divendres, de novembre 25, 2005

De la feblesa de les identitats


Ahir em vaig reconciliar amb el Teatre Nacional (però, som una nació?!!! Ole, ole!!) de Catalunya. He de dir que la majoria d'obres que hi he anat a veure (una bona pila, per cert) m'han deixat o indiferent o indignada (per presa de pèl!) ... a excepció d'un dia de Reis, que vam anar a veure en Tortell Poltrona a la Sala Tallers i, en la seva línia, va estar esplèndid (va acabar l'obra amb uns calçotets amb la bandera de la Unió Europea, una barretina i un saxo, si no ho recordo malament!)

Ahir, però, va ser diferent. Ahir en Benet i Jornet i la seva Salamandra van fer que passés una molt bona estona (3 horetes ben bé) veient teatre. Pel que he llegit, Josep Maria Benet i Jornet fa molts anys que volia fer una obra que reflexionés sobre la feblesa de les identitats com la catalana. Però no volia caure en una peça en què els personatges es perdessin en disquisicions profundes. Per això, va optar per adoptar la mirada «d'un nord-americà que està preocupat per altres coses».El passat, el present i el futur es barregen constantment en les relacions que s'estableixen entre els personatges.

La referència a la possible desaparició de la cultura catalana apareix citat als diàlegs, però podria no haver sortit a l'obra i, igualment, s'hi hagués referit. De fet, la relació de l'obra amb casa nostra, la nostra cultura, s'intueix des de bon principi de l'espectacle. Durant la primera part de l'obra un amic que tenia assegut al costat, l'Edu, ja anunciava com aniria la cosa... i ho va endevinar!
Els actors?! Hi ha de tot... trobo que en Pep Cruz està molt bé (mai no he estat fan seva, més aviat al contrari... en canvi, ahir, en els seus diferents rols va estar molt més que correcte), la Poch també molt bé. El trio jove, què voleu que us digui... anava a estones. En gradació, posaria en Julio Manrique en primer lloc (em té una mica el cor robat), després en David Selvas (per mi sempre serà en Fèlix Montsolís àlies "m'enamoro de la tieta Eulàlia") i finalment una desconeguda, almenys per mi, Cristina Genebat, que si bé va anar millorant a mida que transcorria l'obra, no em vaig creure la seva interpretació en cap moment...

Per a Benet i Jornet la Salamandra és un símbol de tot allò que està en perill d'extinció, de tot allò feble, de tot allò que està condemnat a desaparèixer si no es cuida... com la identitat catalana?!... Posem-hi un interrogant.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Cristina,
realment, quina disfrutada dijous! i tot amb aires de culebrón! què més es pot demanar?

Cris ha dit...

Doncs sí, tot un gustazo!!

Elisabet ha dit...

nena!!
quina sorpresa el teu comentari!! que sàpigues que em tornaré una visitant habitual del teu blog!! i aviam si quedem i xerrem amb calma!!
per cert... com has arribat fins al meu blog??
1petó!!