Ja tenim una edat...

Ja en tinc 27. Quan era petita i em deien “mira, aquesta noia té vint anys!”, jo pensava… “ups, què gran, no?!”. Doncs mira, ara ja estic més a prop dels trenta que dels vint... y yo encara con la casa por barrer!

Com els vaig dir als meus amics en un mail per convocar-los a un sopar-festeta, tot i que els 27 ja no és una edad com per celebrar, un aniversari sempre és una bona excusa per estar amb la meva gent.

Això de celebrar o no els aniversaris va com va… en les dates clau, com els 25, o els 18, et sents com “obligat” a fer alguna cosa “especial”. La resta de xifres, it’s up to you! I jo, que canvio d’opinió ara sí, ara també, doncs no acabava de veure-ho clar, això d’ajuntar tanta gent. Sempre m’ha fet cosa barrejar a gent d’àmbits diversos; vaya, les del cole, els de la UAB i els de la UPF. Sempre hi ha aquell dubte de “i si no tenen res a dir-se?” Perquè desenganyem-nos, són gent moooooooooolt diferent l’una de l’altra! Sembla, però, que durant el soparet, a l’Imprevist, al Raval, tot va anar més o menys bé. És inevitable que es formin grupets, però qui més qui menys es va “barrejar”!

Érem 18 persones sopant. 17 amics i jo. I a estones me’ls mirava i pensava “què fort! Són aquí per mi!” Potser és que estava una mica toveta… El cas, però, és que trobo que hi era gairebé tothom, i això em va encantar. I sí, també va haver-hi regals: un súper MP3 (síiiiiii, ja sóc persona! Ja tinc un MP3!!!) i un fantàstic bolso. Gràcies, de debò!

La nit va acabar amb uns pocs campeones que van venir a l’Arena: un fort aplaudiment per la Sílvia, la Sandra, la Nàdia, la Montse, la Bea, el Jordi i el Ferran. La resta, molt guapos, sí, però una mica rancietes, eh! Que si estic cansat, que si tinc mal de cap, que si buffff, demà treballo… Bronques apart, però, gràcies per venir al soparillo! Això sí, us vau perdre, he de dir, la millor part de la nit: apart de la música, petarda i grans clàssics, vam tenir la sort de contemplar un monument d’home (bueno, potser exagero…) moreno amb camisa blanca…bufff! Gay, això sí...

A les sis tancaven... a les sis i algo la Nàdia, la Bea, el Jordi i jo sortíem per la porta amb un somriure: ens ho vam passar de conya: “Cuando lo repetimos?”, deia la Bea. Aviat, no, nens?!!!

Per cert! M’havia deixat de dir que amb els de la feina també ho vam celebrar dijous (que vaig rebre un ram de roses blanques a la feina... ooooooooooohhhh!!!) i divendres, que vam sortir de sopar i de copes... així estic ara, a meitat de setmana... que no m’aguanto! Si és que... ja tenim una edat!