Tot i repetir-me...

Com ha dit a la roda de premsa posterior... "Como mola mi pistola!". Ole, ole! Bardem campeon!

Quant mes el miro mes guapo el trobo... Ayst!

El meu papa es el millor

No hay mal que por bien no venga. La contractura al coll em va permetre un gran moment dimecres amb el meu papa. Dimecres ell feia 63 anys (ens fem grans...)i com jo estava una mica chunga, em va portar cap a casa en cotxe (quico...). Al cotxe, ell i jo i Sinatra sonant. Ell adora Sinatra com ningu, de debo. Arriba a posar-se pesat, fins i tot. Jo estic convençuda que mon pare es va posar a estudiar angles ja de gran nomes per poder entedre les cançons de'n Sinatra. Ell ho nega, pero jo ho se.

Portava una estona sonant el CD, pero quan arriba a "I've got you under my skin" ens emocionem tots dos. Jo la començo a cantar i ell em va seguint. I cantem molt fort, i ell em va dient "escolta la musica de fons, les trompetes" i realment, posa la pell de gallina (brutal el subidon a partir del minut 2.06). Total, que en aquell moment, tiesa com anava, em vaig oblidar del coll, de la tensio i de tot plegat i era molt feliç de poder compartir amb ell aquell moment i aquella canço. I tot el dia del seu aniversari. Per molts anys papa!!

La frase de la tarda

"Nadie le hace sombra, porque todo es un desierto...."

No puc donar més detalls. Diguem que seria... políticament incorrecte!

Defender la alegría

Seria aixo, no?? Del Hope de l'Obama al "Defender la alegria" de Zapatero. La Scarlett aqui seria... el Miguel Bose!!

Yes we can!

Tant de bo la campanya pel 9-M ens regalés un vídeo com aquest (de moment sembla que els spots electorals del PSOE els dirigeix la Coixet...)! HOPE, com diu Obama! Aquesta és la versió musical d'una part del seu discurs a New Hampshire, el 8 de gener passat. Val la pena.

Super Tuesday

Si el gran Robert De Niro (i George Clooney també) li donen suport... jo em reafirmo en Barack Obama. Tot i que no ho té fàcil. Tot i que una Hillary presidenta tampoc no em desagrada. Però des de bon principi em vaig fixar en ell i em va agradar. Una mica d'aire fresc. Una nova generació. Malgrat la fantàstica chapa de la Hillary (havien de ser uns Manolos, però el detall compta), jo sóc Obama.

I els nord-americans?

He's the one

Nominat als Oscars per No country for old men. Com havia de ser! L'adoro... em poso vermella només de mirar fotos seves (dic "posar vermella" per no dir coses fortes).

Chupis! Fem marató Oscars el 24 de febrer? O ens quedarem dormides pels puestos?! Jajajaja! Vaya fiesta de pijamas...

SMS

Esborrant sms antics, em trobo amb una perla, que em va fer riure, sola, al bus.

"Acabo de llegir q la mitjana d'edat de dones x a casar-se son 30,3 anys. Jo em quedo + tranquila, quica, i tu?"

Molt mes, on vas a parar!!

Per sort, a mi, aquesta nit, ja m'han proposat matrimoni. Amb dret a la infidelitat. Com per pensar-s'ho, vaya!!

Una determinada mirada

La gent que pateix la malaltia de l’Alzheimer té una determinada mirada. La reconec de seguida. La meva àvia va patir vuit anys aquesta malaltia, i no puc evitar recordar-me d’ella i emocionar-me quan veig algú en una situació similar. Diumenge, a la tele, feien referència al documentar “Bucarest, la memòria perduda”, d’Albert Solé, fill de Jordi Solé Tura, malalt d’Alzheimer des de fa uns quatre anys. La seva mirada ho diu tot. No recorda res, o gairebé res: ni el nom del seu fill (Jordi, va dir, enlloc d’Albert), ni qui és qui a la seva família (la dona s’emocionava), ni que va ser empresonat,... Una pena.

A la iaia Sole li passava el mateix. Jo era “la nena”, però era incapaç de recordar com em deia. Ni jo, ni els seus fills, ni les seves joves, ni la resta de nets, ni la seva germana, ni si havia estat casada o no. Res. Ni què havia dinat un parell d’hores abans, ni si tenia 10 o 80 anys. Tot li era igual. I quan li preguntàvem i veia que no sabia la resposta, ens feia un somriure de “no m’atabaleu” i deixava la mirada perduda. Com si volgués quedar-se en blanc i descansar la ment. Hi penso molt, en ella. Era una gran dona, amb molta empenta, forta, decidida, amb caràcter. Collons, la iaia Sole! Genio y figura! Menys en els seus últims 8 anys de vida. Llavors era feble, poruga, mansa. No era ella. I el que més m’impressionava, la seva mirada. Era una determinada mirada, la de la meva àvia, i ara és la de Jordi Solé Tura. I, en uns anys, quan la malaltia vulgui, serà també la de Maragall. Una putada, amb perdó.

Bon dos mil vuit!!

Aquest any 2007 que hem deixat enrere he après molt. M’han passat moltes coses, la majoria bones. Alguna de dolenta. Ja se sap. “La vida et dóna hòsties, Cris, i aquesta és de les primeres”. Pues sí, però tot i caure, et recuperes més o menys ràpid amb l’ajuda dels de sempre.

Aquest 2008 que acaba de començar té molt bona pinta. Tinc la sensació, amb els canvis a casa i demés, que estic iniciant una nova etapa. No sé, és una intuïció, o, si més no, un desig. Bon 2008 a tots. Us el desitjo amb un dels millors somriures que he rebut aquestes festes. El de la Júlia (Mariona, oi que no et sap greu que la posi?? És que és tan mona...). Lo dicho, molt d'amor i molta felicitat!!

- Quiero ser cabaretera!

- Nena, no pot ser, que no vas depilada
;)
Gràcies, chupi, per les entrades!

Bye-Bye, Mein Lieber Herr.
Farewell, mein Lieber Herr.
It was a fine affair,
But now it's over.
And though I used to care,
I need the open air.
You're better off without me,
Mein Herr.

Welcome home

El felpudo ha tornat. Vaig tornar a les mil a casa ahir, i allí estaven (el meu i la de la resta de veïns). Per l'hora que era i el meu cansament, pensava que eren alucinacions. Aquest matí, en marxar, encara hi era. A veure si és en plan gnomo d'Amélie, i resulta que va viatjant per cases alienes!

De lladres

Vist i no vist. Arribo a casa i davant la porta d'entrada hi ha la petita catifa (àlies felpudo). Obro la porta una hora i mitja més tard i ja no hi és. Ni la meva, ni la de la veïna, ni la dels veïns del pis de dalt. Pico a la veïna del davant. Estem flipant les dues.. "Con lo guarra que estaba la mía", diu. Doncs sí, ja són ganes.

Nens, hi ha una xarxa de lladres de felpudos. Que ho sapigueu. Jo, por si aca, em vaig tancar amb pestillo i clau. De tant en tant mirava per la mirilla, quan sentia sorolls per l'escala. Res, tu. Felpudo desaparegut. I això la meva primera setmana sola al pis. I això després d'haver vist REC el cap de setmana.

No dramas

Avui serà l’última nit que la Jové dormirà al chupis pis, com a mínim com a integrant del nostre chupi-nucli-familiar que ha durat gairebé tres anys. Li ha donat per fer-se gran, volar del niu i començar el fantàstic món de la convivència amb l’Ignasi, el divertit de la parella. Quines coses de fer la gent, eh! El cas és que, tot i que sempre m’he fet la chula dient que a mi això de viure sola “me pone”, sé que els principis seran durillos, perquè la trobaré molt a faltar. La Jové és la Jové, collons. És la reina. I tenir una reina a casa cada dia del món, no ho pot dir tothom. Jo tinc el privilegi d’haver compartit pis, sofà, dinars, sopars, esmorzars, berenars i fins i tot llit (ochochoi!) amb ella, la reina. I ara, deixar-ho així, de cop, no ens enganyem, serà com raro. Qui em cantarà “you’re sooooooo sexy, sexy sexyyyy” quan vagi en calcetes per casa? A qui li explicaré en arribar a casa que “no sé qui m’ha dit no sé què, i què voldrà dir amb això, Jové?”. Amb qui comentaré escena a escena Ventdel? Per no parlar de Porca, és clar!!! Qui farà d’home de la casa, quan s’hagi de canviar un llum?

Comença una nova etapa. La Jové i l’Ignasi la comencen amb il·lusió, i jo, de debò, sóc molt feliç en veure’ls tan il·lusionats i, sobretot, tan units. Em sembla que més d’un dia m’haureu d’acollir al vostre nidito renovado (jo, amb la zona chill-out ja faig, eh!) per fer-la petar.

Jové, ha estat un magnífic plaer viure amb tu. Que sàpigues que el piset de Berguedà no serà el mateix sense tu, that you know it. Però com deies tu, “on the other hand, ara podràs portar a tots els teus milers de nòvios al pis, seràs la reina!” ;)

Chupis del món! Esteu convidats a fer-me alguna visita a casa. Casa meva és casa vostra, diuen. Sílvia, Ignasi. Disfruteu del pis. Moltes felicitats.

Dos descobriments: París i Colin Farrell

Un cap de setmana dóna per a molt; si marxes fora, encara més. I si aquest "fora" és París, les possibilitats d'èxit es multipliquen fins a infinit. París és espectacular. I això ho dic ara, després d'haver-hi anat unes quatre o cinc vegades. París m'agradava i punt. Ara París m'ha enamorat. París a la tardor és una altra ciutat. És difícil de superar. Ja m'ho va dir la Maïté: "París, a la tardor, NY a la primavera". Totalment d'acord (serà qüestió d'anar per Setmana Santa a Manhattan..).

Què ha fet d'aquest cap de setmana dos dies especials?

- Arribar a CDG i trobar-te en plena vaga a França. Toujours la grêve en France! És com una atracció turística més! I nosaltres hem tingut la sort de viure-la!

- Que el nostre rancontre fos en un vagó de metro, pim, pam! Petons i abraçades en un vagó ple de gent, amb la maleta pel mig.

- Soirée tranquila chez Cécile Ruf, germana de la Christine Ruf (avec la F de France.. pas Ruce! Ruf!)

- Esmorzar espectacular gentilesa de la Clara. Era el seu aniversari! Comença a rebre missatges i més missatges, i trucades, i visites previstes per l'endemà. Le Marais, Pompidou, Tuilleries, Louvre, Vendôme, ... Passeig tranquil, amb crêpres boníssimes incloses, amb converses agitades i tranquiles. Una mica de tot i de res.



- Anar a París per anar a petar a una llibreria anglesa (segons la Clara, era com entrar a Londres... jo crec que exagera!! ehem...) i acabar comprant cadascuna un llibre, cada cual a lo suyo.

- Soirée chez Maïte i Yvan, per inaugurar el pis (fantàstic el pis i fantàstic el barri... sobretot la fromagerie!). A la festa, n'hi ha que es resisteixen a marxar. El Vïctor la clava: a les tres marxen els últims. Abans, hem recollit, han pres una tisana, hem rigut del paleolític i el neolític,...

- Em llevo i trobo que la meva partennaire m'ha abandonat. La cousine est arrivée i ha anat a passejar amb ella. Jo, amb els nostres amfitrions, anem al mercat de menjar que es fa els diumenges al barri. Impressionant la vidilla del mercat, tot i el fred. Fem compres aquí i allà per poder fer un brunch. Boníssim tot. Després, sofà, calefacció i sèrie d'humor francesa. Trucada de la Clara... veniu al Pompidou?

- Com a dona independent (ochochoi!) els dic a la Maïté i l'Yvan que si els fa mandra, no cal que vinguin. Que jo hi puc anar soleta, al Pompidou. Surto al carrer i penso "Què bé! Com una parísina més!". Una chorrada, però és veritat que aquella estoneta sola em va agradar moltíssim. Començo a llegir el meu Murakami al metro. Aguanto dues pàgines. Llegir en anglès és un pal, reconeguem-ho.

- Pompidou a tope, ple de gent, però fem un chocolat chaud i un cafè. La Núria té energia per parar un tren. No para! Em va encantar! Fem cine. "Le rêve de Cassandra", en anglès, subtitulat en francès.

- Crec que ha entrat un nou home a la meva vida: es diu Colin Farrell. Definitivament, els gustos de la Clara i meus estan a tocar.

- Raclette cassolana. Impressionantment bona. El vi, Yvan, boníssim!! Final de festa: Porca Misèria i pastís de pera i prunes al sofà. Què més podíem demanar???

- Atac de riure previ abans d'anar a dormir. La Clara envia un missatge, jo faig que dormo, la Maïté pulula, l'Yvan mira la peli del Denzel Washington a la tele i jo m'he de llevar a les 5.30h i em fa una maaaaaaaandraaaaaaaaaaaaa.

- Després de dificultats vàries per arribar a l'aeroport, baixo del taxi mig corrent, perquè anava justeta de temps. Just davant la porta d'entrada de la Terminal 1 del CDG la Cris fot una relliscada de campeonat i em foto de lloros davant unes quantes persones. Jo, molt digna, m'aixeco ràpid, deixo anar en beu baixa un "macagunla..." i busco el mostrador de Vueling. Tinc un morat al genoll maco maco.

Sobresaliente cum laude

Ja puc dir que tinc una amiga Doctora. Aviat l'Edu entra al club també. Moltes felicitats, Clara. Ara, Paris, la Maïte, l'Yvan i la grêve ens esperen (Sarkooooooooooo, tu viens nous chercher?! Pourquoi pas?!! T'as deja de l'experience avec les avions, n'est-ce pas??).

Un punt i a part mereix el president del tribunal de la presentació de la tesi. He de dir que he estat molt d'acord amb les seves reflexions de "preus i costos d'emparellar-se". ¿Me sale a cuenta ser infiel? ¿Separarme? ¿Qué edad tengo? ¿Qué puedo ofrecer? Tot un panorama, aquest del mercat matrimonial espanyol. La crònica de tot plegat, li deixo a l'Albert, no??!!

Pausa musical

Tot i que no el vaig poder veure al Palau de la Música la setmana passada, sí el vaig poder escoltar divendres al Cap de Creus, després de la posta de sol. La setmana passada em van fer recordar que aquesta cançó m'encaaaaaaaaanta!

President

Ja li vaig dedicar unes paraules en el seu dia. Fins i tot no me'n vaig poder estar de penjar al meu bloc una foto que em vaig fer amb ell a Girona. El meu "homenatge" particular des del meu bloc. M'ha agradat molt la foto de portada d'El Periodico d'avui. I mira, la penjo, sin mas. Perque avui he pensat molt en ell.

Moments delirants

- Que la Jové, la meva companya de pis pels qui no la conegueu, es compri unes bambes per 29 euros (al Bershka, oh horror!!), arribi a casa, se les posi, i se n'adoni que la cosa no acaba de funcionar. El peu dret, un 41. Correcte. Intenta posar-se la bamba del peu esquerre i se n'adona que alguna cosa no quadra. Ha comprat un 36. Sí, sí, un parell desaparellat ha comprat...

- Sentir una guiri dient "Yo estoy terminado con la Holanda". Frase que estaria en la línia de l'hostessa que li va dir (a la Jové també) "Pasillo o ventanillo?".

- Que m'envin un mail amb una foto de la Blanca Cuesta així, sin más.

- Entrar al Mango de l'Illa, again amb la Jové, i trobar-nos la Cani, o sigui, la Sobri. Abraçar-nos i començar a saltar en plan "oeoeoe".

La Jové i jo estem en ple atac de riure. I ho voliem compartir. I no, no hem begut ni ens hem drogat. Som felices. I que no és macuuuuuuuuuu???!!!!!!!!!!!!

Nooooooooooooooooooooooooooooo!!!!!!!!!!

Llevar-se de bon matí, anar al quiosc i trobar-te a la portada d'El Periódico (sí, sí, un diari d'informació general...) una foto com aquesta, desanima al más flamenco. Era com per donar mitja volta i tornar al llit, a dormir i no despertar-se fins que aquest HOME ;) no hagi deixat aquesta doneta de poca monta. Posats a triar, que s'hagués liat amb la Scarlett, no??

Javier, tú sabes que aquí estaré, y que cuando tú me digas ven, yo lo dejo todo! Bueno, casi todo... Bueno, ya veremos, pero tú ven, ok?