No sabeu com me n'alegro d'haver descobert una sèrie com aquesta, uns anyets tard, sí, però más vale tarde que nunca. Ahir, amb un amic, després de recordar cadascun dels personatges i el nom de cada actor que els interpreta, vaig posar-me a mirar per Internet referències a aquesta sèrie. The West Wing és una sèrie excel·lent, i pel que vaig poder llegir en diverses pàgines, tothom hi està d'acord. És una sèrie que hauria de ser obligatòria als instituts nordamericans, i mira què us dic, als de tot el món, perquè no....
És ràpida, emocionant, amb una ironia genial, amb tensió dramàtica assegurada. Un guió inteligent, amb trames molt didàctiques però gens avorrides. La tria dels actors és excepcional: el president Bartlet (Martin Sheen): brillant, que treballa amb devoció, inteligent, amb unes conviccions molt arrelades. Dur i tendre alhora... Un 10! I l'Abby Bartlet, la primera dama, una dona forta, que tot i que sovint no comparteix les decisions del seu marit, està al seu costat donant-li el suport que necessita.
El seu cap de gabinet, Leo Mc Garry (John Spencer), home de confiança del president, el seu confident, de fet... Un bon home que que viu i treballa per a Bartlet.
El tàndem format per l'estratega Josh Lyman i la seva ajudant Donna Moss, mestre i alumna (o mestra i alumne, de vegades?), l'un sarcàstic, l'altre amb la imatge de "rossa tonta" però ja! Ja voldríem moltes ser una Donna!
C. J Cregg, la secretària de premsa, hàbil en la seva feina de tractar amb els periodistes, forta, ràpida, excèntrica de vegades!
Toby Ziegler, director de Comunicació, cínic i ferm en les seves conviccions, i el seu ajudant Sam Seaborn, que interpreta el redescobert Rob Lowe, ídol de la meva adolescència i que demostra que és més que una cara bonica. Diplomàtic i ràpid en donar la resposta que el president espera.
I en Charlie Young, l'ajudant personal de Bartlet, jove, innocent, sincer i molt treballador. I parella de la filla petita del president.
Ho he decidit. Jo, de gran, vull treballar a la Casa Blanca. De gran vull ser la C.J... O no, millor el Sam Seaborn?! Però també estaria molt bé ser la Donna Moss... Aiiiiiiiiiiiiii!!! Quina enveja em fan! Són uns veritables cracks de la políticai de la comunicació tots ells!
Una sèrie imprescindible, de debò! Els diàlegs són veritables joies dignes d'estudi. En resum, una obra mestra. Jo, de moment, vaig pel capítol 12 de la tercera temporada... i sóc taaaaaaaaaan feliç de pensar que me'n queden un munt encara per veure!! Ale, me'n vaig al sofà a veure com continua la campanya de reelecció!!!
3 comentaris:
Al final l'acabaré veient! La política que es cou a la Casa Blanca sempre m'ha interessat, considerant com ens afecta a tots!
També he de dir, però, que la descripció que fas de l'Abby Bartlet em sembla significativa: una dona que fins i tot quan no està d'acord amb el seu marit li dóna suport. Mmmmmm, en els temps que corren, amb les fastigoses sobredosis de moralina que desprenen els neo-cons als EUA aquesta descripció m'ha fet pensar en allò tan ultracatòlic de la dona que, malgrat els problemes, segueix al costat del seu marit perquè mai, mai s'ha de plantejar enfrontar-s'hi; per alguna cosa ella és la dona submissa i ell el mascle de la casa!
Però clar, no he vist la sèrie així que deixo a un costat les primeres impressions... i m'esperaré a veure-la! :)
PS: Espero que estiguis ja al 100%
La primera dama no és per res del món una submissa!!És una dona amb un parell de collons, que el sap prosar a lloc quan cal. Però per sobre de tot, s'estimen un munt, i si sap que alguna cosa el fa feliç, deixa que tiri endavant amb la il·lusió, tot i que ella cregui que no és el que més li convé... Vaya, una dona de cap a peus!
Ferran, 14.10h al Mother Coffeeeeeeee!!!!
I el que et fata per veure.....què passa quan un traeix les seves conviccions? Serveix de res la "guerra bruta"? Què pot fer en Chandler Bing a la Casa Blanca?
Publica un comentari a l'entrada