dijous, de setembre 03, 2009

Shinjuku

Shinjuku ha estat per a mi la paraula de l’estiu. Shinjuku és un barri de Tòquio, on nosaltres hi teníem l’hotel, però pel to en què la megafonia del metro deia la paraula, vam decidir adoptar-la com a pròpia. Cada grup, cada moment, té la seva conya, i per a mi Shinshuku serà sempre sinònim de les meves vacances 2009.

Japó és un altre món. Tòpic, sí, però totalment cert. Aterrar al Japó és com aterrar a un altre planeta, sobretot per les dificultats permanents per a comunicar-te amb la gent. Perquè tot i que ja anava avisada, no va deixar de sorprendre’m que gairebé ningú no parlés anglès. I aquells que el parlen... oh my God! Complicat d’entendre’s.

Dues setmanes donant voltes pel Japó (visca el tren bala i el Japan Rail Pass!) i islas colindantes donen molt de joc, però es resumirien en:

Kyoto. primera parada, primer contacte amb els japonesos. La ciutat dels temples. Ciutat tranquil·la i mona, però ja està. Potser la pluja i el meu jet lag d’arribada no em van permetre gaudir del tot de la ciutat. Ni del menjar... no sé, mal inici al Japó.


Koyasan, o com passar la nit a un temple a dalt d’una muntanya. Paisatge magnífic, habitacions esplèndides. La Cris que no s’acaba de reconciliar amb el menjar japo, busca sushi i yakisoba com una desesperada. Els mikados de l’esmorzar li salven la vida. Els monjos del temple ens donen menjar vegetarià (que dius, cal???). En aquest viatge m’he adonat que tinc més manies del que pensava, amb el menjar! Muerte al tofu ya!

Nara. La cituat a la que arribem després de mil hores pujats en un tren. Oh my God, quina calor! El Todaiji (temple enorme de fusta) valia la pena, però l’espectacle cervatillos all around se’l podien estalviar de totes totes.

Hiroshima. Ciutat reconstruïda, ordenada, molt i molt correcta. I pel que representa, està bé dedicar-li un dia. A Hiroshima em reconcilio del tot amb el menjar japonès!! Tastem un caldo amb tot de coses dins ES-PEC-TA-CU-LAR! Visita obligada a Miyajima, a tocar d'Hiroshima.

Tòquio. La (meva) raó de ser del viatge. Igual que vaig anar als Estats Units per veure NYC, he anat al Japó per Tòquio (molt influenciada pels llibres de Murakami). I, com m’esperava, quatre dies se m’han fet curts, i tant! A Tòquio jo li dedicaria dues setmanes, mínim! Tot i cadascun dels seus barris mereix un dia, com a mínim de visita. Imprescindible:
o el bar del Park Hyatt (el bar de l’hotel de Lost in Translation). Et sents el rei del món, allà dalt, amb aquelles vistes!

o Anar a un karaoke. Cantar com a locos cançons que negarem haver cantat mai
o Anar al mercat del peix, quan més d’hora millor
o Que els de l’hotel et donin una habitació millor del que tocava, i passis la primera nit, sola, en una pedazo habitació, amb unes pedazo vistes, mirant una bona estona per la finestra, dedicant-te un bany de mitja hora, i llevant-te amb la llum del sol entrant pels finestrals de la planta 24 de l’hotel NO TÉ PREU!
o Passejar per Ginza un dissabte tarda. El carrer principal, tipus cinquena avinguda, es converteix en peatonal, i és suuuuuuuuuper agradable passejar-hi.
o Asakusa i Ueno, barris amb essència tradicional. Val la pena perdre-s’hi una tarda
o Intentar caminar com fan elles, en plan Lina Morgan, amb unes sabates de 10 centímetres de taló. Una experiència mística

o Perdre’s per Shibuya, barri super chulo, on jo viuria si em traslladés a Tòquio
o Tenir els ull ben oberts tota l’estona per analitzar detenidament els freaks que van i venen
o Entrar a un sex shop de 5 plantes i adonar-te que allà hi ha TOT, TOT, TOT el que puguis imaginar (i més!)
o Provar els lavabos de chorritos. Una experiència.... interessant?
o Visca les màquines expenedores del carrer! Ens van salvar la vida!

Naha, Okinawa. Ciutat de merda. Amb tots els meus respectes. És un lloc de pas i punto. No té res de res de res... Estalvieu-vos-el! Per mi sempre serà el lloc en què vam dinar menjar del Seven Eleven, en un pàrking, asseguts al terra.

Kume, Okinawa. El paradís fet platja. Illa de 1.000 habitants, on només 3 (?!) persones parlen anglès. Ser l’atracció del poble té el seu punt. Ser els únics occidentals et fa viure situacions surrealistes, com la d’entrar en un bar d’hostesses (digues-li hostesses, digues-li senyoretes de companyia...), en què has de donar conversa a la noia que t’acompanya, tot bevent sake non stop.
Tornada a casa, via Nagoya, passant per París, amb unes 22 hores de viatge, porta a porta, és esgotador, però podria ser pitjor.

Japó, un must en tota regla. Gràcies als meus acompanyants, per tot el que he rigut aquests 15 dies amb ells!

Gràcies, Oliver, per les fotos! :)

6 comentaris:

Unknown ha dit...

Vull saber quines cançons vau cantar al karaoke.

El tofu, simplement, no té cap raó de ser...

Ferran Porta ha dit...

Què xula, la crònica! Quan tornis a Tòquio per passar-hi quinze dies, t'hi acompanyo. Yo quelel vel sushiland!

PS: A la tornada, podem parar a Beijing? Gràcies.

Cris ha dit...

Ja t'ho diré, reina maca! Ara, aquí, en abierto, fa com a vergonya!! :)

Ferran! Fet!! Tòquio + Beijing (tot i que el tema xino a mi no me pone massa...)

Cruella TV ha dit...

jajaj!! muerte al tofu!qué pasada de playas! yo sé las canciones del karoke...hits de la españa rancia!!

Cris ha dit...

:) Sí, tu! Maria Isabel era el gran hit spanih... heavy, eh! Bueno, a part del Aserejé i la Macarena dels nassos!

Ara, la que clavamos fue la de Backstreet's back! Encima los sofàs haciendo el baile... Everyboooooooooodyyyyyyyyy, yeeeeeeeeeah!

Carme ha dit...

Ai Cristina quina enveja, reina. Molt petons guapa!