Una determinada mirada

La gent que pateix la malaltia de l’Alzheimer té una determinada mirada. La reconec de seguida. La meva àvia va patir vuit anys aquesta malaltia, i no puc evitar recordar-me d’ella i emocionar-me quan veig algú en una situació similar. Diumenge, a la tele, feien referència al documentar “Bucarest, la memòria perduda”, d’Albert Solé, fill de Jordi Solé Tura, malalt d’Alzheimer des de fa uns quatre anys. La seva mirada ho diu tot. No recorda res, o gairebé res: ni el nom del seu fill (Jordi, va dir, enlloc d’Albert), ni qui és qui a la seva família (la dona s’emocionava), ni que va ser empresonat,... Una pena.

A la iaia Sole li passava el mateix. Jo era “la nena”, però era incapaç de recordar com em deia. Ni jo, ni els seus fills, ni les seves joves, ni la resta de nets, ni la seva germana, ni si havia estat casada o no. Res. Ni què havia dinat un parell d’hores abans, ni si tenia 10 o 80 anys. Tot li era igual. I quan li preguntàvem i veia que no sabia la resposta, ens feia un somriure de “no m’atabaleu” i deixava la mirada perduda. Com si volgués quedar-se en blanc i descansar la ment. Hi penso molt, en ella. Era una gran dona, amb molta empenta, forta, decidida, amb caràcter. Collons, la iaia Sole! Genio y figura! Menys en els seus últims 8 anys de vida. Llavors era feble, poruga, mansa. No era ella. I el que més m’impressionava, la seva mirada. Era una determinada mirada, la de la meva àvia, i ara és la de Jordi Solé Tura. I, en uns anys, quan la malaltia vulgui, serà també la de Maragall. Una putada, amb perdó.