. Dur i tendre alhora... Un 10! I l'Abby Bartlet, la primera dama, una dona forta, que tot i que sovint no comparteix les decisions del seu marit, està al seu costat donant-li el suport que necessita.
El seu cap de gabinet, Leo Mc Garry (John Spencer), home de confiança del president, el seu confident, de fet... Un bon home que que viu i treballa per a Bartlet.
El tàndem format per l'estratega Josh Lyman i la seva ajudant Donna Moss, mestre i alumna (o mestra i alumne, de vegades?), l'un sarcàstic, l'altre amb la imatge de "rossa tonta" però ja! Ja voldríem moltes ser una Donna!
C. J Cregg, la secretària de premsa, hàbil en la seva feina de tractar amb els periodistes, forta, ràpida, excèntrica de vegades!
Toby Ziegler, director de Comunicació, cínic i ferm en les seves conviccions, i el seu ajudant Sam Seaborn, que interpreta el redescobert Rob Lowe, ídol de la meva adolescència i que demostra que és més que una cara bonica. Diplomàtic i ràpid en donar la resposta que el president espera.
I en Charlie Young, l'ajudant personal de Bartlet, jove, innocent, sincer i molt treballador. I parella de la filla petita del president.
Ho he decidit. Jo, de gran, vull treballar a la Casa Blanca. De gran vull ser la C.J... O no, millor el Sam Seaborn?! Però també estaria molt bé ser la Donna Moss... Aiiiiiiiiiiiiii!!! Quina enveja em fan! Són uns veritables cracks de la políticai de la comunicació tots ells!
Una sèrie imprescindible, de debò! Els diàlegs són veritables joies dignes d'estudi. En resum, una obra mestra. Jo, de moment, vaig pel capítol 12 de la tercera temporada... i sóc taaaaaaaaaan feliç de pensar que me'n queden un munt encara per veure!! Ale, me'n vaig al sofà a veure com continua la campanya de reelecció!!!
divendres, de gener 26, 2007
Una mica de la Buil
La Quevedo, que sempre em fa fer coses i dir coses, em llança un meme que consisteix a explicar coses que els lectors del meu bloc potser desconeixen de mi... Les coses inconfessables, evidentment, me les quedo. Aquí va una petita tria de curiositats de la Buil:
1. Jo, noia super aplicada a l’escola (ara ja no tant), amb notes no de matrícula però sí una mica repel·lent, perquè ens hem d’enganyar, vaig suspendre dibuix, no per fer-ne malament un, sinó per haver-ne falsificat un! Volia fer passar un de l’any anterior que m’havia quedat bé amb el d’aquell any, perquè anava justa de temps per entregar-ho. El tic de “corregit” el vaig esborrar amb típpex (sóc una mica chapuces, ho sé), I això, evidentment, em va delatar. “González, això no m’ho esperava de tu”, em va dir la mare Mercè. Pobra dona…
2. Vaig guanyar els Jocs Florals a tercer de BUP amb un relat sobre Cadaqués. Quan vaig conèixer aquest poble, m’hi vaig quedar enganxada. El vam descobrir junts els meus pares i jo, i recordo les passejades que hi anàvem a fer cada dos per tres, només a passar el dia. Doncs a 3er de BUP em va donar per escriure sobre Cadaqués, com si jo hi visqués, com si la meva família hi hagués viscut tota la vida. I vaig guanyar! Quina ilu em va fer… Si em toca la loteria, em compro una casa allà, tu!
3. Tot i que ja sabeu que el Barça és una de les meves passions, jo, de petita, deia que era de la Unió Esportiva Sabadell. Per què? No ho sé. Que tinc família a Sabadell jo? No. Que em portava records especials, potser? No. Que volia viure a Sabadell de gran? No. No per res, però jo no hi havia estat mai. Ara, passats els anys, quan ho recordo, penso que potser era perquè m’agradava la paraula Sabadell. Les “ll” sempre m’han agradat.
4. Podria sobreviure només menjant formatge i bevent vi negre. Un dia, una amiga meva (ara no direm el nom) va comentar que “seria feliç f…ant amb un noi que va conèixer, bevent vi i fumant. I ja està. Així tota la vida!”. Doncs jo hi incloc el formatge per arribar a la perfecció, al més estil bohemi-parisí estereotipat. Un home-home, formatge, vi negre i tabac! Mmmmmmmm! Potser tota la vida no, però sí seria un cap de setmana ideal!
5. De petita volia ser carnissera o xarcutera, amb la meva paradeta en algun mercat de Barcelona. Suposo que el fet que sempre m’ha agradat la carn, I també els embotits I el formatge, hi influïa. En canvi, no m’atreia gens el tema peixateria, o verduleria, o fruiteria. Mica en mica, però, la idea de llevar-me a hores intempestives I el sacrifici que representa tenir una parada en un mercat va fer-me “destrempar” i vaig optar per altres camins.
I ja està, tu... Meme fet! Li passo el marron al Joan, destinatari ja habitual dels meus memes, i a l'Eli, que amb això d'emancipar-se no deu tenir massa temps per escriure, però mira, per quan puguis, Eli! I a una nova adquisició, en Francesc, cosí del meu amic Cristian i company de balls per cap d'any!
1. Jo, noia super aplicada a l’escola (ara ja no tant), amb notes no de matrícula però sí una mica repel·lent, perquè ens hem d’enganyar, vaig suspendre dibuix, no per fer-ne malament un, sinó per haver-ne falsificat un! Volia fer passar un de l’any anterior que m’havia quedat bé amb el d’aquell any, perquè anava justa de temps per entregar-ho. El tic de “corregit” el vaig esborrar amb típpex (sóc una mica chapuces, ho sé), I això, evidentment, em va delatar. “González, això no m’ho esperava de tu”, em va dir la mare Mercè. Pobra dona…
2. Vaig guanyar els Jocs Florals a tercer de BUP amb un relat sobre Cadaqués. Quan vaig conèixer aquest poble, m’hi vaig quedar enganxada. El vam descobrir junts els meus pares i jo, i recordo les passejades que hi anàvem a fer cada dos per tres, només a passar el dia. Doncs a 3er de BUP em va donar per escriure sobre Cadaqués, com si jo hi visqués, com si la meva família hi hagués viscut tota la vida. I vaig guanyar! Quina ilu em va fer… Si em toca la loteria, em compro una casa allà, tu!
3. Tot i que ja sabeu que el Barça és una de les meves passions, jo, de petita, deia que era de la Unió Esportiva Sabadell. Per què? No ho sé. Que tinc família a Sabadell jo? No. Que em portava records especials, potser? No. Que volia viure a Sabadell de gran? No. No per res, però jo no hi havia estat mai. Ara, passats els anys, quan ho recordo, penso que potser era perquè m’agradava la paraula Sabadell. Les “ll” sempre m’han agradat.
4. Podria sobreviure només menjant formatge i bevent vi negre. Un dia, una amiga meva (ara no direm el nom) va comentar que “seria feliç f…ant amb un noi que va conèixer, bevent vi i fumant. I ja està. Així tota la vida!”. Doncs jo hi incloc el formatge per arribar a la perfecció, al més estil bohemi-parisí estereotipat. Un home-home, formatge, vi negre i tabac! Mmmmmmmm! Potser tota la vida no, però sí seria un cap de setmana ideal!
5. De petita volia ser carnissera o xarcutera, amb la meva paradeta en algun mercat de Barcelona. Suposo que el fet que sempre m’ha agradat la carn, I també els embotits I el formatge, hi influïa. En canvi, no m’atreia gens el tema peixateria, o verduleria, o fruiteria. Mica en mica, però, la idea de llevar-me a hores intempestives I el sacrifici que representa tenir una parada en un mercat va fer-me “destrempar” i vaig optar per altres camins.
I ja està, tu... Meme fet! Li passo el marron al Joan, destinatari ja habitual dels meus memes, i a l'Eli, que amb això d'emancipar-se no deu tenir massa temps per escriure, però mira, per quan puguis, Eli! I a una nova adquisició, en Francesc, cosí del meu amic Cristian i company de balls per cap d'any!
dimecres, de gener 24, 2007
La perla de la setmana
Imma Mayol es considera antisistema.
Encara ric ara...
Espero ansiosament un gag del Polònia d'aquesta setmana...
Encara ric ara...
Espero ansiosament un gag del Polònia d'aquesta setmana...
diumenge, de gener 21, 2007
En blanc...
Tinc uns dies poc inspirats per escriure... Ho dic per la gent que em diu que ja va sent hora que expliqui alguna cosa.. Paciència, tu!! Ja arribarà la inspiració! Esperem...
Estic bé, eh! No us penseu que això de la manca d'inspiració és conseqüència d'un malestar, d'una angoixa.. No, no.. precisament porto uns dies fantàaaaaaaaastics, rodejada de gent fantàaaaaaaastica, amb moments els darrers dies fantàaaaaaaaaaastics... amb una vida social fantàaaaaaaaaastica. Potser per això no tincs massa temps per escriure.
De moment, això sí, petó de bona nit per tothom!! Ale, a dormir, que demà a primera hora toca anar al gimnàs, començar el règim, deixar de fumar,... Com odio els dilluns!!!!!!
Estic bé, eh! No us penseu que això de la manca d'inspiració és conseqüència d'un malestar, d'una angoixa.. No, no.. precisament porto uns dies fantàaaaaaaaastics, rodejada de gent fantàaaaaaaastica, amb moments els darrers dies fantàaaaaaaaaaastics... amb una vida social fantàaaaaaaaaastica. Potser per això no tincs massa temps per escriure.
De moment, això sí, petó de bona nit per tothom!! Ale, a dormir, que demà a primera hora toca anar al gimnàs, començar el règim, deixar de fumar,... Com odio els dilluns!!!!!!
dimecres, de gener 17, 2007
dijous, de gener 04, 2007
Frases estelars
Frase resum de la vetllada improvisada d'ahir. Instants delirants molt divertits. La Clara va dir la frase de la nit.
La subjectivitat té límits
i tots, o gairebé tots, hi vam estar d'acord.
Una gran nit.
dimarts, de gener 02, 2007
Dies entre Blanes i Cadaqués, molt tocats per la tramuntana ;)
Consumir els darrers dies del 2006 a l'Empordà no està gens malament. Fer-ho amb bona companyia, amb bons àpats, fantàstics entorns i amb un passeig en barca de Roses a Cadaqués, un luxe!!!!De Barcelona a Port de la Selva, amb converses sobre l'alçada dels homes; de port a port i tiro porque me toca: fem una parada a Port Lligat tot just abans abans de dinar al far del Cap de Creus: conversa i riures a l'entorn de l'enamorament i uns suposats 15 minuts de plaer. Del Cap de Creus a Cadaqués, per fer baixar el dinar... sempre m'ha agradat aquest poble, i determinem que és, sens dubte, la vila (com a mínim de la costa) més bonica de Catalunya. Vespre a Roses jugant, llegint i dormint. Escapada al cine de Figueres per veure El Perfume, amb opinions dividides... què voleu que us digui... el llibre em va deixar molt millor regust que no pas la peli, lenta i previsible.
Dijous amb tres noves incorporacions al grup: excursió light a prop de Roses, passant pel Bulli (el Bulli existeix! Quina gràcia!); dinar pim-pam-pum i llarg passeig a la vora del mar. Tarda de jocs de taula a casa i sopar i més jocs també a casa. Riures a l'habitació meva i de la Clara: ens queda molt per fer!!!
Divendres burgès a més no poder, perquè ens hem d'enganyar: passeig en barca, prenent el sol xerrant amb l'un i amb l'altre, dinar en un restaurant boníssim a la vora del mar, amb paella, fideua i vi blanc. Tarda de jocs i tele, amb una partida inacabable al Uno. Sopar i malentesos per un iogur, i cervesa al Si us plau, bar mític de Roses i que em porta molt records!
Dissabte matiner i desconcertant amb la notícia de l'atemptat d'ETA... des del llit sentim la sintonia de Ràdio Nacional... sospitem que alguna cosa ha passat. El Cristian, el primer sempre en llevar-se i que ha anat cada dia a comprar-nos l'esmorzar a tots i els diaris (admirable, Cristian! Moltes gràcies!!!) ens informa.
Escapada de tres dies amb la vista posada a la nit de cap d'any, també a casa del Cristian, aquest cop a Barcelona. Festa nombrosa a l'entresol primera, però també al principal primera. Excursions surrealistes d'un pis a l'altre, riures, balls i petons inesperats. La meva nit va acabar allà... d'altres la van continuar a un local de Sagrada Família (ves a saber com va acabar la història ;) ). Tornada amb metro a casa (amb la frase lapidària del Joan de "és que ja estem a prop dels 30, Cris"), amb aquella olor a alcohol i a tabac tan característica (i desagradable!) dels moments post-festa. Dutxa de relax abans de posar-me al llit i dormir molt poques hores, amb una magnífica entrada d'any.
Feliç 2007 a tothom!
divendres, de desembre 22, 2006
Bones Festes!
Us presento el pessebre que hem fet els treballadors de la Fundació, tot amb material d'oficina. Mola, eh?!!Bon Nadal a tothom!! I molt feliç 2007!!
dijous, de desembre 21, 2006
dissabte, de desembre 16, 2006
Realitat i Ficció
No em puc estar de comentar la darrera pel·lícula de Cesc Gay, una història d'amor formidable, amb uns personatges formidables i un entorn formidable. Una pel·lícula de 10. Tot i haver-me avisat que era una pel·lícula excessivament lenta (jo, ara, li treuria l'adverbi "excessivament", perquè el ritme del film és el que ha de ser) l'havia d'anar a veure. En la ciudad em va agradar, i era ja un bon motiu per passar la tarda de divendres al cine."Una inusual història d'amor entre dues persones a meitat de camí", diu la seva pàgina web. No hi ha una manera millor de descriure-la. Allunyant-se d'arguments en què la infidelitat seria conseqüència de no estar bé amb la parella, de baralles i odi, aquí no. Els personatges que interpreten el sempre impressionant Eduard Fernández i la redescoberta Montse Germán són relativament feliços amb les vides que porten, amb les seves parelles, amb les seves feines. Però s'han trobat a mig camí, en una edat molt concreta, propera als 40, en què la vida està més que encaminada. Ells, però, "s'han enamorat una mica", diu la Mònica a la pel·lícula. Així, de cop, sense buscar-ho ni voler-ho. Un dies junts, amb uns amics al Pirineu, els ha fet remoure coses que els venen de nou i que no saben com afrontar. La tensió entre els personatges protagonistes cada cop que estan sols, els seus silencis, els somriures, les mirades, no són gens de manual. Els sentiments s'entreveuen però no s'evidencien. L'espectador és qui els ha d'analitzar i entendre.
Tots dos tenen una dolça rutina que no volen/poden abandonar. I d'això l'espectador n'és conscient i ho comparteix fins i tot. Qui s'arriscaria a deixar-ho tot per algú que has conegut en un medi que no és l'habitual, per algú que amb prou feines coneixes? Seria difícil d'entendre. Jo, com a espectadora, no és el que esperava. El que volia era un final com el que té la pel·lícula. Els sentiments s'acaben explicant, s'acaben posant sobre la taula. I ja està. Amb això n'hi ha prou. Per històries amb un happy end tradicional ja tenim una bona pila de pel·lícules de Hollywood. El final aquí és el que ha de ser i punt. Un final brillant per una pel·lícula que a mi, què voleu que us digui, m'ha marcat. Vaig sortir del cine amb un somriure plàcid i tranquil. Hi ha històries més enllà de les convencionals. Ni millors ni pitjors. Ficcions que ben bé poden ser realitats.
dijous, de desembre 14, 2006
Per què la cinquena línia de la 123?!!!!
Tot i que no acabo de trobar la gràcia a això dels memes, sempre he estat una nena molt obedient, i si se m'encomana una feina, la faig. La Quevedo em demana que escrigui la frase que trobi a la cinquena línia de la plana 123 del llibre que tingui més a mà. Doncs tenint en compte que sóc a la feina, la frase és:
"En cualquier caso, los ponentes de la Constitución cuando defendían el texto en las Cortes Constituyentes, entendían que la introducción de la expresión "nacionalidades" en el atículo 2 CE, que consideraban sinónimo de "nación", pemitía configurar a España como una "Nación de naciones".
Toma ya! Jajaja!
Forma part del llibre Más allá de la nación. La idea de España como "Nación de naciones", editat per la Fundació Rafael Campalans (mira tu, de pas faig propaganda!)
I ara li toca a:
1. Ferran Porta. Chavalín! Ponte las pilas, que ja sóc la segona persona que t'ho demana!
2. Joan Cotxà, que després d'un temps desaparegut ha tornat a la blogsfera
3. Elisabet Solsona. Fa setmanes que no escriu i se la troba a faltar!
"En cualquier caso, los ponentes de la Constitución cuando defendían el texto en las Cortes Constituyentes, entendían que la introducción de la expresión "nacionalidades" en el atículo 2 CE, que consideraban sinónimo de "nación", pemitía configurar a España como una "Nación de naciones".
Toma ya! Jajaja!
Forma part del llibre Más allá de la nación. La idea de España como "Nación de naciones", editat per la Fundació Rafael Campalans (mira tu, de pas faig propaganda!)
I ara li toca a:
1. Ferran Porta. Chavalín! Ponte las pilas, que ja sóc la segona persona que t'ho demana!
2. Joan Cotxà, que després d'un temps desaparegut ha tornat a la blogsfera
3. Elisabet Solsona. Fa setmanes que no escriu i se la troba a faltar!
dimecres, de desembre 13, 2006
Ahí te dejo Madrid!
Porto tres dies espessa... una mica més de l'habitual, vaja! I tot després del cap de setmana a Madrid. M'ha deixat tocada... Però no hundida! En tot cas, tot i haver estat pensant que havia d'escriure un post sobre aquests tres dies, els meus dos acompanyants de tapes, canyes, xocolates i cafès se m'han avançat. I com ja han explicat gairebé tots els detalls, trobo que seria repetir-me... per tant, us recomano que llegiu els blogs de la Nadia i del Francesc! I si us fa mandra llegir, penseu que tot (o gairebé tot), es pot resumir en aquesta imatge!
diumenge, de desembre 03, 2006
Tornem amb Murakami
Sempre he pensat que em costaria respondre bateries de preguntes que es fan sovint a moltes entrevistes, tipus: plat preferit?! Pel·lícula favorita?! Autor literari?! Llibre?! Ciutat del món?! Color? Número?! Grup musical?! Cançó?! Moment del dia per fer l'amor?!Sempre he dubtat si l'entrevistat respon immediatament o té uns segons, fins i tot minuts, per pensar. Per què de tot hem de tenir un "preferit"!?! Per què se'ns fa triar?!!
En tot cas, ara, si jo fos un personatge públic i em sotmetessin a aquesta bateria de preguntes, jo tindria una resposta segura. Ara per ara, el meu autor preferit és Haruki Murakami, autor de Tòquio Blues. Divendres vaig anar a comprar-me el seu darrer llibre editat a Catalunya, Kafka a la platja, i l'estic devorant! Us recomano moltíssim aquest autor. Jo sóc de llegir, sí, però tampoc molt molt. Però aquest home, amb les seves històries, em té totalment enganxada. El vaig conèixer amb Tòquio Blues, i des de llavors, n'he llegit tres més d'ell. Aquest és el quart i no m'està decebent.
Per cert, la resta de preguntes d'un hipotètic qüestionari, tindrien com a respostes segures:
- plat preferit?! Fideua
- Pel·lícula favorita?! La saga del Padrino
La resta de preguntes:
1. o bé tinc diverses respostes possibles
2. o bé em guardo la resposta per mi ;)
Apa, me'n vaig a llegir Kafka en la orilla (sí, mira, l'he comprat en castellà) mentre sento de fons la gala d'OT! Mmmmmmmm! Fantàstica nit de diumenge!
dimecres, de novembre 29, 2006
El vi a la Ribera
Sóc una persona a qui li agrada tenir les coses controlades. Prefereixo anticipar-me que no pas haver de reaccionar. Sóc de les que programa les coses i em considero poc amant de les improvisacions. Tot i admetre que molt sovint improvisar convida a l’èxit, el meu caràcter no pot evitar voler saber què faré, amb qui i quan amb una previsió si no malaltissa, sí controlada.
Ahir, tot i una certa previsió, el vespre el vaig improvisar. O millor dit, el vam improvisar. Sabia que se celebrava la Festa del Vi Novell als carrers Agullers, Consellers i Canvis Vells, al barri de la Ribera, a tocar de Santa Maria del Mar (tinc debilitat per aquesta església, tot i que he decidit que ja no m’hi vull casar, allà). En aquesta festa es presenten els primers vins de la collita de l’any de més de 40 bodegues, acompanyat de tapes de restaurants de la zona. Tot per 4 euros. Me n’havien parlat, i aquest any vaig pensar d’anar-hi. L’Hèctor i l’Edu eren els meus acompanyats. L’Ayma s’hi va afegir just al final, i la Clara no va poder venir.
Els carrers eren a petar. Hi havia moltíssima gent, de totes les edats. Vam arribar a quarts de vuit i es feia difícil avançar entre la multitud. Mica mica, tot i l’agobio inicial, ens vam deixar anar. Anàvem fent tasts dels diferents vins que teníem a la vora. Jo, en vaig fer de quatre o cinc, ara no ho sé. L’Edu i l’Hèctor, més. Començàvem a anar tocats quan vam trucar l’Ayma per proposar-li d’anar a sopar per allà. L’Ayma havia fet la feina tot solet i s’havia recorregut diverses paradetes provant uns sis vins diferents.
Estàvem accelerats. Totalment. Parlàvem compulsivament i rèiem a cada comentari. Decidim anar a “La paradeta”, on per 14 euros per cap vam menjar força peix. Menjàvem també compulsivament. Vam parlar de la Línia de Molt Alta Tensió i de sexe. Bàsicament, del segon tema. Estàvem “sueltos”, suposo. Uns més que altres. L’Ayma s’ho mirava des de fora i intervenia més de tant en tant. L’H i l’E, estaven a tope. Jo, me’n sortia com podia, entre riures, evidentment.
“Fem-ho més sovint, això d’improvisar aquestes trobades”, va dir un, assegurant que li havíem animat el dia, després d’una jornada dura a la feina. Doncs sí, fem-ho més sovint.
Ahir, tot i una certa previsió, el vespre el vaig improvisar. O millor dit, el vam improvisar. Sabia que se celebrava la Festa del Vi Novell als carrers Agullers, Consellers i Canvis Vells, al barri de la Ribera, a tocar de Santa Maria del Mar (tinc debilitat per aquesta església, tot i que he decidit que ja no m’hi vull casar, allà). En aquesta festa es presenten els primers vins de la collita de l’any de més de 40 bodegues, acompanyat de tapes de restaurants de la zona. Tot per 4 euros. Me n’havien parlat, i aquest any vaig pensar d’anar-hi. L’Hèctor i l’Edu eren els meus acompanyats. L’Ayma s’hi va afegir just al final, i la Clara no va poder venir.
Els carrers eren a petar. Hi havia moltíssima gent, de totes les edats. Vam arribar a quarts de vuit i es feia difícil avançar entre la multitud. Mica mica, tot i l’agobio inicial, ens vam deixar anar. Anàvem fent tasts dels diferents vins que teníem a la vora. Jo, en vaig fer de quatre o cinc, ara no ho sé. L’Edu i l’Hèctor, més. Començàvem a anar tocats quan vam trucar l’Ayma per proposar-li d’anar a sopar per allà. L’Ayma havia fet la feina tot solet i s’havia recorregut diverses paradetes provant uns sis vins diferents.
Estàvem accelerats. Totalment. Parlàvem compulsivament i rèiem a cada comentari. Decidim anar a “La paradeta”, on per 14 euros per cap vam menjar força peix. Menjàvem també compulsivament. Vam parlar de la Línia de Molt Alta Tensió i de sexe. Bàsicament, del segon tema. Estàvem “sueltos”, suposo. Uns més que altres. L’Ayma s’ho mirava des de fora i intervenia més de tant en tant. L’H i l’E, estaven a tope. Jo, me’n sortia com podia, entre riures, evidentment.
“Fem-ho més sovint, això d’improvisar aquestes trobades”, va dir un, assegurant que li havíem animat el dia, després d’una jornada dura a la feina. Doncs sí, fem-ho més sovint.
diumenge, de novembre 26, 2006
La periodista al cole
M'agrada estudiar, o, millor dit, m'agrada aprendre. Ho sabia, però sembla que ja no ho recordava. Dijous, en una sessió d'un curs del Col·legi d'Economistes al què la Fundació està apuntada, me'n vaig adonar. Era una classe d'unes cinc hores sobre comunicació i màrketing a les fundacions. Vaig arribar-hi just en el moment en què ho feia la professora, deu minuts abans que comencés el curs (m'agrada arribar amb temps als llocs). Érem les dues úniques a l'aula i ens vam posar a xerrar. Em va donar molt bona impressió. I em sembla que jo a ella també. Vibracions.
Mica en mica van anar arribant els meus companys de classe... jo era la més jove, i ells ja feia setmanes que es coneixien... la meva timidesa inicial va fer que no passés d'un "bon dia" en veu baixa i una mirada una mica còmplice de "no em deixeu sola, aquí, asseguda". Sembla que la meva mirada no va sorgir efecte (hauré d'entrenar una mica les meves dots de persuassió, que sembla que estan força rovellades), i la gent es va anar asseient en grupets i comentant la jugada, i em van deixar sola en la petita immensitat de l'aula. La meva Vanguardia va fer que em sentís una mica menys sola i no tan imbècil, mentre la resta se saludava, reia i compartia taula. Jo, amb els ulls fixats en el diari.
Comença la classe i tot canvia. La profe ens explica quin serà el temari de la sessió. Ens fa presentar i tothom comença a parlar de què fa i deixa de fer. Tots coincideixen a dir que "això de la comunicació és importantíssim", però "el pitjor és haver de suportar els periodistes", normalment "males persones" que "van a fer mal". El que poso entre cometes és literal. Dedueixo pels comentaris que no hi ha cap periodista entre els meus companys. I veig que ells no han pensat que potser "la nova", que era jo, podria ser-ho. És el meu torn. "Hola, em dic Cristina, treballo a la Fundació Rafael Campalans, portant els temes de comunicació". Faig una pausa.... "I sóc periodista". Hi ha uns tres segons de silenci total. I de cop tots, jo la primera, em poso a riure. "Què cabrona", diu un que tot just fa cinc minuts que em coneix. "Ens ho prodries haver dit!". "Ningú m'ho ha preguntat", dic. "A més, ja sabeu... som males persones!"
Crec que això de ser "la periodista" (tota la sessió se'm dirigien en aquests termes) va fer que es trenqués el gel, que deixés de banda la timidesa i m'integrés en el grup. Fins i tot dos que havien deixat un espai entre ells i jo a la taula se'm van apropar "perquè no et sentis sola".
Van ser cinc hores, amb un esmorzar de per mig, en què vaig tornar a prendre apunts, vaig escoltar atentament la profe, vaig intervenir (oh, Déu! Tota una novetat per algú que sempre ha volgut passar desapercebuda a classe), vam fer jocs per entedre les dificultats de la comunicació, i vaig intercanviar els mòbils amb un parell de companys. En definitiva, m'ho vaig passar molt bé, vaig aprendre força i em van venir ganes de posar-me a estudiar alguna cosa en breu.
Mica en mica van anar arribant els meus companys de classe... jo era la més jove, i ells ja feia setmanes que es coneixien... la meva timidesa inicial va fer que no passés d'un "bon dia" en veu baixa i una mirada una mica còmplice de "no em deixeu sola, aquí, asseguda". Sembla que la meva mirada no va sorgir efecte (hauré d'entrenar una mica les meves dots de persuassió, que sembla que estan força rovellades), i la gent es va anar asseient en grupets i comentant la jugada, i em van deixar sola en la petita immensitat de l'aula. La meva Vanguardia va fer que em sentís una mica menys sola i no tan imbècil, mentre la resta se saludava, reia i compartia taula. Jo, amb els ulls fixats en el diari.
Comença la classe i tot canvia. La profe ens explica quin serà el temari de la sessió. Ens fa presentar i tothom comença a parlar de què fa i deixa de fer. Tots coincideixen a dir que "això de la comunicació és importantíssim", però "el pitjor és haver de suportar els periodistes", normalment "males persones" que "van a fer mal". El que poso entre cometes és literal. Dedueixo pels comentaris que no hi ha cap periodista entre els meus companys. I veig que ells no han pensat que potser "la nova", que era jo, podria ser-ho. És el meu torn. "Hola, em dic Cristina, treballo a la Fundació Rafael Campalans, portant els temes de comunicació". Faig una pausa.... "I sóc periodista". Hi ha uns tres segons de silenci total. I de cop tots, jo la primera, em poso a riure. "Què cabrona", diu un que tot just fa cinc minuts que em coneix. "Ens ho prodries haver dit!". "Ningú m'ho ha preguntat", dic. "A més, ja sabeu... som males persones!"
Crec que això de ser "la periodista" (tota la sessió se'm dirigien en aquests termes) va fer que es trenqués el gel, que deixés de banda la timidesa i m'integrés en el grup. Fins i tot dos que havien deixat un espai entre ells i jo a la taula se'm van apropar "perquè no et sentis sola".
Van ser cinc hores, amb un esmorzar de per mig, en què vaig tornar a prendre apunts, vaig escoltar atentament la profe, vaig intervenir (oh, Déu! Tota una novetat per algú que sempre ha volgut passar desapercebuda a classe), vam fer jocs per entedre les dificultats de la comunicació, i vaig intercanviar els mòbils amb un parell de companys. En definitiva, m'ho vaig passar molt bé, vaig aprendre força i em van venir ganes de posar-me a estudiar alguna cosa en breu.
dissabte, de novembre 18, 2006
El fenomen Porca
Ni House ni les mil sèries que els fanàtics de la Fox consideren obres mestres. El fenomen serial de les darreres tres temporades és a TV3 i no té competència possible. Porca Misèria és, sens dubte, LA SÈRIE. Els seus personatges, les trames més enllà del previsible, els plànols innovadors, el seu humor, les múltiples relacions sentimentals que es contemplen... Insuperable.
El darrer capítol, l'emès dijous, va ser per treure's el barret. La història de la maleta a la platja com a excusa per demostrar que l'Àlex (als teus peus, Julio Manrique) faria el que fos per la Maria; el retrobament entre la Natàlia i el Roger que, com diu la Clara, no només ens va sorprendre a nosaltres, els espectadors, sinó a ells mateixos, que només amb una mirada (quina mirada, Déu!) van saber què pensava l'altre; el "t'estimo" del Roger a la Natàlia i el "deixa el Jordi i vine amb mi"; el pare gay de'n Pere i el Roger i el terratrèmol (Porca Misèria va preveure que el dia següent n'hi hauria un d'igual intensitat a Catalunya?) que va dur el bon rotllo a la família; una Sònia que busca desesperadament una amiga i una Laia que no vol ser-ho...
Llarga vida a les històries properes i llunyanes alhora. Llarga vida a Porca Misèria. Com diu el germà de la Clara, la gent, ara, es divideix entre aquells a qui els agrada Porca Misèria i aquells que no. Jo estic en el bàndol dels bons! ;)
diumenge, de novembre 12, 2006
La paraula del cap de setmana...
Gràcies!!
Per la gran tarda de dissabte....
Pel fantàstic sopar de dissabte...
Per la festeta dels quatre dissabte nit...
Pel dinar de diumenge...
Ha estat un bon cap de setmana, que va començar dissabte a casa amb un gràcies!
Per la gran tarda de dissabte....
Pel fantàstic sopar de dissabte...
Per la festeta dels quatre dissabte nit...
Pel dinar de diumenge...
Ha estat un bon cap de setmana, que va començar dissabte a casa amb un gràcies!
dijous, de novembre 09, 2006
Fred, fred...
Les 17:35 de la tarda i ja comença a fer-se fosc. Paro un moment el que estic fent a la feina i miro per la finestra. Ja és gairebé de nit i tot just fa una hora i mitja que he acabat de dinar! Odio aquest horari… però m’encanten la tardor i l’hivern. Sabeu?!!! No hi ha res que m’agradi més que posar-me al llit, ben tapada, i pensar que fora fa fred, i jo, allà, escarxofada amb una pedazo de nòrdica. M’encanten els vespres de cap setmana amb pluja, i els cafès amb llet de mitja tarda. M’encanta portar jersei, abric i bufanda i que tingui calfreds en sortir al carrer. Arriba el fred (a trompicons, però arriba!). I a mi, m’encanta.
PS. Trobo que últimament estic fent uns posts una mica nyonyos… bé, són èpoques, tu! Ja se'm passarà!
PS. Trobo que últimament estic fent uns posts una mica nyonyos… bé, són èpoques, tu! Ja se'm passarà!
divendres, de novembre 03, 2006
Pedres precioses
La Planas i la Serra, la Serra i la Planas. Ahir vaig sopar amb dues Gemmes i va ser fantàstic, com de costum. Ens hem fet grans. I no per allò de “ja no sortim fins les tantes” cada cap de setmana (cosa que tampoc no hem fet massa sovint), sinó pel nivell de serenor de la conversa, pel to intimista que va agafar un cop assegudes les tres al Ginger al voltant d’un gin tònic. L’una deia que ja no s’emociona per les coses, que ha perdut la capacitat d’il·lusionar-se. “Però sóc feliç, eh!”, ens tranquilitzava. L’altra ens deia que s’han d’apreciar les petites coses, “com anar als Encants dissabte ben d’hora a buscar un moble pel bany”. Jo les ecoltava i me les mirava atentament i estava d’acord amb els seus raonaments. Amb totes dues. De vegades crec que també he perdut la il·lusió. Però sóc conscient que ara, amb 27 anys, m’emocionen les petites coses. Senzillament, ens hem fet grans. Tot i que encara ens considerem “noies” abans que “dones”, tot i que cap de les tres tinguem el carnet de conduir, tot i que no se’ns passi pel cap ara per ara quedar-nos embarassades, ens hem fet grans. “Però no passa res”, deia una. “Potser ja no som massa joves per segons què, però som joves”, ens repetia. Les altres dues ens deixàvem convèncer.
La nit d’ahir va donar per xerrar de l’edat i per un munt de coses més. Tot havia començat amb una cervesa a la plaça del Pi i un soparet al Bliss amb preguntes sobre les nostres vides les darreres setmanes. Ens encanta posar-nos al dia, parlar de les feines de cadascuna, aconsellar-nos, riure de les pallassades de l’una i de l’altra, plantejar-nos segons què. En definitiva, som amigues de fa anys i, per la trajectòria que portem, crec que la cosa va per llarg. Quina sort tenir aquestes dues pedres precioses!
La nit d’ahir va donar per xerrar de l’edat i per un munt de coses més. Tot havia començat amb una cervesa a la plaça del Pi i un soparet al Bliss amb preguntes sobre les nostres vides les darreres setmanes. Ens encanta posar-nos al dia, parlar de les feines de cadascuna, aconsellar-nos, riure de les pallassades de l’una i de l’altra, plantejar-nos segons què. En definitiva, som amigues de fa anys i, per la trajectòria que portem, crec que la cosa va per llarg. Quina sort tenir aquestes dues pedres precioses!
dijous, de novembre 02, 2006
Ups...
Seguint el post de dimarts, em sembla que visto lo visto no reflexionaré més, perquè:- el Barça va empatar injustament
- CiU ha guanyat les eleccions en vots i en escons. Tot i que, què voleu que us digui... les cares de'n Duran i en Pujol ahir al balcó del Majestic parlaven per si soles.
- Ciudadanos ha tret 3 diputados... ni en els seus mejores somnis... Aquests me hacen més miedo que una pedregada!!! Bilingüismo, diuen... Quina por...
Reflexionem, reflexionem... però jo no que em sembla que sóc gafe... I no diré en veu alta el quina és la meva aposta de govern per allò de "si dius un desig en veu alta no es compleix". Supersticions en èpoques baixes.
dimarts, d’octubre 31, 2006
dimarts, d’octubre 24, 2006
Una foto de record
Un record (gràcies Núria) molt xulo amb el President Maragall, a Girona, durant la presentació del llibre de'n Quim Nadal, Dietari 2003, editat per la Fundació Rafael Campalans. Com diria aquell, visca Catalunya!
dilluns, d’octubre 23, 2006
Rabieta esportiva
En moments en què el vent gira en contra de les teves predileccions, només et queda reafirmar-te, a mode de rabieta, amb aquells en els quals et sents més identificada. I no, no parlo de les eleccions del 1 de novembre, en què ja no sé cap a on collons gira el vent!
Lo dicho, en els mals moments, crit d'ànims cap als "teus". Visca el Barça (visca Messi) i visca Michael Schumacher. Alonso, basta ya! Quin tio més insuportable, Senyor!
Lo dicho, en els mals moments, crit d'ànims cap als "teus". Visca el Barça (visca Messi) i visca Michael Schumacher. Alonso, basta ya! Quin tio més insuportable, Senyor!
dilluns, d’octubre 09, 2006
J'adore!
Semblarà una sentència de persona de cinquanta anys, però què voleu que us digui... no hi ha res millor que un cap de setmana tranquil. I sobretot, en bona companyia. De fet, no hi ha res millor que sortir de casa un dissabte per anar a dinar i no tornar-hi fins tard a la nit, sense tenir res planejat, i simplement anar fent. Perquè no hi ha res millor que seure davant de Santa Maria del Mar a dinar, a una terrasseta, i veure els convidats d’un casament passar. 
Perquè no hi ha res com quedar-se enganxada a la cadira per veure arribar la núvia i poder criticar el vestit i el pentinat amb tots (nois i noies, no només noies, eh!) els de la taula. Perquè aixecar-se i dir “On va où maintenant?” i respondre “A passejaaaaaaaar”, sense res a fer en tota la tarda, mola. Perquè que s’incorpori algú a mitja tarda i es decideixi anar a fer una xocolata a la Dulcinea (el dia abans vaig passar una molt bona tarda a la Xicra!) és encara millor. Perquè les converses sobre la qualitat o no d’una foto de portada d’El Periódico de dissabte ens van fer riure una bona estona. I no hi ha res millor, a més, que buscar un llibre i trobar-lo, i tenir ganes d’arribar a casa per encetar-lo. Perquè començar el dia amb un dinar de tapeo i acabar-lo amb una Moritz (em declaro fan d’aquesta cervesa) és un luxe. I rematar-ho amb un bon esmorzar diumenge al matí, no es pot dir cada dia! ;)
Llàstima que l’encostipat em va aixafar la tarda i la nit de diumenge....
Perquè no hi ha res com quedar-se enganxada a la cadira per veure arribar la núvia i poder criticar el vestit i el pentinat amb tots (nois i noies, no només noies, eh!) els de la taula. Perquè aixecar-se i dir “On va où maintenant?” i respondre “A passejaaaaaaaar”, sense res a fer en tota la tarda, mola. Perquè que s’incorpori algú a mitja tarda i es decideixi anar a fer una xocolata a la Dulcinea (el dia abans vaig passar una molt bona tarda a la Xicra!) és encara millor. Perquè les converses sobre la qualitat o no d’una foto de portada d’El Periódico de dissabte ens van fer riure una bona estona. I no hi ha res millor, a més, que buscar un llibre i trobar-lo, i tenir ganes d’arribar a casa per encetar-lo. Perquè començar el dia amb un dinar de tapeo i acabar-lo amb una Moritz (em declaro fan d’aquesta cervesa) és un luxe. I rematar-ho amb un bon esmorzar diumenge al matí, no es pot dir cada dia! ;)Llàstima que l’encostipat em va aixafar la tarda i la nit de diumenge....
divendres, de setembre 29, 2006
Idees clares, titoles llargues
Flamantes amigas,
Aquesta nit tenim una cita... a saber:
Un lloc => FLAMANT
Un carrer => Enric Granados, 23 (entre Aragó i Consell de Cent)
Una hora => 21:30
Una reserva... => a nom de CHUPIS!!!!!
Que no nos pare nadieeeeeee!!!!!
PS: la Montse (alias Mata Hari) no pot venir, té un sopar de feina a Los Tres Molinos, per aquella a qui no li soni de res, és allà on vaig fer la comunió!!
Mil petons,
Ahir teníem sopar de chupis. Aquesta de més amunt era la convocatòria.
Un dia la Sílvia va comentar que seria una bona idea que recuperéssim les agendes de BUP i COU, aquelles que suposadament utilitzàvem per apuntar “Fer deures de mates”, “Llegir Revolució russa per dijous”, “Comprar llibre Machado”. Doncs no, nosaltres les utilitzàvem per fer veritables declaracions d’amistat, comentar entre vàries els nostres amors consumats o no, planejar si fèiem campana i per on ens escapàvem i tantes altres coses que vistes de lluny (o sigui, deu anys de distància) sonaven d’allò més repel·lent. Ja ens ho deien, ja... las pijas de letras! Jajaja!
Va haver-hi, però, una de les frases que té encara vigència. De fet, quan la va llegir la Gemma en veu alta i amb una entonació adient, no vam poder parar de riure. La frase: TOTS SÓN IGUALS, PERÒ NO TOTS LA TENEN IGUAL. IDEES CLARES, TITOLES LLARGUES.
La sentència “Idees clares, titoles llargues” la trobo brillant, sobretot quan penso que qui la va dir tenia llavors 17 anys. Evidentment això va desencadenar una conversa d’aquelles que es cataloguen com “de noies”. I és que, segons diuen, al món una es troba de tot! ;)
Tot aquest post per dir, en definitiva, que això de quedar amb les chupis, ja ho he dit en algun altre post, és una droga que m’encaaaaaaaanta, m'anima, em fa oblidar tot. Ho diu la Gemma constantment: “Quedar amb les chupis és sempre garantia d’èxit”. I tant, Gemma! Idees clares, titoles llargues!
Aquesta nit tenim una cita... a saber:
Un lloc => FLAMANT
Un carrer => Enric Granados, 23 (entre Aragó i Consell de Cent)
Una hora => 21:30
Una reserva... => a nom de CHUPIS!!!!!
Que no nos pare nadieeeeeee!!!!!
PS: la Montse (alias Mata Hari) no pot venir, té un sopar de feina a Los Tres Molinos, per aquella a qui no li soni de res, és allà on vaig fer la comunió!!
Mil petons,
Ahir teníem sopar de chupis. Aquesta de més amunt era la convocatòria.
Un dia la Sílvia va comentar que seria una bona idea que recuperéssim les agendes de BUP i COU, aquelles que suposadament utilitzàvem per apuntar “Fer deures de mates”, “Llegir Revolució russa per dijous”, “Comprar llibre Machado”. Doncs no, nosaltres les utilitzàvem per fer veritables declaracions d’amistat, comentar entre vàries els nostres amors consumats o no, planejar si fèiem campana i per on ens escapàvem i tantes altres coses que vistes de lluny (o sigui, deu anys de distància) sonaven d’allò més repel·lent. Ja ens ho deien, ja... las pijas de letras! Jajaja!
Va haver-hi, però, una de les frases que té encara vigència. De fet, quan la va llegir la Gemma en veu alta i amb una entonació adient, no vam poder parar de riure. La frase: TOTS SÓN IGUALS, PERÒ NO TOTS LA TENEN IGUAL. IDEES CLARES, TITOLES LLARGUES.
La sentència “Idees clares, titoles llargues” la trobo brillant, sobretot quan penso que qui la va dir tenia llavors 17 anys. Evidentment això va desencadenar una conversa d’aquelles que es cataloguen com “de noies”. I és que, segons diuen, al món una es troba de tot! ;)
Tot aquest post per dir, en definitiva, que això de quedar amb les chupis, ja ho he dit en algun altre post, és una droga que m’encaaaaaaaanta, m'anima, em fa oblidar tot. Ho diu la Gemma constantment: “Quedar amb les chupis és sempre garantia d’èxit”. I tant, Gemma! Idees clares, titoles llargues!
dilluns, de setembre 18, 2006
M'agrada i punt
Hi ha coses que t’agraden i coses que no. No saps ben bé perquè, però és així. Què fa que hi hagi gent que adora els macarrons (mmmmm, m’encanten!) i gent que ni fu ni fa? Simplement t’agraden o no t’agraden!
O quan t’agrada algú: li veus els defectes, sí, però t’agrada aquella persona i no una altra! I penses..."amb lo fantàstic que és, com és que la resta de gent no s'hi fixa?" Simplement, hi ha gustos per tot!
Doncs el mateix em passa a mi amb el Pepe Rubianes! M’agrada, tot i els seus tacos (o potser pels seus tacos?), pels seus monòlegs al teatre i per la seva feina com a director de “Lorca eran todos”. Doncs sí, tu! A mi m’agrada el Rubianes i no m'agrada el Jiménez Losantos. No té més!
O quan t’agrada algú: li veus els defectes, sí, però t’agrada aquella persona i no una altra! I penses..."amb lo fantàstic que és, com és que la resta de gent no s'hi fixa?" Simplement, hi ha gustos per tot!
Doncs el mateix em passa a mi amb el Pepe Rubianes! M’agrada, tot i els seus tacos (o potser pels seus tacos?), pels seus monòlegs al teatre i per la seva feina com a director de “Lorca eran todos”. Doncs sí, tu! A mi m’agrada el Rubianes i no m'agrada el Jiménez Losantos. No té més!
dimarts, de setembre 05, 2006
Back again
Ja tornem a estar per aquí, amb les piles carregades i amb la motxila plena de molt bons moments. El viatge als Estats Units, un dels que sempre havia volgut fer, ha estat tota una experiència. El millor, NYC. Quina ciutat! Realment I want to be a part of it… Una ciutat per passar-hi una bona temporada, sens dubte. Washington, amb tota la seva grandesa política, la seva majestuositat, tot i que la Casa Blanca “me la imachinava més gran!”.
Chicago, tot un descobriment. Ciutat ordenada, amb molta vida al carrer, amb una platja a tocar del Downtown.
Las Vegas, el paradís freak dels Estats Units. De nit té el seu rotllo, he de confessar. I una constatació: el joc vicia molt!!! Grand Canyon… hores i hores (i hores i hores) d’excursió que van valer la pena, tot i pensar en algun moment “taaaaaaaaaaaaan bé que estaria jo fent un cafè i un piti en una terrasseta…”. Les carreteres rectes i interminables del wild wild west. Els 43 graus de Death Valley i els instants d’”America profunda” de Beaty.
La immensitat de Los Angeles, amb les lletres de Hollywood de fons i les mansions de Beverly Hills i Bel Air (nit inclusa a un bar de Sunset Boulevard, allà on la Pretty Woman trobava el Richard Gere). La costa californiana, amb Santa Barbara, Carmel, Monterey i motels de carretera (amb piscina, això sí) amb una ambientació molt kitch! L’esplèndida hospitalitat dels nostres amfitrions de San Francisco, la Sara, el Mauricio i el Lobo. La ciutat dels tramvies, de les pujades i baixades i d’un barri gay encantador.
20 dies amb l’Ayma, el Pablo, l’Hèctor, el Joan i uns quants amb la Pilar. 3 setmanes que mai oblidaré. Merci guapos!!!!
(he intentat penjar més fotos, però el blogger no em deixa... paciència!)
Ah!! Fotos gentilesa de'n Joan!
dimarts, d’agost 08, 2006
I wanna wake up in a city that never sleeps!!
El meu pare, fan de'n Frank Sinatra. El meu blog, my way. Les meves vacances tenen com a punt de partida New York. Demà, dia 9, comença l'aventura de 19 dies per a l'Hèctor, en Joan, l'Ayma, el Pablo i per a mi. Una aventura que ens durà a conèixer un pessic important del territori nordamericà: New York, Washington, Chicago, Las Vegas, el Gran Canyó, Los Angeles, San Francisco i el que surgeixi!
Només veure aquesta foto (de la fantàaaaaaaastica web www.loliplanet.com) ja em començo a ambientar... No sé si tindrem massa temps per escriure. De moment, una tal rana Gustavo ens ha obert una pàgina web perquè pugueu anar seguint el nostre dia a dia... No sé si podrem actualitzar-ho com cal... Ja veurem com funciona! www.reservoir-frogs.blogspot.com
Start spreadin' the news,
I'm leavin' today
I want to be a part of it,
New York, New York...
Ens veiem a la tornada!!!
dimecres, d’agost 02, 2006
Impulsos
Aquest vespre he tingut un desig i no me n'he pogut estar. M'ha vingut de cop, així, caminant cap a casa. Volia veure una peli. I no una qualsevol. M'ha passat pel cap veure "Une liaison pornographique", amb en Sergi López de protagonista masculí. Potser té molt a veure el fet d'haver-ne parlat fa uns dies amb la Clara, després d'haver vist la seva darrera peli al cine. El mal sabor de boca que ens va deixar ens va empényer a veure "El cielo abierto" en el nostre particular cine a la fresca del carrer París, gentilesa de l'Albert i la Núria. Per tot plegat, suposo, m'ha vingut la liaison pornographique al cap, que vaig arribar a veure 3 cops al cine.Avantatges de viure al costat d'un FNAC, he entrat pocs minuts abans que tanquessin i he anat directa a la secció de cinema d'autor. Ha estat fàcil: he buscat per la R de "relación privada" i allà estava. He deixat anar un "sí!" en veu baixeta i ale, cap a casa!
L'he vista i no m'ha decebut. Fa mooooooooolt que no la veia i havia oblidat molts detalls, fins i tot el final. Quina ràbia de final! Tot i que de fet crec que és la millor manera d'acabar una relació com la que descriu la peli. Lluny de les historietes d'amor simplones i convencionals, la del López amb la Nathalie Baye és d'aquelles que et fan fondre d'enveja! Veieu-la i ja m'ho direu!
divendres, de juliol 28, 2006
13, 14 i 15!!!!
Per fi m’he estrenat. Les meves primeres Santes ! Tot i que només he viscut l’ambient d’una nit, ja començo a entendre el perquè d’aquesta passió dels mataronins cap a la seva Festa Major. Jo hi vaig anar el dia 25, dia de la Crida i del Desvetllament Bellugós.El desvetllaquè?! De l’Ajuntament a la plaça Santa Anna i viceversa (nens, ja em sé noms de places tot!). Un munt de gent, a no sé quina temperatura, apretadets tots, seguint la familia Robafaves. Ajupits….Un, dos, tres, … 13, 14 i 15! Oeoeoooooo, oeoeooooo, oeoeoeooooooo, oeoéeeeeeeeee! I de sobte saltant com a bojos! El primer cop vaig pensar, ho confesso, “on m’he fotut!”, però admeto que després em vaig deixar contagiar per la bogeria col·lectiva i quan la capa del Robafaves em va tocar el braç li vaig dir a la Nàdia tota emocionada “M’ha tocat, m’ha tocat!!!”. Oeoeoooooooo, oeoeoooooo!!! D'això se'n diu treure partit dels gegants! Ells són els protagonistes, i la gent, entregada, els segueix allà on van!!
Gràcies Nàdia, Francesc, Joan, Miguel i Gemma per acollir-me taaaaaaaaaaan bé. L’any vinent, repeteixo!!!
divendres, de juliol 21, 2006
Somniant...
Vaig marxar de casa seva enfadada i trista, sense cop de porta això sí… Vaig baixar les escales aguantant-me les ganes de plorar. Vaig sortir al carrer. Serien les dotze menys algo. Les finestres i els balcons de les cases del carrer eren obertes. La seva, crec, també. Jo, que m’agrada el cinema, m’esperava un fotograma de pel·lícula italiana, en què em digués “no marxis! Queda’t!”. Evidentment, no ho fa. Camino a poc a poc. Giro la cantonada. I la vida a Barcelona continua, malgrat tot. Em fumo un cigarro i penso que aquell numeret era digne de peli de Ventura Pons. I ben d’hora al matí no sé si tot ha estat un somni o no. Hi ha un missatge seu al mòbil. Llavors, tot això va passar?!
dilluns, de juliol 17, 2006
Nit d'estiu
No hi ha millor final de celebració que anar a la platja, de nit, tots junts, i fer un bany a la llum de la lluna! Fly me to the moon and make me play among the stars... ;)Maïté, Yvan, que sigueu molt feliços!
dijous, de juny 29, 2006
I'm on tonight!
Jo, que diuen que sempre he sigut molt hetero (no em pregunteu què vol dir exactament aquest molt, però sí, sóc hetero), ahir em vaig acabar d'enamorar del tot d'una dona.Tot i ser petita, ella és molt gran, molt. Feia mesos que teníem les entrades i ahir vam anar al concert de la Shakira, com 18.000 persones més. Un ple a vessar del Sant Jordi.
Pugem, xino, xano, de plaça Espanya cap a la muntanya de Montjuic, la Laura, la Gemma, la Nàdia i jo. A dalt, ens trobem amb la Glòria, que ha pujat amb la moto. A les portes del Palau, la Laura treu les seves tres entrades, la Nàdia la seva, i la Gemma, que duia la de la Glòria, posa cara d'espant i diu "no la tinc! No sé on l'he deixada!" Veig el pànic a la cara de la Gemma, i la mala òstia i la decepció a la cara de la Glòria. "No tens la MEVA entrada?", diu la Glòria. "O la MEVA", respon la Gemma, mentre el cap, segur, no parava de pensar "solució, necessito una solució". I el cap li va repondre ràpid: va trucar a la seva cosina, que li va donar el telèfon d'una amiga que treballa al Palau Sant Jordi. Mentrestant, la Laura, la Nàdia i jo ens ho miràvem de lluny, per si la sang arribava al riu... No us imagineu la cara de la Glòria! Veig a la Gemma parlant per telèfon dient "Sí, estoy aquí. Llevo una camiseta verde". Penja i diu "ara vinc", i en un minut, només un minut, torna amb un somriure i una entrada a la mà! Així de fàcil! "Nenaaaaaaaaaaaaa, com ho has fet?!" "L'amiga de ma cosina, que estava per aquí i me l'ha donada", respon ella, com si fos tan normal. Així de fàcil, tu! A la Glòria li va canviar la cara, i la Gemma va respirar alleujada mentres deia un "Nenes, em suava tot! Què malament ho he passat". Mentre, la Laura, la Nàdia i jo no acabàvem d'entendre com havia anat tot. Semblava que la paraula clau era "Llevo una camiseta verde", i pam! Entrada al canto!
Vam poder entrar totes, amb les nostres entrades, tararejant el "Shakira, shakira" del seu darrer èxit "Hips don't lie". Ens situem a la banda dreta de l'entrada general, cervesa fresca, bocata, xerrera, i ale, "Estoy aquí" i "Te dejo Madrid" per començar. El concert, brutal. La seva força s'encomana. La seva manera de moure's, ens emboba. Totes volem ser Shakira! Sobretot quan sona "Hips don't lie", que comencen a caure paperets del sostre del Palau, la gent es belluga com a boja (bé, excepte els dos de davant nostre, que per mi que eren espies o algo, perquè ni es movien, ni parlaven ni res de res) i el públic, més que cantar la cançó la crida. Totes som Shakira fins que s'encenen els llums i tornem a la realitat: són les 00'15h, no agafarem el metro, em tocarà anar caminant a casa, no moc la panxa ni les caderes (Hips don't lie) com ella i a sobre demà toca llevar-me d'hora per anar a treballar... Però què chulo ha estat ser Shakira durant un parell d'hores!
divendres, de juny 23, 2006
President
Seria molt fàcil dir ara que fa un parell de setmanes, després de l'acte que vam organitzar des de la Fundació , les paraules de Maragall ja feien preveure el seu comiat. Realment, tot el que va dir i com ho va dir ens va sonar a "jo ja he fet la meva feina. Ara us toca a vosaltres". Tot i així, jo m'esperava una "maragallada" d'última hora (m'hauria encantat, he de dir), tipus... "doncs sí, em presento, què passa!" El més assenyat, sembla però, era una retirada a temps... O no! Jo crec que no. Maragall encara tenia corda per estona!
Ahir en Francesc m'ensenyava un mail de'n Joan (la correspondència és privada, ho sé, però el mail s'ho valia!) en què venia a dir que Maragall era una mica el fil conductor de les seves vides. En el meu cas, jo no diria tant, però sí recordo amb certa nostàlgia la meva primera feina: telefonista de la campanya Maragall, el 99. El primer dia, la primera trucada, va ser seva, del President. Després del meu "Campanya Maragall, digui'm?", vaig sentir la seva veu. "Avui és el teu primer dia, oi? Que et vagi molt bé. Sort", em va dir. Coses com aquesta diuen molt de Maragall com a persona. I la feina que ha fet aquests anys, diuen molt de Maragall com a President.
dimarts, de juny 20, 2006
Sí inapelable
Ha guanyat el sí, encara que n'hi hagi que els costi de païr... no tenen vergonya aquests del PP! Reconèixer una derrota, com ha fet Josep Lluís Carod-Rovira, és un signe de normalitat democràtica. N'hi ha que encara no s'han acostumat a això de la democràcia. Ho mostra avui una carta d'un lector de La Vanguardia (David Oliván, de Vic):
Lecturas interesadas
Parece que para Mariano Rajoy, Ángel Acebes y compañía, la legitimidad democrática es un valor relativo y depende de si ganan o pierden. Veamos:
Elecciones generales del 2000
–Censo electoral: 33.969.640 votantes.
–Votos totales del PP: 10.321.178 = 30,38%.
–Votos a otros partidos y abstención: 23.123.439 = 68,07%.
–Consecuencia: el PP gobierna con mayoría absoluta y, entre otras cosas, a pesar de contar únicamente con el apoyo de tres de cada diez ciudadanos con derecho a voto, metió al país en una
guerra.
Referéndum sobre la Constitución europea del 2005
–Censo electoral: 34.692.491 votantes.
–Votos afirmativos: 11.057.563 = 31,87%.
–Votos indiferentes (negativos más abstención): 22.653.741 = 65,29%.
–Consecuencia: España aprueba la Constitución europea, y el PP se apunta la victoria (“hemos ganado este referéndum (...) porque los españoles han votado afirmativamente, que es lo que pedía el PP, en un ejercicio de responsabilidad, porque es lo que le interesa a España”, dijo Acebes), a pesar de que dos de cada tres españoles con derecho a voto se quedaron en casa o votaron en contra.
Referéndum sobre el Estatut de Catalunya del 2006
–Censo electoral: 5.202.291.
–Votos afirmativos: 1.881.482 = 36,16%.
–Votos indiferentes (negativos más abstención): 3.158.087 = 60,70%.
–Consecuencia: Rajoy afirma que el proyecto personal de Zapatero, es decir, el Estatut, ha sido rechazado porque dos de cada tres ciudadanos no han apoyado este proyecto...
Al final va a resultar que sí, que necesitan que alguien les dé lecciones de democracia.
divendres, de juny 16, 2006
Per si algú patia...
... o havia perdut el son per culpa del post anterior, que sàpiga que ja he trobat la roba pel casament! Ara només falten les sabates, el bolso, les arrecades,...
No patiu! Me'n sortiré!
No patiu! Me'n sortiré!
dimecres, de juny 14, 2006
De boda en boda!
Suposo que he entrat en una edat en què la gent comença a casar-se. I no sabeu què suposa això. A mi, la festeta en sí, mira, bé, tot i que (i que ningú dels ja casats se m'enfadi) són força mimètiques totes: asseguts a la taula tots, entren els núvis amb una cançó escollida per ells, seuen a la taula presidencial amb els pares; comences a dinar sopar però ja estàs tip del pedazo d'aperitiu que t'has fotut prèviament; hi ha la taula dels amics que tenen ganes de festa, i van deixant anar allò de "que es facin un petó", o "ahora los padres del novio", etc, etc. Després, una nova moda: no només donar el ram i els ninotets dels nuvis, sinó tot de regalets a gent molt diversa: a la iaia (moment entranyable), a les mames respectives, a la tieta solterona, ... Aquest repartiment fet amb música també escollida per la parella, i fent-ho durar quant més millor per a que la gent pensi "serà per mi aquest regal?". Vergonya si és que sí, i chasco si és que no. El millor, sens dubte, el ball, amb los greatest hits de tots els temps. A l'última boda que vaig anar ja va sonar el "Amo a Laura" i l'"OPÁ"... barrejat amb temes de Karina i el yéyé de la Concha Velasco.
Però el que deia, el millor de la boda és la festa, sens dubte. El pitjor?! La pre-boda, és a dir, buscar un vestit/faldilla+top/el que sigui + sabates + complements que s'hi adiguin + perruqueria+ un llarg etcètera. Resultat? Anar de compres amb la mama, acabar barallada amb ella perquè no hi ha res que t'agradi, i ella et diu "és que mira que ets complicada", i allò que t'agrada et diu "vols dir?". Perquè t'has recorregut el Born, el Raval i Gràcia de dalt a baix (els tres punts pijhippies de la ciutat) buscant roba alternativa a la tradicional i 1. no has trobat el que buscaves. 2 ho has trobat, però val 400 euros.
En definitiva, que visca l'amor i visca els nuvis, però jo encara no he trobat roba pel casament de la Maite! Ayssssssst!
Però el que deia, el millor de la boda és la festa, sens dubte. El pitjor?! La pre-boda, és a dir, buscar un vestit/faldilla+top/el que sigui + sabates + complements que s'hi adiguin + perruqueria+ un llarg etcètera. Resultat? Anar de compres amb la mama, acabar barallada amb ella perquè no hi ha res que t'agradi, i ella et diu "és que mira que ets complicada", i allò que t'agrada et diu "vols dir?". Perquè t'has recorregut el Born, el Raval i Gràcia de dalt a baix (els tres punts pijhippies de la ciutat) buscant roba alternativa a la tradicional i 1. no has trobat el que buscaves. 2 ho has trobat, però val 400 euros.
En definitiva, que visca l'amor i visca els nuvis, però jo encara no he trobat roba pel casament de la Maite! Ayssssssst!
dissabte, de maig 27, 2006
Home alone
A partir de dimecres estaré sola a casa una bona pila de dies. Operen la Sílvia, l'amiga amb qui visc des de fa ja més d'un any, del genoll, i el fet que no tinguem ascensor ni una bona terrassa perquè li doni l'aire ha fet que decideixi abandonar-me algunes setmanes pels seus tiets. Snif!
És curiós, eh! Sempre he dit que m'agrada estar sola, que viure sola tampoc no estaria malament, que tens més intimitat i tota la pesca. Però collons, la trobaré a faltar. De casa a la feina i de la feina a casa. "E cuando arrivo a casa?!!!" Doncs quan arribi a casa al vespre, durant aquests dies, no podré parlar amb ningú de com m'ha anat el dia, ni emocionar-nos perquè "avui toca Ventdelplà, i demà també!!", ni dir "portem uns dies menjant de règim... què, demanem una pizza?!!", ni farem una cançó de qualsevol frase estúpida que sentim a la tele.
Jo, la que sempre havia dit que vivint sola segur que s'està molt bé, només penso en que aquesta recuperació del genoll passi ràpid per tornar a cantar enmig del manjador allò de "Yooooooooooooou are soooooooo sexy, sexy sexy.... I need your love, I need your excitation/understanding" (ella tira més cap a l'understanding i jo cap a l'excitation)!Jajaja!
Bé, amics, qui em vulgui fer una visita, serà ben rebut! Jové, sort a l'operació! Et vindré a veure dia sí i dia també.
És curiós, eh! Sempre he dit que m'agrada estar sola, que viure sola tampoc no estaria malament, que tens més intimitat i tota la pesca. Però collons, la trobaré a faltar. De casa a la feina i de la feina a casa. "E cuando arrivo a casa?!!!" Doncs quan arribi a casa al vespre, durant aquests dies, no podré parlar amb ningú de com m'ha anat el dia, ni emocionar-nos perquè "avui toca Ventdelplà, i demà també!!", ni dir "portem uns dies menjant de règim... què, demanem una pizza?!!", ni farem una cançó de qualsevol frase estúpida que sentim a la tele.
Jo, la que sempre havia dit que vivint sola segur que s'està molt bé, només penso en que aquesta recuperació del genoll passi ràpid per tornar a cantar enmig del manjador allò de "Yooooooooooooou are soooooooo sexy, sexy sexy.... I need your love, I need your excitation/understanding" (ella tira més cap a l'understanding i jo cap a l'excitation)!Jajaja!
Bé, amics, qui em vulgui fer una visita, serà ben rebut! Jové, sort a l'operació! Et vindré a veure dia sí i dia també.
dijous, de maig 18, 2006
divendres, de maig 12, 2006
Tres són multitud?!
Foto de portada de La Vanguardia d'avui. M'ha cridat l'atenció! És chula, eh!?! Com diria el que va ser el meu profer de disseny en premsa, Carlos Pérez de Rozas (director d'Art de La Vanguardia i, per tant, responsable que aquesta foto estigui a la portada), "ésta es una imagen BRUTAL, señores! Arriesgada e inteligente!". Me l'imagino a la reunió de portada d'ahir intentant convèncer José Antich que allò havia de ser la imatge de portada. Les seves van ser, sens dubte, les millors classes de la carrera, juntament amb algunes de molt bones de la Mònica Terribas. Un privilegi tenir-los de professors.
dijous, de maig 11, 2006
Ja ho diuen...
dimarts, de maig 09, 2006
Humor en tiempos de... de què?!!
En tiempos desesperats? Desconcertants? Esgotadors? Del Sí? Del No? Del Nul Polític?! Del amigos para siempre, on siempre és el 18 de juny? Buffff.... quin mal de panxa!
Sense l'humor de l'APM del Matí de Catalunya Ràdio i la tira del Batllori a la Vanguardia, el moment polític català dels darrers dies es faria difícil d'empassar... Estic esperant ansiosament el Polònia d'aquesta setmana. De vegades, la realitat supera la ficció.
Sense l'humor de l'APM del Matí de Catalunya Ràdio i la tira del Batllori a la Vanguardia, el moment polític català dels darrers dies es faria difícil d'empassar... Estic esperant ansiosament el Polònia d'aquesta setmana. De vegades, la realitat supera la ficció.
dijous, de maig 04, 2006
divendres, d’abril 21, 2006
LA imatge del dia!
Com m'ha dit algú, aquesta foto reuneix ubersexualitat i metrosexualitat! Jajaja!
Per cert, felicitats als 125 anys de La Vanguardia!
Per cert, felicitats als 125 anys de La Vanguardia!
divendres, d’abril 14, 2006
Teruel existe... y Aragón ye Nación!
Demà tornaran a pronunciar-se dues recorrents frases a moltes feines arreu de Catalunya:
- Què tal les vacances?
- Bé, bé... però curtes.
La Setmana Santa és, sens dubte, una mena de coitus interruptus: quan millor t’ho estaves passant, quan creies que res no podria espatllar-ho... pam! Cotxe, carretera i cap a Barcelona, que demà toca treballar. Aiiiiiiiiiiiiixxxxxxxxx..... com costa! En canvi, costa tan poc acostumar-se a la bona vida... Els meus tres dies es resumeixen en:
- Un bon dinar a Calaceite, a la franja...
- Arribada a Castellote (Teruel) a mitja tarda: pluja abans del túnel i sol a l’entrada del poble. Fantàstic
- Cafè i passejada pel poble i voltants
- Sopar com cal a ca els Soler-Lecha. Hospitalitat excel·lent
- Jotas que els quintos del poble (nois i noies que enguany fan 18 anys) organitzen perquè es cantin, a les noies solteres del poble, estrofes personalitzades. Sens dubte, el millor moment de la Setmana Santa. El poble, en processó, segueix pels carrers del poble el grup de joteros. Els quintos, ofereixen begudes i pastes per anar animant la vetllada. Admeto que un parell de cops m’emociono... Un ambient preciós, la veritat. Ho importem a Barcelona? O ens multarien per escàndol públic i vendre alcohol pel carrer?
- Gin tonics a un dels bars del poble... Comento en veu alta que jo “abans era una esponja, i ja no... m’he fet gran”. Se’n riuen de mi, com de costum. Boques, em diuen, no Mora?
- Ball al poliesportiu del poble. Nosaltres, els més agraïts. Ningú aplaudeix l’orquestra... de desagraïts el món n’és ple!
- Dinar de diumenge a casa els Soler-Lecha., altre cop. Pobres, els hem ocupat la casa...
- Migdiada i tertúlia a la vora del pantà..
- Passejada pels pobles veïns, i cerveseta a un bar on hi diu “En este local se fuma en cantidad”. Jeje!
- Sopar a la Fonda de Castellote... la cambrera que ens canta la carta ja no és el que era... o potser mai no ho ha estat? Bé, ens agrada com l’Edu imita l’accent maño!
- Cerveseta al bar abans d’anar a dormir
- Esmorzar amb embotits vàrios, chistorra inclosa! M’encanta la chistorra
- Carretera i manta... amb música excel·lent, gentilesa del Pablo
Ara, en pijama i Ventdelplà de fons, ja penso en “què em poso demà?”, “m’he de fer el dinar per endur-me el tupper”, “vaig el gimnàs o ho deixo per dimecres?” i “resem perquè demà el Barça guanyi davant el Milan”. En definitiva, tornem a la rutina.
- Què tal les vacances?
- Bé, bé... però curtes.
La Setmana Santa és, sens dubte, una mena de coitus interruptus: quan millor t’ho estaves passant, quan creies que res no podria espatllar-ho... pam! Cotxe, carretera i cap a Barcelona, que demà toca treballar. Aiiiiiiiiiiiiixxxxxxxxx..... com costa! En canvi, costa tan poc acostumar-se a la bona vida... Els meus tres dies es resumeixen en:
- Un bon dinar a Calaceite, a la franja...
- Arribada a Castellote (Teruel) a mitja tarda: pluja abans del túnel i sol a l’entrada del poble. Fantàstic
- Cafè i passejada pel poble i voltants
- Sopar com cal a ca els Soler-Lecha. Hospitalitat excel·lent
- Jotas que els quintos del poble (nois i noies que enguany fan 18 anys) organitzen perquè es cantin, a les noies solteres del poble, estrofes personalitzades. Sens dubte, el millor moment de la Setmana Santa. El poble, en processó, segueix pels carrers del poble el grup de joteros. Els quintos, ofereixen begudes i pastes per anar animant la vetllada. Admeto que un parell de cops m’emociono... Un ambient preciós, la veritat. Ho importem a Barcelona? O ens multarien per escàndol públic i vendre alcohol pel carrer?
- Gin tonics a un dels bars del poble... Comento en veu alta que jo “abans era una esponja, i ja no... m’he fet gran”. Se’n riuen de mi, com de costum. Boques, em diuen, no Mora?
- Ball al poliesportiu del poble. Nosaltres, els més agraïts. Ningú aplaudeix l’orquestra... de desagraïts el món n’és ple!
- Dinar de diumenge a casa els Soler-Lecha., altre cop. Pobres, els hem ocupat la casa...
- Migdiada i tertúlia a la vora del pantà..
- Passejada pels pobles veïns, i cerveseta a un bar on hi diu “En este local se fuma en cantidad”. Jeje!
- Sopar a la Fonda de Castellote... la cambrera que ens canta la carta ja no és el que era... o potser mai no ho ha estat? Bé, ens agrada com l’Edu imita l’accent maño!
- Cerveseta al bar abans d’anar a dormir
- Esmorzar amb embotits vàrios, chistorra inclosa! M’encanta la chistorra
- Carretera i manta... amb música excel·lent, gentilesa del Pablo
Ara, en pijama i Ventdelplà de fons, ja penso en “què em poso demà?”, “m’he de fer el dinar per endur-me el tupper”, “vaig el gimnàs o ho deixo per dimecres?” i “resem perquè demà el Barça guanyi davant el Milan”. En definitiva, tornem a la rutina.
dimecres, d’abril 12, 2006
Arrivederci!!!
dimecres, de març 29, 2006
Ja tenim una edat...
Ja en tinc 27. Quan era petita i em deien “mira, aquesta noia té vint anys!”, jo pensava… “ups, què gran, no?!”. Doncs mira, ara ja estic més a prop dels trenta que dels vint... y yo encara con la casa por barrer!
Com els vaig dir als meus amics en un mail per convocar-los a un sopar-festeta, tot i que els 27 ja no és una edad com per celebrar, un aniversari sempre és una bona excusa per estar amb la meva gent.
Això de celebrar o no els aniversaris va com va… en les dates clau, com els 25, o els 18, et sents com “obligat” a fer alguna cosa “especial”. La resta de xifres, it’s up to you! I jo, que canvio d’opinió ara sí, ara també, doncs no acabava de veure-ho clar, això d’ajuntar tanta gent. Sempre m’ha fet cosa barrejar a gent d’àmbits diversos; vaya, les del cole, els de la UAB i els de la UPF. Sempre hi ha aquell dubte de “i si no tenen res a dir-se?” Perquè desenganyem-nos, són gent moooooooooolt diferent l’una de l’altra! Sembla, però, que durant el soparet, a l’Imprevist, al Raval, tot va anar més o menys bé. És inevitable que es formin grupets, però qui més qui menys es va “barrejar”!
Érem 18 persones sopant. 17 amics i jo. I a estones me’ls mirava i pensava “què fort! Són aquí per mi!” Potser és que estava una mica toveta… El cas, però, és que trobo que hi era gairebé tothom, i això em va encantar. I sí, també va haver-hi regals: un súper MP3 (síiiiiii, ja sóc persona! Ja tinc un MP3!!!) i un fantàstic bolso. Gràcies, de debò!
La nit va acabar amb uns pocs campeones que van venir a l’Arena: un fort aplaudiment per la Sílvia, la Sandra, la Nàdia, la Montse, la Bea, el Jordi i el Ferran. La resta, molt guapos, sí, però una mica rancietes, eh! Que si estic cansat, que si tinc mal de cap, que si buffff, demà treballo… Bronques apart, però, gràcies per venir al soparillo! Això sí, us vau perdre, he de dir, la millor part de la nit: apart de la música, petarda i grans clàssics, vam tenir la sort de contemplar un monument d’home (bueno, potser exagero…) moreno amb camisa blanca…bufff! Gay, això sí...
A les sis tancaven... a les sis i algo la Nàdia, la Bea, el Jordi i jo sortíem per la porta amb un somriure: ens ho vam passar de conya: “Cuando lo repetimos?”, deia la Bea. Aviat, no, nens?!!!
Per cert! M’havia deixat de dir que amb els de la feina també ho vam celebrar dijous (que vaig rebre un ram de roses blanques a la feina... ooooooooooohhhh!!!) i divendres, que vam sortir de sopar i de copes... així estic ara, a meitat de setmana... que no m’aguanto! Si és que... ja tenim una edat!
Com els vaig dir als meus amics en un mail per convocar-los a un sopar-festeta, tot i que els 27 ja no és una edad com per celebrar, un aniversari sempre és una bona excusa per estar amb la meva gent.
Això de celebrar o no els aniversaris va com va… en les dates clau, com els 25, o els 18, et sents com “obligat” a fer alguna cosa “especial”. La resta de xifres, it’s up to you! I jo, que canvio d’opinió ara sí, ara també, doncs no acabava de veure-ho clar, això d’ajuntar tanta gent. Sempre m’ha fet cosa barrejar a gent d’àmbits diversos; vaya, les del cole, els de la UAB i els de la UPF. Sempre hi ha aquell dubte de “i si no tenen res a dir-se?” Perquè desenganyem-nos, són gent moooooooooolt diferent l’una de l’altra! Sembla, però, que durant el soparet, a l’Imprevist, al Raval, tot va anar més o menys bé. És inevitable que es formin grupets, però qui més qui menys es va “barrejar”!
Érem 18 persones sopant. 17 amics i jo. I a estones me’ls mirava i pensava “què fort! Són aquí per mi!” Potser és que estava una mica toveta… El cas, però, és que trobo que hi era gairebé tothom, i això em va encantar. I sí, també va haver-hi regals: un súper MP3 (síiiiiii, ja sóc persona! Ja tinc un MP3!!!) i un fantàstic bolso. Gràcies, de debò!La nit va acabar amb uns pocs campeones que van venir a l’Arena: un fort aplaudiment per la Sílvia, la Sandra, la Nàdia, la Montse, la Bea, el Jordi i el Ferran. La resta, molt guapos, sí, però una mica rancietes, eh! Que si estic cansat, que si tinc mal de cap, que si buffff, demà treballo… Bronques apart, però, gràcies per venir al soparillo! Això sí, us vau perdre, he de dir, la millor part de la nit: apart de la música, petarda i grans clàssics, vam tenir la sort de contemplar un monument d’home (bueno, potser exagero…) moreno amb camisa blanca…bufff! Gay, això sí...
A les sis tancaven... a les sis i algo la Nàdia, la Bea, el Jordi i jo sortíem per la porta amb un somriure: ens ho vam passar de conya: “Cuando lo repetimos?”, deia la Bea. Aviat, no, nens?!!!
Per cert! M’havia deixat de dir que amb els de la feina també ho vam celebrar dijous (que vaig rebre un ram de roses blanques a la feina... ooooooooooohhhh!!!) i divendres, que vam sortir de sopar i de copes... així estic ara, a meitat de setmana... que no m’aguanto! Si és que... ja tenim una edat!
dilluns, de març 20, 2006
Monday monday... nanaaanananana!
06:15 del matí: sona el despertador
06:22: em llevo
06:35: cafè amb llet i poma
06:43: marxo de casa
06:50: agafo l'autobús, el 54, a Ecuador amb Berlín
07:05: arribo a Gran Via amb Pau Claris
07:08: entro a la porta del gimnàs
07:20: entro a la sala de fitness. Bicicleta, ambdominals, peses,... així una hora
08:22: em dutxo
08:38: surto del gimnàs
08:39: una Cris satisfeta com feia temps no es veia! A veure quan em dura...
06:22: em llevo
06:35: cafè amb llet i poma
06:43: marxo de casa
06:50: agafo l'autobús, el 54, a Ecuador amb Berlín
07:05: arribo a Gran Via amb Pau Claris
07:08: entro a la porta del gimnàs
07:20: entro a la sala de fitness. Bicicleta, ambdominals, peses,... així una hora
08:22: em dutxo
08:38: surto del gimnàs
08:39: una Cris satisfeta com feia temps no es veia! A veure quan em dura...
divendres, de març 10, 2006
Amb Lorca al cor
VIÑETAS FLAMENCASMEMENTO
Cuando yo me muera, enterradme con mi guitarra bajo la arena.
Cuando yo me muera, entre los naranjos y la hierbabuena.
Cuando yo me muera, enterradme si queréis en una veleta.
¡Cuando yo me muera!
En Pepe Rubianes m'ha sorprès amb el seu muntatge de "Lorca eran todos". Una filera de cadires a l'escenari, deu joves intèrprets i una ballarina són suficients per desgranar, a mode de crònica, els últims dies de la vida del poeta Federico García Lorca. La veracitat de les paraules que es diuen a l'escenari fa que més d'un cop se't posi la pell de gallina. Senzillesa i inteligència. L'obra ens presenta un Lorca amb una personalitat desbordant, vital, amb una simpatia contagiosa, però alhora pres del malestar, del moment en què li va tocar viure. Un inconformista optimista a qui no van deixar anar més enllà.
"Van matar l'home més important d'Espanya", diuen en un moment de l'obra. No sé si el més important, però sí un gran poeta i dramaturg. És un tòpic, però és cert: sort que ens queda el consol de tenir les seves obres.
dimarts, de març 07, 2006
Smile!
A l'Escola d'Hivern del PSC, aquest cap de setmana passat a Tarragona hi ha hagut temps per tot: quedar amb la Mariona, vendre llibres de la Campalans, escoltar Iceta, Rubalcaba, Ramoneda, veure el partit del Barça-Depor, ... i sortir de festa!!
Què bé ens ho hem passat, eh, Nàdia?!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
