dimecres, de novembre 29, 2006

El vi a la Ribera

Sóc una persona a qui li agrada tenir les coses controlades. Prefereixo anticipar-me que no pas haver de reaccionar. Sóc de les que programa les coses i em considero poc amant de les improvisacions. Tot i admetre que molt sovint improvisar convida a l’èxit, el meu caràcter no pot evitar voler saber què faré, amb qui i quan amb una previsió si no malaltissa, sí controlada.

Ahir, tot i una certa previsió, el vespre el vaig improvisar. O millor dit, el vam improvisar. Sabia que se celebrava la Festa del Vi Novell als carrers Agullers, Consellers i Canvis Vells, al barri de la Ribera, a tocar de Santa Maria del Mar (tinc debilitat per aquesta església, tot i que he decidit que ja no m’hi vull casar, allà). En aquesta festa es presenten els primers vins de la collita de l’any de més de 40 bodegues, acompanyat de tapes de restaurants de la zona. Tot per 4 euros. Me n’havien parlat, i aquest any vaig pensar d’anar-hi. L’Hèctor i l’Edu eren els meus acompanyats. L’Ayma s’hi va afegir just al final, i la Clara no va poder venir.

Els carrers eren a petar. Hi havia moltíssima gent, de totes les edats. Vam arribar a quarts de vuit i es feia difícil avançar entre la multitud. Mica mica, tot i l’agobio inicial, ens vam deixar anar. Anàvem fent tasts dels diferents vins que teníem a la vora. Jo, en vaig fer de quatre o cinc, ara no ho sé. L’Edu i l’Hèctor, més. Començàvem a anar tocats quan vam trucar l’Ayma per proposar-li d’anar a sopar per allà. L’Ayma havia fet la feina tot solet i s’havia recorregut diverses paradetes provant uns sis vins diferents.

Estàvem accelerats. Totalment. Parlàvem compulsivament i rèiem a cada comentari. Decidim anar a “La paradeta”, on per 14 euros per cap vam menjar força peix. Menjàvem també compulsivament. Vam parlar de la Línia de Molt Alta Tensió i de sexe. Bàsicament, del segon tema. Estàvem “sueltos”, suposo. Uns més que altres. L’Ayma s’ho mirava des de fora i intervenia més de tant en tant. L’H i l’E, estaven a tope. Jo, me’n sortia com podia, entre riures, evidentment.

“Fem-ho més sovint, això d’improvisar aquestes trobades”, va dir un, assegurant que li havíem animat el dia, després d’una jornada dura a la feina. Doncs sí, fem-ho més sovint.

diumenge, de novembre 26, 2006

La periodista al cole

M'agrada estudiar, o, millor dit, m'agrada aprendre. Ho sabia, però sembla que ja no ho recordava. Dijous, en una sessió d'un curs del Col·legi d'Economistes al què la Fundació està apuntada, me'n vaig adonar. Era una classe d'unes cinc hores sobre comunicació i màrketing a les fundacions. Vaig arribar-hi just en el moment en què ho feia la professora, deu minuts abans que comencés el curs (m'agrada arribar amb temps als llocs). Érem les dues úniques a l'aula i ens vam posar a xerrar. Em va donar molt bona impressió. I em sembla que jo a ella també. Vibracions.

Mica en mica van anar arribant els meus companys de classe... jo era la més jove, i ells ja feia setmanes que es coneixien... la meva timidesa inicial va fer que no passés d'un "bon dia" en veu baixa i una mirada una mica còmplice de "no em deixeu sola, aquí, asseguda". Sembla que la meva mirada no va sorgir efecte (hauré d'entrenar una mica les meves dots de persuassió, que sembla que estan força rovellades), i la gent es va anar asseient en grupets i comentant la jugada, i em van deixar sola en la petita immensitat de l'aula. La meva Vanguardia va fer que em sentís una mica menys sola i no tan imbècil, mentre la resta se saludava, reia i compartia taula. Jo, amb els ulls fixats en el diari.

Comença la classe i tot canvia. La profe ens explica quin serà el temari de la sessió. Ens fa presentar i tothom comença a parlar de què fa i deixa de fer. Tots coincideixen a dir que "això de la comunicació és importantíssim", però "el pitjor és haver de suportar els periodistes", normalment "males persones" que "van a fer mal". El que poso entre cometes és literal. Dedueixo pels comentaris que no hi ha cap periodista entre els meus companys. I veig que ells no han pensat que potser "la nova", que era jo, podria ser-ho. És el meu torn. "Hola, em dic Cristina, treballo a la Fundació Rafael Campalans, portant els temes de comunicació". Faig una pausa.... "I sóc periodista". Hi ha uns tres segons de silenci total. I de cop tots, jo la primera, em poso a riure. "Què cabrona", diu un que tot just fa cinc minuts que em coneix. "Ens ho prodries haver dit!". "Ningú m'ho ha preguntat", dic. "A més, ja sabeu... som males persones!"

Crec que això de ser "la periodista" (tota la sessió se'm dirigien en aquests termes) va fer que es trenqués el gel, que deixés de banda la timidesa i m'integrés en el grup. Fins i tot dos que havien deixat un espai entre ells i jo a la taula se'm van apropar "perquè no et sentis sola".

Van ser cinc hores, amb un esmorzar de per mig, en què vaig tornar a prendre apunts, vaig escoltar atentament la profe, vaig intervenir (oh, Déu! Tota una novetat per algú que sempre ha volgut passar desapercebuda a classe), vam fer jocs per entedre les dificultats de la comunicació, i vaig intercanviar els mòbils amb un parell de companys. En definitiva, m'ho vaig passar molt bé, vaig aprendre força i em van venir ganes de posar-me a estudiar alguna cosa en breu.

dissabte, de novembre 18, 2006

El fenomen Porca


Ni House ni les mil sèries que els fanàtics de la Fox consideren obres mestres. El fenomen serial de les darreres tres temporades és a TV3 i no té competència possible. Porca Misèria és, sens dubte, LA SÈRIE. Els seus personatges, les trames més enllà del previsible, els plànols innovadors, el seu humor, les múltiples relacions sentimentals que es contemplen... Insuperable.

El darrer capítol, l'emès dijous, va ser per treure's el barret. La història de la maleta a la platja com a excusa per demostrar que l'Àlex (als teus peus, Julio Manrique) faria el que fos per la Maria; el retrobament entre la Natàlia i el Roger que, com diu la Clara, no només ens va sorprendre a nosaltres, els espectadors, sinó a ells mateixos, que només amb una mirada (quina mirada, Déu!) van saber què pensava l'altre; el "t'estimo" del Roger a la Natàlia i el "deixa el Jordi i vine amb mi"; el pare gay de'n Pere i el Roger i el terratrèmol (Porca Misèria va preveure que el dia següent n'hi hauria un d'igual intensitat a Catalunya?) que va dur el bon rotllo a la família; una Sònia que busca desesperadament una amiga i una Laia que no vol ser-ho...

Llarga vida a les històries properes i llunyanes alhora. Llarga vida a Porca Misèria. Com diu el germà de la Clara, la gent, ara, es divideix entre aquells a qui els agrada Porca Misèria i aquells que no. Jo estic en el bàndol dels bons! ;)

diumenge, de novembre 12, 2006

La paraula del cap de setmana...

Gràcies!!

Per la gran tarda de dissabte....

Pel fantàstic sopar de dissabte...

Per la festeta dels quatre dissabte nit...

Pel dinar de diumenge...

Ha estat un bon cap de setmana, que va començar dissabte a casa amb un gràcies!

dijous, de novembre 09, 2006

Fred, fred...

Les 17:35 de la tarda i ja comença a fer-se fosc. Paro un moment el que estic fent a la feina i miro per la finestra. Ja és gairebé de nit i tot just fa una hora i mitja que he acabat de dinar! Odio aquest horari… però m’encanten la tardor i l’hivern. Sabeu?!!! No hi ha res que m’agradi més que posar-me al llit, ben tapada, i pensar que fora fa fred, i jo, allà, escarxofada amb una pedazo de nòrdica. M’encanten els vespres de cap setmana amb pluja, i els cafès amb llet de mitja tarda. M’encanta portar jersei, abric i bufanda i que tingui calfreds en sortir al carrer. Arriba el fred (a trompicons, però arriba!). I a mi, m’encanta.

PS. Trobo que últimament estic fent uns posts una mica nyonyos… bé, són èpoques, tu! Ja se'm passarà!

divendres, de novembre 03, 2006

Pedres precioses

La Planas i la Serra, la Serra i la Planas. Ahir vaig sopar amb dues Gemmes i va ser fantàstic, com de costum. Ens hem fet grans. I no per allò de “ja no sortim fins les tantes” cada cap de setmana (cosa que tampoc no hem fet massa sovint), sinó pel nivell de serenor de la conversa, pel to intimista que va agafar un cop assegudes les tres al Ginger al voltant d’un gin tònic. L’una deia que ja no s’emociona per les coses, que ha perdut la capacitat d’il·lusionar-se. “Però sóc feliç, eh!”, ens tranquilitzava. L’altra ens deia que s’han d’apreciar les petites coses, “com anar als Encants dissabte ben d’hora a buscar un moble pel bany”. Jo les ecoltava i me les mirava atentament i estava d’acord amb els seus raonaments. Amb totes dues. De vegades crec que també he perdut la il·lusió. Però sóc conscient que ara, amb 27 anys, m’emocionen les petites coses. Senzillament, ens hem fet grans. Tot i que encara ens considerem “noies” abans que “dones”, tot i que cap de les tres tinguem el carnet de conduir, tot i que no se’ns passi pel cap ara per ara quedar-nos embarassades, ens hem fet grans. “Però no passa res”, deia una. “Potser ja no som massa joves per segons què, però som joves”, ens repetia. Les altres dues ens deixàvem convèncer.

La nit d’ahir va donar per xerrar de l’edat i per un munt de coses més. Tot havia començat amb una cervesa a la plaça del Pi i un soparet al Bliss amb preguntes sobre les nostres vides les darreres setmanes. Ens encanta posar-nos al dia, parlar de les feines de cadascuna, aconsellar-nos, riure de les pallassades de l’una i de l’altra, plantejar-nos segons què. En definitiva, som amigues de fa anys i, per la trajectòria que portem, crec que la cosa va per llarg. Quina sort tenir aquestes dues pedres precioses!

dijous, de novembre 02, 2006

Ups...

Seguint el post de dimarts, em sembla que visto lo visto no reflexionaré més, perquè:

- el Barça va empatar injustament
- CiU ha guanyat les eleccions en vots i en escons. Tot i que, què voleu que us digui... les cares de'n Duran i en Pujol ahir al balcó del Majestic parlaven per si soles.
- Ciudadanos ha tret 3 diputados... ni en els seus mejores somnis... Aquests me hacen més miedo que una pedregada!!! Bilingüismo, diuen... Quina por...

Reflexionem, reflexionem... però jo no que em sembla que sóc gafe... I no diré en veu alta el quina és la meva aposta de govern per allò de "si dius un desig en veu alta no es compleix". Supersticions en èpoques baixes.