dilluns, de desembre 15, 2008

Visca el Barça!

El millor d'anar al Camp Nou dissabte (oeoeoeoe!) va ser tenir mon pare, home seriós i tirant a tímid, al meu costat, mirant-me i cridant "Ho haveu vist, ho haveu vist?!! La mare que els va parir!!" quan Messi (el meu Déu des de fa un parell d'anys) va marcar el segon gol. Impagable moment. El senyor de la fila del davant, puro en boca, clar, encara riu!

Impagable també el moment abans de començar el partit. Tinc un noi d'aspecte paquistaní al meu costat que, en sonar l'himne del Barça, es posa dret i el canta com si li anés la vida. De pe a pa se'l sap! Quiquíiiiiiiiisim (i guapíssim el noi! :)) A mi aquestes estampes, què voleu que us digui, em molen. El paqui, però, s'ha equivocat de seient, i acaba marxant. S'asseuen al meu costat dos suecs, pare i fill. Viuen el partit amb una entrega que riute'n dels socis de tota la vida... (perquè els socis de tota la vida, desenganyem-nos, s'estimen el Barça, sí, però animar animen un cop el partit està guanyat!). Llavors és quan pren sentit el "tant se val d'on venim, si del sud o del nord" i te n'adones que el futbol, i el Barça, són una molt bona eina d'integració.

El més impagable del partit, clar, va ser la victòria, merescudíssima, del Barça, i quedar a 12 punts del Madrid (i poder veure el torso desnudo de l'Etoo, que pas mal, tu!). Si hagués pogut veure al Bardem d'a prop, que estava a la llotja, ja hauria estat l'hòstia! ;) Lo dicho, visca el Barça!

dilluns, de desembre 08, 2008

La Mola, mola!

Tot i que a mi, on es posi un restaurant on no s'hagi de pujar una muntanya... millor que millor. Ara, si s'ha de fer, es fa. Reconfirmo, pero, que soc una noia de ciutat...



dimarts, de desembre 02, 2008

La frase del dinar

No sé si tener un hijo o comprarme un ordenador

Sense paraules, tu!

I això que l'anònim 3 m'ha deixat plantada per dinar. Sinó, la de frases lapidàries que tindria ara!

dimarts, de novembre 11, 2008

Dancing queens

Resulta que la nostra Viñas en feia 30 dijous passat, i se li va preparar una festa sorpresa. Era una festa ABBA i, per tant, decoració, música i tot plegat havia de tenir relació amb aquest grup, hortera, sí, però de cançons mítiques! Lalalalala, Fernandoooooooooooo!!! Waterloo, lalalalala! You are my dancing queeeeeeeeeeeen, lalalalala!!! La gràcia era, també, anar disfressats. Però aquí la menda, que és tímida de mena i no tenia massa temps, va acabar decidint que no, i que en tot cas, si acabava pujant a l'escenari a fer un show, improvisaria.


Resultat de tot plegat:

- la Viñas rep una sorpresa monumental! No s'ho esperava gens, quica!
- la Viñas rossa perd mogollón. No et tenyeixis mai del món!
- aquí la Gonsalesssss es deixa convèncer per la tieta de la Viñas i, en un moment, gorritos en cabeza, improvisen un Dancing Queen
- l'anònim 2 triomfa com a Risto Mejide.
- l'Abril, la filla de la Viñas, ve a dir-nos que la nostra actuació ha estat una caca. "No valéis", diu. Visca la sinceritat dels nens! - Juguem al Singstar i m'acaben dient que els meus gustos musicals són de "caixera del Dia". Toma ya!

En resum, una festa mooooooooooooooooooooooolt maca, i amb Minimagnums de postre!!! Ole, ole i ole!!!!

Felicitats, Asel·la!!



dimecres, de novembre 05, 2008

Obama president!

I jo que me n'alegro! Molt! I nosaltres hem estat amb ell la nit electoral! ;)

dilluns, de novembre 03, 2008

Are you ready?!


It was a creed written into the founding documents that declared the destiny of a nation.
Yes we can.
It was whispered by slaves and abolitionists as they blazed a trail toward freedom.
Yes we can. It was sung by immigrants as they struck out from distant shores and pioneers who pushed westward against an unforgiving wilderness.
Yes we can. It was the call of workers who organized; women who reached for the ballots; a President who chose the moon as our new frontier; and a King who took us to the mountaintop and pointed the way to the Promised Land.
Yes we can to justice and equality.
Yes we can to opportunity and prosperity.
Yes we can heal this nation.
Yes we can repair this world.
Yes we can. We know the battle ahead will be long, but always remember that no matter what obstacles stand in our way, nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change. We want change.

We have been told we cannot do this by a chorus of cynics…they will only grow louder and more dissonant ………
We’ve been asked to pause for a reality check.
We’ve been warned against offering the people of this nation false hope.
But in the unlikely story that is America, there has never been anything false about hope.
Now the hopes of the little girl who goes to a crumbling school in Dillon are the same as the dreams of the boy who learns on the streets of LA; we will remember that there is something happening in America; that we are not as divided as our politics suggests; that we are one people; we are one nation; and together, we will begin the next great chapter in the American story with three words that will ring from coast to coast; from sea to shining sea: Yes We Can.

dimarts, d’octubre 21, 2008

Quiquíssimes!

La gràcia del facebook és, bàsicament, recuperar gent del passat i recordar imatges de fa mil anys i que et porten mogollon de records! Para muestra un botón. Aquí apareixem Serra, Jové i servidora... i avui, molts (quants no cal dir-ho!) anys després, continuem quedant super sovint (avui, per exemple) per explicar-nos les nostres històries. I que no és maco?!!!!

Per cert, aquesta profe, l'Aurora, ens castigava cada dos per tres. Com diu la Jové, amb la cara de bons nens que fem tots, com tenia el valor de fer-ho???!!

dimecres, d’octubre 01, 2008

La frase dels darrers dies!

"Si al final, del que es tracta, és de veure qui la té més llarga!!!"
I això, afegeixo jo, aplicable a tots els camps de la vida, tu! I així portem des de dijous!! :)

diumenge, de setembre 28, 2008

De dissabte al Raval

Fem veure que som gent seriosa, que els dissabtes tarda anem a veure expos i coses soooooooooo coooooooooool... ("un palomo no hace verano", que deia el Cruyff, perque jo, els dissabtes tarda els dedico a fer la siesta, no ens enganyem!)

...i arriba la nostra pallassa fashion preferida a revolucionar-nos!
Som un trio la, la, la molt curios, trobo!!!! Ens entenem a la perfeccio, pero!

Per cert, recomanable l'expo... pero ja ha acabat avui diumenge. I recomenable el Bar Raval, testimoni de mil bons moments meus amb gent molt diversa! Ho he dit molts cops que m'agrada el Raval, oi?

diumenge, de setembre 21, 2008

Vicky Cristina Maria Elena

Vinc de veure Vicky Cristina Barcelona i m'ha agradat molt. Abans d'entrar al cine, pero, quan estava amb el Ferran fent el cafeto previ, ja li he dit "segur que m'agrada". Diguem que a les pelis del Woody Allen vaig predisposada a passar-m'ho be. N'hi ha de bones i n'hi ha de molt bones. Va a gustos, I know. I diuen que totes son igual, amb les mateixes tematiques i les mateixes histories i embolics. Potser per aixo m'agraden tant. Son histories que a mi m'enganxen.


No fare una critica comme il faut, sobretot perque em fa mandreta, pa que engañarnos, pero a destacar:

1. Es una peli que, sense cap mena de dubte, s'ha de veure en versio original. Soc sempre partidaria de veure les pelis en versio original, pero aquest cop molt mes. De fet, no se com se les deuen apanyar en les versions en castella o en catala en algunes escenes entre Juan Antonio (Javier Bardem) i Maria Elena (Penelope Cruz).

2. Passa a Barcelona, com podia passar a Roma, com ha dit el Ferran. Te gracia, es cert, que passi a una ciutat mediterrania, per allo de la passio i tal... pero vaja, que passi a Barcelona (i Oviedo) es pura anecdota.

3. Pedro Almodovar ha fet una gran feina amb Penelope Cruz. El millor de Vicky Cristina Barcelona, per mi, es el seu personatge, que semblava tret de Mujeres al borde de un ataque de nervios. Cada cop que sortia en pantalla no podia parar de riure, i a la gent del cine se li escapava algun timid aplaudiment. La Pe es una molt bona actriu i a partir d'ara me erijo defensora seva (toma ya!).

4. La Scarlett (Cristina) es preciosa, pero per mi esta molt i molt fluixa en aquesta peli. Molt mona ella, si, pero aquest cop a mi ni fu ni fa.

5. Si m'hagues d'identificar amb un personatge, seria amb el de Rebecca Hall, la Vicky. Ho fa molt be, i jo m'he ficat molt dins les seves inquietuds, els seus dubtes. Tens la vida ordenada, amb l'horitzo clar i pam! De cop tot trontolla.

6. Vull passar una nit amb el Bardem (em repeteixo, ja, ja...). Diu el Ferran que quan sortia en pantalla jo feia un chascarrillo amb els llavis, tipus "Deu meu, que guapo que es". Quina mirada, quines mans, quins petons, quin torso.... Es un desig totalment animal i no hi puc fer mes!

7. A part de la meva passio purament carnal per ell, interpreta el seu personatge de seductor a la perfeccio. Pintor, bohemi, amb una pedazo casa i un descapotable vermell a la porta... vaya, el que et trobes cada dia per Barcelona... Creible poc, cert. Pero es ficcio, no?! Per aixo anem al cine!

8. Em quedo amb la part de dialeg:

- Estic fent una especialitzacio sobre la "catalan identity"
- I aixo exactament per a que et servira?

9. No acabo d'entendre les bufetades d'actors catalans per sortir a la peli. Als titols de credit deia que sortia el Joel Joan i jo ni l'he vist! Nomes Abel Folk, que no diu ni una frase, i Manel Barcelo. I el que fa de pare del Bardem. Lo dicho, recordo una entrevista a l'Abel Folk en la que fardava de sortir a la peli del Woody Allen i, la veritat, no entenc de qu`e fardava exacament. I el Joel Joan, menys!

10. Divertidissims els moments "In this house, speak in English, please!" Parlant d'English, per cert, l'accent de la Pe parlant angles es fatal, fatal. Pero molt fatal. Pero fa moooooooolta gracia. El Bardem, tu, chapeau!! Una fluidesa, un accent, una cosa....

Total, que l'aneu a veure, que val la pena. Si us agrada Woody Allen, clar. Si no, pensareu que es mas de lo mismo. O no...!!!

(again, perdoneu la falta d'accents...)

dijous, de setembre 18, 2008

Savis consells?

I llavors ell vingué i digué:

"Per què SEMPRE feu les coses taaaaaan complicades? Gonzàlez, no et deixis endur pel fals feminisme estil Bradshaw!!! Allibera't, MASCULINITZA'T!!!! Viuràs en un món feliç sense preocupacions, només atenta al futbol i al sexe!!!!"

i llavors la González veié la llum.

dimecres, de setembre 10, 2008

The girls and the Spains

Les chupis preparen una nova incursió per les Espanyes... Segurament, Salamanca empaperada. Alguna altra idea (que no sigui Santiago de Compostela, ni Bilbao??)? S'accepten propostes de tothom! De moment, Serra, aquí van alguna de les fotos enviades per la Planas (Planas, y Sevilla la nuit, què???!!!).
The girls and the toro, the girls and the Planas falling asleep, the girls and surrealism, the girls next to the tower. I love these girls!




dimecres, de setembre 03, 2008

Dies raros

Porto una setmana tristona. Tot i estar encara de vacances, aquests estan sent uns dies una mica raros. Tothom treballa ja i la meva vida social ha quedat hiper reduida. Pujar cada dos per tres a l'hospital d'Igualada a veure el meu avi, que esta fotut, tambe ajuda a veure-ho tot una mica gris, tirant a negre.

El iaio ja no es el que era i aixo em fa estar molt i molt xof. En te 9o i, per tant, no le pidamos peras al olmo. Pero bufffff, aixo d'haver-li de donar de menjar, de que gairebe no pugui parlar, que amb prou feines estigui despert unes horetes... un rotllo. Normal a la seva edat, clar, pero durillo, tenint en compte que l'he conegut durant gairebe 30 anys de la meva vida i era molt diferent a com el veig ara. I els canvis, a mi, ja ho sabeu, em costen. M'hi he d'acostumar mica en mica a les novetats, a les bones i a les dolentes.

La part positiva d'estar inactiva i a l'hospital aquests dies es que he tingut molt temps per pensar. En la familia, en el futur d'aquesta familia; en els diferents cercles d'amics i la intenstitat de les meves relacions amb ells; en la feina. En tot. Massa i tot he pensat. Pero m'ha anat be. Posar els pensaments i sentiments on pertoca. Que jo sempre he estat una tia ordenada, cony, i no tenir-ho tot minimament controlat m'estressa.

Per tant, aquests 4 dies que em queden de vacances els aprofitare per agafar aire i tirar endavant, intentant buscar els bons moments de sota les pedres i fer-los meus. L'aire de l'emporda aquest cap de setmana crec que m'ajudara. I unes rises amb les chupis a la de ya, el millor balsam. I els meus papes a prop (que dema fan 32 anys de casats!!), la millor xarxa de seguretat.

dimecres, d’agost 27, 2008

Estiu alaturka!

La troupe "turka-quebienmelopasosurcandomares-jornadadeportesobertesdebarcosidemes-itsteatime-alaunamontaña,vamosavertumbasielsunset??!!" ja ha tornat. Morenissims tots, guapissims tots i amb ganes de quedar i veure les mes de 3000 fotos (???!!!) que tenim (tenen, de fet) del viatge. La cronica de tot plegat, aviat, gracies al suuuuuuuuper diari d'abord del Joan.

De moment, la foto de la troupe!

dimecres, de juliol 30, 2008

Fem un break?

Com cada any, el bloc queda tancat unes setmanetes per vacances. Tot i que la setmana que ve encara treballo, el meu alter ego bloggil creu que ha de marxar ja de vacances. Està saturadet, el pobre, i mancat d'idees. A part, com deia l'anònim 2, "yo me debo a mi público", i els meus seguidors més fidels (excepte el Ferran i la Sobrino, que jo sàpiga) estan ja de vacances. Llavors, quin sentit té escriure per a que ningú em llegeixi? Tinc les chupis dispersades pels puestus, all around the world (quines chupis més intrèpides que tinc!), i els meus anònims a punt de marxa també.

Per tant, s'obre un fantàstic parèntesi vacacional. Marxo en una setmaneta: primera parada, quinze dies a Turquia, amb l'expert més expert en Turquia del món mundial. Segona parada, 4 dies a Madrid (visitant la Fuente, una gairebé madrilenya d'adopció, intermitent, això sí, i la Clara, que tot just acabarà d'arribar-hi!) !
I com a resultat d'aquestes dues escapades, diversos desitjos: passar-m'ho taaaaaaaaaaaaaaaan bé com pugui, aprofitar al màxim el temps amb els amics, saborejar cada terrasseta que trepitgi aquest estiu (família Bertran/Viñas + Rita, quan quedem next week?), tornar més morena que l'any passat, si cabe, desconnectar de la rutina, desintoxicar-me de la meva petita obsessió aquagymera, i tornar carregada de bona energia per agafar l'any (jo, com la Serra, funciono també segons el calendari escolar) amb forces i bon rotllo.

Lo dicho. Reis, reines. Molt bones vacances! Ens veiem a la tornada, segur.
(Ayst! Ja us trobo a faltar, i encara no heu ni marxat! Si és que sóc una sentimental...)

dilluns, de juliol 21, 2008

Oh, my GOOOOOOD!

(teclat sense accents... un rotllo tu! ja em perdonareu...)

Aquest cap de setmana he estat amb Deu. I no, no el vaig veure durant el Congres del PSC, tot i que el gin-tonic vesperti de dissabte als sofas del Juan Carlos I era una mica estar al paradis. Un luju en toda regla.


El que deia. Vaig veure Deu, i el vaig veure al Camp Nou ahir nit. Deu es diu Bruce. I no, no soc fan del Bruce. No em se ni una canço d'aquest HOME en majuscules (perque si, aquest entraria dins la ja coneguda categoria meva d'home-home). El Boss es impressionant. Es tot energia, tot força i tot passio. Una bestia. En directe, impressionant. Vaig tenir la pell de gallina una bona estona. Era conscient que estava vivint un gran moment, un gran concert. I mon pare tambe. El vaig veure emocionat uns quants moments del concert. Veure el Camp Nou, totalment entregat i corejant el "Born to run" emociona a qualsevol.

Vaig anar a veure Deu diumenge, nit en que va oferir el seu repertori mes marxos i mes canyero, molt de rock i momentos folk divertidissims. Perque si, senyors, el Bruce canvia de repertori a cada concert, i improvisa segons les peticions. Un crack, ell i la seva banda. Uns mestres de la musica que van fer embogir joves i grans. Perque la gracia d'aquest concert era anar-hi amb mon pare, que ja en te 63. I sentir que ni jo ni ell estavem fora de lloc. Vaig veure families amb avis, pares i fills. Vaig veure parelles d'adolescents, parelles amb mes de 70, i pares joves amb fills no mes grans de 10 anys. Una barreja magica.

Tres hores de concert (tres!!!) que ens van deixar ben esgotats. A tots menys a ell, que anava allargant el "Twist and shout" final com si portes nomes 10 minuts de concert. Lo dicho, aquest cap de setmana he vist Deu i he caigut rendida als seus peus.

Para muestra, varios botones dels dos concerts (pell de gallinaaaaaaaa!!!):

http://www.youtube.com/watch?v=T4Z8BtTtwKA&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=0IsXVqKgmVs

http://www.youtube.com/watch?v=KVEJtzuuzgQ&feature=related

(anonim 3, les frases lapidaries del dinar d'avui son impublicables, decididament! :)

dimarts, de juliol 15, 2008

Berlín, Ich liebe dich

Aquest cap de setmana passat m’he reconciliat amb Berlín. No és que estiguéssim enfadades, perquè amb prou feines ens coneixíem, però crec que l’any passat, quan la vaig conèixer, vaig veure només la seva pitjor cara : el fred. Aquest cop, però, ha estat diferent : ciutat amb sol, gent al carrer, terrasses per tot arreu,… I un guia de luxe, que ens ha fet entendre el perquè de moltes coses.

Un cap de setmana llarg, aquest passat, que es resumiria en:
- Sortida de Barcelona una hora i mitja tard. Sort del Cuore i de les nostres sortides de to orgàsmiques.
- Arribada a Schönefeld (per nosaltres sempre serà Chofel), amb tot d’alemanys rossos all around. Ferran! Estem aquí!
- Reencuentro amb la Marta, amb el seu riure i els seus acudits
- Sopar del grupo Ferran al completo.
- Caminar cansa. Caminar non stop cansa molt. Per molt breakfast buffet que t’hagis fotut abans. Alexander (Alex, a partir d’ara), ajuntament, catedral, museus, Unter den Linden, porta de Brandenburg, Reichstag, monument a les víctimes de l’Holocaust, i Potsdammer Platz així, del tiron.
- El Ferran és un guia magnífic. De debò. La de coses que he après aquest cap de setmana... tema muro, sobretot. I la creu de la torre de la televisió, i un principito super mono que era rotllo sensible i culturetes.
- Berlin és barato. Una pizza gran, 3.50 euros. Llàstima que en aquell lloc el cambrer fos un capullo rematat (únic antipàtic que hem trobat... i no era alemany). Menjant molt, hem pagat màxim 14 euros per cap. Això com a molt màxim.
- Sopar indi estupendo! El Ferran se lo come todo.. ochochoi!
- Dissabte més relaxat: matí femení de compres (“venga, nenas, que me lo quitan de las manos”, diu la Sobri) i cerveseta a la zona chupi guai de papes i mames estupendos fent un brunch. “És molt Sex and the city”, trobo.

- Tarda al Tiertgartten de Bekelar. Hi ha un home que després dels crits de la Bea en veure un embolcall de galetes Príncipe encara pensa “qué significa este momento”


- A la Bea li encanta ensenyar les tetes en públic. Així, com us ho dic. Després de Menorca, jo crec que aquesta noia se ha soltao.
- Kreuzberg mola mogollón. Prendre una caipirinha, en un bar indi del barri turc de Berlín és un poti poti fantàstic. La conversa relaxada amb la Bea i la Marta, un luxe.
- Risas, cervesa i tiramisú: què més vols a la vida?
- Tour nocturn en cotxe. Ferran, mil gràcies. Com diu la Bea, “me siento taaaaaaaaaaan de Berlín y taaaaaaaaaaaaaan Europea”.
- Odissea per tornar cap a Barcelona... la línia S-9 del S-Bahn no va on ha d’anar, i entrem en un bucle sin retorno. “Cris, me estoy poniendo nerviosa”... Per sort, arribem a l’aeroport a temps on, per cert, a mi em fan obrir la maleta i em pregunten “això són líquids explosius?”. “No, és parfum”. “Ah, d’acord”, respon el polizei.

dimecres, de juliol 02, 2008

L'escena


Us he dit mai que ADORO aquesta pel·lícula?!!! Entre moltes escenes, la de la banyera és la meva preferida. Ell és de chapeau. Ella també. La seva, une liaison pornographique. Voilà.

divendres, de juny 27, 2008

Tot dinant..

La lliçó del dinar d'avui, amb una interessant conversa sobre tenir o no sentiment de culpa, es resumeix en:

The life is full of things, and I'm full of curiosity!

Després, ha deixat anar la frase d'un amic seu, a mode de sentència, que no posaré en rosa, perquè perdria força.... "A les dones us agrada més una bronca que una polla".
I el senyor de la taula del costat feia que llegia el diari...

dimecres, de juny 25, 2008

Comença l'estiu!

I amb l'estiu, els concerts!!! Demà, el primer. Como una loba iremos tras él, amb les Serra sisters i la Cani (des de divendres, alias "me encantáis, tías!!").

I la setmana que ve, otro, molt i molt adolescent! I el 20 de juliol, oh my God, el meu primer concert de Bruce! M'agrada? Sí. Tant? No. Però crec que The Boss al Camp Nou s'hi ha d'anar... from the lost to the river!

De moment, Bosé. En tinc moltes ganes!!!

dijous, de juny 19, 2008

dilluns, de juny 16, 2008

Por China con palillos


No sé si podré esperar a acabar-me "Sauce ciego, mujer dormida" del Murakami (tinc una cita el 7 de juliol) per començar el "Por China con palillos", de l'Andrea Rodés. Nena, m'han dit que potser vas als Matins.sí, matins.no!!! ;)

Chupi Rodés!!! Again, moltes felicitats!!!

(toma publicidad en mi blog!!)

dimarts, de juny 10, 2008

It's the final countdown!

La nit del 20 de juny la tinc reservada a elles, les chupis de Barcelona i les de NYC. I si, segurament el cine estara ple de dones. I no, no serem "tot dones histeriques". Veure el Mr Big en pantalla gran es l'espectacle mes esperat, eh Jove!!! :)

dijous, de juny 05, 2008

Y tú... ¿De quién eres?

Hi ha polèmiques absurdes, i aquestes és d'una d'elles. Lo fotut és que tothom opina de tot, i t'obliga a tenir opinió de temes que ni et van ni et venen. Els darrers dies més d'un (i de dos, i de tres) m'ha preguntat "i tu, amb qui estàs, amb el Santi Santamaria o amb el Ferran Adrià"? Que dius... eing??? " Jo què sé. Què ha passat?".

Llavors t'informes: notícies als diaris, a la tele, a la ràdio, enquestes, cartes al director, xats, grups de suport al facebook. La gent té poca feina. I el Santi Santamaria un llibre que acaba de sortir a la venda... meeeeeeeec!! Error! Lleig criticar els companys en plena roda de premsa del teu llibre... Legítim, però lleig.

No he anat ni al Bulli ni a can Fabes. I el cert és que m'encantaria anar a tots dos llocs. Adoro menjar, adoro provar coses. L'únic que em falta és pasta per fer-ho sense remordiments.

Tot això per dir que no sé perquè SEMPRE he de triar. Què pesada la gent en fer-te triar! A qui t'estimes més, al papa o a la mama? Carn o peix? Dolç o salat? Platja o muntanya? A dalt o abaix?

Provem-ho tot. Hi ha moments per tot. Visca els additius i visca els aliments naturals!

dimecres, de maig 28, 2008

La frase de dissabte nit

"Es que no se puede llevar escote y hablar bien"

Normalment no hi estaria d'acord (visca els escots!!), però veient la imatge d'aquelles noies... Diossssssss, quina pena!

dimecres, de maig 14, 2008

Vicky (?) Cristina (that's me!) Barcelona (that's my place)

Com ha dit un company de feina "El Bardem es fot petons amb tot Barcelona en aquesta peli". I jo... on era?!!!

Un avanç de la peli... em dóna bon rotllo la cançó.
----

Tema a banda, una menció als 10 anys de la mort del Frank Sinatra.

dissabte, de maig 10, 2008

divendres, de maig 09, 2008

Sobre l'amour, l'atracció i d'altres desitjos

Quan menys t'ho esperes, entre txacolis (3?) i txistorres, es generen converses inesperades i moooooolt desitjades. De les que m'encanten, vaya....

I sorgeixen frases com:

"Être amoureux c'est une manque permanente" (à la France me remito)

Per d'altres no seria això, però en tot cas cadascú ho sent de la seva manera i simplement

"De vegades passa que amb algú sents "algo singular", que no li diries amor"

I tot per acabar concloent que:

"ELLS mai no prenen decisions"

I no direm res més. Sinó, haver vingut al Maitea, tu!

(i el millor, jo m'he limitat a escoltar, opinar, i ningú m'ha preguntat per la meva vida amorosa-sentimental-eroticofestiva!)

Anònims, en aquest post cau un comment fijo, no??? Jajajaa!

dilluns, de maig 05, 2008

De teatre i palles mentals


Foc, mel, aigua, fang, metalls de colors, sexe, família, consum, uniformitat, astúcia, sabiduria. Arrojad mis cenizas sobre Mickey, de Rodrigo García.

Ahir vaig anar al teiatru i em sembla que em va agradar. Em sembla que sí.

dimecres, d’abril 23, 2008

Sant Jordi enamora!

Foto: Quim Puig, d'El Punt

Que les roses i els llibres us acompanyin (per cert, basta ya Ruiz Zafon per favor!)! I aquesta nit, al Camp Nou... que no falti de res!!!!

Bona diada de Sant Jordi!!

dilluns, d’abril 21, 2008

La frase del mail del dia

"Nunca había dependido tanto de un hombre"

dimarts, d’abril 15, 2008

The girls and Sevilla (and the girls and the tower, and the girls and the river...)

(Planas, aquest post sense fotos és duro de pelar... fes el favor, chu!)

Les chupis són maques. Molt maques. Són reines maques imprescindibles. Estar amb elles és estar segura, estar a casa, estar bé. I a més de tot això, com ens va dir el taxista que ens duia a l’aeroport divendres passat “sóis muy divertidas”.

Fa dos caps de setmana 4 de les 6 chupis vam aterrar a Sevilla amb l’objectiu clar de fer patent que estar juntes és garantia d’èxit. Potser anar a petar a un bar latino de lesbianes la primera nit no era precisament el nostre ideal de bar sevillano, però per fer el nostre primer gin-tonic andalús i programar el dia següent ja ens estava bé.

Del dissabte n’hem de destacar un munt de coses, i com l’estil juegologuil me mola, em veig obligada a fer una llista, per ordre cronològic:

- Un bocata de pernil amb tomàquet a “rodajas” es diuen “un catalán”.
- Es pot estar a 5 d’abril i a més de 30 graus de temperatura.
- La manera que tenen els sevillans d’arreglar-se, rotllo boda, poc té a veure amb nosaltres. Treuen les seves millors gales i les fan lluir tant com poden. Ni millor ni pitjor. Diferent.
- Adoro els aperitius a les terrasses. Tot i que em vaig cremar el nas i part del clatell, a mi la manzanilla i les patates em van sentar de perles.
- Viva Triana! Viva!
- Per entrar a les casetes de la Feria? “Muxa cara y pa’dentro”. O un “déjame entrar, que está mi madre dentro”.
- El rebujito (mmmmmmmmm!) és traissioneru a sac. Proveu de dinar amb dues gerres de rebujito (i una cervesa, jo) i aixecar-vos dignament. Costa. I el cap s’ennuvola. I swear. D’aquest moment d’ennuvolament en surt la frase “En Sevilla te comen la oreja (y en Logroño?)” Perdó, perdó, perdó! Sona lleig, ho sé.
- Amb el cap no sé on, acabes decidint fer un cafè a prop de la Maestranza, i conclous que si fossis de Sevilla t’agradarien els toros, només per poder viure l’ambientàs dels voltants de la plaça una tarda de corrida. I olé!
- Ens hauríem d’haver quedat més estona per la zona. El Fran Rivera fijo hi anava (i la duquesa!!!!)
- Objectiu de mitja tarda? Fer un H&M. Ens regalem coses de 10 euros màxim? La Planas i jo acabem fora de l’H&M, assegudes a tocar del terra, empanades, mirant la gent passar.
- Imprescindible seguir allò de “allá donde fueres haz lo que vieres”. Siesta de dues hores.
- En aquella habitació d’hotel vam sentir el crit desesperat de la Comen, una de les chupis, que assegurava que “No tenim resssssssss!”. “Ens tens a nosaltres”, li hauríem d’haver dit. Quica!
- Tenir una conversa pel mòbil amb les chupis atentes a què dic em fa posar nerviosa. Molt. I em poso vermella i tot.

La nit decidim passar-la a Triana, i anar fent via, mica en mica, cap a La Feria. Al primer bar decidim que el rebujito nos pone, i demanem la primera gerra. El pa amb salmorejo i jamoncito és boníssim. En busca del segon bar. No mola especialment, però per fer un parell de cerveses i uns vins blancs ja ens està bé. Comencem converses interessants. El tercer bar és el que més ens mola (com es deia, Planas?! Clar, com no ens has enviat les fotos......), i allà sí que es desencadena un ir y venir de confesiones, preguntes, respostes, risas, caipirinha pa’riba, mojito pa’bajo. Sortim del bar més felices (si es pot!) del que hem entrat.. La fotògrafa s’ha tornat boja (aquesta dona és bocha, feu-la callar) i fa fotos non stop. Escoltem uns moderniquis que toquen la guitarra i canten. Ens fem fotos. Hi surt gent que no coneixem de res. En aquell moment tot ens fa gràcia. Ens embauquen per a que entrem a un bar amb un “os invitamos a un chupito”. Al final n’aconseguim dos, de chupitos. Ens sentim com unes sueques a l’Espanya dels seixanta. Ens posen sevillanes per a nosaltres, ens ensenyen com es ballen, la Serra se menea de meravella, demanem una ronda de beguda, un got se’ns cau al terra, i arriba la pregunta estrella, de mans de la Jové: “Y entonces, Paquirrín viene mucho por aquí”. Com diria la Serra, “quiquíiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiissima!!!”. Acabem pagant (tontes que som!), i decidim acabar la nit amb una xocolata amb xurros. Ens trobem la tuna i ens expliquen això d’apropar-se als 40 i seguir a la uni. Llavors apareix ell, el sevillano tipus, super mudat, repeinao, que deixa anar una altra de les fases de la nit: “Sabes cuál es tu problema?! Que eres guapa... y te lo crees!” Toma ya. El Goyo, que així es diu el noi, ens acaba indicant una xurreria per acabar la nit. Pedazo churros. “From the looooooooost, to the river, the river Guadalquivir”, canta el Boss.
De camí a l’hotel un altre noi suplica a una de les chupis “que se espere un semáforo más”. Quico! “No tenim ressssssssssssssssssss”, deixa anar altre cop una. Vinga a riure!!
.
Diumenge. Tornada a Barcelona, havent entrat prèviament a una de les 3 farmàcies de guàrdia de Sevilla.
“Taxi!!! En un momento le confirmamos dónde vamos”... “A Enric Granados-València, si-us-plau!”

“Qué tiempo tan feliz, que nunca olvidaré....”. Quan ho repetim?!


divendres, d’abril 04, 2008

From lost to the river...


Guadalquivir!! Aquest cap de setmana, si algú ens necessita, que ens busqui per aquí!!! El plan és: jamoncito, fino, manzanilla com a fondos de armario. Una visita per Sierpes amunt, Sierpes avall. Creuar el pont de Triana i poder cantar allò d'"El corazón que a Triana va...".
En resum, parlar molt, menjar, beure i comprar sabates. Sí, sabates, què passa?!!
I menjar una paella a la Barceloneta. "Taxi! A la Barceloneta!!"

dilluns, de març 31, 2008

De botigues

(Ferran, per la teva salut mental i fisica, millor no llegeixis aquest post!) ;)

Surto de la feina i entro en una botiga de roba al centre. Miro i remiro i escolto la conversa entre una noia que hi ha anat a deixar el CV i l'encarregada.

- He trabajado en varias tiendas, y soy buena tratando a los clientes. Tengo experiencia en caja tambien. Soy de padre suizo y de madre española. Hablo franc´´es, aleman, ingles y español. En lo unico que fallo es en el catalan, que entiendo pero no hablo, porque llevo dos meses aqui. Pero ya me he apuntado a un curso que empieza a mediados de abril.

- Uy! El catalan! Tranquila, que no lo necesitas para nada!! Yo soy italiana, llevo 5 años aqui y no lo hablo y a penas lo entiendo. No lo necesitas para nada en Barcelona, de verdad. Tu tranquila!!!! Yo siempre le digo a la gente que me hable en español, que soy italiana y no tengo porque entender el catalan.

Que, Ferran, com se t'ha quedat el cos?!! (segur que no m'has fet cas i has continuat llegint!) ;) Fa rabieta, eh!!

divendres, de març 28, 2008

Deia Salvat Papasseit:


Quin tebi pler l'estimar d'amagat
tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria
-però nosaltres ja ens hem dat l'abraç
i més i tot, que l'abraç duu follia.
La seva cambra si em té enamorat!
¿On és l'espieta que l'amor ens priva?

Aquesta tarda al meu cap ressona, despres d'haver-lo rellegit ahir, El poema de la rosa als llavis. Deuen ser els efectes del curry... o potser del cava? Deu ser.

dimarts, de març 25, 2008

29 y subiendo!

Com em van dir, em queden (ara) 363 dies pels 30. Imagineu la de coses que puc fer en aquests dies!!!

Gràcies a tots pel fantàstic dinar i sobretaula d'ahir, per regalets tan pràctics i necessaris com unes sabates del Fun&Basics i una peli de Bardem, entre d'altres, per les felicitacions rebudes de totes bandes (de l'estranger i tot!! París-Vincennes, Berlín, Dublín, Bogotá, Hong Kong, NYC i fins i tot d'algun punt de l'Àfrica), pel brownie improvisat amb espelmeta de dissabte nit al Lia, restaurant que tinc a la meva llista de favoritos, per regalar-me un tango home-home encisador, per la jaqueta més bonica del món, pel dinar familiar a l'Agua, per la cerveseta amb la reportera más dicharachera del món mundial i pel post-cumple que farem amb les chupis aquesta setmana i la que ve a Sevilla (i olé!).

Seran uns 29 feliços. Com diem amb la Jové, "you know it and you love it"!

dijous, de març 20, 2008

Parafrasejant (de frases i passejos!) ;)

Si la frase d'un dels nostres esmorzars va ser

Por favor! Quiero un poco de pasion en mi vida!!!

La del dinar d'ahir va ser, sens dubte

Nosaltres tenim amors no convencionals, Cris!

Amb la meva resposta

No, no, jo no tinc amor!

Durant la tarda ens vam centrar en els llibres, les biografies, i la frase va ser

Aquest home, l'any 44, el va dur al psiquiatra. Aixo era un monument d'home, per favor!!!!, amb una entonacio digna d'Empar Moliner.

La nit va acabar amb una gran conversa. Jo crec que la recordarem, aquesta conversa. Hi va haver frases estelars, que es resumirien en:

Total:

1. No hi ha un pam de net!

2. Tots som iguals!

I marxes cap a casa pensant que es taaaaaaaaaaaaaan facil donar consells, i tan dificil aplicar-te'ls!! Ayst! Mecachis....

divendres, de març 07, 2008

La niña de ZP!

És més guapa, més simpàtica i més tot que la que un tal Mariano diu portar al seu cap, a que sí?!!!

dimecres, de març 05, 2008

Reinona total!

Perquè avui m'han recordat que aquesta cançó és MAGNÍFICA! I amb l'actuació del Bosé, més!

dilluns, de febrer 25, 2008

Tot i repetir-me...

Com ha dit a la roda de premsa posterior... "Como mola mi pistola!". Ole, ole! Bardem campeon!

Quant mes el miro mes guapo el trobo... Ayst!

divendres, de febrer 15, 2008

El meu papa es el millor

No hay mal que por bien no venga. La contractura al coll em va permetre un gran moment dimecres amb el meu papa. Dimecres ell feia 63 anys (ens fem grans...)i com jo estava una mica chunga, em va portar cap a casa en cotxe (quico...). Al cotxe, ell i jo i Sinatra sonant. Ell adora Sinatra com ningu, de debo. Arriba a posar-se pesat, fins i tot. Jo estic convençuda que mon pare es va posar a estudiar angles ja de gran nomes per poder entedre les cançons de'n Sinatra. Ell ho nega, pero jo ho se.

Portava una estona sonant el CD, pero quan arriba a "I've got you under my skin" ens emocionem tots dos. Jo la començo a cantar i ell em va seguint. I cantem molt fort, i ell em va dient "escolta la musica de fons, les trompetes" i realment, posa la pell de gallina (brutal el subidon a partir del minut 2.06). Total, que en aquell moment, tiesa com anava, em vaig oblidar del coll, de la tensio i de tot plegat i era molt feliç de poder compartir amb ell aquell moment i aquella canço. I tot el dia del seu aniversari. Per molts anys papa!!

dimarts, de febrer 12, 2008

La frase de la tarda

"Nadie le hace sombra, porque todo es un desierto...."
No puc donar més detalls. Diguem que seria... políticament incorrecte!

diumenge, de febrer 10, 2008

Defender la alegría

Seria aixo, no?? Del Hope de l'Obama al "Defender la alegria" de Zapatero. La Scarlett aqui seria... el Miguel Bose!!

dijous, de febrer 07, 2008

Yes we can!

Tant de bo la campanya pel 9-M ens regalés un vídeo com aquest (de moment sembla que els spots electorals del PSOE els dirigeix la Coixet...)! HOPE, com diu Obama! Aquesta és la versió musical d'una part del seu discurs a New Hampshire, el 8 de gener passat. Val la pena.

dimarts, de febrer 05, 2008

Super Tuesday


Si el gran Robert De Niro (i George Clooney també) li donen suport... jo em reafirmo en Barack Obama. Tot i que no ho té fàcil. Tot i que una Hillary presidenta tampoc no em desagrada. Però des de bon principi em vaig fixar en ell i em va agradar. Una mica d'aire fresc. Una nova generació. Malgrat la fantàstica chapa de la Hillary (havien de ser uns Manolos, però el detall compta), jo sóc Obama.

I els nord-americans?

dimarts, de gener 22, 2008

He's the one


Nominat als Oscars per No country for old men. Com havia de ser! L'adoro... em poso vermella només de mirar fotos seves (dic "posar vermella" per no dir coses fortes).
Chupis! Fem marató Oscars el 24 de febrer? O ens quedarem dormides pels puestos?! Jajajaja! Vaya fiesta de pijamas...

dimecres, de gener 16, 2008

SMS

Esborrant sms antics, em trobo amb una perla, que em va fer riure, sola, al bus.

"Acabo de llegir q la mitjana d'edat de dones x a casar-se son 30,3 anys. Jo em quedo + tranquila, quica, i tu?"

Molt mes, on vas a parar!!

Per sort, a mi, aquesta nit, ja m'han proposat matrimoni. Amb dret a la infidelitat. Com per pensar-s'ho, vaya!!

dimarts, de gener 15, 2008

Una determinada mirada

La gent que pateix la malaltia de l’Alzheimer té una determinada mirada. La reconec de seguida. La meva àvia va patir vuit anys aquesta malaltia, i no puc evitar recordar-me d’ella i emocionar-me quan veig algú en una situació similar. Diumenge, a la tele, feien referència al documentar “Bucarest, la memòria perduda”, d’Albert Solé, fill de Jordi Solé Tura, malalt d’Alzheimer des de fa uns quatre anys. La seva mirada ho diu tot. No recorda res, o gairebé res: ni el nom del seu fill (Jordi, va dir, enlloc d’Albert), ni qui és qui a la seva família (la dona s’emocionava), ni que va ser empresonat,... Una pena.

A la iaia Sole li passava el mateix. Jo era “la nena”, però era incapaç de recordar com em deia. Ni jo, ni els seus fills, ni les seves joves, ni la resta de nets, ni la seva germana, ni si havia estat casada o no. Res. Ni què havia dinat un parell d’hores abans, ni si tenia 10 o 80 anys. Tot li era igual. I quan li preguntàvem i veia que no sabia la resposta, ens feia un somriure de “no m’atabaleu” i deixava la mirada perduda. Com si volgués quedar-se en blanc i descansar la ment. Hi penso molt, en ella. Era una gran dona, amb molta empenta, forta, decidida, amb caràcter. Collons, la iaia Sole! Genio y figura! Menys en els seus últims 8 anys de vida. Llavors era feble, poruga, mansa. No era ella. I el que més m’impressionava, la seva mirada. Era una determinada mirada, la de la meva àvia, i ara és la de Jordi Solé Tura. I, en uns anys, quan la malaltia vulgui, serà també la de Maragall. Una putada, amb perdó.

dilluns, de gener 07, 2008

Bon dos mil vuit!!

Aquest any 2007 que hem deixat enrere he après molt. M’han passat moltes coses, la majoria bones. Alguna de dolenta. Ja se sap. “La vida et dóna hòsties, Cris, i aquesta és de les primeres”. Pues sí, però tot i caure, et recuperes més o menys ràpid amb l’ajuda dels de sempre.

Aquest 2008 que acaba de començar té molt bona pinta. Tinc la sensació, amb els canvis a casa i demés, que estic iniciant una nova etapa. No sé, és una intuïció, o, si més no, un desig. Bon 2008 a tots. Us el desitjo amb un dels millors somriures que he rebut aquestes festes. El de la Júlia (Mariona, oi que no et sap greu que la posi?? És que és tan mona...). Lo dicho, molt d'amor i molta felicitat!!