The girls and Sevilla (and the girls and the tower, and the girls and the river...)

(Planas, aquest post sense fotos és duro de pelar... fes el favor, chu!)

Les chupis són maques. Molt maques. Són reines maques imprescindibles. Estar amb elles és estar segura, estar a casa, estar bé. I a més de tot això, com ens va dir el taxista que ens duia a l’aeroport divendres passat “sóis muy divertidas”.

Fa dos caps de setmana 4 de les 6 chupis vam aterrar a Sevilla amb l’objectiu clar de fer patent que estar juntes és garantia d’èxit. Potser anar a petar a un bar latino de lesbianes la primera nit no era precisament el nostre ideal de bar sevillano, però per fer el nostre primer gin-tonic andalús i programar el dia següent ja ens estava bé.

Del dissabte n’hem de destacar un munt de coses, i com l’estil juegologuil me mola, em veig obligada a fer una llista, per ordre cronològic:

- Un bocata de pernil amb tomàquet a “rodajas” es diuen “un catalán”.
- Es pot estar a 5 d’abril i a més de 30 graus de temperatura.
- La manera que tenen els sevillans d’arreglar-se, rotllo boda, poc té a veure amb nosaltres. Treuen les seves millors gales i les fan lluir tant com poden. Ni millor ni pitjor. Diferent.
- Adoro els aperitius a les terrasses. Tot i que em vaig cremar el nas i part del clatell, a mi la manzanilla i les patates em van sentar de perles.
- Viva Triana! Viva!
- Per entrar a les casetes de la Feria? “Muxa cara y pa’dentro”. O un “déjame entrar, que está mi madre dentro”.
- El rebujito (mmmmmmmmm!) és traissioneru a sac. Proveu de dinar amb dues gerres de rebujito (i una cervesa, jo) i aixecar-vos dignament. Costa. I el cap s’ennuvola. I swear. D’aquest moment d’ennuvolament en surt la frase “En Sevilla te comen la oreja (y en Logroño?)” Perdó, perdó, perdó! Sona lleig, ho sé.
- Amb el cap no sé on, acabes decidint fer un cafè a prop de la Maestranza, i conclous que si fossis de Sevilla t’agradarien els toros, només per poder viure l’ambientàs dels voltants de la plaça una tarda de corrida. I olé!
- Ens hauríem d’haver quedat més estona per la zona. El Fran Rivera fijo hi anava (i la duquesa!!!!)
- Objectiu de mitja tarda? Fer un H&M. Ens regalem coses de 10 euros màxim? La Planas i jo acabem fora de l’H&M, assegudes a tocar del terra, empanades, mirant la gent passar.
- Imprescindible seguir allò de “allá donde fueres haz lo que vieres”. Siesta de dues hores.
- En aquella habitació d’hotel vam sentir el crit desesperat de la Comen, una de les chupis, que assegurava que “No tenim resssssssss!”. “Ens tens a nosaltres”, li hauríem d’haver dit. Quica!
- Tenir una conversa pel mòbil amb les chupis atentes a què dic em fa posar nerviosa. Molt. I em poso vermella i tot.

La nit decidim passar-la a Triana, i anar fent via, mica en mica, cap a La Feria. Al primer bar decidim que el rebujito nos pone, i demanem la primera gerra. El pa amb salmorejo i jamoncito és boníssim. En busca del segon bar. No mola especialment, però per fer un parell de cerveses i uns vins blancs ja ens està bé. Comencem converses interessants. El tercer bar és el que més ens mola (com es deia, Planas?! Clar, com no ens has enviat les fotos......), i allà sí que es desencadena un ir y venir de confesiones, preguntes, respostes, risas, caipirinha pa’riba, mojito pa’bajo. Sortim del bar més felices (si es pot!) del que hem entrat.. La fotògrafa s’ha tornat boja (aquesta dona és bocha, feu-la callar) i fa fotos non stop. Escoltem uns moderniquis que toquen la guitarra i canten. Ens fem fotos. Hi surt gent que no coneixem de res. En aquell moment tot ens fa gràcia. Ens embauquen per a que entrem a un bar amb un “os invitamos a un chupito”. Al final n’aconseguim dos, de chupitos. Ens sentim com unes sueques a l’Espanya dels seixanta. Ens posen sevillanes per a nosaltres, ens ensenyen com es ballen, la Serra se menea de meravella, demanem una ronda de beguda, un got se’ns cau al terra, i arriba la pregunta estrella, de mans de la Jové: “Y entonces, Paquirrín viene mucho por aquí”. Com diria la Serra, “quiquíiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiissima!!!”. Acabem pagant (tontes que som!), i decidim acabar la nit amb una xocolata amb xurros. Ens trobem la tuna i ens expliquen això d’apropar-se als 40 i seguir a la uni. Llavors apareix ell, el sevillano tipus, super mudat, repeinao, que deixa anar una altra de les fases de la nit: “Sabes cuál es tu problema?! Que eres guapa... y te lo crees!” Toma ya. El Goyo, que així es diu el noi, ens acaba indicant una xurreria per acabar la nit. Pedazo churros. “From the looooooooost, to the river, the river Guadalquivir”, canta el Boss.
De camí a l’hotel un altre noi suplica a una de les chupis “que se espere un semáforo más”. Quico! “No tenim ressssssssssssssssssss”, deixa anar altre cop una. Vinga a riure!!
.
Diumenge. Tornada a Barcelona, havent entrat prèviament a una de les 3 farmàcies de guàrdia de Sevilla.
“Taxi!!! En un momento le confirmamos dónde vamos”... “A Enric Granados-València, si-us-plau!”

“Qué tiempo tan feliz, que nunca olvidaré....”. Quan ho repetim?!