dijous, de juny 29, 2006

I'm on tonight!

Jo, que diuen que sempre he sigut molt hetero (no em pregunteu què vol dir exactament aquest molt, però sí, sóc hetero), ahir em vaig acabar d'enamorar del tot d'una dona.

Tot i ser petita, ella és molt gran, molt. Feia mesos que teníem les entrades i ahir vam anar al concert de la Shakira, com 18.000 persones més. Un ple a vessar del Sant Jordi.
Pugem, xino, xano, de plaça Espanya cap a la muntanya de Montjuic, la Laura, la Gemma, la Nàdia i jo. A dalt, ens trobem amb la Glòria, que ha pujat amb la moto. A les portes del Palau, la Laura treu les seves tres entrades, la Nàdia la seva, i la Gemma, que duia la de la Glòria, posa cara d'espant i diu "no la tinc! No sé on l'he deixada!" Veig el pànic a la cara de la Gemma, i la mala òstia i la decepció a la cara de la Glòria. "No tens la MEVA entrada?", diu la Glòria. "O la MEVA", respon la Gemma, mentre el cap, segur, no parava de pensar "solució, necessito una solució". I el cap li va repondre ràpid: va trucar a la seva cosina, que li va donar el telèfon d'una amiga que treballa al Palau Sant Jordi. Mentrestant, la Laura, la Nàdia i jo ens ho miràvem de lluny, per si la sang arribava al riu... No us imagineu la cara de la Glòria! Veig a la Gemma parlant per telèfon dient "Sí, estoy aquí. Llevo una camiseta verde". Penja i diu "ara vinc", i en un minut, només un minut, torna amb un somriure i una entrada a la mà! Així de fàcil! "Nenaaaaaaaaaaaaa, com ho has fet?!" "L'amiga de ma cosina, que estava per aquí i me l'ha donada", respon ella, com si fos tan normal. Així de fàcil, tu! A la Glòria li va canviar la cara, i la Gemma va respirar alleujada mentres deia un "Nenes, em suava tot! Què malament ho he passat". Mentre, la Laura, la Nàdia i jo no acabàvem d'entendre com havia anat tot. Semblava que la paraula clau era "Llevo una camiseta verde", i pam! Entrada al canto!

Vam poder entrar totes, amb les nostres entrades, tararejant el "Shakira, shakira" del seu darrer èxit "Hips don't lie". Ens situem a la banda dreta de l'entrada general, cervesa fresca, bocata, xerrera, i ale, "Estoy aquí" i "Te dejo Madrid" per començar. El concert, brutal. La seva força s'encomana. La seva manera de moure's, ens emboba. Totes volem ser Shakira! Sobretot quan sona "Hips don't lie", que comencen a caure paperets del sostre del Palau, la gent es belluga com a boja (bé, excepte els dos de davant nostre, que per mi que eren espies o algo, perquè ni es movien, ni parlaven ni res de res) i el públic, més que cantar la cançó la crida. Totes som Shakira fins que s'encenen els llums i tornem a la realitat: són les 00'15h, no agafarem el metro, em tocarà anar caminant a casa, no moc la panxa ni les caderes (Hips don't lie) com ella i a sobre demà toca llevar-me d'hora per anar a treballar... Però què chulo ha estat ser Shakira durant un parell d'hores!

divendres, de juny 23, 2006

President


Seria molt fàcil dir ara que fa un parell de setmanes, després de l'acte que vam organitzar des de la Fundació , les paraules de Maragall ja feien preveure el seu comiat. Realment, tot el que va dir i com ho va dir ens va sonar a "jo ja he fet la meva feina. Ara us toca a vosaltres". Tot i així, jo m'esperava una "maragallada" d'última hora (m'hauria encantat, he de dir), tipus... "doncs sí, em presento, què passa!" El més assenyat, sembla però, era una retirada a temps... O no! Jo crec que no. Maragall encara tenia corda per estona!

Ahir en Francesc m'ensenyava un mail de'n Joan (la correspondència és privada, ho sé, però el mail s'ho valia!) en què venia a dir que Maragall era una mica el fil conductor de les seves vides. En el meu cas, jo no diria tant, però sí recordo amb certa nostàlgia la meva primera feina: telefonista de la campanya Maragall, el 99. El primer dia, la primera trucada, va ser seva, del President. Després del meu "Campanya Maragall, digui'm?", vaig sentir la seva veu. "Avui és el teu primer dia, oi? Que et vagi molt bé. Sort", em va dir. Coses com aquesta diuen molt de Maragall com a persona. I la feina que ha fet aquests anys, diuen molt de Maragall com a President.

dimarts, de juny 20, 2006

Sí inapelable

Ha guanyat el sí, encara que n'hi hagi que els costi de païr... no tenen vergonya aquests del PP! Reconèixer una derrota, com ha fet Josep Lluís Carod-Rovira, és un signe de normalitat democràtica. N'hi ha que encara no s'han acostumat a això de la democràcia. Ho mostra avui una carta d'un lector de La Vanguardia (David Oliván, de Vic):

Lecturas interesadas
Parece que para Mariano Rajoy, Ángel Acebes y compañía, la legitimidad democrática es un valor relativo y depende de si ganan o pierden. Veamos:

Elecciones generales del 2000
–Censo electoral: 33.969.640 votantes.
–Votos totales del PP: 10.321.178 = 30,38%.
–Votos a otros partidos y abstención: 23.123.439 = 68,07%.
–Consecuencia: el PP gobierna con mayoría absoluta y, entre otras cosas, a pesar de contar únicamente con el apoyo de tres de cada diez ciudadanos con derecho a voto, metió al país en una
guerra.

Referéndum sobre la Constitución europea del 2005
–Censo electoral: 34.692.491 votantes.
–Votos afirmativos: 11.057.563 = 31,87%.
–Votos indiferentes (negativos más abstención): 22.653.741 = 65,29%.
–Consecuencia: España aprueba la Constitución europea, y el PP se apunta la victoria (“hemos ganado este referéndum (...) porque los españoles han votado afirmativamente, que es lo que pedía el PP, en un ejercicio de responsabilidad, porque es lo que le interesa a España”, dijo Acebes), a pesar de que dos de cada tres españoles con derecho a voto se quedaron en casa o votaron en contra.

Referéndum sobre el Estatut de Catalunya del 2006
–Censo electoral: 5.202.291.
–Votos afirmativos: 1.881.482 = 36,16%.
–Votos indiferentes (negativos más abstención): 3.158.087 = 60,70%.
–Consecuencia: Rajoy afirma que el proyecto personal de Zapatero, es decir, el Estatut, ha sido rechazado porque dos de cada tres ciudadanos no han apoyado este proyecto...

Al final va a resultar que sí, que necesitan que alguien les dé lecciones de democracia.

divendres, de juny 16, 2006

Per si algú patia...

... o havia perdut el son per culpa del post anterior, que sàpiga que ja he trobat la roba pel casament! Ara només falten les sabates, el bolso, les arrecades,...

No patiu! Me'n sortiré!

dimecres, de juny 14, 2006

De boda en boda!

Suposo que he entrat en una edat en què la gent comença a casar-se. I no sabeu què suposa això. A mi, la festeta en sí, mira, bé, tot i que (i que ningú dels ja casats se m'enfadi) són força mimètiques totes: asseguts a la taula tots, entren els núvis amb una cançó escollida per ells, seuen a la taula presidencial amb els pares; comences a dinar sopar però ja estàs tip del pedazo d'aperitiu que t'has fotut prèviament; hi ha la taula dels amics que tenen ganes de festa, i van deixant anar allò de "que es facin un petó", o "ahora los padres del novio", etc, etc. Després, una nova moda: no només donar el ram i els ninotets dels nuvis, sinó tot de regalets a gent molt diversa: a la iaia (moment entranyable), a les mames respectives, a la tieta solterona, ... Aquest repartiment fet amb música també escollida per la parella, i fent-ho durar quant més millor per a que la gent pensi "serà per mi aquest regal?". Vergonya si és que sí, i chasco si és que no. El millor, sens dubte, el ball, amb los greatest hits de tots els temps. A l'última boda que vaig anar ja va sonar el "Amo a Laura" i l'"OPÁ"... barrejat amb temes de Karina i el yéyé de la Concha Velasco.


Però el que deia, el millor de la boda és la festa, sens dubte. El pitjor?! La pre-boda, és a dir, buscar un vestit/faldilla+top/el que sigui + sabates + complements que s'hi adiguin + perruqueria+ un llarg etcètera. Resultat? Anar de compres amb la mama, acabar barallada amb ella perquè no hi ha res que t'agradi, i ella et diu "és que mira que ets complicada", i allò que t'agrada et diu "vols dir?". Perquè t'has recorregut el Born, el Raval i Gràcia de dalt a baix (els tres punts pijhippies de la ciutat) buscant roba alternativa a la tradicional i 1. no has trobat el que buscaves. 2 ho has trobat, però val 400 euros.

En definitiva, que visca l'amor i visca els nuvis, però jo encara no he trobat roba pel casament de la Maite! Ayssssssst!