dimarts, de gener 22, 2008

He's the one


Nominat als Oscars per No country for old men. Com havia de ser! L'adoro... em poso vermella només de mirar fotos seves (dic "posar vermella" per no dir coses fortes).
Chupis! Fem marató Oscars el 24 de febrer? O ens quedarem dormides pels puestos?! Jajajaja! Vaya fiesta de pijamas...

dimecres, de gener 16, 2008

SMS

Esborrant sms antics, em trobo amb una perla, que em va fer riure, sola, al bus.

"Acabo de llegir q la mitjana d'edat de dones x a casar-se son 30,3 anys. Jo em quedo + tranquila, quica, i tu?"

Molt mes, on vas a parar!!

Per sort, a mi, aquesta nit, ja m'han proposat matrimoni. Amb dret a la infidelitat. Com per pensar-s'ho, vaya!!

dimarts, de gener 15, 2008

Una determinada mirada

La gent que pateix la malaltia de l’Alzheimer té una determinada mirada. La reconec de seguida. La meva àvia va patir vuit anys aquesta malaltia, i no puc evitar recordar-me d’ella i emocionar-me quan veig algú en una situació similar. Diumenge, a la tele, feien referència al documentar “Bucarest, la memòria perduda”, d’Albert Solé, fill de Jordi Solé Tura, malalt d’Alzheimer des de fa uns quatre anys. La seva mirada ho diu tot. No recorda res, o gairebé res: ni el nom del seu fill (Jordi, va dir, enlloc d’Albert), ni qui és qui a la seva família (la dona s’emocionava), ni que va ser empresonat,... Una pena.

A la iaia Sole li passava el mateix. Jo era “la nena”, però era incapaç de recordar com em deia. Ni jo, ni els seus fills, ni les seves joves, ni la resta de nets, ni la seva germana, ni si havia estat casada o no. Res. Ni què havia dinat un parell d’hores abans, ni si tenia 10 o 80 anys. Tot li era igual. I quan li preguntàvem i veia que no sabia la resposta, ens feia un somriure de “no m’atabaleu” i deixava la mirada perduda. Com si volgués quedar-se en blanc i descansar la ment. Hi penso molt, en ella. Era una gran dona, amb molta empenta, forta, decidida, amb caràcter. Collons, la iaia Sole! Genio y figura! Menys en els seus últims 8 anys de vida. Llavors era feble, poruga, mansa. No era ella. I el que més m’impressionava, la seva mirada. Era una determinada mirada, la de la meva àvia, i ara és la de Jordi Solé Tura. I, en uns anys, quan la malaltia vulgui, serà també la de Maragall. Una putada, amb perdó.

dilluns, de gener 07, 2008

Bon dos mil vuit!!

Aquest any 2007 que hem deixat enrere he après molt. M’han passat moltes coses, la majoria bones. Alguna de dolenta. Ja se sap. “La vida et dóna hòsties, Cris, i aquesta és de les primeres”. Pues sí, però tot i caure, et recuperes més o menys ràpid amb l’ajuda dels de sempre.

Aquest 2008 que acaba de començar té molt bona pinta. Tinc la sensació, amb els canvis a casa i demés, que estic iniciant una nova etapa. No sé, és una intuïció, o, si més no, un desig. Bon 2008 a tots. Us el desitjo amb un dels millors somriures que he rebut aquestes festes. El de la Júlia (Mariona, oi que no et sap greu que la posi?? És que és tan mona...). Lo dicho, molt d'amor i molta felicitat!!