Hi he estat pensant bastant, per allò de voler ser original, però he arribat a una conclusió: la notícia de l’any per a mi ha de ser alguna cosa que m’hagi fet posar els pèls de punta, que m’hagi fins i tot fet caure alguna llàgrima, que m’hagi fet sentir. Anem, doncs, acotant el cercle. D’altra banda, cal diferenciar entre allò que a nivell personal, de vivència individual, ha estat per mi la notícia del meu any, i allò que implica a molta més gent. Per tant, el fet que m’hagi independitzat i el fet que hagi canviat de feina per començar a treballar a la Fundació Rafael Campalans són només les notícies del meu any. Però prou...
En definitiva, per mi la notícia de l'any ha estat l'aprovació de la proposta d'Estatut per part del Parlament de Catalunya.
Ja sé que potser ara, en plenes negociacions (ergo, retallades) no té massa sentit recordar temps millors. Jo, què voleu que us digui! Sempre m'ha agradat recordar, i sobretot els bons moments. I aquell, sens dubte, va ser un molt bon moment. La imatge de Mas-Maragall aixecant els polzes va ser, parlant en plata, un subidón. Estava a casa, al sofà, sola, i he de confessar que em va caure una llàgrima, involuntàriament. La veritat, ni jo mateixa em podia imaginar que un tema com l'Estatut me'l prendria tan a pit. Vaig començar a rebre missatges i a enviar-ne! HABEMUS ESTATUTUM! En aquell moment em vaig sentir orgullosa de ser catalana, de tenir una classe política que arribava a una entesa, de tenir un Estatut que, malgrat molts pensin que no, és per al bé de tots. La imatge dels diputats dempeus, aplaudint l'entrada dels dos líders a la sala va ser impactant (si em permeteu, és una sensació semblant a veure el Bernabéu aplaudint el Barça! Jeje).
Ara, però, la situació no és la mateixa, ni molt menys. Confiem que aquesta classe política de la que parlo sigui capaç de mantenir-se unida, tot i les diferències, i lluiti per allò que és just per a la ciutadania. En definitiva, és la seva feina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada