Fa ja uns quants dies, la chupi més musical de totes em va llençar un meme a la seva mida... cançons que identifiques amb una determinada persona. Un meme difícil, però allà voy:
Gemma Serra: potser és la persona amb qui em venen més cançons al cap, però n'hi ha una que sobresurt. I'm walking on sunshine. Records d'una època molt... familiar, diríem. Recordo cantar-la sortint del Pippermint, un dia, en plens 17-18 anys. Ella estava, això... walking on sunshine!
Gemma Planas: My brown eyed girl. Estiu del 1996, a Escòcia. Des de llavors, si mai sento aquesta cançó, penso en aquell mes (època de descobriments!!) i molt especialment en ella.
Sílvia: qualsevol cançó de La Oreja de Van Gogh. Potser Rosas és la que més em recorda a ella. Les cançons nyonyes en general són molt Sílvia.
Laura: Sempre, sempre, no sé ben be perquè, U2 m'ha recordat ella. Que jo sàpiga ella no és gens fan de U2, però mira, U2 em recorda a la Laura. Des de la boda, suposo, encara més. Beautiful Day.
Nadia: inevitablement, Ni una sola palabra s'ha convertit en la seva cançó. Sempre la identifico amb ella, tu!
Ferran: Tu es foutu. És la cançó que em cantava, quan sèiem l'un al costat de l'altre a classe de Redacció periodística. Jo, super concentrada, de cop notava que algú em mirava, girava el cap a l'esquerra i el Ferran, super sèrio, em deia.. "Tu es foutu!". I.. jajaja! Vinga a riure!!! Fa poc la vam ballar a Berlín i li vaig recordar... és sens dubte la seva cançó!!
Rafa: With or without you, de U2. Li encantava. I jo sempre l'identifico amb ell. Recordo estar a una boda, sentir-la, i trucar-lo immediatament (recordem que ell viu a Colòmbia) per xerrar i recordar bons temps.
El grup de Lyon. Com a grup, crec que és el que més cançons em porten al cap: I will survive (tots), algunes de Maná (Irene i Yessica), U2 (Rafa i Riccardo), Sabina (jo ens els meus moments baixos), Dusminguet i Yousson N'Dour (Laia)... un munt de records cada cop que les sento. Calfreds fins i tot.
Els grup de Polítiques en el seu conjunt té, per mi, un regust francès... Ne me quitte pas sempre serà ells! Jacques Brel és sobretot, per mi, Clara i Maïté. L'Edu, en canvi, sempre serà Sarandonga, un estil més d'aquí. L'Albert... mira, I will survive! Quins records d'Enfants! ;) L'Hèctor i el Joan són, sens dubte, Lluís Llach. Ells me'l van fer descobrir, l'Hèctor amb un CD, i el Joan proposant-nos d'anar a un concert a Castelló d'Empúries.
La Sobri és i serà Bebe. Sobretot, Con mis manos, una cançó que cantàvem repetidament camí de Tarragona, per veure la Mariona. Bebe és la Bea. I tant!
I paro aquí, tot i que em sembla que podria continuar... He de dir, però, que en fer aquest exercici m'he adonat que més que a la gent, la música em recorda moments de la meva vida. I un secret... Quan m'ha agradat algú i la cosa ha estat recíproca, sempre, sempre, m'he posat Smooth a tope a casa dels meus pares abans i a casa meva ara. Em dona una vidilla aquesta cançó... no em recorda a ningú en concret, però és cert que Smooth és per a mi sinònim de triomf, de puedo con todo, de "yessssssssssssss!". És èxtasi!
Passo el repte a la Quevedo i al Ferran!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
You've got the kind of loving that can be so smooooooth, give me your heart, make it real, or let's forget about it!
A mi em recorda al Hard Rock, al Santi de la barra... Moments!
Respecte la meva cançó: segurament he walkeado on sunshine més vegades, però no sé si era l'edat, les primeres sortides nocturnes, la família aquella de què parles ;) o què, però encara sento el subidón quan me'n recordo!
Publica un comentari a l'entrada