divendres, de juliol 21, 2006

Somniant...

Vaig marxar de casa seva enfadada i trista, sense cop de porta això sí… Vaig baixar les escales aguantant-me les ganes de plorar. Vaig sortir al carrer. Serien les dotze menys algo. Les finestres i els balcons de les cases del carrer eren obertes. La seva, crec, també. Jo, que m’agrada el cinema, m’esperava un fotograma de pel·lícula italiana, en què em digués “no marxis! Queda’t!”. Evidentment, no ho fa. Camino a poc a poc. Giro la cantonada. I la vida a Barcelona continua, malgrat tot. Em fumo un cigarro i penso que aquell numeret era digne de peli de Ventura Pons. I ben d’hora al matí no sé si tot ha estat un somni o no. Hi ha un missatge seu al mòbil. Llavors, tot això va passar?!

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Realment sembla una escena de les últimes pel·lícules d'en Ventura Pons...
M'he quedat molt impressionat, tant pel contingut com pel canvi d'estil del teu bloc.
Com que no sé si felicitar-te pel text (que ja et dic que m'ha emocionat molt) aprofito per felicitar-te pel teu Sant!

Felicitats i una abraçada!

Cris ha dit...

Gràcies guapo!!!

Cris ha dit...

I davant les preguntes insistents, dir-vos que tranquils, que només és un somni!

Anònim ha dit...

Un somni?! Jo que ni tant sols m'atrevia a preguntar-ho... Però, vols dir...?

Cris ha dit...

Vull dir, vull dir! Malpensats...