dijous, de juny 29, 2006

I'm on tonight!

Jo, que diuen que sempre he sigut molt hetero (no em pregunteu què vol dir exactament aquest molt, però sí, sóc hetero), ahir em vaig acabar d'enamorar del tot d'una dona.

Tot i ser petita, ella és molt gran, molt. Feia mesos que teníem les entrades i ahir vam anar al concert de la Shakira, com 18.000 persones més. Un ple a vessar del Sant Jordi.
Pugem, xino, xano, de plaça Espanya cap a la muntanya de Montjuic, la Laura, la Gemma, la Nàdia i jo. A dalt, ens trobem amb la Glòria, que ha pujat amb la moto. A les portes del Palau, la Laura treu les seves tres entrades, la Nàdia la seva, i la Gemma, que duia la de la Glòria, posa cara d'espant i diu "no la tinc! No sé on l'he deixada!" Veig el pànic a la cara de la Gemma, i la mala òstia i la decepció a la cara de la Glòria. "No tens la MEVA entrada?", diu la Glòria. "O la MEVA", respon la Gemma, mentre el cap, segur, no parava de pensar "solució, necessito una solució". I el cap li va repondre ràpid: va trucar a la seva cosina, que li va donar el telèfon d'una amiga que treballa al Palau Sant Jordi. Mentrestant, la Laura, la Nàdia i jo ens ho miràvem de lluny, per si la sang arribava al riu... No us imagineu la cara de la Glòria! Veig a la Gemma parlant per telèfon dient "Sí, estoy aquí. Llevo una camiseta verde". Penja i diu "ara vinc", i en un minut, només un minut, torna amb un somriure i una entrada a la mà! Així de fàcil! "Nenaaaaaaaaaaaaa, com ho has fet?!" "L'amiga de ma cosina, que estava per aquí i me l'ha donada", respon ella, com si fos tan normal. Així de fàcil, tu! A la Glòria li va canviar la cara, i la Gemma va respirar alleujada mentres deia un "Nenes, em suava tot! Què malament ho he passat". Mentre, la Laura, la Nàdia i jo no acabàvem d'entendre com havia anat tot. Semblava que la paraula clau era "Llevo una camiseta verde", i pam! Entrada al canto!

Vam poder entrar totes, amb les nostres entrades, tararejant el "Shakira, shakira" del seu darrer èxit "Hips don't lie". Ens situem a la banda dreta de l'entrada general, cervesa fresca, bocata, xerrera, i ale, "Estoy aquí" i "Te dejo Madrid" per començar. El concert, brutal. La seva força s'encomana. La seva manera de moure's, ens emboba. Totes volem ser Shakira! Sobretot quan sona "Hips don't lie", que comencen a caure paperets del sostre del Palau, la gent es belluga com a boja (bé, excepte els dos de davant nostre, que per mi que eren espies o algo, perquè ni es movien, ni parlaven ni res de res) i el públic, més que cantar la cançó la crida. Totes som Shakira fins que s'encenen els llums i tornem a la realitat: són les 00'15h, no agafarem el metro, em tocarà anar caminant a casa, no moc la panxa ni les caderes (Hips don't lie) com ella i a sobre demà toca llevar-me d'hora per anar a treballar... Però què chulo ha estat ser Shakira durant un parell d'hores!

1 comentari:

Nadia ha dit...

Nenaaaaaaa, què xulo va ser tot, i com vam riure amb lo de les entrades, allà les tres mentre la convivència de les altres dues penjava d'un fil, o millor dit d'una entrada :S.

Per cert, quin és el pròxim? mmmm pensem, pensem...