En Ferran

Avui el meu Ferran fa anys. En fa tot just cinc que forma part del meu dia a dia, i ara, en uns dies, marxa a la seva ciutat, Berl´n, i em deixa aqui, mig tirada. Recordo perfectament com el vaig coneixer, amb la Mariona, la primera setmana de classes dins l'univers freak de la Pompeu. Ens vam coneixer a una pausa entre classes, i aquell mateix dia ja dinavem junts. I marxavem plegats en metro. I ens donavem els telefons.



Han passat cinc anys i un munt d'histories. Un munt de converses, de complicitats, de confidencies mil, d'angoixes confessades, d'algun plor, d'abraçades, de dinars al Mama, de cines a l'europea, de trucades, de consells, de mails i, sobretot, de riures. El Ferran te un humor fantastic, d'aquell que encomana. Veu la vida d'una manera practica, amb les idees clares, segures. Capaç d'escoltar com pocs. Capaç d'animar-te quan ho veus tot fosc. Un amic. Diuen que l'amistat duplica les alegries i divideix les angoixes a la meitat. Una maxima que, amb el Ferran, guanya tot sentit.

L'estimo un munt, i ara se m ha fet gran i marxa. I jo em quedo una mica xof aqui a Barcelona sense ell. No saps com et trobare a faltar, bleda assoleiada. Quina mania, la gent, de marxar pels puestos, diu una amiga meva. Doncs si, quina mania. Pero es el que necessita, i el que vol. Per tant, chapeau, tot el meu suport i anims. Fernanduuuuuuu, et trobare molt molt a faltar. Tant com d'aqui a Berlin. O mes!

(el meu teclat te problemes amb els accents...)