Ma mare, filla d’aragonesos, va néixer a Barcelona, però no va dir ni una paraula en català fins conèixer mon pare, fill d’una catalana d’origen asturià i un castellà de Guadalajara. L’amor va fer que ma mare perdés la vergonya i adoptés el català no només com a eina de comunicació amb mon pare, sinó també el mitjà a través del qual comunicar-se amb la seva filla, o sigui, jo. Des de petita he estat educada en un català sense complexes, un català que no s’avergonyeix de dir pasillo, puesto i bueno. Perquè al cap i a la fi, del que es tracta és d’entendre’s, i nosaltres, a casa, ens hem entès i ens hem fet entendre perfectament. Però repeteixo, ma mare ha suspès el nivell C de català. Sembla que no es fa entendre...
Qualsevol persona que la senti parlar s’indignaria de la mateixa manera que ho he fet jo. El primer cop no va aprovar per 30 dècimes (els pronoms febles la van matar…), i ara, el segon cop, de moment només sap que és “no apte”. L’he vista estudiar hores i hores, m’ha trucat diàriament a casa per preguntar-me els dubtes que tenia, s’obliga a llegir en català unes pàgines cada dia… però no li ha servit de res… Ahir em deia: “què faig, torno a presentar-me? Per orgull només”. “Mama, que els donin pel sac”, vaig dir-li. Per sort, d’això no en depèn la seva feina. Ella ha demostrat sobradament el seu afany de superació entre els seus, per tant, què més dóna que un tribunal digui que ella no té un català perfecte? Jo sé que sí, mon pare, també, i a la feina, també. Que s’ho facin mirar, aquests de la Junta Permanent, aquests de Política Lingüística.
8 comentaris:
Tot i que no hagi de demostrar res a ningú, penso que potser tornar a presentar-se la podria fer-se sentir millor. Encara que sigui per donar-los pel sac a aquests que l'han suspès dues vegades! Per cert, que hi ha una errada a la teva redacció: ma mare, jeje ;).
nena, estic amb la Nàdia. Digue-li a te mare que es torni a presentar. Diuen que a la tercera va la vençuda i, a més a més, hi ha coses que al final s'han d'acabar aconseguint per orgull!!
1petonet!!
Guapes!
Ja li diré a ma mare que hi ha dues partidàries a què es torni a presentar!
I a veure quan fem un Xaica (o alguna cosa millor...), eh Eli!
sisi cris, quan vulguis! digue-li xaica, digue-li cafè, digue-li sopar en un altre lloc!
ara, que si decidim fer un sopar i ha de tenir tan poc èxit com l'últim que vam fer... potser valdria més la pena fer-ho en petit comitée o com s'escrigui!
però sisi, seria guai!
vale, m'apunto, jeje ;)
Doncs quan vulgueu fem un sopar de dones bloggers o blocaires o com se digui!! Nadia, no et conec però també llegeixo el teu blog! I estic segura d'una cosa... si tirem el sopar endavant, no caldrà reservar una gran taula perquè mira que som poquetes!! jejeje :)
Ei siiiiiiii! Em sembla que us portaríeu molt bé vosaltres dues!! Quina gràcia!
Eli, sí, sí, fem un sopar petit comité ja! I jo abandonaria el Xaica ja! Quin mal de panxa, deu.. aquelles pizzes guarres, aquells plats combinats amb croquetes i patates braves, aquella sangria i aquells xupitos, i aquell cambrer guarro.. quin encant, Déu meu!
Publica un comentari a l'entrada