La España de los pingüinos

Ahir vaig anar a la presentació del llibre “La España de los pingüinos”, del genial Enric Juliana, enviat de La Vanguardia a Madrid. El fet és que feia dies que volia comprar-me el llibre i al migdia, just abans de dinar, vaig passar per la FNAC per comprar-me’l. En arribar a la feina, l’Albert em comenta que precisament a les 20h del vespre se’n fa la presentació a la FNAC de l’Illa. Truco per confirmar-ho i…. oh, sorpresa! Qui fa la presentació?! En Jordi Pujol. “Què gran!”, penso.

Arribem just a les 20h del vespre al Forum FNAC i la sala ja és plena. Estarem drets…quin remei! Pujol comença la presentació i a la primera frase la gent ja riu. No ha dit res, però la gent ja li segueix el joc. No deixa de sorprendre’m la facilitat que té per posar-se tothom a la butxaca, propis i estranys. Ens té ben embobats a tots els de la sala.

Pujol fa dures crítiques a la « frivolitat » amb què tracta segons què el govern actual. Segons Pujol, es treballa massa “de cara a la galeria”, “ens creiem els millors del món però no ens hi esforcem gens”. Una altra crítica, una mica demagògica, s’ha de dir, va ser la que el president va fer a la campanya “Com tu” del Govern de Catalunya. “Per què no Generalitat de Catalunya, com hem dit sempre?! Perquè aquest afany de ser moderns?”, es queixava Pujol.

També va parlar de l’Església, i així va acabar definint-se com a montinià. “Sóc un soldat de l’exèrcit derrotat montinià!”. “Frase per apuntar!”, vaig pensar. Del que recordo de Montini és que va arribar com a progressista (un cardenal Montini que condemnava els excessos de Franco) i va acabar sent Pau VI, un Papa, diuen, molt conservador. Me n’informaré, perquè jo d’Església, confesso (jeje.. mai millor dit) que en sé ben poc.

En acabar l’acte, se’m va passar pel cap que no estaria malament anar seguint Pujol per allà on va. No es tracta de ser d’un partit o un altre, d’estar d’acord amb les seves idees o no. Es tracta de valorar la saviesa i la manera de fer d’aquest home. Les vegades que l’he pogut sentir en conferències, presentacions i fins i tot en un sopar de politòlegs he sortit entusiasmada. Ho sap tot. Ho controla tot. Com deia Juliana ahir, el president pregunta, però sovint ell ja sap la resposta; molts cops només pregunta per reafirmar una creença que ja té. “Què gran”, penso mentre vaig passejant cap a casa.

Ah! Tot i que tot just porto 40 pàgines llegides, us recomano el llibre de'n Juliana. De moment m'està agradant molt. Jo, però, sóc molt poc objectiva: m'encanten les seves peces a La Vanguardia. "Jo afronto la crònica política d'una manera diferent a la convencional", deia Juliana ahir. És veritat.