La periodista al cole

M'agrada estudiar, o, millor dit, m'agrada aprendre. Ho sabia, però sembla que ja no ho recordava. Dijous, en una sessió d'un curs del Col·legi d'Economistes al què la Fundació està apuntada, me'n vaig adonar. Era una classe d'unes cinc hores sobre comunicació i màrketing a les fundacions. Vaig arribar-hi just en el moment en què ho feia la professora, deu minuts abans que comencés el curs (m'agrada arribar amb temps als llocs). Érem les dues úniques a l'aula i ens vam posar a xerrar. Em va donar molt bona impressió. I em sembla que jo a ella també. Vibracions.

Mica en mica van anar arribant els meus companys de classe... jo era la més jove, i ells ja feia setmanes que es coneixien... la meva timidesa inicial va fer que no passés d'un "bon dia" en veu baixa i una mirada una mica còmplice de "no em deixeu sola, aquí, asseguda". Sembla que la meva mirada no va sorgir efecte (hauré d'entrenar una mica les meves dots de persuassió, que sembla que estan força rovellades), i la gent es va anar asseient en grupets i comentant la jugada, i em van deixar sola en la petita immensitat de l'aula. La meva Vanguardia va fer que em sentís una mica menys sola i no tan imbècil, mentre la resta se saludava, reia i compartia taula. Jo, amb els ulls fixats en el diari.

Comença la classe i tot canvia. La profe ens explica quin serà el temari de la sessió. Ens fa presentar i tothom comença a parlar de què fa i deixa de fer. Tots coincideixen a dir que "això de la comunicació és importantíssim", però "el pitjor és haver de suportar els periodistes", normalment "males persones" que "van a fer mal". El que poso entre cometes és literal. Dedueixo pels comentaris que no hi ha cap periodista entre els meus companys. I veig que ells no han pensat que potser "la nova", que era jo, podria ser-ho. És el meu torn. "Hola, em dic Cristina, treballo a la Fundació Rafael Campalans, portant els temes de comunicació". Faig una pausa.... "I sóc periodista". Hi ha uns tres segons de silenci total. I de cop tots, jo la primera, em poso a riure. "Què cabrona", diu un que tot just fa cinc minuts que em coneix. "Ens ho prodries haver dit!". "Ningú m'ho ha preguntat", dic. "A més, ja sabeu... som males persones!"

Crec que això de ser "la periodista" (tota la sessió se'm dirigien en aquests termes) va fer que es trenqués el gel, que deixés de banda la timidesa i m'integrés en el grup. Fins i tot dos que havien deixat un espai entre ells i jo a la taula se'm van apropar "perquè no et sentis sola".

Van ser cinc hores, amb un esmorzar de per mig, en què vaig tornar a prendre apunts, vaig escoltar atentament la profe, vaig intervenir (oh, Déu! Tota una novetat per algú que sempre ha volgut passar desapercebuda a classe), vam fer jocs per entedre les dificultats de la comunicació, i vaig intercanviar els mòbils amb un parell de companys. En definitiva, m'ho vaig passar molt bé, vaig aprendre força i em van venir ganes de posar-me a estudiar alguna cosa en breu.