divendres, de desembre 23, 2005

Marxo!

BONES FESTES! I TREMENDO 2006!

Me'n vaig a Sevilla! Ja us explicaré què tal!

dimecres, de desembre 21, 2005

Habemus Estatutum?!

Fa uns dies la Nàdia em va llençar un "meme". Per situar-vos, es tracta de dir quina és, per a mi, la notícia de l’any, comentar-la i fer-la arribar a 5 persones més de la blogsfera. Com que els meus amics passen bastant del tema blocs (snif, snif), em sembla que la cadena per part meva es tallarà aquí...(snif, snif) .

Hi he estat pensant bastant, per allò de voler ser original, però he arribat a una conclusió: la notícia de l’any per a mi ha de ser alguna cosa que m’hagi fet posar els pèls de punta, que m’hagi fins i tot fet caure alguna llàgrima, que m’hagi fet sentir. Anem, doncs, acotant el cercle. D’altra banda, cal diferenciar entre allò que a nivell personal, de vivència individual, ha estat per mi la notícia del meu any, i allò que implica a molta més gent. Per tant, el fet que m’hagi independitzat i el fet que hagi canviat de feina per començar a treballar a la Fundació Rafael Campalans són només les notícies del meu any. Però prou...

En definitiva, per mi la notícia de l'any ha estat l'aprovació de la proposta d'Estatut per part del Parlament de Catalunya.


Ja sé que potser ara, en plenes negociacions (ergo, retallades) no té massa sentit recordar temps millors. Jo, què voleu que us digui! Sempre m'ha agradat recordar, i sobretot els bons moments. I aquell, sens dubte, va ser un molt bon moment. La imatge de Mas-Maragall aixecant els polzes va ser, parlant en plata, un subidón. Estava a casa, al sofà, sola, i he de confessar que em va caure una llàgrima, involuntàriament. La veritat, ni jo mateixa em podia imaginar que un tema com l'Estatut me'l prendria tan a pit. Vaig començar a rebre missatges i a enviar-ne! HABEMUS ESTATUTUM! En aquell moment em vaig sentir orgullosa de ser catalana, de tenir una classe política que arribava a una entesa, de tenir un Estatut que, malgrat molts pensin que no, és per al bé de tots. La imatge dels diputats dempeus, aplaudint l'entrada dels dos líders a la sala va ser impactant (si em permeteu, és una sensació semblant a veure el Bernabéu aplaudint el Barça! Jeje).

Ara, però, la situació no és la mateixa, ni molt menys. Confiem que aquesta classe política de la que parlo sigui capaç de mantenir-se unida, tot i les diferències, i lluiti per allò que és just per a la ciutadania. En definitiva, és la seva feina.

dijous, de desembre 15, 2005

dimarts, de desembre 13, 2005

Sex in the city?

Sábado noche. Llevo horas arreglándome. Esta noche es LA NOCHE. Bueno, quizá esté exagerando, pero hace siglos que mis amigas y yo no salimos. Me pruebo el vestido negro (talla 36, prueba superada!) que me he comprado esta misma tarde en la boutique más cara de la ciudad. Mmmm! No es por nada, pero me queda de muerte. Llaman a la puerta. Abro y es él. Quería darme una sorpresa, el pobre... Los hombres no saben qué quiere decir ESTA NOCHE SALGO CON MIS AMIGAS!

Gemma, ho he intentat... he intentat agafar el to "Sex in the city", però no me pega! Ah, que no?!!

Una mica de raó hi ha en aquest inici de relat que he fet. Sí, vam sortir dissabte. I sí, vaig trigar una mica a triar què em posava (va haver-hi fins i tot una trucada de la Laura dient "Cris, què em poso? Com vas tu?" al més pur estil adolescent!). Però no. No faig la talla 36 ni va venir él a darme una sorpresa. La nit, però, va estar al nivell de Sex in the city i molt més: soparillo amb bon vi, unes copes en un bar envoltades de bollycaos que no paraven d'intentar tirar-nos la canya (hem de disfressar-ho d'alguna manera, no?...), una altra copa en un bar d'ambient llatí (diguem-ho així) i dignes i estupendes vam enfilar cap a Sala B (de Luz de Gas). Fins i tot un famós -no revelarem el nom aquí, ara- (ochochochochoi) es va apropar a una de nosaltres!

Resultat de la nit: èxit total! Sex in the city?! Buenooooooo, ens hi apropem bastant, no em direu que no! Mireu quines petardes estem fetes!

dilluns, de desembre 05, 2005

I els diumenges...txacolí!

Qui ha dit que els diumenges són avorrits, depriments i grisos ? Doncs jo mateixa… Sempre he tingut una estranya angoixa a mida que s’apropava el dilluns. Una rabieta de nena petita de “jo no vull anar al cole” que es repetia diumenge sí, diumenge també.


Què ha fet que aquesta situació canviï? El txacolí, els pintxos i sobretot la companyia de 5 persones que des de fa un parell de diumenges hem decidit instaurar els “Diumenges Txacolí” al Barcelònia, del Born. Potser els preparatius del casament de la Laura (una d’aquestes 5) ens va fer adonar com de bé ens ho hem passat i ens ho passem juntes. Segurament hagi estat això. No és que ens haguem retrobat, ni molt menys. El contacte l’hem tingut sempre, amb unes més que d’altres. Ara, però, és diferent. Sembla que ara ens necessitem més, que busquem explicar-nos què ens ha anat passant durant la setmana, que recordar tot el que hem fet juntes ens fa sentir bé. És veritat que en això de sentir-nos bé les ampolles de txacolí (2-3 ampolles cada diumenge...)hi tenen molt a veure. La bona companyia i la bona conversa són, però, l’ingredient principal. La Gemma, la Laura, la Montse, la Gemma i la Sílvia fan que els diumenges vespre siguin ara un dels millors moments de la meva setmana. La idea és que ja no haguem de quedar... simplement ja sabem que a partir de les 19’30 alguna de nosaltres ja haurà demanat una ampolla de txacoló i totes, una a una, anirem arribant...

De moment d’aquests dos diumenges ja han sortit un parell de cosetes a apuntar a les nostres agendes: el sopar de l’amic invisible, com cada any, i un “remember when” del nostre viatge a Madrid de fa una pila d’anys... Total, que els dies 3, 4 i 5 de febrer nos vamos pa Madrid!!! Hoy no me puedo levantar y el Buda Bar ens esperen!