No em puc estar de comentar la darrera pel·lícula de Cesc Gay, una història d'amor formidable, amb uns personatges formidables i un entorn formidable. Una pel·lícula de 10. Tot i haver-me avisat que era una pel·lícula excessivament lenta (jo, ara, li treuria l'adverbi "excessivament", perquè el ritme del film és el que ha de ser) l'havia d'anar a veure. En la ciudad em va agradar, i era ja un bon motiu per passar la tarda de divendres al cine."Una inusual història d'amor entre dues persones a meitat de camí", diu la seva pàgina web. No hi ha una manera millor de descriure-la. Allunyant-se d'arguments en què la infidelitat seria conseqüència de no estar bé amb la parella, de baralles i odi, aquí no. Els personatges que interpreten el sempre impressionant Eduard Fernández i la redescoberta Montse Germán són relativament feliços amb les vides que porten, amb les seves parelles, amb les seves feines. Però s'han trobat a mig camí, en una edat molt concreta, propera als 40, en què la vida està més que encaminada. Ells, però, "s'han enamorat una mica", diu la Mònica a la pel·lícula. Així, de cop, sense buscar-ho ni voler-ho. Un dies junts, amb uns amics al Pirineu, els ha fet remoure coses que els venen de nou i que no saben com afrontar. La tensió entre els personatges protagonistes cada cop que estan sols, els seus silencis, els somriures, les mirades, no són gens de manual. Els sentiments s'entreveuen però no s'evidencien. L'espectador és qui els ha d'analitzar i entendre.
Tots dos tenen una dolça rutina que no volen/poden abandonar. I d'això l'espectador n'és conscient i ho comparteix fins i tot. Qui s'arriscaria a deixar-ho tot per algú que has conegut en un medi que no és l'habitual, per algú que amb prou feines coneixes? Seria difícil d'entendre. Jo, com a espectadora, no és el que esperava. El que volia era un final com el que té la pel·lícula. Els sentiments s'acaben explicant, s'acaben posant sobre la taula. I ja està. Amb això n'hi ha prou. Per històries amb un happy end tradicional ja tenim una bona pila de pel·lícules de Hollywood. El final aquí és el que ha de ser i punt. Un final brillant per una pel·lícula que a mi, què voleu que us digui, m'ha marcat. Vaig sortir del cine amb un somriure plàcid i tranquil. Hi ha històries més enllà de les convencionals. Ni millors ni pitjors. Ficcions que ben bé poden ser realitats.
5 comentaris:
Amb aquesta bona crítica no me la penso perdre. Ja te'n donaré l'opinió.
Petonets,
M'afegeixo al que comenta en Ferran; m'apunto la pel·lícula com una de les que he de veure aquestes festes!
Cris, a mi també em va agradar la peli.
M'agrada perquè dóna una visió molt positiva de la renúncia. Perquè els dos personatges renuncien l'un a l'altre lliurement, perquè renunciar també és triar i també és un acte de llibertat. I sobretot perquè quan finalment aquesta renúncia es verbalitza, ES DIU, proporciona una gran sensació d'alleugeriment i de placidesa (a ells i a nosaltres, oi?!).
Vive l'amour!
Totalment d'acord, Clara! En el moment que renuncien ho fan contents, perquè ho fan tots dos lliurement. I sí, al final l'alleugiment és total, sobretot després de tantes escenes de tensió!
Vive l'amour total!!
Publica un comentari a l'entrada