Ma mare, filla d’aragonesos, va néixer a Barcelona, però no va dir ni una paraula en català fins conèixer mon pare, fill d’una catalana d’origen asturià i un castellà de Guadalajara. L’amor va fer que ma mare perdés la vergonya i adoptés el català no només com a eina de comunicació amb mon pare, sinó també el mitjà a través del qual comunicar-se amb la seva filla, o sigui, jo. Des de petita he estat educada en un català sense complexes, un català que no s’avergonyeix de dir pasillo, puesto i bueno. Perquè al cap i a la fi, del que es tracta és d’entendre’s, i nosaltres, a casa, ens hem entès i ens hem fet entendre perfectament. Però repeteixo, ma mare ha suspès el nivell C de català. Sembla que no es fa entendre...
Qualsevol persona que la senti parlar s’indignaria de la mateixa manera que ho he fet jo. El primer cop no va aprovar per 30 dècimes (els pronoms febles la van matar…), i ara, el segon cop, de moment només sap que és “no apte”. L’he vista estudiar hores i hores, m’ha trucat diàriament a casa per preguntar-me els dubtes que tenia, s’obliga a llegir en català unes pàgines cada dia… però no li ha servit de res… Ahir em deia: “què faig, torno a presentar-me? Per orgull només”. “Mama, que els donin pel sac”, vaig dir-li. Per sort, d’això no en depèn la seva feina. Ella ha demostrat sobradament el seu afany de superació entre els seus, per tant, què més dóna que un tribunal digui que ella no té un català perfecte? Jo sé que sí, mon pare, també, i a la feina, també. Que s’ho facin mirar, aquests de la Junta Permanent, aquests de Política Lingüística.
