Pedres precioses

La Planas i la Serra, la Serra i la Planas. Ahir vaig sopar amb dues Gemmes i va ser fantàstic, com de costum. Ens hem fet grans. I no per allò de “ja no sortim fins les tantes” cada cap de setmana (cosa que tampoc no hem fet massa sovint), sinó pel nivell de serenor de la conversa, pel to intimista que va agafar un cop assegudes les tres al Ginger al voltant d’un gin tònic. L’una deia que ja no s’emociona per les coses, que ha perdut la capacitat d’il·lusionar-se. “Però sóc feliç, eh!”, ens tranquilitzava. L’altra ens deia que s’han d’apreciar les petites coses, “com anar als Encants dissabte ben d’hora a buscar un moble pel bany”. Jo les ecoltava i me les mirava atentament i estava d’acord amb els seus raonaments. Amb totes dues. De vegades crec que també he perdut la il·lusió. Però sóc conscient que ara, amb 27 anys, m’emocionen les petites coses. Senzillament, ens hem fet grans. Tot i que encara ens considerem “noies” abans que “dones”, tot i que cap de les tres tinguem el carnet de conduir, tot i que no se’ns passi pel cap ara per ara quedar-nos embarassades, ens hem fet grans. “Però no passa res”, deia una. “Potser ja no som massa joves per segons què, però som joves”, ens repetia. Les altres dues ens deixàvem convèncer.

La nit d’ahir va donar per xerrar de l’edat i per un munt de coses més. Tot havia començat amb una cervesa a la plaça del Pi i un soparet al Bliss amb preguntes sobre les nostres vides les darreres setmanes. Ens encanta posar-nos al dia, parlar de les feines de cadascuna, aconsellar-nos, riure de les pallassades de l’una i de l’altra, plantejar-nos segons què. En definitiva, som amigues de fa anys i, per la trajectòria que portem, crec que la cosa va per llarg. Quina sort tenir aquestes dues pedres precioses!