divendres, de novembre 25, 2005

De la feblesa de les identitats


Ahir em vaig reconciliar amb el Teatre Nacional (però, som una nació?!!! Ole, ole!!) de Catalunya. He de dir que la majoria d'obres que hi he anat a veure (una bona pila, per cert) m'han deixat o indiferent o indignada (per presa de pèl!) ... a excepció d'un dia de Reis, que vam anar a veure en Tortell Poltrona a la Sala Tallers i, en la seva línia, va estar esplèndid (va acabar l'obra amb uns calçotets amb la bandera de la Unió Europea, una barretina i un saxo, si no ho recordo malament!)

Ahir, però, va ser diferent. Ahir en Benet i Jornet i la seva Salamandra van fer que passés una molt bona estona (3 horetes ben bé) veient teatre. Pel que he llegit, Josep Maria Benet i Jornet fa molts anys que volia fer una obra que reflexionés sobre la feblesa de les identitats com la catalana. Però no volia caure en una peça en què els personatges es perdessin en disquisicions profundes. Per això, va optar per adoptar la mirada «d'un nord-americà que està preocupat per altres coses».El passat, el present i el futur es barregen constantment en les relacions que s'estableixen entre els personatges.

La referència a la possible desaparició de la cultura catalana apareix citat als diàlegs, però podria no haver sortit a l'obra i, igualment, s'hi hagués referit. De fet, la relació de l'obra amb casa nostra, la nostra cultura, s'intueix des de bon principi de l'espectacle. Durant la primera part de l'obra un amic que tenia assegut al costat, l'Edu, ja anunciava com aniria la cosa... i ho va endevinar!
Els actors?! Hi ha de tot... trobo que en Pep Cruz està molt bé (mai no he estat fan seva, més aviat al contrari... en canvi, ahir, en els seus diferents rols va estar molt més que correcte), la Poch també molt bé. El trio jove, què voleu que us digui... anava a estones. En gradació, posaria en Julio Manrique en primer lloc (em té una mica el cor robat), després en David Selvas (per mi sempre serà en Fèlix Montsolís àlies "m'enamoro de la tieta Eulàlia") i finalment una desconeguda, almenys per mi, Cristina Genebat, que si bé va anar millorant a mida que transcorria l'obra, no em vaig creure la seva interpretació en cap moment...

Per a Benet i Jornet la Salamandra és un símbol de tot allò que està en perill d'extinció, de tot allò feble, de tot allò que està condemnat a desaparèixer si no es cuida... com la identitat catalana?!... Posem-hi un interrogant.

dimarts, de novembre 22, 2005

Tinc soooooooooon!





Ni ens estàvem fent els adormits ni vam notar que ens fessin una foto, ni res de res! Que m'agrada dormir...

diumenge, de novembre 06, 2005

Què gran és el cine!

Ostres... tant com m'agrada el cinema, i m'he adonat que encara no he escrit cap post que en parli!

Últimament cada cop que he anat al cine n'he sortit molt satisfeta. Ahir mateix vam anar amb la Sílvia i l'Andrea a veure Match Point, del Woody Allen. Si bé la història no és gran cosa (família bé de Londres-parelles-infidelitat-ambició-desesperació), els personatges estan molt ben triats i l'ambientació és molt bona!! (aiiiiiiiiii, quines ganes em van entrar d'anar a Londres!!!!). Fantàstics, sobretot, els protagonistes: la Scarlett Johanson (guapíiiiiiiiissima) i el Jonathan Rhys-Meyers (no tan guapo com ella, perquè mentir!), però amb una interpretació que et feia posar en la seva pell.

El que deia.... darrerament al cine m'ho passo bé. La setmana passada, per exemple, vaig anar a veure Princesas. Gran pel·lícula, de veritat, amb unes actuacions magistrals, sobretot de la Candela Peña, que està impressionant. Aquest home, en Fernando León de Aranoa, aconsegueix fer-me emocionar de veritat. Si bé molta gent comentava que Los lunes al sol tenia molt de demagògic, jo, què voleu que us digui, vaig disfutar un munt amb la peli i amb els seus personatges, sobretot amb el gran Javier Bardem (a sus pies... quin home, tu!!!!). Reconec, però, que potser sí tenia un punt de demagògia.... Princesas, però, gens! Combina a la perfecció la cruesa de la prostitució, elevada a 1000 si a sobre ets immigrant, i l'humor entranyable dels personatges d'aquest món. Una peli d'aquelles per tenir en DVD i anar-la veient de tant en tant per saber que el bon cine no cansa mai!

Més recomanacions... doncs aquestes darreres setmanes també he vist dues altres pelis espanyoles: El método, que sí, està bé, però si ja coneixes la història (al Teatre Poliorama la tornen a fer) no et sorprèn. Ara bé, els personatges que competeixen pel lloc de treball estan moooooolt ben triats! No em puc imaginar El método amb uns altres actors.

L'altra peli, 7 vírgenes. Sublim també. La persona amb qui hi vaig anar va sortir una mica emprenyada del cine perquè la història la va trobar fluixa i a més, deia, no va entendre res (literalment, eh! Parlen un andalús molt tancat, i de barri marginal... total, que si no estàs atent és fàcil perdre't). Els protas, malgrat ser joves (el Bola està guapíssim!) estan impressionants, i la història es resol de manera inesperada.

Paro, que em venen a buscar per anar a dinar. Només una cosa: aneu molt al cine! Malgrat les cues, i els preus, i les crispetes sorolloses, i sobretot, l'aire condicionat (perquè sempre fa fred?!),... què gran és el cine!

divendres, de novembre 04, 2005