dissabte, d’abril 21, 2007

La vida en un fotograma

El meme de les pelis. La chupi Gemma me'l passa i jo el responc amb molt de gust!!

Peli preferida: sens dubte, la saga d'El Padrino. Formidables tots, sobretot de Niro, of course (quina obsessió em va pillar amb aquest home, tu! És que el veia atractiu i tot, ja em diràs tu...).

La pitjor peli que he vist. Per proximitat en el temps, la que vaig veure divendres, Tú la letra, yo la música, que amb aquest títol poc pots esperar... Definitivament que surti el Hugh Grant no és garantia de res.. vaya chasco. Que per cert, aquest home s'ha fet gran! Però quin somriure!

Peli preferida de la infància. Mary Poppins. Amb aquella pel·lícula flipava! Realment creia que d'aquell bolso hi podia sortir qualsevol cosa... quina gran dona! Era la Supernanny en essència. Per cert, m'encanta la suppernanny! La britànica, clar.

La pel·lícula que més cops he vist. Sóc bastant obsessiva... Quan m'agrada una cosa, és un non stop. ;) Cuatro bodas y un funeral. Formidable la història d'amor, el grup d'amics, els diàlegs,... no em canso de veure-la!

La peli amb què més he rigut. Sense pensar-hi massa, em ve al cap Bridget Jones's Diary. La primera i la segona, que vaig anar a veure al cine el dia de l'estrena com a fan incondicional d'aquesta treintañera que fuma, beu i et parla de tu! ;)

La peli amb què més he plorat. Amb Mi vida sin mí vaig plorar una bona estona. Quina història, tu!

La peli que em fa ballar/cantar. Coincideixo amb la Serra: West Side Story. Jo volia ser molt la Maria, i tenir el meu Toni. I la meva colla d'amics de Puerto Rico, que ballen pels terrats, es barallen super coordinats amb els Jets i són tots tan morenos i tan guapos!

La peli amb què m'he sentit enamorada. Une liaison pornographique. Malgrat el títol, és una història d'amor en tota regla, i el fet que el prota sigui el Sergi López ajuda a que m'enamori d'aquesta relació cada cop que la veig.

La peli amb què he passat més por. Jack Nicholson a El resplandor em va fer patir durant i uns dies després de la peli. Quina angoixa! Però què xula!

La peli amb la que més he retirat la mirada de la pantalla. Les de l'oeste! En general, perquè m'avorreixen. Retirar la mirada per dormir, vaja.

La peli que m'ha fet veure que el cine pot ser alguna cosa més que un entreteniment. Doncs mira, La vida de los otros. El cine és tenir memòria de coses que van passar i que tant de bo no haguessin passat.

La peli que parla sobre mi (però ningú no ho sap): Si no s'ha de saber, millor no dir-ho, no?

El millor principi d'una peli: Amélie. Principi màgic per una peli màgica. Les coses que li agrada fer a l'Amélie, tipus trencar el sucre cremat de la crema catalana. La música de fons de la peli ajudava a l'atmosfera idílica.

El millor final d'una peli. El final de Match Point el vaig trobar de geni, per treure's el barret. Em va agradar la història, em van agradar els personatges i, el que he dit, em va entusiasmar el final

Millor frase de película. No és la millor, però m'ha vingut al cap aquesta:
¿Abogado? Abogadoo... ¿estás ahí? Abogadoo... Sal ratita, quiero verte la colita. Robert de Niro, super dolent, buscant revenja, amenaçant Nick Nolte a El cabo del miedo. Quina por aquesta frase dita per ell!

Quevedo i Amat!! Us passo el repte!

dijous, d’abril 19, 2007

EL GOL, en majúscules

Permeteu-me que se'm caigui la baba amb aquest gol. I permeteu-me que se'm posi la pell de gallina sentint en Puyal. Un gol de crack. Un golàs de Messi! I jo me'l vaig perdre... sort en tenim del Youtube!

dissabte, d’abril 14, 2007

Music makes the people come together

Fa ja uns quants dies, la chupi més musical de totes em va llençar un meme a la seva mida... cançons que identifiques amb una determinada persona. Un meme difícil, però allà voy:

Gemma Serra: potser és la persona amb qui em venen més cançons al cap, però n'hi ha una que sobresurt. I'm walking on sunshine. Records d'una època molt... familiar, diríem. Recordo cantar-la sortint del Pippermint, un dia, en plens 17-18 anys. Ella estava, això... walking on sunshine!

Gemma Planas: My brown eyed girl. Estiu del 1996, a Escòcia. Des de llavors, si mai sento aquesta cançó, penso en aquell mes (època de descobriments!!) i molt especialment en ella.

Sílvia: qualsevol cançó de La Oreja de Van Gogh. Potser Rosas és la que més em recorda a ella. Les cançons nyonyes en general són molt Sílvia.

Laura: Sempre, sempre, no sé ben be perquè, U2 m'ha recordat ella. Que jo sàpiga ella no és gens fan de U2, però mira, U2 em recorda a la Laura. Des de la boda, suposo, encara més. Beautiful Day.

Nadia: inevitablement, Ni una sola palabra s'ha convertit en la seva cançó. Sempre la identifico amb ella, tu!

Ferran: Tu es foutu. És la cançó que em cantava, quan sèiem l'un al costat de l'altre a classe de Redacció periodística. Jo, super concentrada, de cop notava que algú em mirava, girava el cap a l'esquerra i el Ferran, super sèrio, em deia.. "Tu es foutu!". I.. jajaja! Vinga a riure!!! Fa poc la vam ballar a Berlín i li vaig recordar... és sens dubte la seva cançó!!

Rafa: With or without you, de U2. Li encantava. I jo sempre l'identifico amb ell. Recordo estar a una boda, sentir-la, i trucar-lo immediatament (recordem que ell viu a Colòmbia) per xerrar i recordar bons temps.

El grup de Lyon. Com a grup, crec que és el que més cançons em porten al cap: I will survive (tots), algunes de Maná (Irene i Yessica), U2 (Rafa i Riccardo), Sabina (jo ens els meus moments baixos), Dusminguet i Yousson N'Dour (Laia)... un munt de records cada cop que les sento. Calfreds fins i tot.

Els grup de Polítiques en el seu conjunt té, per mi, un regust francès... Ne me quitte pas sempre serà ells! Jacques Brel és sobretot, per mi, Clara i Maïté. L'Edu, en canvi, sempre serà Sarandonga, un estil més d'aquí. L'Albert... mira, I will survive! Quins records d'Enfants! ;) L'Hèctor i el Joan són, sens dubte, Lluís Llach. Ells me'l van fer descobrir, l'Hèctor amb un CD, i el Joan proposant-nos d'anar a un concert a Castelló d'Empúries.

La Sobri és i serà Bebe. Sobretot, Con mis manos, una cançó que cantàvem repetidament camí de Tarragona, per veure la Mariona. Bebe és la Bea. I tant!

I paro aquí, tot i que em sembla que podria continuar... He de dir, però, que en fer aquest exercici m'he adonat que més que a la gent, la música em recorda moments de la meva vida. I un secret... Quan m'ha agradat algú i la cosa ha estat recíproca, sempre, sempre, m'he posat Smooth a tope a casa dels meus pares abans i a casa meva ara. Em dona una vidilla aquesta cançó... no em recorda a ningú en concret, però és cert que Smooth és per a mi sinònim de triomf, de puedo con todo, de "yessssssssssssss!". És èxtasi!

Passo el repte a la Quevedo i al Ferran!

dimarts, d’abril 10, 2007

BERLÍN

Després de més de 18 hores a un cotxe amb tres persones més, fent un Berlín-Barcelona com si res, d'un dia de vacances que entre gimnàs i altres històries no ha estat tant de descans com voldria (bé, no em queixo, que ha estat molt bé el dia!) i, el que és més important, després de dos dies i mig a Berlín, caminant amunt i avall, doncs estic una mica ko, perquè enganyar-nos, però amb les piles hiper carregades!! M'ha agradat molt Berlín, però he d'admetre que no tant tant tant com m'esperava després dels milers de comentaris positius que molta gent me n'havia fet. Crec que em falten uns dies per valorar la ciutat com cal. Això passa. Recordo que fa mooooooooooolts anys vaig visitar Marsella en un parell de dies, i em va decebre moltíssim. Hi vaig tornar passats uns anys per visitar l'Edu, i em va encantar la ciutat. Crec que amb Berlín, quan hi torni, em passarà el mateix. M'ha faltat "fer vida" a Berlín més dies... Però no em queixo, perquè realment hem aprofitat a tope els dies a la ciutat: hem anat de restaurants (boníssim el menjar, i bé de preu, amb un servei amabilíssim), hem passejat un munt, hem sentit jazz en directe (massa directe i tot... ;) ), hem anat a ballar (ens va faltar Shakira, això sí), hem anat al Museu del Pergamo (un pim pam ràpid, que jo, els museus.... bufff), hem pujat a la cúpula del Reichstag... i sobretot, hem rigut molt. Però molt molt, eh!! Entre el claro, el eh, el perdò eh, el no, no, no, no, noooooooooo, el riure de la Marta i mil acudits (chapeau pel del séptimo de caballería i el clítoris!), aquest viatge ha estat més que bé!!! Aquí, els culpables de tot plegat: elFerran (el guia, un berlinès en potència), la Quevedo (compañera de cama, sin que sirva de precedente ;)), el Leo (m'ha fet riure taaaaaaaaaant, aquest noi... "Quien es ese hoooooombreeeeeeeeee, que me mira y me desnudaaaaaaaa"); el Guifré (que semblava el més assenyat de tots, però ja!!! Quin riure!) i la Marta (la persona més feliç del món!!!)!!!


(fotos gentilesa de la Nadia i el Ferran)