dimecres, de febrer 15, 2006

Tres homes per Sant Valentí

No tothom ho pot dir això, eh! Doncs sí, sí, ni un ni dos. Van ser tres els homes amb qui vaig passar la tarda-vespre-nit (i matinada perquè no vaig voler, ho sé, ho sé) d'ahir dia 14 de febrer.
Ahir l'Hèctor em deia que no he parlat mai d'ell en aquest blog (jo pensava que no em llegia!), i té tota la raó. I no sé perquè no ho fet, la veritat, perquè, no ho neguem, ell és una de les persones més importants de la meva vida (ooooooooooooooh!). Sí, sí! Si una cosa tinc són amics de debò, no molts, però en tinc. D'aquells que saps que els tens, tot i que de vegades es passin males èpoques. I ahir vaig tenir l'oportunitat d'estar unes tres hores a la bodegueta del carrer del Pi bevent i xerrant amb tres dels meus homes (n'hi ha més, eh! Joan, Ferran,...).Ahir, però, només hi havia l'Edu, l'Hèctor i l'Ayma. Én aquest ordre els he conegut: l'Edu, els primers dies de curs a l'Autònoma. L'Hèctor, va arribar poc després. Recordo perfectament quan: a la biblioteca de Ciències Socials, jo estava amb l'Ariadna i ell se'ns va apropar a dir-nos no sé què. I l'Ayma, que m'ha arribat a través de l'Edu. També recordo perfectament quan el vaig conèixer: estiu del 99 (aquell estiu que estàvem a la campanya...), a casa de la Maite, a Sant Cugat.


Ahir va estar molt bé. Estàvem animats des de bon principi, i les 3 ampolles de vi que vam demanar (sablazo al canto que ens van fotre) van ajudar. De seguida vam començar a parlar més del compte, crec. Però és igual, perquè hi ha confiança. Va ser com bastant màgic tot plegat. D'aquells dies que et fa mandra tornar a casa perquè t'ho estàs passant realment bé. D'aquells dies que dius "ho repetim", però que sembla difícil que tot torni a sortir tan rodat.

Ahir, una mica tocada, quan tornava xino xano de la parada de metro cap a casa, anava pensant que tinc molta sort de tenir els amics que tinc, de poder trencar el fals mite d'"un home i una dona no poden ser amics" (que m'aneu tirant els trastos en conya no val!), de poder posar la mà al foc que d'aquí uns anys, posem uns deu, ells encara hi seran. Ells i també elles. L'Edu, l'Hèctor, l'Ayma, però també el Joan, el Ferran, la Clara, la Nàdia, totes les chupis, ... Tinc sort!

3 comentaris:

Nadia ha dit...

I quina sort de tenir-te a tu. oohhhh que maco! :_(

Anònim ha dit...

Després d'una breu absència com a lector (hi ha èpoques en que tens massa coses al cap i perds rutines, fins i tot les bones), he retornat als comentaris de la Cris i m'he decidit a fer un breu comentari......perdoneu la falta de pràctica.

Com ella molt bé diu va ser un d'aquells dies fantàstics no preparats.....mentre llegia em preguntava "seran les ampolletes de vi o serà l'obsessió que m'ha agafat amb Friends (gràcies al company Rodrigo)?"

Doncs no! Jo crec que és la grandesa dels grans amics que jo també tinc.

No hi erem tots (com bé vam convindre una nit de Cap d'Any) físicament, però si que vam pensar en qui no hi era. No va haver-hi abraçades Teletubbies, però hi va haver molta complicitat. No era el Central Perk, però qui trobava a faltar la Rachel?

En resum, que sou fantàstics i que a veure quan ens veiem amb la Cris, que des de fa uns dies ja ni es comunica.....

Anònim ha dit...

com? insinuar-se en broma? qui va dir broma????jajaja...
Doncs sí, va ser una gran tarda-vespre, de les que et deixen el cos bé bé bé...un petó pels membres integrants de la vetllada i per a la resta!